*** Arestes Brucs, Salamandra i Roca Plana dels Llamps, 150m, IV, Montserrat

dilluns, 1 d'agost del 2011
Avui les nostres passes ens duen enrere, tan lluny com la imaginació permeti. Ens endinsem en les obagues del vessant nord, per senders amagats sota la catifa de fulles que ha deixat la tempesta i canals ingrates de terra esllavissada.

Els núvols filtren la llum i els colors s'esvaeixen en un món d'ombres vegetals i roca lluent. El coll del Migdia és una llambregada d'aire fresc on recuperar l'alè. La companyia és grata: la Marta, la Talaia i ecos de veus llunyanes que es perden en la distància de la boira.

La part feixuga del camí ja està feta, tan sols una curta baixada i endevinar el sender que ens mena al peu de la Salamandra. -D'on li vindrà el nom? per més que la miro no sé trobar-ne la raó.

La solitud és absoluta, ni un ànima acompanya les nostres passes i em permet continuar el giny que vaig iniciar ahir nit quan vaig decidir atansar-me a aquest racó de món. No penso en l'escalada, sinó en el goig simple i planer de trepitjar el cim d'aquest dragonet perdut al cor de Montserrat. És per això que cerco el camí més lògic, el que dibuixen els grans còdols de l'aresta.

Cada nova pressa és un salt enrere en el temps, quan l'escalada no eren graus ni xifres, sinó un joc d'intuïció que permetés burlar la verticalitat que barrava el pas a aquestes agulles encantades.

Gràcies als que van saber veure camins on altres tan sols veien parets esquerpes, avui m'hi passejo confiada. La feina està feta i és un plaer refer les seves passes mentre imagines els seus dubtes al temptejar per primer cop la roca que ara em guia.

Apareix la reunió i la il·lusió s'esvaeix en la rutina de recuperar el company. Maniobres mil cop repetides que acaben conduint-nos a l'alegria sempre nova del cim.

Alegria senzilla i neta, felicitat compartida, però efímera perquè sovint hi ha quelcom que ens fa girar els ulls inquiets temptant-nos de nou. Curiositat incansable i cor fàcil deurien ser el bagatge habitual d'aquests primers escaladors i avui, veient la roca Plana dels Llamps, em sento contagiada del seu esperit.

Així doncs, decideixo continuar aquest pelegrinatge vertical i cercar la porta d'entrada d'aquesta paret de formes dalinianes. No és difícil endevinar cap on encaminaren les seves passes els primers que s'hi atansaren.

L'aresta és el punt feble d'aquesta muralla de línies corbades i pas franc a l'amplitud enganyosa del cim. Recórrer-la és tan simple com agosarat, resulta impossible errar un camí que et fas a mida ja que cap assegurança t'imposa el traç. Per contra, les reunions parlen d'èpoques pretèrites, sensació que s'accentua per la melangia del dia, gris i solitari.

Un cop al cim, els perfils que ens envolten esdevenen aiguabarreig de tintes antigues, una pinzellada de roca gris, salamandres blaves i cels d'argent.

Avís per navegants: com que el romanticisme de l'escalada topa amb la precarietat dels ràpels hem fet la nostra petita contribució substituint un parell de cordinos dignes de museu a la roca Plana dels Llamps (aquí sí que no cal preguntar el per què d'un nom tan descriptiu). Bon vent i roca nova!