Benvinguts al Paradís: 01/26

Dimarts, 1 d’octubre de 2024

Retorno al Montserrat més clàssic, l'Asiàtica, cara nord amb una bona dosi de rovell amanit amb parabolts que ajuden a portar-lo amb la dignitat que es mereix. La Iglesias Casanovas enfila l'esvelta aresta a cop de pedal, deixant però, marge al lliure perquè no falti el gest.

Després d'un estiu alpí torno a fer memòria del conglomerat, còdols de mida diversa i tacte del que mai te'n refies és el que la paret ens ofereix. La línia, acrobàtica, incita, té l'estètica del buit. Escalada de contínua indecisió, artificial que no ho és del tot i panys en els que cal anar-hi més fort perquè els passos surtin.

Tot i així gaudeixo, ambient de tàpia amb solera i un traçat expeditiu mantenen el suspens i l'emoció que tot bon itinerari té. Les boires i un ratpenat que ha fet del pot de registre la seva llar donen el toc final a un cim que trepitjo per primer cop. Una via amb sabor de les d'abans, que busca el camí més directe i el fa elegant. És bo tornar a estar a casa.

Notes d’interès vertical: Iglesias Casanovas (ressenya/foto final post), l’arrogància d’aquesta via tan sols coneix la línia directa, ens porta al fil de l’esperó i amb atreviment fa de buit i verticalitat els pilars del seu atractiu. Ambient i tarannà clàssic que deixen a la nostra elecció l’estil d’escalada amb que afrontem la seva rotunda personalitat.

- Oberta el 7 de setembre de 1975 per Albert Iglesias i Jaume Casanovas.

- Pràcticament equipada (bolts, burins, pitons), els flotants tan sols necessaris pel primer i darrer llarg. Una restauració va substituir bona part dels burins per bolts i actualment a les tirades trobem bolts alternats amb burins i pitons, els dos amb bones dosis de rovell. En general trobem un parell de peces antigues intercalades amb un expansió nova.

Totes les reunions són d’un parell de bolts i rapelables, excepte la R4 d’un bolt i un espit. R1 penjada al fil del sostre, incòmoda i panoràmica. El pot de registre de la R5 s’ha convertit en la llar d’un ratpenat.

- De material necessitem 24-30 cintes (en funció de si ho xapem tot o no), joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C0,75), una plaqueta recuperable i estreps. Aconsellable algun cordino per escanyar burins per si se’n trenca algun.

- Conglomerat amb els atributs típics de la cara nord. En general bona roca (excepte les llastres de l’inici del primer llarg i el tram final del L5), però amb un tacte del qual no t’acabes de refiar. Predomini de placa que abasta l’esperó, destacable la variabilitat dels còdols pel que fa a la mida, algun tram de fissura i desploms que garanteixen un ambient magnífic. La solidesa del rocam, tot i no ser òptima, permet forçar passos en lliure.

- Grau estricte, posat amb mà ferma, amaga una intensitat que afegeix un plus (6a/Ae oblig). Si volem provar en lliure els trams d’artificial haurem d’anar-hi fort. El darrer llarg té una bona navegada amb assegurances justes, exigent i obligat.

- Compromís mitjà, propi de tota clàssica on per estones cal navegar. Les expansions noves resten exposició al rovell de burins i claus. Reunions rapelables donen opció a retirada.

- Orientació nord, l’estiu li és benèvol.

- Traçat aeri i directe, solca pel dret l’esveltesa de l’esperó mantenint la verticalitat sense que li tremoli el pols. Per arribar a l’aresta voreja el fil del característic sostre de la base de l’agulla. Concebuda com una via on es recorre a l’artificial per solucionar la dificultat, el primer i darrer llargs són els que permeten el lliure amb més naturalitat i on calen flotants per completar proteccions.

A les dues primeres tirades és on trobem l’artificial més laboriós, al primer llarg els passos de sostre donen el toc de qualitat. Al tercer, quart i cinquè llarg, l’escalada és combinada entre artificial i lliure (la tònica apurar de darrer estrep i intentar en lliure fins on tècnica i confiança en burins permetin). La Iglesias Casanovas és una línia que no dubta en forçar el recorregut fins aconseguir un traçat espectacular i acrobàtic.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€).

- Aproximació, des de Can Maçana prenem el camí que voreja la muntanya en direcció el Monestir (GR172). Creuem per sota la Cadireta i més endavant el camí es bifurca, agafem el trencall en direcció Coll de Porc. Pugem fent esses i en una segona cruïlla anem a l’esquerra, el camí ara comença a planejar sota la muralla de Frares.

Després de passar pel peu del Bisbe i l’Escolanet, creuem per sota el Lloro i ja veiem l’inconfusible sostre de l’Asiàtica (50min). El peu de via es troba uns deu metres per sobre el camí, a la dreta de l’agulla. Inici per terreny senzill fins abastar el pedestal de sota el sostre, com a referència un antic pitó amb cordino a l’esquerra d’un sistema de llastres i fissures.

- Descens, caminem pel cim en direcció sud i a l’esquerra (oest) trobem un bolt amb anella des del que fem un curt ràpel (10m) fins el collet a tocar del cim d’una altra agulla. Des del cim d’aquesta agulla adjacent fem un segon ràpel (25m) cap a l’oest que ens deixa dins del bosc.

Baixem pel bosc amb intuïció per on veiem més net fins trobar un sender amb marques blaves, el seguim cap a l’esquerra (oest) i acabem sortint a un camí més marcat. Anem a la dreta, passem pel Pas del Príncep i d’aquí cap al refugi d’Agulles. Retornem al cotxe pel Pas de les Portelles (1h).

Combinació amb intens regust clàssic que té els seus adeptes entre els romàntics de la vertical. Una forma diferent de concebre els itineraris, escola dels anys setanta.