Divendres, 11 de gener de 2019
Hi ha records tan intensos que per més temps que passi les sensacions que desvetllen no s’esborren. Ara fa catorze anys, l’onze de gener del 2005 em vaig convertir en un rodamón sense cap altre objectiu que travessar els Andes.
Van ser mesos en que cada passa era nova i la descoberta fidel companya de viatge. Des de Buenos Aires fins Caracas, pel camí cims de bellesa impertorbable, paisatges on perdre’s-hi era l’única opció i gent que t’arriba al cor.
Aquest viatge em va canviar, el món va esdevenir gran i petit alhora, per moments semblava a l’abast de les meves passes i d’altres havia d’aturar-me per copsar la immensitat del que m’envoltava. El temps tenia un ritme propi que feia que els dies fossin sempre plens.
Recordo els colors vibrants, l’aire lleuger de les alçades i un cansament feliç que era la millor teràpia per l’enyorança i el compromís de les escalades.
Hi tornaria... qui no ho faria!
Crònica d'una il·lusió: http://desudanord.blogspot.com
2 comentaris:
que bonic tenir records així. El carpe diem ben entès, aprofitar les oportunitats quan es presenten, viatjar, experimentar, estimar. Fins i tot pagant peatge a la melanconia, en mirar endarrera
Simplement viure... darrere un somni, una il·lusió, un projecte sempre en vindrà un altre. En certa manera la melancolia és dolça, saudade que dirien els portuguesos!
una abraçada Albert
Publica un comentari a l'entrada