*** Porno Star (110, 6a/Ae), Roca Alta, Vilanova de Meià

Dimecres, 07 de novembre de 2018

Tots els amics i coneguts ja havien fet la Porno Star i tots sense excepció en parlaven meravelles. Nom que dóna peu a moltes interpretacions, però en certa mida ben trobat perquè la via es llueix i dono fe que ho pot fer sense pecar de vanitosa. Els seus atributs: plaques de somni, verticals, per no dir desplomades i farcides de les omnipresents franges horitzontals que tantes alegries ens donen quan la ganda és bona, amb l’afegit d’una roca de vici tan aspra que ni amb el pas de les cordades es gasta.

Però en la carta de presentació tots feien especial incís en la mateixa recomanació, no et demanis el primer llarg. Els he fet cas! Déu n’hi do amb l’entrada de la via, fer acrobàcies enfilant-nos per l’alzina fins xapar el primer bolt és més anecdòtic que veritablement compromès, arribar fins la següent assegurança (pitó amagat poc abans del segon bolt) ja és una altra història.

Un flanqueig taquicàrdic per l’única placa relliscosa de la via i de mal protegir ens fa contenir l’alè mentre veiem el company fent passos d’adherència impossible. Sabina salvadora que eradica l’exposició i ens retorna a l’escalada de plaer sense sobresalts innecessaris. Pagat el peatge de passos collats i ben obligats d’entrada, ara toca gaudir del festival.

La moderació no hi té cabuda, cal escalar sense contenció i entomar aquesta verticalitat insolent i provocativa pel dret mentre ens esplaiem en el tacte i forma d’aquestes plaques impecables que no acusen el desgast de l’edat ni de l’ús. Fermesa i mantenir la trempera que la via vol pila i no admet flaqueses, però el seu equipament generós incita a llençar-nos sense miraments darrere d’aquesta exuberància de cantells i regletes als que t’arrapes amb delit.

La simplicitat de la placa adquireix la seva màxima expressió, aèria i potent, però sempre sota control. Malgrat el dia fred, anem ben calents amb tanta tibada i l’únic que desitges és que la via no acabi. Desig que ja d’entrada sabem incomplert perquè tan sols disposem de quatre tirades per sadollar la fam que aquesta roca desperta.

Ja poden dir que “lo breve, si breve, dos veces bueno” que no cola! En voldríem més, però ens donem per satisfets d’haver flirtejat amb aquestes plaques estel·lars i certament porno. Roca nua, vici pur! 

 

Cache d’Star System: Clàssica de concepció moderna, potent, ben trobada i amb una entrada que et posa a lloc. Llevat dels deu primers metres que desentonen clarament de la resta de la via per compromesos i obligats fins llaçar sabina o xapar el segon bolt (6b o 6a/Ae), la resta és una escalada de placa ben equipada en estil d’esportiu pensada per gaudir del gest.

La tònica és bona roca al més pur estil vilanoví, franges horitzontals de cantells escandalosos i verticalitat constant que quan esdevé desplom es pot sortejar en artificial si la pila o la tècnica fallen (V+/Ae). Si no fos per l’inici expo i on està prohibit caure, podríem dir que és escalada love climbing dins del seu grau. La via està ben equipada, necessitem tan sols catorze cintes, un estrep si volem anar més còmodes per trampejar els desploms i el semàfor d’aliens per protegir mínimament l’entrada.

Per arribar a peu de via l’opció més ràpida és des de l’aparcament de la Roca Alta, fer-la com a segona via quan baixes de la Roca dels Arcs és també una combinació molt resultona. Així doncs, feu cas de les males llengües i deixeu-vos portar per la calentura que aquestes plaques llicencioses i elegants desfermen dins el col·lectiu vertical.

**** Hoya de Huesca, a cop de pedal

Dissabte i diumenge, 3-4 de novembre de 2018

M’agrada la sensació de voltar pel món sobre dues rodes, et dóna una perspectiva renovada del paisatge que va més enllà del que la vista abasta. És qüestió de velocitat i percepció, dos paràmetres que encaixen i fan que el ritme s’adapti més al que la teva curiositat demanda que no pas a l’esforç de la ruta.

La bici m’ha fet conscient d’una continuïtat del territori que fins ara havia passat per alt desdibuixada pel dictat del motor. Quan la pressa per arribar a un determinat destí, o el destí mateix passa a segon terme els camins esdevenen més naturals i flueixen en harmonia amb el relleu.

És com un truc de màgia que t’endinsa de ple en el paratge pel que estàs viatjant. Dos dies de fred net i clar rodant per la Hoya de Huesca converteixen un paisatge anodí vist mil cops des de la distància d’un vehicle en un mosaic fet d’una munió de racons cadascun amb la seva pròpia personalitat.

Avancem a cop de pedal immersos entre camps de cereals que s’estenen com una catifa seca i aspre, un horitzó ocre amb sostre de núvols que conté aquest perfil falsament planer.

El temps sembla haver-se aturat en els elements que configuren aquest paisatge, murs de pedra, antigues vies de tren que no porten enlloc, pobles de carrers estrets i costeruts, masos solitaris i un reguitzell de castells al que les runes no resten envit.

Cadascun d’ells amb el seu propi nom que el defineix, noms sonors que t’emplenen la boca i deixen ben clara la pertinença a aquesta terra austera, però dotada d’una rara bellesa que asserena l’esperit.

A la que t’allunyes una mica de l’asfalt tens la sensació que res ha canviat en anys, un paisatge impertorbable que tan sols fluctua al ritme de les estacions i sembla tenir assumit el seu progressiu abandó per la llunyania de les rutes més fressades.

Tot i així s’està recuperant l’antiga xarxa de camins i senders que el mantenia unit, traçats funcionals que connecten tots aquests llogarrets i ens permeten fer un tast d’un món rural encara viu, malgrat que és palpable el record d’altres èpoques quan tenia veritable empenta.

Avui som viatgers ocasionals d’aquestes rutes, rodem per un paisatge sempre obert amb el Moncayo nevat i Guara de teló de fons. Retalls dels Pirineus ens recorden d’on ve aquest vent tan gelat. La velocitat de la bici és perfecte per impregnar-nos de les sensacions que transmet aquesta terra marró, ferma i llaurada, esquitxada per retalls de bosc i la verdor que sempre acompanya rius i fondalades.

En aquest racó de món el temps es pren una pausa i et contagia el seu ritme calmat, una altra realitat que tenim a tocar i costa de percebre. Què tindrà la bici que sempre et porta més enllà d’on tu pedales!

Carnet de velo: En aquesta web hi ha rutes prou interessants i variades per explorar La Hoya de Huesca a cop de bici. El primer dia ens decantem per dues escapades breus, una sortint d’Osca mateix i atansant-nos a Tierz i la segona al voltant d’Alerre, que reafirmen la meva teoria que el cotxe t’acaba aïllant.

Tota una sorpresa explorar les pistes i camins que voregen el riu Flumen, verdor que contrasta amb l’aridesa de carrascars i camps acabats de segar que dominen la plana d’Alerre. El segon dia volem un recorregut on l’aigua també hi tingui cert protagonisme i ens deixem temptar per la ruta de las Grullas al voltants de l’embassament de la Sotonera.

Un encert, variada i perfecte per veure una Osca encara rural, amb terra que es treballa i pobles que mantenen el pols al pas del temps fent valdre la riquesa de la seva història i paisatge.

En conjunt les rutes tenen poca dificultat tècnica i no gaire desnivell, però les pistes pedregoses, fang i punxes garanteixen la diversió. Un paisatge a prova d’escepticisme, bonic, obert, suggerent i amb un punt remot us deixarà amb ganes de tornar-hi.

*** Martinetti-Ros (75m, V+/Ae) i Marisa Gil (65m, 6a/Ae), El Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

Dimecres, 30 d’octubre de 2018

Quan la neu et foragita de les serres més altes és el moment de buscar el recer de Sant Llorenç de Montgai. Racó de món que t’acull en dies incerts i et deslliura del fred, les seves parets tenen un caliu que va més enllà de la temperatura ambiental i que et fa tornar-hi sense recança. Això vol dir anar buscant noves vies per seguir tastant aquest rocam que oscil·la entre el gris i el taronja en un equilibri perfectament endreçat de calcari i conglomerat.

Ja que el dia és d’un gris que ni la lluminositat d’aquest racó món pot alegrar escollim el taronja per contagiar-nos de la seva calidesa. Avui és el torn del Cilindre, fa temps que vull fer dues rutes que s’enfilen per la part més discreta de la seva muralla. Discreció que amaga unes vies amb caràcter, cadascuna a la seva manera treu geni i t’obliga a escalar ben concentrat, podríem dir que tenen el mateix tarannà, però diferent estil.

Comencem per la més clàssica, la Martinetti-Ros, re-equipada amb seny per rescatar-la de l’oblit i fer que llueixi de nou la bonica fissura de la primera tirada. No cal patir que està ben neta, de vegetació i de metall sobrer. Toca doncs preparar ninus i enfilar l’evident diedre que va engolint ferralla exhibint una especial voracitat pels tascons alhora que es redreça i ens obliga a mirar bé els passos mentre els braços es van inflant.

Un bon començament que et posa a to per encarar la segona tirada amb l’ímpetu que es mereix perquè mira que arriba a ser xula aquesta placa de tacte rotund i canto generós. Equipada on toca i vertical, però sense excés convida a apretar per no fer-li un lleig a aquesta roca tan bona i amb un punt ben picant. Ja tenim la via enllestida, concentrat de dues tirades prou diferents, diedre i placa, atlètics i amb un atractiu sense polir que resulta més autèntic encara.

Ens ha agradat la via, però necessitem més roca encara, així que fem un ràpel fins peu paret i anem en busca d’una nova dosi d’aquesta tàpia en petita escala. És el torn de la Marisa Gil, veïna de la Martinetti Ros, els peus de via són gairebé a tocar, però és l’únic que comparteixen ja que després enfila cap el canto contrari del Cilindre i mostra un caràcter diametralment oposat.

De caure esportiu està perfectament equipada i tan sols hem de seguir l’estela dels bolts per no perdre’ns, treure l’entrellat dels passos, però ja és feina nostra. Una primera tirada senzilla i agradable ens deixa de nou al capdamunt del contrafort de calcari adossat a la paret principal del Cilindre, per tastar de nou les rareses del seu conglomerat cal desgrimpar seguint una cadena fins al lateral dret de la immensa cova plagada de vies que queden absolutament fora del nostre abast.

Lloc singular per fer esportiva al que mai m’havia apropat, línies on el desplom mana i la roca ens regala amb formes exòtiques. Nosaltres, però enfilem pel costat que ja és prou vertical per fer-nos batallar cada pas, doncs aquí el grau obliga i toca escalar entre assegurances lidiant el millor que podem amb unes bústies escandaloses que alleugereixen la tendència al desplom d’aquest pany.

Bona col·locació i potència esdevenen claus per resoldre el segon llarg, el més obligat de la via. La darrera tirada ens regala una original fissura que no sap si vol ser diedre o xemeneia amb una curiosa sortida que et fa rumiar. 

La veritat és que faríem una tercera via, però el fred ja fa estona que fa de les seves amb impunitat, així que pleguem cordes i donem la jornada per ben aprofitada. Avui és un d’aquests dies senzills en que surts satisfet, res de grans gestes ni vies excepcionals, sinó feina ben feta i rutes encertades en aquest petit paradís al costat de casa.

Delineació cilíndrica: Combinació de dues vies del mateix tarannà, però diferent estil, perfectes per fer un tast d’aquest vessant del Cilindre. Predominen els passos atlètics i en les dues cal avançar poc a poc, però amb fermesa. La Martinetti Ros exhibeix un tarannà clàssic i com a tal mana la lògica del traçat i sempre hi ha la possibilitat de mantenir la dificultat dins límits raonables fent ús de l’artificial (V+/Ae o 6a+).

La Marisa Gil és de concepció més moderna i avança pel dret buscant la verticalitat amb passos que cal forçar perquè surtin, obliga més en el grau (6a/Ae o 6b+). L’equipament també és un reflex del seu caràcter, la primera semi-equipada demana en primer lloc tascons i després podem afegir semàfor aliens i algun friend mitjà, en canvi per la segona amb unes deu cintes ja farem.

Si algú vol portar un estrep per anar més còmode en els artifos no farà nosa. En les dues vies amb un sol ràpel llarg arribem al terra. Vies que et deixen clar que en aquestes contrades no regalen mai res i encara que intentis no haver d’apretar et tocarà tibar!