" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Esportiva amb solera, Penya Roja, la Riba

Diumenge, 7 de març de 2021


Hi ha racons que passen de moda, víctimes d'una popularitat ja en desús i és en aquest oblit voluntari, quan recuperen un atractiu que no mencionarà mai cap guia. La mateixa fama que va situar la Riba en el punt més alt del panorama escalador és la que l'ha condemnat a una pau sanadora. Penya Roja és un espadat altiu, de parets contingudes que necessiten aire per lluir els seus atributs.


A dia d'avui els seus murs breus i esvelts resulten aliens a tota massificació convertits en reducte de romàntics o locals. L'instint em deia que les vies havien de ser bones, que rere el desgast de la roca s'amagaven línies de rotunda bellesa que calia apreciar sense condicionants previs. I l'encertem. Descobrim que la roca respira de nou, amb un tacte encara tendre, però que t'impulsa vers la lògica d'uns passos que fan de la paret un llibre obert.



Fissures d'impecable correcció delaten l'esperit clàssic que les va inspirar i no dubtem en sumar les nostres passes al seu traç. Les plaques exhibeixen el mateix encert, murs grisos amb assenyades trames de forats ens fan sentir lleugers. Resulta tan obvi escalar-hi. M'agrada el lloc, fora dels circuits habituals ha retrobat l'estil que va fer especial l’indret.


Notes d’interès vertical: Parets altives on s’escala des dels anys 40, com ho delaten itineraris clàssics que conviuen amb naturalitat forçada amb bolts i químics de les vies d’esportiva molt posteriors. La qualitat del seu calcari i comoditat d’accés propicià als anys vuitanta la celebració d’una Copa del Món d’Escalada, la mentalitat d’esportiva s’imposà amb força i a hores d’ara perdura amb una tasca d’equipar nous itineraris i requipar-ne d’antics.



La popularitat d’aquesta escola ha comportat l’inevitable desgast de les seves línies i un tacte magnesitat que els hi afegeix un plus. Però amb el pas del temps totes les modes passen i fa dies ja que la calma ha retornat a la vall del riu Brugent i amb ella part de l’adherència que va fer destacar els seus murs. Sobirania absoluta de forats d’allò més divers en mida, forma i rugositat que juntament amb regletes, fissures severes i desploms elaboren un notable assortit de problemes verticals a resoldre amb tècnica i potència ben dosificada.


Gairebé un centenar de línies repartides en tres sectors, la gran majoria a Penya Roja (perfil protagonista de la vall) on predominen vies llargues i de dificultat sostinguda (20-30m) i a l’igual que al Piló Suïcida és fàcil trobar-ne d’un parell de llargs. Assegurances justes, però en general en el punt correcte, el que permet escalar amb fluïdesa. Graus per a tots els gustos entre V+ i 7b+, tot i que en algunes línies la graduació vuitantera es deixa notar i les clàssiques tampoc desmereixen.



Orientació predominant sud, sud-oest, ombra a les tardes d’estiu i a l’hivern la poca alçada de l’escola (263m) permet escalar als dies més freds. Accés i aproximació senzills, deixem el cotxe en un petit aparcament de la carretera local TV-7044 a un quilòmetre i mig de la Riba en direcció Farena, just davant mateix de la Penya Roja. Aparquem, creuem el riu Brugent i pugem per un sender que s’enfila per l’esquerra de les runes d’un antic molí cap a les parets (10min).


Escalada autèntica que es reserva sempre una carta, la de l’exigència. És curiós com el pas del temps canvia la percepció que tens d’un lloc, tretze anys després de la primera visita he aprés a gaudir de la intensitat de les seves vies.


Ara us puc dir: refieu-vos de l’aparença de les línies, sí semblen bones ho són, però sense oblidar que a la paret no li costa gens posar-nos al nostre lloc. Ella mana, nosaltres tan sols l’hem d’escalar i obrir la ment.


companydeviatgeiatzars:Lau

Cap comentari: