Benvinguts al Paradís: 02/10

*** Espluca, III/4, 120m ,Vall de Barrosa

Dilluns, , 15 de febrer del 2010

Despres de la darrera visita a aquesta vall, ens va fixar en una timida linea propera al frecuentat sector de la Oceano que semblava no haver estat tastada encara. Ho tenia tot perque ens robes els sentits....: mixte, gel, roca i un elegant diedre directe a cim. Encara li faltava una mica per engreixar i trobar-la en condicions escalables els seus trams mes exigents. L'onada de fred ens va acabar d'excitar del tot i decidir-nos a intentar-la. Creiem que la manera mes elegant d'obrir era asolint el seu cim, pero una ximeneia de roca desplomada en els darrers llargs ens feia veure la necesitat d'algun reforç solvent per aquest tram. No teniem cap dubte a quina porta trucar... En Javi als dos minuts de conversa ja es veia alla barallant-se amb la roca verglasejada.

Al final tambe s'uneix en Ruben, un "compi" seu de mil batalles al GTA d'Arago.

Es la primera via alpina que anem a obrir amb l'intencio de deixar-la amb Rs equipades i rapelables, ja que la linea s'ho val i aixo ens fa carregar amunt, taladro, xapes i corda auxiliar, es aqui quan ser prou gent es tot un luxe. Tant punt arribem sota la vertical de la anhelada linea, s'ens cau les il.lusions als peus, la ruta esta mes aixuta que fa 10 dies, amb una visio mes a fons amb els prismatics tambe veiem llargs trams sense continuitat, pero ens decidim apropar-nos per intentar arribar fins on poguem.

En Javi, esta hipermotivat, acaba d'arribar de Xile i ha estat confinat 3 setmanes dins una tenda al campo Japones esperant una finestra de bon temps que no va arribar, per poder escalar les Torres de Paine. Es demana el primer llarg en mixte per ell i amunt que enfila... en sorpren veurel tant indecis en un terreny que hauria de pujar volant, a la que porta 40 metres gira la vista avall, demana el taladre, coloca una xapa i baixa fins nosaltres

Diu que es impossible pujar per alla sense matar-se. Jo amb el meu mal ull clinic habitual m'ho miro i m'ho remiro i no veig tantes complicacions desde aqui. Carrego el material i enfilo amunt, pas a pas ara el que alucina soc jo, allo que sembla gel, no te mes de 3 centimetres d'espessor, en 40 metres no aconsegueixo colocar cap assegurança digne del seu nom, tot son fissures cegues en una roca granitica megacompacta. Arribo al parabolt salvador i avall que fa baixada!

Doncs ja que hi som aqui, caldra aprofitar el dia, no? i enfilem fins les properes cascades una mica capcots, pero satisfets d'haver estat aqui per intentar-ho, sense gaire miraments ens apropem a la primera que ens surt al pas, l'Espluca una encaixonada i vertical cascada que ja haviem tastat fa uns anys enrrera. En Javi va boig per picar i li deixem el pas lliure perque gaudeixi.

El segon llarg es on es talla el "bacalao" i per sorpressa meva m'adjudiquen l'honor de barallar-me sobre un gel durisim i molt trencadis que en poca estona em deixa els bessons a punt d'estallar, mentres bufo vaig recordant que a la guia aquesta ruta la marquem inclus mes facil que la seva veina Oceano Pacifico, pero m'estimo mes no riure tot sol per no perdre forçes ara que les necesito!

Un cop tots a l'incomode i penjada reunio, ningu es recorda de com ha començat el dia de tort pero marxem avall tots amb un ampli sonrriure i ja que hem vingut aqui tant carregats, aprofitem per sustituir els pitons cutres de la primera reunio per unes expansions.

Islandis, 415m, III/5, vall de Boí

diumenge, 14 de febrer del 2010
Islandis, Polaris i Antartic, suggerents noms d'una particular trilogia que qualsevol enamorat d'aquestes dèries gelades aspira a completar, però no és una tasca fàcil ja que es necessari que conflueixin uns mínims requisits sovint difícils de conjurar. El primer d'ells obvi i imprescindible és que la cascada estigui formada, tot i que no entraré en detalls del que interpreta cadascú del fet que una via tingui gel suficient per ser escalable, em decanto per una frase escoltada a l'atzar: no és que la cascada no estigui en condicions, sinó tan sols que és més difícil! Ben mirat és d'una lògica irrefutable.

Mentre aproximem continuo repassant-los mentalment: un segon requisit és que el dia en que finalment t'hi pots apropar la meteo t'acompanyi; sense masses aspiracions, però com a mínim que no t'hagi caigut mig metre de neu nova o hi hagi una pujada espectacular de temperatures que faci trontollar aquests gèlids monuments. Finalment, el tercer requisit i potser el més difícil d'aconseguir, és que els dos anteriors es complexin en els dies que tu tens festa i company de cordada!!! Vist tot això entendreu perquè després d'un primer intent seriós al desembre del 2007 no hi hàgim tornat fins ara. Aquest any, però, hi estan havent unes condicions espectaculars a Boí i s'estan muntant cascades que feia anys que ni s'insinuaven, d'aquelles que són més anècdota que veritables escalades perquè necessiten condicions excepcionals per formar-se, però no existeixen i aquest any ho hem pogut comprovar veient l'efímera línia de Leyendas de la Alcarria. Si fins i tot el llac de Cavallers és completament glaçat i colgat de neu com està ni es distingeix en el blanc que tot ho embolcalla.

Hem matinat com campions per no trobar ningú al davant i sorprenentment, tot i ser diumenge, estem sols a la via, fantàstic! ara que no ens dormim que de ben segur arribarà alguna cordada en no res. Tiro amunt impacient, el primer llarg és un bombonet gelat difícil de resistir, una tirada curta que tan sols té l'entrada un xic vertical. Res, un petit avançament per anar fent boca i escalfar motors!

Té l'inconvenient que s'acaba de seguida i després cal remuntar la campa de neu fins al peu del proper llarg, aquest ja força més prometedor. Són seixanta metres clavats fins arribar a la reunió situada a la dreta de la cascada, bon lloc per deixar-hi en Josep i que no li caigui cap regalet de dalt. De fet és que ni li dono opció a triar, enfilo directa amunt sense deixar-li temps a protestar, però com que soc bona noia penso deixar-li tota la columna del darrer llarg per ell, la podrà gaudir sencera i de ben segur que no li farà cap lleig.

La tirada és bonica, comença amb una generosa cortina que es va estrenyent a la part final a mida que es va posant més vertical i disminueix el gruix del gel. Es surt per l'esquerra amb un curt tram de mixte que complerta la diversió. Ara toca la part de la via que es fa més feixuga, remuntar un corredor nevat que ens deixarà al peu de la cirereta del pastís, l'elegant columna que dóna prestància i caràcter a la via, però per guaitar-la abans cal caminar!

De fet quan veus la ressenya de la via i llegeixes 415m penses: quina festa, tants metres de gel per davant! però no tot és tan perfecte com sembla i d'aquests quatre cents la meitat els fas remuntant un corredor nevat. Ara que l'esforç queda sobradament compensat quan al girar per la canal apareix l'objectiu perseguit.

No cal dir que en Josep ja m'està esperant impacient a peu de columna i amb les eines a punt, així que li cedeixo gentilment el cap de corda. Aquí tornem a comprovar un curiós efecte òptic que fa temps que venim experimentant: el que sembla un pendent moderat i de bon fer a la que portes uns quants metres escalats comença a posar-se d'allò més dret i acaba sent ben vertical. En aquest cas és fàcil de constatar per les exclamacions entusiastes que va deixant anar en Josep, tot i així hi han uns renecs afegits que no acabo d'entendre a que es deuen.

Quan arribo a la reunió de la cova, aclareixo el misteri, això és una autèntica dutxa! Ja escalant no pots aixecar massa el cap a no ser que vulguis que l'aigua gelada s'escoli clatell avall, però un cop a la reunió no hi ha manera d'evitar-ho. Som a la meitat de l'estructura, just on vam arribar ara fa un parell d'anys i a partir d'aquí és quan la cosa és posa seria de veritat, un bon tram mantingut a 90º sense escaqueixos possibles. En Josep és ben xop i jo vaig en camí d'estar-ho d'aquí ben poc, així que fem el que fem hem de decidir-nos ràpid. La columna fa molt bona pinta, tot i que regalima aigua de valent, així que en Josep tira amunt convençut, però no ha avançat ni cinc metres que no pot ni aixecar la vista amunt de la dutxa que està rebent.

És tossut i s'hi baralla, però és prou delicat el llarg per a sobre fer-lo amb cordes i mans congelades i sense ni veure on pica, així que opta per la prudència i un abalakov per acabar de solucionar la papereta. Ja ho diuen, l'experiència és un grau i aquest cop el seny ens aconsella una honrosa retirada. En fi, hem aconseguit pujar cinc metres més amunt que el darrer cop que ho vam intentar, de fet qui no es consola és perquè no vol! Ara que al final tenim premi, un magnífic solet que ens espera a la presa per escalfar-nos i descongelar el material, que amb tanta dutxa ha quedat tot ben tieso!

Per cert, al final tant de matinar i espavilar a l'aproximació i no calia, encara no s'ha atansat cap cordada a l'Islandis i nosaltres convençuts que hi hauria cua!

*** Arapahoe, 130m, III/4, Barrosa, Bielsa

divendres, 5 de febrer del 2010

Després d'acabar l'escalada d'Océano Pacifico i obrir trinxera per arribar als rapels habituals de baixada, en no res s'ens uneix la cordada de francesos. L'assolellat dia que ha fet fins fa poc s'ha acabat girant i ara comença a nevar tímidament, així que decidim anar per feina i rapelo avall amb dos cordes més a l'esquena per baixar en un plis, però com sempre és Murphy total, falta que vulguis córrer perquè et surti algun imprevist. Aquest cop que és Laura la que s'ha quedat l'última i diu que és impossible recuperar cap corda i sembla que va seriosament i jo començo a pensar què serà més eficaç: si repetir Océano o jumarejar aquest sostre de roca? En el darrer instant acaben baixant, això sí... tant estirar de les cordes hem tingut prou temps per veure que bonica i estètica està la goulotte Arapahoe i decidim, a pesar de la nevada que ens cau a sobre, fer-li un tastet.

Laura no acaba ni de posar el peu a terra que es torna a lligar i cap amunt que marxa. El primer llarg té un divertit i curt mur a l'entrada de glaç i després és un corredor d'inclinació mantinguda que no et fa patir més del compte i en no res es planta a la penjada reunió.

El segon llarg és el que li dóna emoció a la via, són dos ressalt consecutius prou verticals amb un ambient maquíssim a l'estar encaixonat entre dues esveltes parets, a més el gel està al punt, la temperatura ideal i la suau nevada que cau li dóna el punt romàntic a l'escalada.

Just als passos més verticals ens adonem que alguna ànima caritativa ha col·locat parabolts, tot i que en aquestes condicions són completament prescindibles, però ben mirat... ja que hi són no els hi farem un lleig, no? tot i així portem algun material de roca i les generoses fissures conviden a treure't lastre de sobre. Segurament aquesta mateixa ruta en condicions precàries de gel deu ser un fart de riure!

En no res ha quedat el llarg enrere i Laura ja enfila amunt, la visió corredor avall des de la segona reunió és de via amb molt d'ambient. Mentre miro les evolucions d'ella, m'adono que cada cop crida menys en els passos complicats, estic segur que ja ha passat aquella subtil e imperceptible frontera entre el patiment i el gaudiment en les darreres setmanes de tant picar gel.

Arriba eufòrica de tant que ha gaudit i a l'aixecar la vista amunt el seu somriure la delata, ja veig que m'he quedat sense fer el següent llarg.... smufff, smufffff. Les dificultats tenen el punt just per xalar de valent, uns metres més amunt desapareix de la meva visió, cal ajupir-se per passar per una mena de túnel/xemeneia, és una tirada curta i en res canta reunió!

Ens parlem a crits a veure que tal ho veu cap a dalt, però no li troba gaire interès i davant de l'ensurt inicial amb les cordes del rapel donem la via per acabada, abalakov i avall! Tots dos coincidim en que és una via preciosa, però es fa tant curteta....

*** Océano Pacífico, III/3+/4, 120m, Barrosa, Bielsa

divendres, 05 de febrer del 2010
Un pensament que de tant en tant em ve al cap és d'on surt a vegades el nom d'una via, però en l'Océano la resposta és clara i meridiana, només cal veure la suggerent llengua de gel blau que es despenja de la muralla que delimita la part baixa del circ de Barrosa. Almenys aquest és el record que en tinc de quan ara fa tres anys vam estar per primer cop en aquest indret i no ens va caldré pas cap guia ni ressenya per identificar les vies. Avui la sensació aproximant és ben diferent, aquest cop no aproximem a les cinc del matí per ser els primers en entrar a les vies, sinó que són gairebé les deu del matí i la llum poc a poc ho encén tot de colors resplendents.

Avui anem amb la calma per què al no ser cap de setmana no esperem trobar gaire gent, a més duem al cap dues goulottes l'Arapahoe i el corredor Lorien que són poc freqüentades. Hi ha força neu, però la traça ja feta ens permet avançar ràpid i sense més preocupació que gaudir del paisatge. Un cop al circ constatem una teoria que ja fa temps que ens ronda pel cap: cada cop hi ha més gent que escala en gel i aquest increment s'ha notat especialment entre setmana. A totes les cascades hi ha gent, fins i tot hi ha una cordada esperant a l'entrada de l'Arapahoe.

Al primer cop d'ull descartem intentar el Lorien amb tanta neu ens arrisquem a trobar tots els ressalts tapats, això dels canvis de plans s'està convertint en un hàbit. En fi, veure quines opcions tenim. Ei, a l'Océano només hi han dues cordades, però les dues són a prop de la primera reunió! - Com ho veus? em diu en Josep. - Bé, li responc, anant per l'esquerra sortim de la línia de tir i la cascada fa goig d'escalar. - Doncs ja saps, tota per tu si vols!

Si vull, oi tant que sí! Vinga, amunt no sigui que s'ho repensi. Em planto a la base, aixeco la vista i veig que el darrer de la segona cordada es arribant a la reunió així que em llenço a picar el gel a veure si puc guanyar uns quants metres abans no comencin la segona tirada els que estan ara a la R.

El gel és a trams cobert de neu i has de temptejar per sanejar la crosta escarxada que té al damunt, però es puja bé i la inclinació és la justa per gaudir sense patir.

L'estratègia sembla que ha estat encertada i arribo a la reunió sense cap més contratemps que alguna dutxa de neu pols. Encara som gent i ens haurem d'esperar així que recupero en Josep amb la calma i inicio una de les ja habituals converses interculturals amb els veïns de reunió que, ves per on, són un parell de francesos la mar de trempats. Em miro el següent llarg i veig que ara la via traça una marcada diagonal a la dreta que fa que puguis escalar tranquil tot i tenir gent per dalt. Per tant, a la que torno a tenir en Josep instal·lat a la R, m'afanyo a encetar el llarg.

És una tirada curiosa, és prou vertical, però el gel sembla granissat i és puja de meravella, ara que alhora de col·locar un cargol has de fer gairebé un estudi d'enginyeria per trobar un pam de gel que et doni prou confiança. Per sort tinc la nostra nova i flamant adquisició que em va de meravella, un parell de cargols ben llargs!

Acabo el llarg desviant-me a la dreta per una encaixonada canal tapissada de neu endurida i que millor que un arbre per improvisar reunió, això sí ben acompanyada pel meu amic gavatxó que m'hi espera impacient. Només falta remuntar uns metres per una campa de neu amb un curt mur gelat i li deixo per en Josep. Bé, haig de confessar que em feia mandra obrir traça en aquesta neu fonda i pesada i en Josep és prou bon jan per deixar-se enredar. Això sí, tira amunt amb un somriure sorneguer, no sé ben bé per què!

Mentre asseguro a en Josep descobreixo per què m'esperava tan ansiós el francès: amb un castellà força precari, però intel·ligible posant-hi imaginació em diu ben apurat que no sap com es baixa de la via. Home, tots els mals com aquest! Com puc li faig entendre que es baixa amb un parell de ràpels per la goulotte de la dreta, l'Arapahoe, a més si tan sols han de seguir-nos! De totes formes, per si de cas i per esvair qualsevol dubte als futurs visitants d'aquests màgic indret què millor que una bona panoràmica! Així que salut i bones escalades companys!

***** Cascada de Les Bordes, 185m, II/4+, Valle de Ordizeto, Bielsa

dimecres, 3 de febrer del 2010

El primer cop que vaig endinsar-me en aquesta vall va ser per arribar fins als seus llacs. Va ser contra la meva voluntat, ja que jo això de passar fred i penúries mai ho havia vist amb gaires bons ulls. Aquell estiu durant 3 setmanes vam deambular des de l'Aragon fins al Cinca, per valls de bellesa increïble que no van deixar indiferent els meus ulls encuriosits, gairebé sense adonar-me em vaig començar a enamorar de les muntanyes. D'aquesta manera tan poc romàntica va anar el meu primer viatge iniciàtic als Pirineus i d'allò ja fa 20 anys. Aquella va ser el que avui en dia entendríem com una "expedició pesada", 200 persones vestides totes de verd caqui amb mules, camions, orugues i fins i tot armats! eren altres temps, era quan a la gent la segrestaven legalment un any contra la seva voluntat per fer-los homes, per fer la mili! Amb els temps hem guanyat en experiència i depurat l'estil, ara anem "alpins" i sols anem allà on les il·lusions i les cames ens duguin, carreguem només allò que la nostra esquena aguanti i d'armament només duem pacífiques eines esmolades.

En poc més d'una hora de pujada contínua per una ampla i glaçada pista, de cop trobem al girar una corba una espectacular cascada glaçada, no tenim dubtes que és a per la que anem. Ara que la primera visió acollona una mica: una llarga i vertical paret on el gel es fa present per tota ella, a dalt en forma de immensos "mocos" que desafien la gravetat i més avall algunes estètiques línies. Sens dubte la més llarga i atractiva és la cascada de Les Bordes, que agafa aquest nom per les petites construccions de pastors que hi ha al seu davant. Avui no hem matinat gaire precisament i ja hi tenim ficada una cordada, però en res ens adonem que són prou solvents i ràpids i no ens cal fer gaire temps per estar a recer del seus "regalets" que xiulen cascada avall. El primer llarg és el més exigent i el gel tampoc està en el seu millor moment de plenitud o sigui que entrem conservadors i evitem mentre podem els trams més verticals, però a partir de la meitat del llarg cal donar la cara i enfilar per llargs trams a 90º graus. Ara que ben mirat, un cop que anem per feina es gaudeix moltíssim, al final trobem una bonica columna també completament vertical i aquesta sí que és prou picada, ens deixa en una reunió d'espits.

Quan arriba Laura veiem que comença a caure molta neu avall i suposem que és l'altra cordada que ja rapela, efectivament! amb gent així de ràpida dóna gust entrar a fer una via. Ella arriba exultant, tant que es demana el proper llarg i amunt que marxa, potser és la tirada més suau de la via, però que tot i així cal treballar-la de valent. La reunió aquí no existeix i la munta amb cargols al peu d'una gran cortina de glaç.

Torna a ser el meu torn i intento buscar el punt feble per superar aquest vertical esglaó, al final també toca picar de valent durant uns quants metres, però el gel a aquestes hores del migdia és molt agrait i fa que gaudim a cada picada. Poc a poc la verticalitat va cedint fins arribar al punt de trobar aquella inclinació tan malparida que et fa inflar els bessons de tal manera que sembla que estiguis culminant el Tourmalet!

Opto per muntar l'R una mica més amunt d'on està el rapel i així estar el més a prop possible de la darrera dificultat que ens queda, Laura en vista del deplorable estat d'aquest llarg em cedeix molt subtilment el plaer de gaudir-lo de primer. La cordada anterior han enfilat recte pel tram més vertical, però no ho acabo de veure gens clar això de pujar per aquí ara que tant li dóna el sol de la tarda i regalima aigua per tot arreu.

Al final marxo uns metres a la dreta, per un tram més suau que progressa per un gel de curioses formes, on has de confiar la progressió amunt sobre suaus ganxejos. A mesura que avances vas escoltant un sospitós soroll d'aigua cada cop més creixent fins que al final cal refiar-se dels pocs centímetres de gel que hi han sota els grampons i que aguantin el nostre pes per no ser xuclats cascada endins, o sigui... toca ser carinyós!

L'arribada a la darrera reunió et deixa aquell bon regust de boca de les bones escalades, realment ens ha sorprés, una línia amb una estètica genial i de la que a priori no esperàvem tanta verticalitat mantinguda. Sens dubte una ruta poc coneguda i que el boca-orella tornarà tota una clàssica! després de rapelar amb ensurt de cordes inclòs, arribem al moment mes difícil del dia segons Laura, o sigui... travessar el riu de nou sobre les seves glaçades pedres i passa l'examen amb nota, això de passar rius amb Laura ja no és el que era!

Mentres ens desequipem, recollim trastos i mengem algun ganyip al davant de les bordes, escoltem un soroll atronador, tenim clar on ha estat... els "mocos"!!! efectivament... degut al sol directe de la tarda, tota l'estructura glaçada de vàries tones de pes ha caigut al buit trencant-se en mil trossos i escombrant per complet una elegant línia nova que s'ha obert aquest any i que durant tot el dia ha tingut gent escalant-la, els darrers que han entrat són els companys que ens han precedit en la nostra ruta.

Volem creure que la seva velocitat escalant els ha lliurat avui d'aquesta, mirem i remirem a peu de via, però no veiem res sospitós i marxem avall, tenim un cargol i unes polaines seves que s'han oblidat. A l'entrar al bar de la betzinera de Parzan amb el seu material a la mà, allà davant els trobem fent una cervessa i ens etziben:

- No sabeis como nos alegra veros,

- No, no os podeis ni imaginar lo que nos alegra veros a vosotros aquí...

els hi contestem i acte seguit els hi expliquem com ha anat tot. A vegades el fil que divideix el riure i el plor es massa fi.

Soum des Canaus, Gavarnie

dilluns, 1 de febrer del 2010

De nou quilometrada cap al santuari glaçat de Gavarnie amb el maleter ple de material i el cap a vessar de projectes. Masses hores conduint per rumiar i filosofar en què dimonis invertim els nostres millors anys. Just estava en aquestes cavilacions que, al passar per Lourdes, no vaig poder caure en pensar en el paral·lelisme que uneix aquesta peregrinació de gent creient que ve d'arreu del món per viure un moment místic de fetixisme religiós. Ho comparava amb molts de nosaltres que anem fins on calgui perquè ens hem enterat que un salt d'aigua ha quedat immóbil i el que és pitjor: estem disposats a jugar-nos el tipos i pujar-nos a sobre d'ell!!! Jo no jutjaré cap religió ni què els pot motivar, jo tab sols demano no tenir que justificar-me constantment davant la societat perquè soc devot de tant gèlida religió.

Total... abans que el dia desperti ja estem caminant per les rampes que porten cap el Soum des Canaus, una paret amagada de mirades curioses, però que si la saps reconèixer és just a la porta d'entrada del poblet de Gavarnie. Aquesta paret ja fa anys que la perseguim i fins ara sempre ens ha estat esquiva. Ara fa pocs dies vam veure per la red unes fotos espectaculars de l'ascensió de la seva via més interessant, el corredor NE. Sabíem que els dies anteriors havia nevat alguna cosa, però no ens esperàvem que la neu ens arribés al genoll. L'aproximació que marca el mestre Mousel de prop de dues hores de ben segur que la doblarem, a més escalar aquest encaixonat i vertical corredor amb tanta neu és com ficar-nos a la boca del llop. Al final el seny s'imposa i desfem les nostres enfonsades passes. Ara en ple dia, al girar la vista enrere ens adonem de l'encertada decissió, el Soum de Canaus no és res més que un inmens merengue!

Som gent de recursos i acostumem sempre a tenir un plan B (i C, D, E...) i quina millor opció que acostar-nos al més gran congelador dels Pirineus, osease... el circ de Gavarnie! canviem material de roca pel de gel i amunt de nou! quan deixem les cases enrere ens sorprén no veure cap vehicle sospitós de tenir les mateixes intencions que nosaltres. El camí al circ, com sempre, ens roba els sentits amb els seus boscos vestits de blanc i qualsevol mostra d'element líquid trasformada en sòlid.

Un cop tenim la majestuosa imatge del circ al nostre davant les nostres sospites es confirmen, els únics xalats que són capaços de venir fins aquí amb la idea d'enfilar-se amb aquesta nevada som nosaltres! A primera vista les rutes més clàssiques semblen escalables, però si som detallistes veiem un sospitós color grissos en elles que ens diu que encara els hi calen engreixar una mica més. De la traça fins a peu de parets no hi ha notícies i no serem nosaltres ,un cop més, els que l'obrin i menys a aquestes hores. Dirigim les mirades amunt i pensem en les boges idees que rondaven pels nostres caps per aquest propers dies en aquest encisador escenari, volíem posar-nos a prova i això incloia alguns vivacs, però la muntanya si la sabem escoltar sempre ens xiuxiueja a cau d'orella i ara ens acaba de dir que siguem pacients i perseverants.