" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Barranco de la Hoz, territori Gálvez, fissures infernals (Alto Tajo, Guadalajara)

Diumenge, 29 d’agost - dimarts, 31 d’agost de 2021


Per uns dies ens sentim part d'una tribu, imbuïts de l'esperit del clan explorem l'eloqüent verticalitat de les fissures del Barranco de la Hoz. L'única evidència que ofereix aquesta arenisca són les seves línies, perfectes en la seva geometria, complexes d'interpretar i salvatges d'escalar. T’absorbeixen.



El pas del temps no destorba el caràcter de les vies, conserven la puresa amb que van ser concebudes sense cap metall que destorbi la lectura dels passos. Encaixats en el seu misteri tots els camins són possibles en la nostra imaginació. Teranyines de conglomerat, el riu puja a la paret i ens endinsa en fissures de tacte ingrat i bellesa feréstega.


La ressenya es fa sobrera, números romans incapaços de reflectir la veritable dimensió d'aquesta trama d'escletxes d'arquitectura senzilla i verticalitat implacable. Ens veiem amb l'obligació de descobrir noves formes d'escalar. Linealitat que s'expressa en xemeneies, diedres i bavareses, per resoldre-les un únic recurs, empotrar.



Veritable lliçó d'estil i escalada, els graus resulten absolutament secundaris, l'autèntica dificultat rau en deixar-se intimidar per l'aventura que suposa descobrir una escola on les línies són tan naturals com la roca mateixa.



No busqueu informació, no n'hi ha, no cal... obriu la ment, carregueu ferralla i deixeu-vos portar per l'esperit de les fissures. En elles estan les respostes!
Quin retorn a la vertical companys!!!!



Notes d’interès vertical: La bellesa de les fissures del Barranco de la Hoz neix de la simplicitat de la seva factura i és aquesta mateixa senzillesa la que les fa complexes d’escalar. Les seves línies són una veritable lliçó del que la tècnica d’encastament pot donar de si. En aquestes torres de gres una cosa hem de tenir clara, fora de la fissura no hi ha camí, en elles trobareu els passos i els mitjans per protegir-los.



Gràcies a l’estricta ètica del lloc, les vies es preserven tal com van ser concebudes, lliures d’expansions i amb el mínim d’assegurances. És difícil trobar ressenyes, tot i que els escaladors locals comparteixen la informació amb l’única condició de ser respectuosos amb la filosofia minimalista del Barranc.


Les rutes més evidents van ser obertes als anys vuitanta, Jesús Gálvez va obrir la veda, així que el grau és dur, amb l’afegit que si no estem habituats a encastar cal sumar un plus a la dificultat. La major part de vies comencen amb una tirada de conglomerat delicat que dóna pas a espectaculars formacions de gres vermellós, roca noble, però poc adherent i no exempta de trams on cal parar atenció.



Accés, des de la població de Molina de Aragón on trobem les indicacions per arribar al Barranco de la Hoz per la GU-958. La carretera recorre tot el marge dret del barranc i trobem un ampli aparcament abans del Santuari de la Virgen de la Hoz o d’altres més petits al llarg del riu Gallo que separa els dos vessants, en la major part de les vies les aproximacions són curtes.



Existeixen regulacions que afecten les parets del costat esquerre del riu on està prohibit escalar del 1 de gener al 15 d’agost. Hiverns rigorosos i estius picants fan que les millors èpoques per escalar-hi sigui tardor i primavera. Nosaltres vam ser conservadors en la nostra primera visita al Barranc i vam optar per quatre de les vies més clàssiques:


** Via Normal del Huso (45m, 6a+)
Curiós itinerari que ascendeix en espiral eludint baumes i panxes al característic monòlit del Huso. Via atípica en aquestes contrades, ja que discorre tota ella per murs de conglomerat equipats (bolts, espits vells i algun pitó, Rs bolts amb anella). Per escalar-la tan sols necessitem deu cintes i parar atenció a la qualitat dels còdols. Des de l’aparcament d’abans del Santuari caminem per la carretera i a l’alçada del Huso busquem la fresa que hi puja pel seu costat dret (10min).



La via s’inicia al collet de la cara nord i contorneja l’agulla fins fer cim pel vessant sud en tres tirades. Descens amb un ràpel (40m) per la cara nord, la instal·lació és una gran sirga en el cim mateix, compte amb la sortida que és completament volada, delicat. D’atractiu discret i poc representativa del Barranc, té el seu encant per l’excentricitat de l’agulla i un punt picant per la verticalitat dels passos. Perfecta per combinar amb alguna altra.



*** Caballo Loco (110m, 6b+, 6a oblig), Paret del Buitre
Atractiva fissura/xemeneia, se’ns dubte una de les grans clàssiques i de les més assequibles del Barranc, perfecte per començar a veure com les gasten aquestes fissures. La via està neta, tan sol trobem un tac de fusta a la primera tirada en el pas de 6b+, reunions a muntar.



Un primer llarg de conglomerat dóna pas a una elegant xemeneia de línies cúbiques amb un intrigant bloc encastat que barra el pas. Franca d’equipar de material carregàvem dos jocs tòtems i friends repetits fins C5 i 16 cintes. Aparquem en l’esplanada de terra que trobem abans del Huso, tan sols ens queda remuntat un breu pendent fins peu de la via (5min).


Descens caminant cap al vessant oposat (oest), parem atenció al primer tram on cal desgrimpar entre grans blocs i després baixem caminant per bosc de pins fins la carretera (15min). Dificultat sostinguda, passos variats i intuir en tot moment la tècnica més adient és la tònica. Vigorosa i amb caràcter propi.



*** El Féretro (120m, 6a+), Paret del Buitre
Impressionant xemeneia barrada per dos grans sostres que esdevé encara més espectacular quan l’escales. La seva línia, profunda i marcada la fa impossible de passar per alt. Gairebé neta, trobem tan sols uns pocs pitons i ponts de roca, n’aprofitem alguns per fer reunió (R1 i R3 pont de roca). Escalada exigent i obligada, trams de navegar sense poder col·locar assegurances li afegeixen un factor d’exposició que suma compromís.


Cal portar un bon assortiment de material, 16 cintes i dos jocs de tòtems/friends fins C5, un C6 útil per muntar Rs com cal. El mur de conglomerat menut s’enfila fins la meitat de la segona tirada on ja comença la magnífica arquitectura del gres. Predomini de la xemeneia en totes les seves variants possibles, la de la tercera tirada absolutament vertiginosa, capaç de crear una dimensió pròpia.



Les travesses del sostres li donen picant a una via que va sobrada d’ambient. Aproximació i descens, els mateixos que per la Caballo Loco, la del Féretro és la primera xemeneia que ens trobem. Brava, intensa i original, expandeix la imaginació.



**** Pañoleta Blanca (180m, 6b+, 6a+/A1 oblig), Peña del Agua
Clàssica indiscutible, via de referència del Barranc per bellesa, audàcia i elegància extrema, obra de Jesús Gálvez i Santi Llop, segell de qualitat. La línia, diedre perfecte a l’inici acaba convertint-se en acrobàtic sostre en busca d’una única i contundent fissura rematada per una xemeneia feta d’aire, trepidant de principi a fi. Escalada atlètica i mantinguda que demana bona tècnica d’encastament.



Conglomerat delicat fins la meitat de la primera tirada on ja tornem a la noblesa del gres, domini absolut de la línia recta i verticalitat. Pràcticament neta, llevat d’ocasionals pitons i algun pont de roca, reunions a muntar o reforçar. Material l’habitual, 16 cintes i dos jocs de totems/friends fins C5, C6 útil, però no imprescindible.


Aproximació, aparquem abans del Santuari i creuem el riu a l’alçada de la via, remuntem per bosc fins l’inici (15min). Al trobar-se al costat esquerre del riu està prohibit escalar-la des del 1 de gener fins el 15 d’agost. Descens, el cim és al capdamunt d’una agulla separada de la paret, cal desgrimpar la bretxa poc profunda que els separa i pujar pel vessant oposat (IV).



Baixar per bosc amb tendència a la dreta (oest) en busca d’una amplia i indefinida canal plena de pins per la que baixem amb alguna desgrimpada curta en el seu inici. Un cop al riu el creuem i retornem per la carretera a l’aparcament (30min).



Segons diuen la Pañoleta Blanca és de les millors vies del Barranc, no n’he escalat prous per comparar el que tinc clar és l’estètica de la línia és brutal i l’escalada visceral i directa, mossega.



M’ha impressionat el barranc, més enllà de la seva bellesa salvatge, a les seves parets l’escalada esdevé sincera i honesta, respectant al màxim la identitat de la paret. Conserva l’essència. No hi ha ressenyes que acotin les vies, aquí l’aventura és espectacle.



conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

2 comentaris:

albertganxets ha dit...

Una zona que mereix moltes més visites que les que reb
i poder és així com volen els locals.

Dos cops m'ha cridat, tornaré, i quan veig fotos o textes del lloc (com el teu), m'agafen ganes de tornar.

El fred i la calor poden presentar-s'hi extrems, com l'escalada.

Viatge a les essències!

laura pi ha dit...

Ei Albert,

fa anys vag veure un parell de fotos del Barranco i em va fascinar la perfecta geometria de la xemeneia vermellosa on un escalador s'hi encastava amb una naturalitat sorprenent. Des de llavors que em vaig quedar amb les ganes de descobrir que es sent endinsant-te en aquestes fissures. No me les esperava tan dures, ni tan belles. Quina escalada tan intensa!

El caràcter del lloc ha estat l'altra gran descoberta, salvatge. Els locals el preserven amb zel i passió, la mateixa que mostren quan parlen de vies i t'ensenyen les ressenyes com un tresor.
Ens van fer sentir com a casa, guiant-nos en la descoberta, però deixant que fossim nosaltres els que descobrissim els matissos de cada via.

El Barranco de la Hoz és un estrany oasi, té un temps propi.
Gaudim-ho!

Salut, fissures netes i alegria