**** Raisam (220m, 6b/Ae), l’Escolanet, Frares (nord), Montserrat

Dissabte, 22 de juny de 2024

La nord de Montserrat no és pròdiga en vies amables, però si li aguantes el pols sap ser esplèndida. Encomanada de l'esperit clàssic de les línies veïnes, la Raisam ha captat la onda que s'estila Frares. Placa fissurada que es posa vertical de bon inici i tira de lògica per no estalviar-ne dificultat. El joc de força i equilibri és constant.

Trobem assegurances pensades per fer navegar i que a voltes amplien distàncies de manera temerària. Espectacle de via que fa la muralla immensa al nostre voltant. Dosifiquem l'impuls salvatge de plantar-li cara, conscients de que el seu és un conglomerat que per moments sap ser ingrat. La blancor d'aquest rocam descol·loca i esdevé tret diferencial, segell de la nord.

Escalem atents a cel i buit, l'esveltesa de la línia és la nostra motivació. Ambient de paret que suma estrelles. Amb els núvols com a públic l'Escolanet amplià la màgia dels cims recent descoberts. Llamp de via, com m'ha costat, ha valgut la pena arriscar!

* Menció especial a Jordi Pina que a part de bona conversa ens ha regalat unes fotos de luxe. Merci company, un plaer coincidir!

Notes d’interès vertical: Raisam (ressenya laCordadaCentenària), línia de verticalitat magnífica i escalada apassionant si t’avens amb el seu caràcter. Clàssica consumada ens porta pel camí més lògic dotant-lo de l’esveltesa del buit, crea tendència. El pols de la nord hi batega fort.

- Relativament moderna, va ser oberta per Raimon Torné i Joan Samsó l’any 1999. Semi-equipada amb assegurances (espits i pitons) que en general es troben col·locades a distàncies que garanteixen el picant. Llargs difícils correctament protegits, però per sota del sisè grau trobem trams exposats, menció especial al quart llarg i la sortida del sisè on fins abastar el primer espit tenim un tram d’un de 4 o 5 metres molt fins amb caiguda sobre reunió.

A tenir en compte que alguns dels espits no estan en el seu millor moment (casquillo sortit). Reunions rapelables, per norma d’espits, tot i que alguna d’elles té un bolt. Tan sols la R6 és d’un parell de bolts.

- De material necessitem vint cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i estrep.

- Roca, conglomerat amb la pàtina de la nord. El seu aspecte blanquinós desperta uns recels que el tacte desmenteix, aspre i adherent. Predomini de placa compacta amb poques opcions per equipar i panys de roca delicada amb crostes per sanejar i fissures de còdols incerts.

Als trams on la dificultat baixa cal parar especial atenció, tot i que en general en tota la via no es pot abaixar la guàrdia. El primer llarg és un pedestal francament descompost i desagraït, peatge a pagar per assolir la increïble verticalitat de la muralla. La fissura de sortida a cim també activa tota les alertes.

- Grau exigent amb segell de la nord. Tirades sostingudes i tècniques, navegar és torna imprescindible. Pels montserratins amb rodatge (6a+/Ae oblig).

- Compromís mitjà/alt, la roca té els seus moments de dubte i per sota el sisè grau les tirades es tornen exposades.

- Orientació nord, nord-oest, fantàstica opció per dies calorosos.

- Traçat impecable, destil·la sensatesa, estil i una intuïció brutal que li permet descobrir la direcció de la línia en aquest flanc immens. De la seva mà naveguem de la forma més rotunda i elegant. No hi ha cap tirada banal, totes tenen intensitat en forma de dificultat i compromís. No us confieu en els artifos, obliguen al lliure. Sensació aèria de paret.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€).

- Aproximació, des de Can Maçana prenem el GR172 que voreja la muntanya en direcció el Monestir. Creuem per sota la Cadireta i més endavant el camí es bifurca, agafem el trencall en direcció Coll de Porc. Pugem fent esses i en una segona cruïlla anem a l’esquerra, el camí ara comença a planejar sota la muralla.

Després de passar per sota del Bisbe, l’Escolanet és la següent agulla (50min). La Raisam discorre pel pany de la dreta d’un marcat esperó i comença per un pedestal de roca trencada i fang que ens deixa en una lleixa sota la vistosa fissura per on discorre el segon llarg.

- Descens, des del cim fem un ràpel de 20m cap al sud-oest i seguim un corriol en la mateixa direcció que ens porta al peu del Bisbe on trobem l’Alta Ruta de Frares (marques blaves). Seguim cap a la dreta (est) i quan arribem a la Canal Ampla (marques blanques) tombem a l’esquerra i baixem per la canal fins el refugi Vicenç Barbé. Des del refugi prenem el GR que creua pel Pas de les Portelles i ens retorna a Can Maçana (1h).

Fa poc més de deu anys vaig baixar del segon llarg de la Raisam, no era el moment, però em va quedar la clara intuïció de que la via tenia molt per oferir. L’encertava, escalada autèntica amb un deix de descoberta que puja pulsacions. Una clàssica alternativa pels qui gustin del caràcter de la nord.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Hiwatta (125m, 6a+/Ae), Miranda de les Boïgues, Agulles, Montserrat

Divendres, 21 de juny de 2024

Monòlit convertit en muralla, el vessant est de la Miranda de les Boïgues és un altra versió d'Agulles. Paret d'ombres i contrallums feta de bosc que s'enfila per les seves obagues, baumes i còdol menut. L'escalada es centra en una placa aparentment simple, però on s'expressen moltes coses.

Cal tenacitat i confiança per encarar aquest conglomerat negat a la intuïció. La Hiwatta fa pensar. El temps s'atura en els seus passos. Hi ha vies que estan fetes d'aire, navegar-les és misteri preservat. I nosaltres sols en aquesta regió encantada!

Notes d’interès vertical: Hiwatta (ressenya ABC), esplèndida clàssica vuitantera que hauria de ser referent. Em reitero en el que vaig dir en el seu moment, elegant, sinuosa i perfectament executada, el pas del temps no ha fet més que destacar la força del seu traçat. Escalada austera on cal llegir bé, fa escalar i molt, en aquest pany il·lustre no hi ha altre argument que valgui.

- Oberta amb destresa el maig de 1981 per Manel Sugranyes, Ritchie Pelegrina, Rafa Alacuart i Oriol Pié.

- Equipada amb les assegurances justes i poques possibilitats d’afegir res. Actualment es troba completament restaurada amb bolts, tant tirades com reunions.

- De material necessitem dotze cintes, estrep opcional.

- Conglomerat típic d’agulles, còdol menut, tacte que dóna feina i lectura difícil. Panys compactes amb predomini absolut de la placa i verticalitat constant, les fissures són mera insinuació de formes arrodonides.

- Grau pensat per bons montserratins, collat per als qui no estiguin habituats a l’escalada de gest sobre còdols roms i regletes menudes (6a/6a+ oblig). Els artificials demanen escalar entre expansions, per qui vulgui provar-los en lliure trobareu la dificultat a la ressenya del Luichy.

- Compromís mitja, per sota del sisè grau assegurances distants, alejes a tenir en compte. Arrencada del terra molt fina fins caçar el primer bolt. Descens amb un parell de desgrimpades delicades.

- Orientació est, sol matiner a la paret, tot i que els primers metres al romandre dintre bosc queden a l’ombra fins ben entrat el dia.

- Traçat intel·ligent, demostra saviesa al navegar entre baumes i fissures sense estalviar-nos un àpex de la seva verticalitat, però permetent-nos gaudir-la. L’austeritat és norma, la línia demana bona tècnica i cap serè per gaudir de l’escalada. En conjunt recorregut exigent i de sòbria elegància, molt propi de l’estil dels anys vuitanta (foto Same UEC).

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€).

- Aproximació, seguim el GR passant pel Coll de la Portella, baixem per l’altre vessant i continuem en direcció al refugi Vicens Barbé. Abans d’arribar-hi, però trobem l’ampla canal del Cirerer i hem de localitzar una traça difícil de veure que comença un parell de metres abans de la pròpia canal i s’enfila a l’esquerra traçant una diagonal fins la base de la Miranda de les Boïgues. La Hiwatta és de les primeres vies que trobem, comença just a l’inici del pendent que ressegueix la paret (croquis general Onaclimb). Primers bolts visibles sota gran bauma (40min).

- Descens, delicat, cal fer un parell de desgrimpades exposades (III). Un cop al cim anem a la dreta (direcció nord) i desgrimpem un ressalt que ens deixa al coll entre la Miranda i el Mirador de la Miranda. Hi ha la possibilitat de fer un ràpel aprofitant un espit amb maillon. Seguim cap a ponent per fer una segona desgrimpada des del Mirador, caminem uns metres i després de remuntar un petit ressalt arribem al Camí d’Agulles (marques vermelles). Anem a l’esquerra, atents a marques i fites que ens condueixen fins el Pas de la Portella des d’on desfem l’aproximació (45min).

La intensitat de la Hiwatta t’agafa per sorpresa i t’obliga a concentrar-te de tal manera en la paret que perceps el seu batec. Vies en les que aprens a fer camí.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Adictes al Dissolvent (150m, 6b), Dent d’en Rossell, Núria

Dimarts,18 de juny de 2024

El groc fa estiu i la Dent d Rosell n'ha captat la sintonia a la perfecció. El seu perfil es retalla net recolzat en un cel que agilitza el seu relleu. M'agrada com llueix, en la llum del matí totes les línies hi semblen possibles. Avui però no és dia de fissures, hi ha ganes de placa i ens decantem per l'Adictes al Dissolvent.

Granit pirinenc, la cosa va de regletes i algun que altre desplom per donar una mica de picant al tema. Roca enamorada del verd, de saludable adherència i gest propi que no sempre és fàcil d'entendre, és un plaer tornar-hi. L'Adictes sap fer espontània qualsevol iniciativa de verticalitat, descomplicada i bonica ens imposa com única obligació gaudir-la.

Naveguem vers la certesa que dóna la generositat de l'equipament, fluint per la paret amb la naturalitat del qui s'ho passa bé escalant. L'estiu a la Dent hi té sempre la porta oberta, el donem per estrenat a la seva muralla.

Notes d’interès vertical: Adictes al Dissolvent (ressenya JoanAsín), atractiva i ben protegida s’emmarca perfectament en el conjunt d’escalades de nova fornada pensades per al gran públic. Una via de merescuda popularitat en un entorn d’alta muntanya que sempre fa bonic.

- Oberta per Àngel Rafart i Sergi Martínez (Patu i Xexu) el juny de 2015.

- Una via equipada amb caràcter esportiu amb bolts i un únic pitó anecdòtic. Perfectament assegurada permet arriscar sense patir, tan sols el penúltim llarg té un xic més de distància entre bolts que dóna un punt d’intensitat i et concentra de cop. Totes reunions equipades.

- De material només necessitem dotze cintes, estrep opcional.

- Granit de la Vall del Freser, compacte, adherent i amb inevitables trams de molsa i vegetació que persisteixen malgrat la freqüentació de la via. Predomini de placa amb cantells roms on les regletes donen la clau de pas. Un breu tram de bavaresa i un parell de desploms aporten varietat a l’escalada. Trams bruts i sortides a feixes terroses són lo únic que desllueix la sòlida identitat d’aquest granit.

- Grau emmarcat dins cànons convencionals (V+ oblig). Escalada tècnica de gest i adherència que es reserva la força pels desploms. Pensada perquè no obligui.

- Compromís baix, l’equipament domestica la paret.

- Orientació sud, vessant de ple sol, tot i l’alçada a l’estiu la calor es deixa notar.

- El regne de la regleta, traçat fet a mida. Basat en les millors plaques, té l’encert de cercar un parell de desploms que donen intensitat i afegir una bonica bavaresa i un breu diedre que refresquen altres tècniques més enllà de l’adherència. Són els bolts els que fan sorgir l’evidència de la línia que en les distàncies curtes demostra enginy i estil. Bonica i ben trobada, cada tirada té el seu què, tan sols el cinquè llarg exhibeix personalitat pròpia i obliga en els passos.

- Accés, des de Queralbs prenem la carretera que puja a Fontalba i aparquem passat el primer grup de cases en un dels dos aparcaments de l’esquerra (enllaç maps). A l’altra banda de la carretera surt el Camí Vell de Queralbs a Núria, al costat d’una pista asfaltada de manteniment del cremallera (rètol).

- Aproximació, agafem el Camí Vell que puja sense pèrdua per mig de bosc. Després de creuar alguns torrents i passar per una bauma el bosc s’obre i trobem una cruïlla. Deixem el camí pel que veníem (camí de Núria pel Pont Cremat) i girem a l’esquerra (camí de Núria pel Roc del Duis). Pugem fent llaçades i poc abans d’arribar a la paret, quan ja la tenim a la vista ens fixem en les fites que a través del bosc ens marquen la llarga diagonal que ens porta cap a la base de la Dent d’en Rossell. Si ens passem el trencant també podem pujar per la tartera que hi ha just abans de la paret (fites).

Pugem fins la part alta de la tartera per buscar l’extrem esquerre d’un esgraó rocós on unes fites ens indiquen el millor pas per les vires que porten a la base de la paret (50min). La via discorre per la part esquerra de la muralla i comença a l’esquerra d’una curiosa columna repenjada per on va la via dels Duis (foto oberturistes). Els primers bolts són visibles, tot i que els del desplom costen de veure.

- Descens, acabada la via remuntem uns metres a l’esquerra per anar a buscar unes campes d’herba i sense pujar a la carena flanquegem a l’esquerra fins el crestall on trobem les fites que marquen el descens. Baixem sempre per la mateixa cresta o sense separar-nos massa amb alguna desgrimpada senzilla (II) i un curt tram amb una corda malmesa. Baixem fins un ampli coll herbós que dóna pas a la gran canal que porta a la vira on comencen les vies des d’on desfem el camí d’aproximació fins el cotxe (45min).

Hi ha dies en els que escalar és plaer simple, l’Adictes al Dissolvent ens obre les portes de la verticalitat més amable de la Dent d’en Rossell. Granit estiuenc que convida.

conspiradordelavertical:David

π