**** No t’en Galletis (235m, 6b), presa de Canelles, Osca

Dimecres, 10 d’abril de 2024

Generalment l'aventura va lligada a certa llunyania. A Canelles no és el cas, cinc minuts d’aproximació ens obren les portes d'un santuari de la vertical miraculosament indemne. S'hi respira grandesa. No t'en Galletis és una via de les d'abans, quan l'estil tradicional ni es plantejava, tan sols era l'opció més natural.

Un sol pitó en tot el recorregut i algun pont de roca seran els indicis que ens guiïn en aquest viatge que es revela intens des del mateix inici. La sensació de solitud imposa un respecte que sumat a l'espectacle del paisatge genera un estat d'ànim diferent. La rotunda directriu de les fissures és tot el que necessitem per navegar aquesta muralla salvatge.

Roca nua, sense domesticar, tacte que mossega i la sensació d'estar en terreny verge fan que escalar cobri el seu sentit més primari. Endinsar-s'hi és acceptar el mandat de bavareses i diedres. La paret ens envolta i no volem altre camí que el seu.

Notes d’interès vertical: No t’en Galletis (ressenya Luichy), la línia és una raresa de roca inalterada fidel a l’estil més tradicional. Destaca per un recorregut intel·ligent i sever, equipat de dalt a baix amb magnífiques fissures on els flotants fan meravelles i que ens retornen a una escalada de sensacions primigènies. Una via esplèndida en austeritat i aventura, té el seu públic.

- Malgrat l’aparença de clàssica de tota la vida, no va ser oberta fins l’any 2000 per Xavi Teixidó, Roger Torell i Marcel·lí Canal, fet que delata la poca freqüentació de la paret i la solitud inalterada de l’indret.

- Pràcticament desequipada en tot l’itinerari no hi ha cap expansió, a les tirades tan sols trobem un únic pitó i alguns ponts de roca. Les reunions són d’arbres o a muntar, excepte R1 (tres ponts de roca) i R2 i R3 (un pont de roca), cal reforçar-les.

- De material, necessitem catorze cintes, tascons, tricams, un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C0.5 a C4.

- Calcari dissenyat per fer clàssica l’escalada. Ens movem en terreny de fissures que permeten equipar amb seguretat i dicten el recorregut, la placa queda relegada a segon pla. Roca delicada al primer llarg, excepcional al darrer i bona a la resta de la via. La sensació general és de pedra basta, sense polir, però franca i de presa evident, tot i que sempre hi ha algun tram crostós a controlar. Breus passatges amb vegetació completen l’aventura d’escalar en aquesta paret.

- Grau purità, mesurat amb correcció, però en un entorn i circumstàncies que imposen (6a oblig).

- Compromís alt, la netedat de les tirades i la manca de reunions condiciona l’exposició, per més que la via resulti noble d’equipar.

- Orientació sud, escalem a ple sol la major part del dia.

- Traçat al més pur estil tradicional, determinat per fissures on l’austeritat és norma. Demostra lògica, instint i audàcia (foto blog laCordadaCentenària). El primer llarg, delicat i sinuós, ens fa navegar per roca no sempre bona. No us deixeu endur per les suspicàcies que genera, aquest i el cinquè són els únics que desmereixen la tosca elegància del recorregut.

Les tres tirades següents són excepcionals, escalada atlètica de la mà d’una única fissura que fa seva la verticalitat de la paret. Sostingudes i netes, s’han de saber gestionar. Les respectives bavareses del tercer i quart llarg són magnífiques, el veritable picant de la via. Sortim a una feixa, una fletxa pintada en la roca ens indica el lloc correcte on fer reunió.

Cinquè llarg desagraït, travessia a dreta per placa poc evident en busca d’un marcat sostre amb una gran savina a la base. La sisena tirada evita el sostre per l’esquerra i reprèn la fissura que a partir d’ara conjuga en format de diedre. Algun tram de vegetació incrementa la sensació salvatge de l’entorn, toca navegar. Setè llarg increïble i inesperat, la via fa un gir radical a la placa.

Ignorem els ponts de roca que tenim a la vertical de la reunió i sortim cap a l’esquerra en busca d’un diedre poc evident que ens deixa en un mur de roca aspra ratllat per fissures horitzontals, fantàstic, voldries que no acabés. En conjunt via intensa i salvatge que manté intacta l’essència de l’aventura.

- Accés, des de la carretera N-230, a l’alçada de l’Aeròdrom de Benabarre prenem el trencant que porta a Estopiñán. Abans d’entrar al poble agafem un desvio a la dreta i en la següent cruïlla anem a l’esquerra en direcció a la Presa de Canelles (rètol). Una estreta carretera ens porta a l’embassament, aparquem en una explanada a la dreta, just abans del túnel (enllaç maps).

- Aproximació, se’n pot dir inexistent (5 min). Entrem al túnel i per la primera obertura que trobem sortim a l’exterior. Cal saltar la tanca metàl·lica, la via comença a l’esquerra de la balconada on som, a la dreta un tram d’escales amb barana donen accés a altres vies. No hi ha res que ens indiqui per on va el primer llarg, tan sols la ressenya. Cal fer un flanqueig a dretes, evitant una zona de roca trencada i pujar després per un diedre en diagonal a esquerra sense apropar-nos a la zona de desploms taronges.

- Descens panoràmic, acabada la via anem baixant per la part posterior de la carena en direcció l’embassament sense allunyar-nos del fil de la paret (rastre de sender i fites). Per trobar el ràpel hem de localitzar una gran pilona de ciment cilíndrica, una vintena de metres sota seu, just abans de que s’acabi la malla metàl·lica que cobreix tota la paret, trobem la primera instal·lació (cadena amb mallon).

Els ràpels de descens corresponen a reunions de la via No t’Entaleguis, actualment inescalable per la malla que cobreix la paret (ressenya RomanticGuerrer). Fem un primer ràpel (40m) fins una reunió situada sota un sostret (dues bagues nuades a les anelles) i un segon (50m) fins la presa. Els dos ràpels resulten desagraïts i incòmodes per la malla i el darrer cal guiar-lo per no acabar en el buit sobre l’aigua. Des de la presa tan sols cal retornar pel túnel a l’aparcament (40min).

No t’en Galletis és una via amb intenció de clàssica, concebuda amb un estil que depura conceptes com ètica i compromís. Una línia que crea el seu propi patró de bellesa i el preserva. Et fa sentir lliure.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Calçotets (320m, 6c), Pic de Sant Cugat, Sopeira

Dimarts, 9 d’abril de 2024

Hi ha pics que no són tal, el de Sant Cugat n'és un, extensa muralla de silenci i espadats on tots els itineraris són singulars. Aquí no hi trobem la grandesa del cim, però sí una roca personalíssima que fa del tacte una revolució. Costa escollir-hi ruta, l'evidència de la línia mai té continuïtat, però el traç fugaç de la fissura de la Calçotets és suficient per temptar-nos.

Fet el primer pas de trobar la via, toca descobrir com escalar-la. La vista es perd en la confusió de la paret, perfil bicolor de murs impenetrables a tot el que no sigui adherència i imaginació. Però tenim fe en la promesa dels seus cantells roms i esbrinem que rere aquest nom tan poc prometedor, Calçotets, s'amaga una elegància que és d'una altra dimensió. Escalada on res és el que sembla, perquè lluny de la monotonia que aquest calcari insinua cada tirada és una descoberta que enlluerna per astúcia i bellesa.

Afinem la tècnica explorant límits nous, com més amunt millors són els passos i més intensa la sensació d'estar subjectes al no res. Més que mai prenem consciència de que tot és subtil, tot és incert i precisament aquests dubtes són l’al·licient que sacseja l'instint de la vertical. I de sobte tot encaixa, tot és al lloc on toca i escalar és harmonia. És la via que estava necessitant.

Notes d’interès vertical: Calçotets (ressenya RomanticGuerrer), magnífica via que ens permet explorar l’amplitud d’àmbits que abasta l’escalada en placa. L’exotisme l’aporta una roca que fa del color la senya d’identitat de la muralla i es reserva l’exclusivitat d’un tacte portentós. Elegància en estat latent, una línia que vols escalar sense presses per allargar-ne l’experiència.

- Oberta amb habilitat i un estil impecable el març del 2006 per Ademir Castillo i Luis Alfonso.

- Es tracta d’una via pràcticament equipada i pensada per fer escalar. Seguros sense excessos i col·locats on toca, tan sols on la dificultat baixa o en breus trams de transició les assegurances s’espaien i és necessari complementar amb flotants.

A les tirades trobem bolts, uns pocs pitons i algun pont de roca. Totes les reunions són rapelables (bolt amb anella), excepte la R2 i R4. Els bolts inicialment tenien un toc de color vermell que avui en dia ni s’aprecia. De material necessitem setze cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3).

- Calcari suprem que desperta sensacions noves. Roca ultra compacte on el tacte és la millor eina, l’adherència s’imposa en totes les seves variants. Predomini net i rotund d’una placa de cantells mínims i textura peculiar, és com tenir velcro als dits, tan sols l’esvelt arc de la quarta tirada trenca la seva hegemonia. Fissures romes i unes poques regletes salvadores marquen els passos.

- Grau correcte i posat amb seny. L’escalada destaca per tècnica i dificultat sostinguda de les tirades. Tot i l’equipament el caràcter de la via no es doblega i trobem trams exigents en el sisè (6a+ oblig).

- Compromís baix gràcies a la possibilitat d’abandonar rapelant i l’equipament, sempre però, que portem material per completar els alejes que donen un aire més clàssic al conjunt. En cas de no dur flotants, exposició i compromís pugen un graó.

- L’orientació sud i la protecció que brinda la muralla garanteixen un ambient càlid, reserveu la via per dies de temperatures baixes.

- No és un recorregut que s’apreciï a simple vista, estem davant d’un traçat àgil i ben confeccionat que demana proximitat per captar-ne la línia. L’hegemonia de la placa el fa hermètic a la intuïció i, tot i que els bolts marquin per on navegar, l’itinerari és poc evident. En general cal aventurar-se en els passos per descobrir la lògica amb que està buscat el recorregut.

La primera tirada ja deixa clar el caràcter ferm de l’escalada. La intriga de les plaques arriba al màxim al sisè i vuitè llargs, exigents, intensos i elegants, mantenen les pulsacions al màxim i espremen tècnica i cervell per fer-se entendre. La quarta tirada és una meravella, fissura que marca la diferència, visual i estètica. En els llargs de cinquè grau el picant es suavitza, però no perd el foc, fan escalar.

- Accés, des del tranquil poble de Sopeira. Venint de Lleida per la carretera N-230 en direcció Pont de Suert, agafem la segona entrada que indica Sopeira i sense entrar al poble baixem directes al fons de la vall per la pista asfaltada que porta a la central. Aparquem en un eixamplament de la dreta, just abans de creuar el riu (enllaç maps).

- Aproximació, creuem el riu per l’antic pont de pedra i anem a la dreta pel camí que voreja la central elèctrica. Pugem a l’esquerra per unes escales enganxades a la tanca de la central i tot seguit baixem un nou tram d’escalons, quan aquest acaba trobem un trencant a l’esquerra (fita) on neix un sender que puja en direcció les parets traçant una llarga diagonal (marques vermelles desdibuixades). Teòricament el sender ens deixa gairebé a peu de via, nosaltres ens vam perdre i vam fer un camp a través per corriols i vires (30min).

Per orientar-nos és important localitzar la via, la Calçotets discorre pel centre de la paret i un gran bloc rodó que sobresurt al final del primer llarg és el que permet identificar-la (foto BlogEmpotrat). Com a referència la via acaba en el pic d’una de les dues agulles bessones que sota el cordal del cim es retallen ben visibles, el gran “bolo” del primer llarg és a la seva vertical.

El peu de via es troba en una vira a la que s’hi accedeix per la dreta. No trobem cap marca, ni inscripció que indiqui que som a la Calçotets, tan sols veure’m la línia de bolts, bastants metres a la seva dreta discorre la Jamón de Pato.

- Descens, sis ràpels per la via. Les reunions que marquen els ràpels són sempre de dues anelles, tan sols ens saltem la R4 i R2. Un cop a peu de paret desfem camí (1h30min).

La Calçotets és una via que et demostra que amb lo mínim i una roca sputnik es pugen les parets més dretes amb estil. Muralla amb sensacions pròpies, el Pic de Sant Cugat em sorprèn en positiu cada cop que hi torno. Seu és el buit que la sustenta.

companydeviatgeiatzars:Lau

π