**** Cade (220m, 6a/Ae), Agulla del Centenar, Frares, Montserrat

Dissabte, 8 de juny de 2024

Hi ha escalades que són bones i que seguiran sent bones per més temps que passi. En l'Agulla del Centenar la línia ho és tot, bellesa, esforç i recompensa, la Cade és elegància sense filtres. La vigència de la seva lògica no fa els passos més fàcils, però és d'un atractiu que transforma en racional la verticalitat de la muralla.

Aquí la placa tan sols és tràmit per arribar al magnífic diedre que converteix aquesta clàssica en imprescindible. La seva netedat marca estil. Dues rotundes parets i una simple fissura contenen totes les nostres passes, l'estètica de l'escalada és simplement perfecta. Conglomerat amb tacte de la nord i rovell donen a la via un compromís fàcil de rebaixar amb flotants.

Equipar és alhora plaer i necessitat, sensacions que ja coneixia, però que necessitava tornar a experimentar. Fa anys vaig escalar la Cade quan encara em faltava rodatge per entendre el seu llenguatge. No tocava. Se'm va quedar la certesa, però que hi tornaria perquè la magnitud de la via fos plena. He estat fidel al meu propòsit, traç impecable el d'aquesta fissura amb molt a dir encara.

Notes d’interès vertical: Cade (ressenya Edunz), gran clàssica de Frares per la bellesa i elegància incombustible de la línia. Tot i ser de les més repetides de la muralla, manté el caràcter amb que va ser oberta i l’ambient sever de vessant nord. Una joia que el pas del temps no fa fet més que realçar, esplendor vintage plenament actual.

- Oberta de forma magistral per Joan Badia, Emili Albir, Josep Lalueza i Ramon Masats el maig de 1974.

- Via semi-equipada amb l’austeritat que caracteritza als recorreguts tradicionals, llevat d’algun bolt ocasional a les tirades només trobem material antic, per no dir d’època (burins en mal estat, tacs de fusta testimonials i pitons ben col·locats). La major part d’assegurances es troben concentrades al primer llarg i al quart, la resta de la via és a equipar en gairebé la seva totalitat. Predomini de fissures franques d’assegurar, tot i que la regularitat de la seva amplada obliga a dosificar flotants. Reunions equipades i rapelables (2 o 3 bolts amb anella), excepte la R5 a muntar en un arbre.

- De material necessitem vint cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C1 a C3, tascons grans, dues plaquetes recuperables i estrep. C5 opcional, útil al quart i cinquè llarg per rebaixar exposició.

- Roca, conglomerat que obre les portes a l’aventura per qualitat no sempre certa i les múltiples possibilitats de protegir que brinda. En conjunt la roca és bona, tot i que el tacte no és el seu punt fort, la pàtina de la nord es deixa notar. Còdols robustos on predominen cantos roms, tan sols al quart llarg trobem forats que realment mosseguen, la sensació al tocar-los és espectacular. Cal prestar atenció al pedestal inicial del primer llarg, roca crostosa combinada amb fang. Els murs que defineixen el diedre són per norma compactes, tan sols a la part final del cinquè llarg els còdols es converteixen en mòbils. Compte a la tercera tirada, senzill, però descompost, vires en equilibri.

- Grau intens, reflexa el caràcter aspre de la nord. Llargs mantinguts i amb tan pocs reposos com assegurances, demanen bona tècnica de diedre i encastament per gaudir del lliure. Trams atlètics acaben de collar la dificultat (V+/A1 oblig).

- Compromís mitjà/alt, tot i que les reunions estan reequipades amb bolts i la fissura permet protegir al gust, les tirades conserven encara les assegurances originals i resulten precàries pel rovell i escasses. Trams de roca a controlar sumen aventura al conjunt.

- Orientació nord/nord-oest, ombra durant gran part del dia, l’estiu és el seu moment.

- Traçat lineal (foto DesventurasyMilagros), una única fissura ho arranja tot per guiar-nos inflexible fins a tocar del cim mateix. Elegància visual que es trasllada a l’escalada, un recorregut on es demostra que amb poc es pot fer molt. Tan sols el primer i el darrer llarg no discorren pel magnífic diedre al voltant del qual gira la via.

La primera tirada comença plaquera, combinació de lliure i artificial sobre peces velles que ens deixa una mica descol·locats, fins que no assolim la fissura costa saber com anar-hi. Després ja verticalitat, netedat i tècnica de diedre en tota la seva varietat. Segon llarg de manual, sostingut i elegant a parts iguals. Al tercer deixem momentàniament el diedre per escalar el pany esquerra, senzill, però descompost. La segona i tercera tirades es poden enllaçar.

El quart és el llarg estrella de la via, una fissura que es redreça fins a desplomar, de la seva mà resseguim el sostre que ens retorna al diedre més convencional. Atlètic i aeri, et deixa encès, tremendament clàssic. Cinquena tirada que no es pot menystenir, diedre d’una amplada que cal saber gestionar i tram final per placa senzilla, però amb una roca que activa alertes. Sisè llarg, voregem la bola cimera fins situar-nos en el vessant que mira al Bruc i pugem pel terreny que veiem més obvi, senzill i net.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€). 

- Aproximació, des de Can Maçana prenem el GR172 que voreja la muntanya en direcció el Monestir. Creuem per sota la Cadireta i més endavant el camí es bifurca, agafem el trencall en direcció Coll de Porc. Pugem fent esses i en una segona cruïlla anem a l’esquerra, el camí ara comença a planejar sota la muralla.

Abans d’arribar al Bisbe pugem per un corriol a mà dreta (fita) fins a peu de paret i flanquegem per una vira cap a la dreta. Després de destrepar per una corda fixa comença la via, localitzar-la és senzill, el seu diedre és inconfusible (50min). El primer llarg discorre per una placa situada a l’esquerra de la vertical del diedre (assegurances visibles).

- Descens, des del cim fem un ràpel (40m) pel vessant sud fins al fons d’una canal que ja ens deixa en el mateix camí (alta ruta de Frares, marques blaves). Seguim el camí en direcció est i quan arribem a la Canal Ampla (marques blanques) tombem a l’esquerra i baixem per la canal fins el refugi Vicenç Barbé. Des del refugi prenem el GR que creua pel Pas de les Portelles i ens retorna a Can Maçana (1h).

Amb el pas del temps aprens que si li dones una oportunitat la intuïció funciona, la sabia bona aquesta via i ho és, l’experiència m’ha permès redescobrir-la en una faceta més plena (enllaç primera coneixença). Un tros d’història montserratina que ha de formar part del bagatge de tot escalador clàssic.

conspiradorsdelavertical:Lau&David

π