**** Nikibi (300m, 6b+), Torre Marcella (2.229m) - Lastoni di Formin, Passo Giau, Dolomites

Dissabte, 24 d’agost de 2024

L'extensa muralla del Lastoni di Formin és un focus que centra la nostra atenció. A l'oest, gegantesques agulles fragmenten la seva continuïtat, bastions isolats que brinden noves oportunitats de verticalitat. Entre elles la Torre Marcella destaca per fermesa. El bosc l'empara.

La Nikibi és un canvi de registre, la via més tècnica que hem escalat fins el moment. Res de roca submarina farcida de forats i cantells, encarem plaques de regletes on mana el gest i moviments obligats que cal llegir al detall. Navegar cobra un nou sentit.

Les tirades són llargues, sostingudes i plenes d'una bellesa que neix del repte que suposen. La paret es projecta sobre nostre com una incògnita. Li aguantem el pols. Mai l'esforç havia estat tan elegant. Quina via, no l'esperàvem tan exigent, ni bonica. Dolomites s'està convertint en un batec que arrela profund.

Notes d’interès vertical: Nikibi (ressenya final post), fantàstica ruta de tall modern, ben protegida i sostinguda en gest i bellesa. Escalade plaisir en versió dolomítica destinada en convertir-se en clàssica de la paret. Dificultat i elegància que deixen empremta. Oberta el juny del 2002 per Mario Dibona (Moro) i Gretchen Alexander.

- Es tracta d’una ruta perfectament equipada amb parabolts i reunions rapelables. Tan sols la R5 és d’un bolt. Darrera tirada neta, tràmit per arribar a cim.

- Roca que dóna molt poques o nul·les opcions per equipar, de material tan sols necessitem dotze cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2) bàsicament per protegir la darrera tirada, senzilla, neta i descomposta.

- Roca increïble, dolomia impecable, tremendament compacte i d’adherència interessant. Predomini de placa vertical o lleugerament desplomada on destaquen regletes i cantells incisius que obliguen a una bona lectura per treballar-los correctament. Tan sols darrer llarg on la dificultat baixa cal parar atenció, una fissura/diedre de roca trencada i blocs inestables.

- Grau atractiu, escalada tècnica i sostinguda que fa lluir la roca. Homogènia entorn del sisè grau amb tres tirades finals que concentren potència i dificultat (6a+/6b oblig).

- Compromís baix, via de concepció esportiva, ben protegida i amb accés i descens senzills. En cas de contratemps possibilitat de rapelar. Bona opció per dies de meteo incerta.

- Orientació oest, primers llargs resten a l’ombra fins el migdia. Si comencem aviat el sol no ens enxampa fins el cim mateix.

- Traçat pensat per a la dificultat. Reflexa criteri i sentit estètic (foto final post). Nou tirades que solquen els magnífics murs del vessant oest jugant amb el desplom en el moment oportú. Recorregut centrat en la placa, prescindeixen de tot element que ens en distregui, per una vegada no hi trobem ni diedres ni xemeneies. Sisè llarg marca la dificultat de la via, demana resistència i navegació. Dos següents el segueixen en exigència i bellesa. Intensos i aeris fan vibrar de valent.

- Accés, venint des de Cortina d’Ampezzo per la carretera SR48 a l’alçada de Pocol girem a l’esquerra per la carretera SP638 que puja cap al Passo Giau. Quan portem uns sis quilòmetres, aproximadament a la meitat del port de Giau, trobem uns senyals indicant final del terme de Cortina i inici de Cadore i un característic rètol de color groc que marca “Muraglia di Giau”, uns cinquanta metres més endavant a mà esquerra trobem una explanada al costat d’un prat on apaquem (enllaç maps).

- Aproximació, la Torre Marcella és perfectament visible des de l’esplanada on hem deixat el cotxe (panoràmica blog SumitPost). Creuem el prat en lleugera tendència a la dreta per entrar al bosc on trobem un sender que avança en direcció la torre (fites), primer creuant torrenteres i després al costat del rierol que abandona per entrar a la pedrera que baixa de la paret.

Sempre seguint fites remuntem entre tarteres i prats fins el punt més baix de la paret on comença la via per un muret lleugerament desplomat amb un parabolt gris difícil de veure. Nom mig esborrat gravat a l’inici (1h). Uns metres a la dreta de la Nikibi trobem la clàssica Paolo Amedeo (ressenya blog Alpinistas de Pacotilla).

- Descens, des del cim ens dirigim cap a l’est per una curta aresta, aèria i senzilla que ens porta a una enforcadura des d’on arribem al gran altiplà verd de darrere el cim. Tot seguit anem a l’esquerra per un sender que seguint sempre fites ens porta a l’àmplia canal que delimita el vessant nord de la torre. Baixem per la canal que ràpidament ens deixa de nou a la base de la paret des d’on desfem camí fins el cotxe (1h).

La força del gest impregna la roca, una ruta pensada des de la dificultat i la lògica que la fa addictiva. Nikibi és nodreix de l’alegria simple i salvatge de vèncer el buit. Mil gràcies als companys que ens la van recomanar, tenien infinita raó.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya blog Planet Mountain

foto traçat blog Dolomiti Ski Rock 

**** Mamma e Papà (320m, 6c+), Ra Gusela (2.595m), Passo Giau, Dolomites

Divendres, 23 d’agost de 2024

Avui no importa la via, tot el protagonisme l'acapara el cim, l'esplèndida silueta del Ra Gusela eclipsa tota la resta. Solitari, domina el Passo de Giau com una gegantesca flama de pedra que aguarda l'esclat de llum del capvespre. La Mamma e Papà però, sap estar a l'alçada del magnetisme del pic.

Llegat de la saga Dibona, l'estil clàssic hi perdura plasmat en diedres fanàtics i fissures que fan patent l'estètica de la verticalitat. L'oberturista però, hi afegeix el seu toc personal endinsant-se en plaques regleteres de gest auster.

Una combinació que suma l'atractiu de la dificultat a la innegable lògica del traçat. I la roca, com sempre, juga al nostre favor amb un tacte que no coneix aturador. Bon gust i equilibri per una ruta amb carisma.

Notes d’interès vertical: Mamma e Papà (ressenya final post), preciosa línia de caràcter esportiu que sap mantenir, però l’esperit alpí de l’entorn. Aires nous arriben a Dolomites que actualitzen la visió clàssica del recorregut i fan de l’escalada una festa. Recomanable per bellesa i elegància, tant de la via com de la paret que li dóna forma. Oberta en solitari per Mario Dibona (Moro) el 29 de juliol de 2013.

- Pràcticament equipada amb bolts de color mate. Certa distància entre assegurances que obliga a col·locar alguna peça i prioritza una bona lectura de la paret. Algun pitó i pont de roca ens recorda la filosofia clàssica subjacent en tota la línia.

- De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2) i tricams.

- En global roca excel·lent, dolomia generosa en tacte i format, sap donar-nos de tot. Variada intercala magnífiques plaques de gest, diedres rotunds, xemeneies acrobàtiques i fins i tot breus tram d’aresta. Com és habitual la verticalitat és una constant. Compacta, agraïda en cantell i adherent, demana però, atenció en trams puntuals de roca mediocre especialment a la part final on dificultat baixa.

- Grau consistent, en plena sintonia amb l’energia que desplega la paret quan s’alça. Lo variat de la línia obliga a ser solvent des del punt de vista tècnic. En les tirades dificultat homogènia, no són passos aïllats, és sostinguda en el grau que marca la ressenya (6a oblig).

- Compromís baix/mitjà, assegurances fixes i roca de qualitat aporten seguretat a l’escalada. Aproximació i descens còmodes.

- Orientació sud-est, evitar dies calorosos, la paret acapara el sol des de bon matí.

- Traçat innovador, una interessant visió de la línia que busca fer-la variada mantenint la tradició. Deu llargs on conviuen estil clàssic i modern (foto final post). Aprofita en tot moment les debilitats de la paret deixant que lògica, elegància i verticalitat siguin les constants de l’escalada. Les tirades de sisè grau són petites joies ja sigui en format fissura, diedre o placa. L’aresta de la vuitena tirada posa a prova nervis i capacitat de navegar.

- Accés, des del Passo Giau, 2.236m (enllaç maps). Situat a uns setze quilòmetres de Cortina d’Ampezzo, és un dels passos més alts de les Dolomites i garanteix unes vistes impressionants del Monte Pelmo en primer pla, seguit de la Civetta i Marmolada. Venint de Cortina per la carretera SP638 un centenar de metres abans o després del pas trobem explanades on deixar el cotxe si l’aparcament de dalt és ple.

- Aproximació, des del Passo Giau prenem l’ampla pista de terra que en direcció nord porta cap a Ra Gusela. Poc abans d’arribar-hi girem a la dreta per un camí que va cap a la cara sud-est a través d’una zona de prats (sender 443). Quan el terreny ens ho permeti deixem el camí i pugem per un barranc en direcció al gran pilar groc orientat al sud-est (visible des de la carretera).

La via comença en una cornisa herbosa inclinada al peu del pilar. Per arribar-hi localitzem a l’esquerra de la base del sòcol una corda fixa que s’enfila per una rampa oblíqua d’esquerra a dreta i arriba a la cornisa. Remuntem la pendent d’herba fins el peu del diedre situat a l’esquerra del pilar on té l’inici la via. Evident, parabolts visibles (30min).

- Descens, acabada la via grimpem fins el cim pròpiament dit on trobem la Verge preceptiva i baixem per un sender (fites) que amb giragonses i bones vistes sobre el grup de Nuvolau ens porta fins l’altiplà inferior. Seguim per un camí ben marcat i en una cruïlla anem a la dreta (marques blanques i vermelles).

Avancem amb nombroses ziga-zagues prenent sempre les bifurcacions a la dreta (sender 438) fins arribar a una senzilla ferrada equipada amb cable d’acer que porta de nou a peu de paret. Retornem ara al coll de Giau desfent el camí d’aproximació (1h).

Emocionant i variada, Mamma e Papà pertany a una nova fornada de vies que donen una altra perspectiva de l’escalada a Dolomites. Encaren la dificultat de forma atrevida i desenfadada. El resultat itineraris en els que t’ho passes d’allò més bé escalant.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya llibre Dolomiti New Age

foto blog Montialpago