**** Ferrata Cala del Molì, Sant Feliu de Guixols.

dijous, 6 de juny del 2013

L'altra tarda despres de treballar i aprofitant l'ombra, ens apropem a la re-oberta ferrata de Cala del Moli a St Feliu de Guixols. Just ara fa 10 anys que ens vam atansar amb en Jeroni. La primera meitat l'han fet tota nova, molt assequible i gairebé sense alçada ideal per l'iniciacio i millor evitar els dies de mala mar. 

Gran feina de qualitat i molt de curro altruista de l'inquiet Albert Girones. Esperem que no vagi a mes la tendència de ficar tant de ferro a aquets paratges d'autèntic luxe com tenim a casa nostre. Cues assegurades!

Montrebei de plaisir, mes enlla de la vertical...

10 i 11 de novembre del 2012

Despres d'una setmana escalant sense parar pels voltans d'Ager, ja ens ve de gust gaudir d'aquest paissatges vestits de tardor sense el neguit dels dies curts, ni les incerteses de que trobarem alla on ens enfilem. Aquestes terres aspres, tenen paisatges privilegiats i on segurament el Congost de Montrebei i els seus voltants son l'estrella de la corona.

Hem quedat amb uns amics i la seva petita tropa, la mateixa que ara fa just mig any s'estrenaven a la seva primera ferrata a les gorgues de Salenys, d'ença a ara no han perdut el temps i fins i tot ja s'han estrenat al paradís mundial per excel·lència dels "ferraters", les Dolomites. A aquest pas estem plenament convençuts que a la següent sortida serem nosaltres els que treure'm la llengua darrera d'ells.

Ens apropem fins l'encinglada i vistosa ermita de La Pertusa, als seus peus l'incombustible Joaquin Olmo i companys han amortitzat al maxim el contrafort mes llarg i vertical bastint diverses vies ferrades de nivell i llargades ben diferents. Escollim la Teletubbies, que segur que amb aquest nom es apte per totes les edats. 

Ruta molt ben equipada, amb força ambient i algun pas que tira enrrere  l'entrada a la via es fa per una singular placa amanida de generoses presses de colors i bestiari variat. Punt apart transitar per les esmolades arestes que semblen desafiar a les lleis mes elementals de la gravetat, on els equipadors s'han volgut curar en salut afegint-hi una generosa cotilla de tensors d'acer i ferro.

Realment es fa curta i quan començàs a gaudir de valent, aquesta toca a la seva fi. Just a continuació pugem amb molta mes calma  fins a l'ermita de la Pertusa pel cami equipat Olmo-Soler, gaudint de les vistes panoràmiques que ens regala aquest privilegiat roc.

Al dia següent el temps es inestable i optem per arribar-nos fins el mateix congost de Montrebei. Feia molts anys que feien aquest transitat cami i ara la nostre percepció de l'entorn i de les parets que ens envolten han canviat radicalment, ara sense voler juguem a resseguir fissures i diedres tant indefinits com impossibles i mirar de posar-li nom a cada una d'elles. Vist des de aqui avall tot sembla inabastable. La constància, el pas del temps i sobre tot creure fermament en un mateix, ens fa adonar que les úniques fronteres estan dins nostre.

Tardor salvatge que ens colpeix a cada pas del camí, fortament contrastada amb la tènue, pero cada cop mes visible ma de l'home, la passarel·la esta gairebé a punt, aixi com els dos immensos mecanos de fusta fabricats per l'ocasió i que salvem dos grans talls en el nou sender prefabricat que dura a l'alberg de Montfalco. El reposat pas del temps que sempre ha gaudit la masia de Mas Carlets, s'ha vist pertorbat darrerament per les obres que estan fent per adequar-ho com a refugi.

I per fi... l'estètic i aeri camí  excavat a la roca just quan el congost mes estret es torna i que als darrers dies ha agafat protagonisme al sortir unes espectaculars imatges en el trailer de la pel.licula acabada d'estrenar: El fin

*** Ferrada de les Baumes Corcades, 3.900m (recorregut), MD, Centelles

dimecres, 30 de maig del 2012

Excursions per escaladors i escalades per excursionistes, que fàcil és caure en els tòpics. Però en aquest cas no és una cosa ni l'altra, sinó ganes de compartir una bona tarda amb un parell d'amics prou eixelebrats per seguir-me allà on els hi proposi amb la millor de les disposicions. Si no m'he descomptat és la quarta vegada que vinc a aquesta ferrada. 

El darrer cop va ser l'estiu passat, amb en Marc i quatre amics més que s'estrenaven en aquestes travesses verticals. Començarem, també, al migdia i el resultat va ser el previsible, se'ns va fer tard i com que acabar-la a les fosques no ens acabava de fer el pes, sensatament, vam optar per una discreta retirada. 

Això sí, tots ells molt cofois amb l'experiència i, com no, de les sensacions del pont tibetà, segell distintiu de la ferrada i plus d'emoció garantit. Podem dir que amb el temps aquesta ferrada s'ha acabat convertint en una clàssica i raons no li falten. 

De dificultat moderada, té trams on ja cal tibar, però sempre et dóna l'opció d'escollir la dificultat optant per una o altra variant, detall que la fa apta per a tots els públics.

Menció a part el pont nepalí, uns vuitanta metres al més pur estil circense. Diuen les males llengües que és el més llarg d'Europa, el cert és que un cop hi estàs penjat es dóna el curiós efecte que l'extrem oposat no es belluga de lloc per més que tu exhibeixis les teves millors dots de funambulesc per arribar-hi.

En Marc ja l'havia fer, però no l'Enric, així que per no privar-lo del plaer de fimbrejar suspès del buit el repetirem tots gustosament, això sí uns més convençuts que els altres. Val a dir que la ruta està força ben trobada, ressegueix la cinglera jugant amb baumes, desploms i flanquejos per donar dinamisme i color al tema. 

Però pels que de debò vulguin emoció s'han tret de la màniga una variant que gairebé requereix tècniques d'escalada per sortir-se'n. La Tosquera, desplomada, de passos molts llargs i pocs graons t'obliga a guardar pila per no acabar fos de braços.

Només cal fixar-vos en els curiosos protectors cilíndrics amb molla incorporada que hi ha als fraccionament per comprendre que una caiguda és una possibilitat real. Els trams de bosc entre els encavalcaments sorrencs de la cinglera són l'excusa perfecte per recuperar forces abans d'encarar el contrafort final, resolt de forma francament imaginativa. 

I així culminem la piràmide del Turó de Pugsagordi (927m) mirador plàcid de la plana osonenca, obert a tots els vents que fan onejar la senyera que el guarneix. Descens distès, tot són riures i anècdotes per l'Enric i en Marc que poc a poc van fent seus aquests camins de ferro i això és el que veritablement emplena, passar una bona estona en el caliu de tan agradable companyonia!

*** ferrada de les Gorgues de Salenys, Romanya de la selva

diumenge, 20 de maig del 2012

Sovint busquem la motivacio constant en realitzar itineraris mes dificils, mes reconeguts o mes arriscats. Sovint buscar els nostres limits ens apropa a una felicitat serena, pero tambe efimera que acaba al poc d'assolir allo que tant sonmiaven i cercavem. Sovint oblidem que les petites satisfaccions tambe ens poden aportar grans moments. Aquest diumenge passat ha estat un d'aquets dies. Ser el culpables que cinc persones  tastin per primer cop a la seva vida que es sent a les alçades i si a mes a mes, tres d'ells son nanos motivats i il.lusionats per el seu bateig a la vertical, la satisfaccio nostre es dificil d'explicar despres dels seus sonrriures agraits i de ser el culpables de crear dins seu un cuquet que aviat els hi demanaran nous reptes .

La ferrada escollida es la de les Gorgues de Salenys, situada al cor de les Gavarres i que transcorre per una bonica i sorprenent riera on sol baixar aigua gairebe tot l'any, envoltada d'un paisatge que ens dura l'imaginacio a altres llunyanes contrades, i on sembla impossible que ens trobem a tir de pedra del Mediterrani. Itinerari equipat pel incansable Albert Girones, pare de altres recorreguts similars (i maltractats) per aquestes terres. Molt recomanable com a primera via d'iniciació en aquesta mena de camins equipats o per portar nens, tot i que en algun passatge caldra parar atenció perque no arribaran a la separació entre l'equipament. La via en cap moment agafa alçada per qui pugui patir de vertigen i trobarem molts ponts tibetans que li donen el seu punt d'interes. Aproximació i retorn rapid i còmode, pero on cal anar amb una bona ressenya per si no volem fer mes voltes del necessari.

**** Ferrada de les Agulles Rodones, MD, els Carcaixells, Santa Cristina d'Aro

divendres, 22d'octubre del 2010
Avui tinc el dia lliure i a l'Enric que es deixa enredar per anar a fer alguna coseta, ara que per ser fidels a la veritat no es fa de pregar gens ni mica i ni tan sols pregunta on anirem, es refia completament de mi. Així li va, amb l'excusa de que està al costat de casa seva acabo portant-lo a una de les ferrades més llargues i exigents que he fet.

Però no hi ha cap problema perquè l'Enric és tot un expert i aquesta és ja la seva segona ferrada! Això li passa per no preguntar, tot i així crec que en va sortir prou content, tant que jo diria que encara repetirà en una tercera ocasió i això si que és moral!

On anem, doncs? A la ferrada de les Agulles Rodones, encertada, llarga i atlètica, perfecte per agafar soltura rapelant, creuant ponts de mico, tibetans o el que faci falta.

Val a dir que tot i ser una ferrada cal anar lleuger en maniobres i tenir certa soltura en trams desplomats, doncs el camí acostuma a tirar pel dret, buscant descaradament els trams més verticals sense fer-li fàstics als desploms, per ni parlar de la diversió que suposa haver de fer bones tibades, però cap avall.

Trobarem tot tipus de material que ens guiarà en la nostra excursió per aquestes assolellades parets: els omnipresents graons, cables tensats per sobre el buit, maromes generoses, cadenes discretes i lleixes, cantells i relleus rocallosos amb que jugar.




Sembla mentida que algú hagi sabut treure tant joc d'unes parets amb aparença tan modesta i és que aquesta ferrada no us meravellarà pas per la seva alçada i la sensació de buit als peus, sinó pel seguit de passos aeris, incerts i exigents que enllacen una agulla rere l'altre en aquest petit racó de món que són els Carcaixells d'en Dalmau.

Per cert, l'Enric en sortí encantat i absolutament sorprès de tenir la diversió tant a prop de casa i no haver-la descobert fins ara. No, si al final fins i tot farem alguna cosa de profit amb aquest noi i és que de moment apunta maneres!