" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Mompart, 100m, 6a, Miranda de les Boïgues, Agulles, Montserrat

dissabte, 12 d'octubre del 2013


Hi ha llocs que són privilegiats i no heu de preguntar-ne mai el per què, tan sols anar-hi i deixar-vos seduir per un tarannà que porta implícit totes les respostes. Montserrat és una d'aquestes raconades, té la virtut d'oferir-te el que busques abans de saber ni tan sols que ho necessitaves. Qualsevol dels seus viaranys és un bàlsam que t'immunitza contra la rutina diària i una bona dosi d'Agulles és el remei més indicat per la grisor urbana. 


Per acabar-ho d'arrodonir, aprofito que aquesta setmana he rescatat la llibreta de vies pendents i segueixo amb la feina d'anar-les enllestint. Ara, que per ser fidels a la veritat, avui la via l'ha escollida l'Anna, jo no he fet més que afegir-me a la festa com a convidada de darrera hora.


Però també és cert, que va ser dir-me on anaven i encendre's la llumeta del desig i és que mira que en fa de temps que tinc ganes d'escalar la Mompart. Clàssica per excel·lència d'aquesta regió que concentra en petita escala gran part del bo i millor del que la muntanya màgica té a bé d'oferir-nos.


Un llenç extens on seguir camins traçats defugint la línia recta en una cerca constant de les febleses del bastió. Parany de pedra en el que no serem les primeres captives, doncs el poliment d'una roca acaronada mil cops en delata el seu encert. 


Curta, però intensa, combina amb elegància la transició d'una placa en la que cal ser subtil amb la rotunditat d'una canal que no sap si definir-se en diedre o xemeneia, ara que tal vegada en aquesta indecisió rau el seu encant. L'aigua és la culpable de tot plegat i podem donar gràcies a la seva tenacitat que és la que ha esculpit a cop de paciència aquests relleus que ara mateix ens estan fent suar de valent. 


Però les companyes hi posen ganes i traça, que en tenen i molta, combinació infal·lible per plantar-nos totes, Anna, Sandra, Marta i una servidora al cim de la Miranda de les Boïgues i comprovar com un cop més fa honor al seu nom.


Doncs ens falten ulls per abastar tant de vici, agulles, parets i roca més que suficient per fer feliç a vàries generacions d'escaladors. Vici pur i dur, ho confessem sense recança, estem completament enganxades a aquesta droga que és Montserrat, en totes les seves formes i variables i no pensem renunciar-hi. Avisats esteu! 


PD: la via m'ha encantat, però no penso donar-ne detalls. Millor aneu-hi i tindreu la vostra dosi de vici sense adulterar amb detalls forans. Salut i tàpia!

4 comentaris:

en Girbén ha dit...

Algú ho ha de dir: I com de delitós resulta acompanyar-vos en els vostres vicis!
Puc dir de les meves darreres Mirandes?
Una aresta amb un amic, just després de l'incendi; quan passejar per Montserrat et convertia en un carboner...
Una altra aresta, aquesta en cru integral... Només la roca, les ninjes i el cap clar...
I la darrera -que no la última-, xino-xano per l'esquenall nord.
I tot per contemplar una part essencial de la nostra història rocallosa. Quant deu fer que vares beneir el precursor pitó de l'original de la Filigrana? Tal vegada 38 anys?

albertganxets ha dit...

de vegades em pregunto pq no hi han mes classiques a montserrat...

Arriba el fred. Ens veiem aviat
abraçada!!!

Anònim ha dit...

Emviam un mail, plis.

luisparcerisa@yahoo.com

Parce

laura pi ha dit...

Girbén, Albert...

disculpeu per no contestar, ha estat un temps ple de canvis, tots en positiu, però que roben temps i energies. Ara està tot força encarrilat i la feina enlloc de minvar va a més, però hi ha coses a les que costa renunciar i una d'elles és aquest blog.
Les vostres paraules sempre són benvingudes i motiu de somriure de complicitat, merci companys!

Salut, tàpia i alegria