**** El Pistacho Asesino, 240m, 6a, 4ª Agulla de Comalestorres, Cavallers

dissabte, 23 de juny del 2012

Arriben les calors i toca emigrar cap al nord en busca de les alçades i la fresca. Cavallers és d'aquells llocs als que sempre diem d'anar i sempre van quedant arraconats. També s'ha de dir que la seva escalada, eminentment plaquera no és ni molt menys el terreny on em trobo més còmoda, però tant ens han parlat de les meravelles del Pistacho que ja va sent hora que li fem una visita. D'entrada té tots els requisits perquè la via ens agradi, alta muntanya, escalada semi-equipada, fissures de somni, l'únic detall que ens n'ha mantingut allunyats tant temps (a part de les plaques) són les males llengües que afirmen que el grau és collat i l'escalada “recia”. 

Però que carai, duem tota la primavera escalant i en alguna cosa s'ha de notar, com a mínim en la confiança. Així que ens trobem amb les motxilles a l'esquena trescant pel bonic i dret camí que duu cap a tan nostrada agulla, la quarta de Comalestorres. Realment el paisatge és un luxe, boscúria antiga, pinzellades de neret, crestalls llunyans i unes parets que prenen forma de torres que lluny de ser inexpugnables ens tempten amb camins que només endevinen els ulls avesats a la seva verticalitat. 

Però ni molt menys som els seus primers pretendents, ja de lluny endevinen un parell de cordades assetjant el bastió i amb tan bona fortuna que han conquerit el seu seu pedestal deixant-nos el pas expedit. Comencem la nostra feina, però aquí no s'hi valen dames ni cavallers, sinó tan sols les ganes d'escalar tan netes i franques com la placa que ens espera. 

Massa simple per mi, que defujo el joc de l'adherència i em deixo guiar per l'evidència de la fissura de la via veïna, la Blues. La Montse més feta a aquest tipus d'escalada li troba el joc a aquest rocam clar on cap cantell és massa bo i tot esdevé de cop minúscul i precari.

Té tota la tècnica i col·locació que a mi en manquen i malgrat l'auxili de la fissura acabo fent una volada, breu, però suficient per regirar-me el turmell i fer-me veure que toca dubtar menys i mirar més com poso els peus si és que vull seguir amunt.

Així doncs, contra l'esperat el vol m'ha fet veure el que feia malament i m'ha espavilat de cop, cosa que em permet acabar la tirada sense més ensurts que un lleu dolor i el convenciment que en aquest tipus de roca les regletes no seran les nostres aliades. 

Regletes no, però sí unes fissures de manual, que són una declaració d'intencions en si mateixes davant les que no tens més remei que caure rendits i seguir-les fins on elles manin. Des de la segona reunió comencem a intuir el tarannà de la via, un seguit de llastres encavalcades que s'oposen al nostre avanç en forma de petits desploms i plaques de magnífica solidesa.

Com a mostra res millor que la panxa per sortir de la reunió, malparida i atlètica, un oportú espit ja indica que la cosa és posa fina. Però com tota muralla té punts febles i nosaltres som els encarregats de descobrir-los, així doncs aprofitem les escletxes per entaforar-hi les peces que ens faran agosarats i resseguir-les en busca del camí correcte.

La seva evidència no sempre és sincera, per sort els companys des de la reunió tenen millor panoràmica i m'indiquen com rectificar la trajectòria que d'erràtica passa a ser de màxima concentració, doncs superar el nou desplom i navegar per plaques lleument esquinçades requereix dosis extra de confiança. 

La reunió és un prodigi d'incomoditat i del tot penjada, però estic massa atenta als moviments d'en Josep per pensar-hi. La via ens està costant i la quarta tirada no dóna treva, és tracta de vorejar el relleu arquejat d'un puzle vertical on les peces són blocs fermament muntats sobre una placa decididament atlètica. La fissura permet encabir-hi qualsevol cosa que duguis a l'arnes, però quan s'acaba dóna pas a una placa on no tens més remei que tirar amunt confiant en la seva netedat. 

Arribats aquest punt en Josep diu prou, retorna a la reunió i em cedeix el testimoni de nou. Entumida per la incomoditat de la reunió enfilo decidida amunt, expectant i no falla: el tram que li mancava fins era tan curt com deliciós d'escalar, un mur tallat amb preses delicades, però fermes i una bavaresa tan rotunda que no gaudir-la hauria d'estar prohibit.

El que no li deixo fer és el diedre que ve tot seguit, objecte del meu desig des d'abans de començar la via, no en va havia repartit els llargs perquè em toques a mi. Coneixent-me em deixa fer i em deleixo en la mestria d'aquest pilar sostingut per fissures d'arquitectura imperfecte. Per fi ja tocava, una tirada on l'escalada és fa fluida i no cal anar al límit de pulsacions.

Tan sols un detall espatlla el karma del moment, el turmell regirat, de sobte, decideix fer-se notar amb una insistència que no augura res de bo. Per sort, queden tan sols dues tirades per acabar la via, així que li passo material a en Josep que navega per terreny indefinit, però de bon equipar i que es redreça per tal de coronar un petit esperó que sobresurt com un màstil de la paret. Arribar a la reunió requereix una bona tibada i és llavors quan me n'adono que el dolor del turmell és més que un simple avís.

Li torna a tocar a en Josep que per abreujar fa un delicat flanqueig a la dreta on li toca vibrar una estona abans enllaçar amb la via veïna que solca un diedre tan tombat com llis, però més senzill d'escalar que el Pistacho. No el veig, però endevino els seus moviments per les oscil·lacions de la corda i en Xavi al meu costat em va donant moral, corejat pels ànims de la Montse i l'Esteve.

No si moral ja en tinc, l'únic problema és que haig de fer els darrers metres clavant el genoll i realment m'emprenya perquè mira que és bonica la tirada, però escalant així és impossible apreciar-la tal com es mereix. Cim... i se'm planteja una equació de mala resolució. 

Des d'on som veiem la presa de Cavallers molt avall i a aquestes alçades no puc ni repenjar el peu a terra. Incògnita, com m'ho faig per baixar un desnivell important per un camí més apte per quadrúpedes que per humans amb una sola cama útil. La solució crec que l'endevineu, doncs sí, toca fer us del nostre eficient cos de Bombers. 

En el temps de rapelar fins peu de paret l'helicòpter ja era al lloc i en menys de mitja hora a Tremp. Resultat un esquinç al turmell, una revetlla alternativa i un mes de fer bondat. Això sí “pedazo” via el Pistacho!