" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Hiwatta, 125m, 6a/Ae, Miranda de les Boïgues, Montserrat



Dimarts, 13 de març de 2018


No sé per què, però la intuïció em deia clarament que avui acabaria a la Hiwatta. La insistència del Martín no deixa opció a rèplica i la bellesa amb que t’abraça el pany insolent de la Miranda de les Boïgues fulmina qualsevol argument contrari a tot el que no sigui perdre´s pels seus camins fets de moviments menuts i precisos que ens endinsen en una verticalitat ondulant i sense treva.



La muralla de la cara est de la Miranda destaca amb força enmig del laberint d’agulles que semblen gràcils al seu costat i ens adverteix amb elegància que no ens ho posarà fàcil. Arribar al seu peu és entrar en un altre món, fet de silenci i espera, enmig del bosc la roca esdevé ombrívola, de tacte fred i un toc de verd que promet sensacions exquisides.   

 
 

Cedeixo al Martín el plaer de degustar-les i dono fe que les esprem amb una concentració que diu tant com el seu silenci. L’espai s’ha fet petit, reduït a una porció de bosc i una paret que abasta tota perspectiva i capgira l’horitzó fins fer-lo vertical. 

 

Tot resta immòbil, el temps llisca a un altre ritme, compassat pel soroll del material a l’arnes i el frec de les branques sacsejades pel vent. El sol ja fa estona que ha cedit terreny als núvols, s’instal·la un fred que ho pinta tot de gris saturant la mirada amb matisos que només els dits sabran llegir.
 

     

Ressegueixo les passes del company, les primeres costen, però a mida que la paret s’adreça l’esforç retorna la sensibilitat als dits i permet gaudir d’aquest joc d’equilibri i potència que ens brinda aquest conglomerat de formes delicades. En Martín avança segur deixant-se guiar per la lògica d’una línia que sap fer de les debilitats de la paret camí.

 

Tècnica, exigent i mantinguda, cal destriar els moviments amb cura perquè mai són evidents, però és el que dota d’elegància aquest tipus d’escalada que demana calma i enginy per assaborir-la com cal. El perfil de la Miranda queda emmarcat pel blau i no puc més que preguntar-me com pot esdevenir tan aèria una paret tan ferma. Qüestió de perspectiva! M’agraden aquestes escalades amb dimensió pròpia.

 

Avís per navegants: via clàssica en el més ample sentit del terme, és el que promet. Escalada austera on cal llegir bé l’itinerari amb les assegurances justes i poques possibilitats d’afegir res. Traçat sàviament trobat que navega entre baumes i fissures sense estalviar-te ni un àpex de la seva verticalitat, però que et permet gaudir-la.


 Elegant, sinuosa i perfectament executada, aneu-hi amb un 6a ben posat per no patir més del compte i penseu que els artifos demanen escalar entre expansions. La ressenya original m’encanta(extreta blog www.kpujo.com), graus vuitanteros!!!
Ahhh.... darrera curiositat Hiwatta, líder indi dels onondaga i mohawk d’abans de que Colon arribes a Amèrica, del 1450, un profeta del seu temps. Escalar també és cultura!




4 comentaris:

Anònim ha dit...

Com trobàvem a faltar els teus relats...poesia per explicar els gestos, les formes de la roca i els capricis dels camins verticals.
Acostumats com estem a saturar-nos d'informació pràctica, a trobar-nos la feina feta a base de graus, llargs, metres i tracks enllaçats...el teu bloc hauria de ser declarat d'utilitat pública; perquè ens regala allò que ens cal de debò: inspiració.
Ben tornada.
Joan

laura pi ha dit...

Moltes gràcies Joan,

sempre he pensat que l'escalada va més enllà de graus i xifres, el que de veritat fa cada via diferent són les sensacions que et desvetlla, les que recordes i et retornen el moment amb una intensitat que a vegades sorprèn. És el que intento plasmar amb paraules, el que sorgeix de forma més natural i motiva molt veure que en certa mesura me'n surto. Un plaer tornar-hi!

Salut, tàpia i alegria company

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona pel retorn i per la via, és de les que fa il.lusió.
Per cert tens un virus!

laura pi ha dit...

Jaume,

maleits virus, com si no ni hagués prou amb els del constipats!!!! Ja m'ho semblava, merci per avisar.
I sí, la via fa il·lusió, curta, però intensa i tota ella una alternança entre que bonica és i com costa pujar per aquí. Tot un repte ple de bellesa i saber fer!

Salut, tàpia i alegria