*** Kimatina Fafarina (220m, 6b), Paret de la Rufa, Vall Canelles

Divendres, 15 de març de 2019

Paret de la Rufa, petit molar de calcari que passa desapercebut a orient de Narieda. És inevitable que la vista es perdi cap el pany de paret veí, engany visual que junt una llarga i no tan incòmoda aproximació com recordava garanteix la solitud en aquest trosset vertical d’Alt Urgell.

També és cert que ben poques línies el solquen i assequibles encara menys, tot un conjunt de factors que garanteixen un cert aire d’aventura a la jornada. Sobre paper Kimatina Fafarina sembla un terme mig, sobredosi de placa semi-equipada amb un grau obligat aparentment sota control.

La línia navega pel pany de la dreta de la Paret de la Rufa buscant sempre els passatges que permetin al gest sorgir amb franquesa i les fissures on assegurar els passos amb pitons o ferralla, sense renunciar a la brillantor ja esmorteïda dels espits quan la placa es fa monolítica. El dia, lluminós, fa que el pany de paret sembli impenetrable, no se li endevina cap debilitat.

Tocarà submergir-se de ple en l’adherència i esmerçar-se en aquest joc d’equilibri sempre incert. La primera tirada ja delata que la via és poc freqüentada, la vegetació i el liquen van recuperant el terreny que els pertany i els pitons que marca la ressenya no ens surten al pas. Sembla doncs, que la ruta portarà incorporada alguna sorpresa i donarà més feina del que el croquis dóna a entendre.

Seguim amunt per plaques cada cop més fines, els pitons segueixen sense acudir en el nostre auxili i això canvia notablement el caràcter de la via, convertint-la en una ruta ben obligada i amb algun tram clarament exposat. L’elegància queda relegada per la contundència del traçat, mantells de gris uniforme amb cantells ínfims i relleu que estudies al mil·límetre per avançar amb un mínim de garanties.

Els murs demostren ser compactes a rabiar, resulten gairebé impossibles d’equipar i els pitons segueixen sense aparèixer, així que cal controlar els moviments i llegir bé el terreny. Apliquem tècniques de levitació combinades amb navegació, tot plegat una escalada que requereix un plus que va més enllà del grau.

Confiança, destresa i pas ferm són els elements claus per resoldre aquesta via que tal com està esdevé una veritable aventura. M’ha agradat, és bona, un itinerari intens, feréstec en el que cal treballar i tenir la sang freda per anar amunt tot i la manca d’assegurances i la incertesa del traçat.

Si ja no era de consum massiu, ara corre el risc de caure en l’oblit i és una llàstima perquè Millet com és habitual sap trobar els trams més interessants i inesperadament lògics. Una via que et fa vibrar de valent en una paret que de tan discreta sembla no tenir caràcter, no us refieu i com diu el nom, matineu!

Manual de bon fariner: Via amb tarannà auster, tant que fins i tot es pot travessar. Lògica, però una mica bruta per la manca de repeticions i incerta en tot moment, factors que li resten part de l’elegància natural que li ve de l’evidència del recorregut. A destacar, de semi-equipada a passat a molt poc equipada (pitons, ponts de roca i espits). Dels 18 pitons que hi havia originalment tan sols en queden 5 (3 al L5 i 2 al L6) i compteu que algunes reunions s’hauran de reforçar.

Domini indiscutible de la placa, pocs trams atlètics i molta adherència, destacar tercer llarg com a difícil i darrer com clarament exposat per la manca de pitons, quart llarg un diedre que dóna el toc diferent després de tanta placa i cinquè on cal estar atent i al final del llarg no marxar a la dreta en pos d’un pitó de l’Excursió Vertical.

No està de més saber que és possible abandonar per la feixa intermitja. De material us anirà bé unes 15 cintes, friends (0,5 - 2), aliens (semàfor, gris i blau), tascons (mitjans i petits), bagues pels arbres i una bona dosi de calma. L’aproximació (1h) és la mateixa que per anar a escalar a la paret de Narieda, però abans d’arribar a la canal de baixada i a l’alçada d’unes feixes amb murs de pedra cal estar atents a un corriol (fites) que marxa a dreta, voreja per sota un parell de murs amb vies d’esportiva i puja per l’ampla i incòmode canal que porta a la part dreta de la Paret de la Rufa.

La via comença a l’esquerra de la Rodamons de Bosc, com a referència passades les planxes monolítiques del pany central s’insinua un esperó poc evident, la via discorre per un diedre brut de la dreta de l’esperó amb un pont de roca a dalt de tot. Descens, dues opcions, la més senzilla es resseguir la carena cap a l’oest, vorejar el cim pel vessant nord sense pujar-lo i baixar pel descens normal de Narieda.

També podem flanquejar a la dreta, sense guanyar alçada i anar a buscar una aresta poc vertical que ens porta amb alguna desgrimpada a peu de via, trobem alguna fita i cal estar atent en no anar a parar a les plaques de la dreta, sinó seguir per fil aresta. En resum, una via potent per escaladors tot terreny que sàpiguen bé el que es fan.