" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Pic de l'Infern (2.860m), Pic del Fresser (2.723m) i Bastiments (2.881m), Vallter

dijous, 16 de setembre del 2010
La muntanya és un espai que cadascú el fa propi per viure'l a la seva manera, però a poc que la mirem amb ulls inquiets veure'm que és capaç d'oferir-nos infinitat de possibilitats. Delicades peces d'un puzle fràgil i minimalista que esdevé un tot ple de matisos. Però què és el que la fa tan especial? Potser els seus cims,

potser els seus boscos plens de contrastos

o tal vegada els senders que la fan propera.

No serà la poesia que a vegades sorgeix d'imprevist,

ara que també podria ser la subtilesa de les seves carenes

o els secrets amagats darrere els núvols.

Inacabable joc de preguntes, qui haurà jugat a escampar creus pels cims,

qui ha posat nom als camins
o fet onejar banderes a llocs on les fronteres són simbòliques.

Tot plegat la millor resposta és la més simple, les sensacions que et transmet són el que la fan única i si ho comparteixes amb els amics s'acaba convertint en la major de les addiccions.




*** Xelo Bam, , MD, 475m, 6a/Ae (V+ oblg), Roca Narieda, Oliana

dimecres, 15 de setembre del 2010
Aquests dies el temps està revolucionat, així que quan veig que el dimecres farà bo no em costa res enredar en Josep perquè faci un petit canvi de planificació laboral i ens escapem a tastar roca abans no ens mullem! Dit i fet, el dimecres no massa d'hora, però (no us aneu a pensar que aquests dies refresca i ja vam passar prou fred al Barbet) som buscant la pista que des de Fígols ens durà a la base de l'elegant esperó per on discorre la via.

L'aproximació és ràpida i ja va bé que la via per contra és ben llarga i no ho fem pas a posta, però aquest estiu ja en portem unes quantes que no baixen dels tres cents metres. De fet sempre em dit que el que més ens motiva és la via llarga, així doncs a hores d'ara podem dir sense por a equivocar-nos que de motivació anem sobrats. El camí és curt i s'acaba tanta reflexió, som a peu de via i toca fer algo de profit, així que amunt que la via espera.

Per cert, aquest any tenim una nova dèria, intentar acabar vies de les que ens hem baixat i aquesta no n'és una excepció, vam tenir temps d'escalar-ne tres llargs abans la pluja ens fes enrere. Així doncs, els primers metres són coneguts, però això no m'eximeix de barallar-me amb els passos i de trobar-me estranya escalant en calcari després d'un estiu on ha predominat roca pirinenca. El llarg és distret i un petit desplom a la meitat li dóna el punt d'emoció.

En Josep no té tants miraments alhora de tirar amunt i menys quan el que té per davant és tan diedre vertical i atlètic com aquest. La tirada és més curta que l'anterior, però força més mantinguda, vibrant, vibrant... si la resta de la via és així gaudirem!

A la sortida del tercer llarg ja fa temps que hi falta un pitó i precisament al pas més delicat de tot el llarg, un oportú tasconet solventa la papereta i amunt com puguis a pillar canto. La resta del llarg ja és de més bon fer i ara que li vas pillant el tranquillo a la roca l'escalada és més relaxada. Som al peu del quart llarg i a partir d'ara terreny desconegut per nosaltres, així que una ràpida consulta a la ressenya i amunt a veure que trobarem.

El diedre d'entrada sembla malparit, però a la que t'hi poses trobes les preses al lloc just, ara que més amunt ja és una altra història, la paret es redreça i cal investigar una mica per acabar fent un flanqueig a la dreta amb molt d'aire als peus abans no pots pujar per una canal més fàcil. Llàstima que després l'esperó s'ajeu i la via perd continuïtat, així fem un ensamble ràpid i ens plantem al peu d'una preciosa placa amb ben pocs seguros.

Ni falta que fan, hi ha fissures de sobre per equipar al gust i uns ponts de roca d'escàndol. És un llarg realment bonic, adherència, però no massa, relleixos, petits cantos i algun pas de fe, tot plegat un llarg ben diferent dels que hem escalat fins ara. Nou tram de vegetació, simple tràmit que queda immediatament oblidat quan et plantes al peu del vuitè llarg.

Un diedre ombrívol, d'allò més vertical i protegit tan sols amb un simbòlic pitó. Ahhh i per acabar-ho d'adobar el grau apreta, no si amb raó és el llarg clau de la via! Li toca en Josep (és el que li passa per ser un cavaller i deixar-me repartir les tirades), però es nota que ja portem tot l'estiu escalant i on no arriba el grau arriba l'experiència.

Així que amb alguna bona tibada i un tramet d'artifo surt per dalt sense més interrupcions que les justes per fer-li les fotos de rigor. Quan és el meu torn no puc més que constatar que és un llarg preciós on la dificultat va aparellada a l'elegància dels passos. Ara que no puc ser del tot objectiva, perquè com ja he dit més d'un cop, m'encanten els diedres! La següent tirada també és un bombonet, un esperó tan aeri que sembla de manual, però aquest poquet lliure té és gairebé tot artificial.

Uns pocs passos sobre bona roca i en no res ja ets penjat dels estreps, mentre la paret cada cop tira més enrere. Els seguros van alternant, bolts i pitons d'època que donen emoció a l'escalada, en alguns t'has d'estirar força i ja al final del llarg sortidetes en lliure que després de tant d'artifo et descol·loquen una mica.

La reunió, com no, ben penjada en una estreta vira, la comoditat per davant de tot! El desè llarg és el darrer d'escalada amb cara i ulls, travessem a la dreta per una placa ben fineta i ja cacem dos pitons que ens porten al peu d'un diedre fissurat amb un pas curiós al mig.

Ens queden ja només un parell de llargs en que fas més el senglar que no pas escalés, però tot i així encara hi ha algun tram prou dret i de canto generós que a aquestes alçades de la via esdevé un petit plaer.

Aterrem a un replà pedregós ja enmig de bosc, quin final tan poc espectacular per una via tan ben trobada. Fem un mos ràpid i avall que la baixada és llarga i no sabem fins a quin punt perdedora, però avui les coses venen de cara i encertem el camí a la primera. Perfectament fitat no té pèrdua i en no res som contemplant de nou el traçat esvelt de la Xelo Bam.

La via és d'una lògica tan aclaparadora com senzilla, un esperó aeri i subtil que destaca en la verticalitat de les parets que l'envolten. Mantinguda, amb passos exigents i un equipament que li dóna el compromís just ens ha sorprès i encisat alhora. Ens quedem amb ganes de més, així que tocarà revisar l'arxiu de ressenyes a veure quina serà la propera! I posats a revisar per si algú s'anima a repetir la festa aquí teniu el croquis de la via.

ressenya del blog de Xavi (Alt Urgell), gràcies!

Terra Incognita, roca, riures i sexe!!

Escalar es quelcom mes que pujar pedres, sobre tot es gaudir de bons moments amb amics. I quan apareix en Ferran, les rises i el sexe esta assegurat, tot i que aquest darrer nomes de pensament i paraula. Genial tarda juntament amb la Maika, que tot i el que pugui semblar, nomes s'havia encordat un cop amb ella

**** Via del Gran Diedre, MD, 305m, 6a (V+/A0), Paret del Barbet, Canigó

diumenge, 5 de setembre del 2010
Hi ha dates en que les situacions es repeteixen i aquests moments, en principi aïllats i inconnexos, acaben esdevenint costum. Així doncs, és setembre i estem ja per quart any consecutiu a Perpinyà, deambulant pels seus carrerons i deixant-nos impactar pels centenars de fotografies de Visa pour l'Image, fotoperiodisme en estat pur. Ara que després de tanta dosi de realitat i cruesa necessitem desconnectar i anem en busca del que més en omple: espais oberts, verds contrastant amb blaus i tota la llum que el Pirineu ens pot oferir.

Però si a més li podem afegir contraforts, espadats, bastions rocallosos on traçar camins verticals esdevindrem completament immersos en el nostre particular paradís. És per això que de bon matí, picant de peus per fer-nos passar el fred, ens mirem la paret nord del Barbet i dibuixem en l'aire la línia que volem seguir, el Gran Diedre.

Tot s'ha de dir, aquest és el tercer cop que ens atansem a aquesta via, hi tenim una especial relació d'atracció-frustració basada en la nostra tossudesa. El primer cop ens vam liar en l'aproximació i a més vam equivocar la via, així que després maniobres i filigranes vàries se'ns va fer massa tard per continuar amunt, la segona visita va ser menys accidentada, però el quart llarg ens va fer enrere i ara... diuen que a la tercera va la vençuda! Aquest cop començo jo, no hi ha res millor per fer passar el fred i els dubtes que el moviment i m'ho prenc al peu de la lletra.

Un pitó rovellat és la referència per saber que estas en el camí correcte, de totes formes a mida que escalo la memòria va fent la seva feina i no costa gens d'encertar l'itinerari, una travessa ascendent a esquerra, vertical i amb fissures a dojo. No és pas difícil, però la roca té un tacte un xic particular i escalar amb les mans gelades no hi ajuda gaire. El segon llarg és per en Josep, un flanqueig finet cap a la dreta i pujar per lloses compactes i un xic incertes cap a la base de l'elegant diedre que dóna nom a la via.

De fet podríem haver empalmat aquests dos llargs, però les cordes fregarien de valent, a més duem una cordada davant i preferim deixar-los espai. Torna a ser el meu torn i tinc ganes d'encetar el diedre, ara que el darrer cop em va costar i això que anava de segona!

Poc a poc, primer fàcil i cada cop més entretingut, alegria entre seguros i poques fissures per equipar, em concentro i els moviments surten sols, és tant bonic i aeri com recordava. La reunió és una estreta lleixa plantada al bellmig del diedre, punt d'inflexió perfecte que marca el llarg clau de la via. El diedre es tanca sobre si mateix, replegat en dues parets llises sobtades per un parell de pitons solitaris que transmeten una seguretat més aviat simbòlica.

Aquí és on va acabar el darrer intent, però ara les sensacions són ben diferents, en Josep enfila amunt decidit i ves per on que els passos surten, explosius i atlètics, cal col·locar-s'hi bé, però la cosa rutlla. Van apareixent pitons que donen vidilla entre tibada i tibada, un petit desplom que s'evita per l'esquerra, obertures al limit, cantos salvadors i reunió!

Ufff, em fa mal el coll de tant mirar amunt i estic completament encarcarada pel fred, però a la que toco la roca em passen tots el mals. El llarg és impressionant, mantingut de dalt a baix, vertical i vibrant, en surts absolutament encantat. En Josep intenta que el deixi seguir al capdavant de la corda, ni parlar-ne ara que per fi m'ha passat el fred!

Així que egoistament tiro amunt per unes plaques de més bon fer del que sembla a primer cop d'ull. Optem per seguir la via original enlloc de la variant que puja més directe per l'esquerra. Sobre el paper queden quatre tirades fàcils, així que navego per aquesta sobreposició de llastres tombades i plenes de relleixos en busca de la característica cova que menciona la ressenya. Al final em salto la reunió i acabem fent dues tirades a l'ensamble. La cova és com a mínim pintoresca, per no dir un xic tètrica, això sí la panoràmica excel·lent.

Mentre intento esbrinar quanta gent pot haver-hi avui al cim del Canigó (quaranta persones pel cap baix i no exagero) arriba en Josep i sense gairebé transició inicia el llarg flanqueig que ens durà a la canal de sortida a l'aresta. Una travessa vertiginosa suspesos de la paret, però sense cap més dificultat que encertar la vira més còmoda.

Un altre que també va animat i es salta l'última reunió per arribar dalt la cresta d'una tacada. Així que nou ensamble per les vires, una canal farcida de fissures i tot el sol que no hem vist durant el dia ens colpeja de ple. Contrast brutal, la paret freda, inhòspita i vertical de que venim i la carena cimera amable, suau, de prats verds i aire càlid. Però per contrastos la sorpresa que ens duem quan sota el cim mateix del Barbet trobem tres ciclistes descansant còmodament ajaguts amb les bicis al costat.

Ens saluden contents i en no res estan baixant sobre les dues rodes pels pedregós camí que mena a aquest cim. La gent els mira astorada, però quan tot seguit ens veuen aparèixer a nosaltres amb les cordes a l'esquena es freguen els ulls incrèduls, dubtant de si aquests estranys personatges són reals. Som part de l'anècdota del dia, però tan és, avui la muntanya ha tornat a ser generosa i ens ha deixat traçar els nostre particular camí.

Els núvols ens venen a trobar, però no els fem cas immersos en les nostres cabòries. Hem descobert una nova excusa per atansar-nos de a aquestes parets el proper setembre i és que ens agrada ser fidels a les cites!


**** Esminu, 360m, V+/A1, Peña Ezkaurre, Ansó

diumenge, 28 d'agost del 2010
Teniem al cap acabar la fructífera setmana fent alguna via al Midi, però a l'arribar davant seu ens rep amb un vent i un fred completament fora de lloc i de temporada. Decidim marxar a parets mes arrecerades. Aquesta muntanya ens ha donat molt bones jornades verticals i no ens ve de gust marxar amb un mal sabor de boca. Ens ve al cap una zona que en els darrers anys ha esdevingut un apreciat desti per la gent que tenim la deria incurable d'enfilar-nos per tot arreu, tampoc ens queda gaire lluny d'aqui. Ens apropem fins la frontera entre Arago i Navarra, exactamemt a Anso. Una preciosa vall que ens trasporta a temps preterits on el temps s'ha detingut. Uns paratges on a pesar de estar a l'agost es respira ple ambient de muntanya fins i tot amb la gent que ens trobem al pas.

A mesura que ens apropem al epicentre escalador, o sigui al voltant del camping de Zuriza, ens trobem envoltats de parets i desafiants espadats per tot arreu, sobre tot ens crida l'atencio l'allargasada Sierra de Alano, amb una increible semblança amb el nostre Cadi.

Aquest darrers anys ha hagut una autentica febrada aperturista en aquestes parets i sense cap mena de dubte el seu maxim impulsor ha estat L'Antonio Garcia Picazo, un home dotat d'un nas privilegiat per trobar petits tresors al llarg i ample del pais. Confiem que l'A.G.P amb l'edat s'hagi tornat mes "huma" en les seves graduacions i equipaments que "bona fama" li van donar de mes jove. I com no podia ser de cap altra manera la gran classica d'aquestes valls te el seu segell, l'Esminu. Una arrogant linea que es surca unes cridaneres fissures fins al llarguisim espero est d'una mitica muntanya pels Navarresos, la Peña Ezkaurre.

Aparquem al Coll d'Arguibiela i en una comoda i planera aproximacio ens plantem al peu de una evident ximeneia. El primer llarg ho encara Laura, aquest no te gaire dificultat i serveix nomes per plantar-nos sota l'intimidador proper llarg.

Aquest segon llarg es el tipic que intimida mes de mirar-ho que no pas de fer-ho, quan et poses per feina dona vidilla i l'equipament esta en el lloc exacte i en el moment oportu, amb bonics passos de ximeneia, adherencia i diedre. Poc a poc l'ambient que queda sota els peus es ben aeri i espectacular. La via esta encarada al est pero una suau brisa fa que la temperatura sigui l'optima per gaudir.

Al tercer llarg, toca apretar una mica mes, a traves d'una fissura que cada poc es va posant mes dreta i tancada, la ressenya li dona passatges en A0, pero acabem obligats a penjar-nos de les nostres proteccions. La dificultat sera inversament proporcional a la quantitat de catxarros grans que portem. La roca es una calcari força aceptable pero que de tant en tant ens podem quedar amb algun tros de record entre les mans.


El tercer llarg es pur tramit fins plantar-nos sota una cova dificil d'interpretar, segons la ressenya original dels aperturistes aquest quart llarg es la cirereta del pastis. Enfilo els primers metres dubtos ja que els pitons allunyen força i tambe amb la mosca darrera de l'orella amb aquest Vº/A0 que tant be conec i he patit del mestre Picazo. De moment el canto es escandalos, quan s'acaba la progresio vertical, toca una travessa a esquerres per una ximeneia ben curiosa d'escalar sense mans i on cal confiar l'equilibri entre l'esquena i els genolls, els darrers metres son explendids, desplomen per complert amb els peus volats, pero es progresa de fabula amb tant bona presa.



El proper llarg es molt curt i es tracta nomes de superar un bloc encastrat, pero que mes val fer-ho per no patir amb el fregament de cordes de l'anterior tirada. Un altre tirada ben vertical i atletica ens deixa al peu de la mega-classica aresta est de Peña Ezkaurre. Moltes cordades que escalen aquest pany de paret donen aqui per acabada les vies, rapelen i s'estalviem un bon tram d'aresta facil i sobretot la patetica baixada de la tartera.


Nosaltres amb el nostre esperit classic i porc-senglarenc seguim amunt, perdem les xapes de l'Esminu que van pel vessant esquerra i anem a tota cresta amb material mes d'epoca i gaudint de bonics passatges de canalissos i ponts de roca. Abans d'arribar a la canal de baixada, llencem cordes i a traves dels arbres, fem 3 llargs rapels a tope de corda que ens estalvien bon tram de pedregosa i inestable baixada.

Tot i aixi ens toca correr per arribar a temps a dinar al camping i pocs minuts abans de les 4 de la tarda entrem per la porta i les simpatiques cambreres ens donen el seu condescendent vist i plau per emplenar les nostres panxes famolenques. Bones noies... i bon detall el d' ''A.G.P. de dedicar-lis aquesta via si cada estiu es deixa caure per aqui i vol ser ben tractat! Per cert el mestre segueix sense regalar cap grau, pero amb l'edat s'ha tornat generos amb l'equipament. Bona feina la seva a aquestes valls!


**** A Quim le Berbère, D+, 500m, 6a+/A1(V+ obl.), Pic des Coutchets (2.256m), Gourette

divendres, 27 d'agost del 2010
Hi ha llocs amb segell propi i per nosaltres el que defineix el massís de Gourette és el tarannà dels seus itineraris hivernals, un subtil equilibri entre dificultat i compromís que dota d'envergadura alpina a la via més senzilla. En canvi ignorem el que depara la seva roca a l'estiu i l'única experiència que en tenim és la d'una preciosa escalada en una de les seves parets més modestes, la Ravier a Pene Sarriere. La via ens va agradar tant que ens vam quedar amb ganes de repetir i aprofitem que queda a prop de Vignemale per treure-hi el nas.

Des del coll d'Aubisque la perspectiva és immillorable, els espadats calcaris del massís de Gourette contrasten amb la verdor que els envolta i la despreocupació dels visitants ocasionals que ignoren les múltiples possibilitats d'aquest petit regne roca clara i senders abruptes. No ens costa gens identificar el Pic des Coutchets, un triangle gairebé perfecte que s'alça insolent davant el Pic du Ger i la via, com no podia ser d'una altra manera, enfila pel bell-mig de la placa.

Ens llevem d'hora, però uns núvols sospitosos ens fan dubtar. Sí... no... que carai! tenim ganes d'escalar i el lloc no queda precisament a prop de casa, així que si plou ja rapelarem. Optimisme i visió positiva per davant de tot, però amb la tonteria hem perdut gairebé una hora. Per sort l'aproximació a la paret és ben directa i dreta, pista d'esquí amunt i un cop a la base de la paret només cal vorejar-la un xic per donar-hi de morros.

La via són cinc cents metres repartits en setze llargs, la majoria són bastant d'anar fent llevat d'algun força més potent, tot i que segons la ressenya es poden trampejar amb artifo. Tenim una cordada al davant i es belluguen ràpid, bon senyal, això pinta bé!

Tot i que quan ens hi posem comprovem que no és tan fàcil com sembla a primer cop d'ull, ara que també s'ha de dir que l'adherència no és precisament el nostre fort! Anem fent, però em trobo estranya escalant i quan arribo a la reunió i veig el que ens espera la meva primera reacció és, jo aquí em baixo!

En Josep riu per sota el nas quan veu la meva cara de susto. - No, tonta... que la via no va per aquí, fixat-hi. Ufff, té raó el següent llarg marxa a l'esquerra esquivant la placa d'aparença infinita que es desgrana al cor de la paret. De moment, però deixo que en Josep continuï amunt mentre li acabo d'agafar el punt a aquesta escalada tant particular.

Poc a poc li vaig trobant la gràcia, la via puja aprofitant els punt febles dels terreny, petites vires i relleixos, fissures de vici a equipar al gust i com no trams d'adherència pura i dura que cada cop surten millor, el que fa la confiança.

Sense adornar-nos ens hem ventilat el primer terç de la paret i som al peu del primer tram dur, un 6a+ que en teoria s'acera. En fi de la teoria a la pràctica hi ha molt de grau pel mig, per sort en Josep té un bon arsenal de recursos i cada cop es defensa amb més soltura, tot i així ja cal tibar.

Queda encara algun pas estrany per sortir d'aquest tram més vertical i de seguida la dificultat baixa. En aquesta part intermitja, la paret perd definició, hem de fer un llarg flanqueig a l'esquerra i remuntar uns quants metres per una canal imprecisa on l'aigua ha esculpit sinuosos camins. És fàcil i anem per feina, així que amb un llarg ensamble ens plantem a la base d'un mur ben vertical.

Tornem a ser a uns dels trams “potents” de la via i de nou d'acerar res de res, sinó que apretar i amunt. Un cop fet el tram més fi l'escalada ens sorprèn, la textura de la roca ha canviat, més rugosa i aspre fa que la verticalitat passi a un segon pla i comenci el joc de l'equilibri. Acabat el llarg la paret encara continua dreta, però aviat les línies es suavitzen i la dificultat minva.

Ara que la diversió no s'acaba, el que semblaven boirines disperses s'han convertit en un núvol compacte fidelment arrapat a la muntanya que ens embolcalla dins un espai gris, sense dimensions ni referències. Encara ens falten cinc llargs i com que, llevat del darrer, són fàcils els seguros allunyen o directament desapareixen, així que ens toca posar en marxa la brúixola i navegar per la paret a veure si encertem el camí.

Poc a poc i bona traça, anem buscant i les reunions apareixen on toca, la visibilitat, però, continua essent nul·la, tot i així consultant l'esquemàtica ressenya i posant-li imaginació deduïm que som al darrer llarg. A més fa una estona que el calcari blanquinós ha estat substituït per una roca rogenca i trencadissa que encaixa amb la imatge que tenim del cim, una mena de barretina fosca que trenca la simetria del pic.

Si no anem errats hem de trobar un darrer mur difícil abans de que s'acabin les dificultats i... voila! Apareixen parabolts i la cosa es redreça, anem ben encaminats, un elegant diedre aparegut del no res marca el punt final de l'escalada, però no el cim encara. En teoria hauríem de seguir resseguint l'aresta, però no veiem a un pam, així que pleguem cordes mentre intentem endevinar per on tirar. Grimpem per allà on el terreny sembla menys trencat, sense allunyar-nos mai de l'aresta i en no res som al cim.

Escoltem veus i resulten ser la cordada escocesa que dúiem al davant que van ben desorientats. Per sort el nostre francès és algo millor que el seu i desxifrem com podem les indicacions de la baixada, que sense ser difícil és entretinguda i en el nostre cas incerta ja que no veiem res. Sembla que el nostre domini de l'idioma gal va millorant ja que després de tres ràpels intercalats amb una cresta fàcil, aterrem al pintoresc coll del Coutchets.

La proa d'on venim s'alça insolent al nostre darrere, però tan sols un instant, les boires ho envaïxen tot de nou i ens priven del plaer d'una darrera ullada a la paret, que hi farem.

Baixem esprement la memòria, buscant el sender entrevist de resquitllada en les breus estones de sol, quan per fi el trobem ens relaxem i ens dediquem a baixar conversant amb el nostre anglès precari, però suficient per comunicar-nos. Amb tanta xerrameca descobrim la darrera anècdota de la jornada, precisament avui és l'aniversari de la via, tot just fa un any que la va obrir Joan Griso amb dos companys Petuya i Barats i la va dedicar a Quim, el seu fill.