**** Galí-Molero (500m, 6b+/Ae), Roca Regina, Terradets

Dijous, 26 d’abril de 2018

Hi ha vies magnètiques, que desprenen tal seguretat en elles mateixes que la seva força t’hi deixa literalment enganxat des del primer metre i absolutament descol·locat. En part per la impressió que suposa tenir tota la magnitud de la muralla desplegada sobre els nostres caps i perquè l’arrencada rabiosa ja avisa que no serà senzill sortir-ne per dalt. 

No és el primer cop que em planto al peu de la Galí-Molero, fa quatre anys vaig decidir indagar si la ressenya amagava una escalada tan intrigant com m’imaginava, escalada que obliga a anar destriant amb enteresa els passos amb que acatar la severa rectitud de Regina. 

Però l’arrogància amb que la paret domina el joc de negar qualsevol confí que no sigui el vertical em va aclaparar i, intimidada, vaig posposar l’aventura que suposa navegar pels seus murs desmesurats. Sàvia decisió, el moment és aquest matí net i lluminós que incita a anar amunt, la seva serenitat calma qualsevol neguit i ens fa sentir lleugers, ebris de roca. 

La meva força són els companys, la seva confiança em fa sentir segura en aquesta determinació comuna. I comença el viatge, perquè no és una escalada més, per mi és una paret que m’ha costat d’afrontar tot i morir-me de ganes de gaudir de la seva bellesa esquerpa que de tan altiva et talla l’alè cada cop que alces la mirada.

Em sento poca cosa, però ben resolta a acatar les normes del joc que no són més que escalar amb seny i decisió. Estem sols, som l’única cordada de la paret, inesperat regal que reforça la sensació d’harmonia del congost on tots els elements encaixen amb tal naturalitat que semblen immutables. 

Els únics a destorbar-ne la pau som nosaltres, però no en som conscients immersos de ple en la verticalitat del bastió. Que estranya se’m fa aquesta roca de tacte singular, una pell que es desplega tersa, cobrint com un mantell d’òpal totes les imperfeccions de la paret que aprofitem per encabir-hi dits i ferralla. Una pell antiga, arrugada en mil rebrecs i coberta de cicatrius, però que manté la noblesa de la seva arquitectura sàvia. 

 

Em meravella com ens deixa fer camí, l’entomem amb avidesa i a mida que n’aprenem el gest copsem la lògica de la via. Diedres rudes, d’elegància maldestre, plaques on cal ser atrevit i travesses que doten de tal lleugeresa a l’escalada que sembla incompatible amb la fermesa de la paret.

Passen les hores, però el cansament no es deixa notar, és tal la concentració que el temps queda reduït a la dimensió de la següent tirada, tot i així sóc conscient que la nit espera pacient rere un horitzó que es desdibuixa. Resolc les dues darreres tirades a les fosques i esclata l’alegria, imparable, barreja de meravella i incredulitat per la bellesa salvatge de la via. Fa temps que no tenia tal sensació de plenitud en acabar una escalada. Ingent, majestuosa, severa... Salve Regina! 

Quadern de ruta: big wall en tota regla, tens sensació de gran paret. No hi ha res de banal, ni sobrer, començant per l’equipament (correcte als passos difícils i murs que no permeten equipar, però que deixa prou espai a imaginació i fissures per fer gasto de ferralla) la dificultat, mantinguda a gairebé totes les tirades i l’ambient, senzillament magnífic. 

La primera i desena tirada són les més exigents i obligades, el flanqueig de l’onzena tirada mereix menció a part deliciosament aeri, molt més impressionant que difícil i no apte pels qui pateixen vertigen. Els quatre últims llargs, ja sigui pel rodatge que duem o per les ganes d’acabar semblen de més bon fer, però sense perdre caràcter. 

Material per sortir-ne airosos: ens ha anat bé portar friends fins el 3, semàfor d’aliens duplicat i li afegim el gris de propina, al joc de tascons li traureu rendiment, estreps i un bon grapat de cintes (16) faran la resta. La ressenya d’en Luichy ens va anar de luxe per navegar sense entrebancs, tot i que per mi la dificultat obligada de la via s’apropa més al 6a/A1 que no pas al V+. 

La resta ho haureu de descobrir vosaltres, només afegir que ara entenc perquè molts amics la repeteixen sense recança.