Tinc ganes de roca, ja passaré fred d'aquí un parell de dies als Encantats, així que trucada de telèfon i la Carla, com sempre, disposada a deixar-se enredar. De moment la neu i el gel hauran d'esperar (o no....), avui toca Montserrat que ja fa massa temps que el tinc deixat de banda i això no potser! La Carla està buscant vies que tinguin algun llarg fàcil d'artificial per un curs que ha de fer d'aquí uns dies i em proposa anar a la via dels Rodríguez a la cara oest d'Agulles.
Dono una ullada a la ressenya i realment fa bona pinta, grau assequible, ben assegurada i amb una mica de tot, perfecte per un nou tastet de Montserrat, a veure quines sorpreses ens depara aquesta vegada! La primera no es fa esperar i es que encara queden rastres de la copiosa nevada de la setmana anterior que fan que l'aproximació un cop deixem la pista resulti força perdedora.
En principi no té massa misteri, només hem d'arribar al peu de la Bandereta i resseguir la muralla fins trobar la nostra via, fàcil oi! Doncs no, la neu ha aixafat branques i esborrat camins, així que acabem fent el senglar bosc a través i amb els peus ben xops de tant trepitjar neu, això sí, no ho canvio per res, l'estampa de Montserrat nevat és impagable i al final encertar el sender resulta divertit i tot. Sense més contratemps que alguna relliscada i forces esgarrinxades trobem la via. Localitzar-la és senzill, comença per una evident fissura-xemeneia que separa la Peluda i l'Agulla del Sol Ponent i de seguida salta a la dreta per enfilar la típica placa dels primers llargs d'Agulles, roca un xic relliscosa amb pressa fineta, per si ens queda algun dubte la línia que dibuixen els parabolts ens acaba confirmant que som al lloc correcte.
Avui duem reforços, en Jordi Bladé a qui encara no coneixia, però que resulta ser un escalador tant motivat com solvent, sobretot tenint en compte que fa poc temps que escala. En el repartiment de llargs li ha tocat el primer, així que no es fa de pregar i tira content amunt. Aquesta primera tirada és la més exigent (6a+), tot i que segons la ressenya és pot fer en A0 pels que no tenim aquest grau. En Jordi puja sense ni despentinar-se i en no res arriba a la llastra un xic desplomada que fa de guia fins la primera reunió, apurant-ho tot en lliure.
Quan és el meu torn comprovo que de fàcil res, ja cal apretar i col·locar-te bé per sortir per dalt i els A0 s'acaben convertint en passos d'estrep força llargs, però on no arriba el grau arriba l'experiència i que carai això és el que dóna emoció a l'escalada! El segon llarg és per mi, una tirada tota d'artificial amb tan sols alguns passos de cinqué grau abans la reunió. Dit i fet, ja soc enfilada als meus estreps disposada a caçar tots els bolts que se'm posin al davant.
Vaig per feina, en part perquè és un llarg molt fàcil, els parabolts són a tocar i gairebé ni t'has d'estirar i d'altra banda perquè tinc ganes d'arribar al solet que uns metres més amunt ja calenta la paret! Al final la tirada és fa un xic monòtona, però un cop a la reunió la sensació de pati sota els peus ho compensa amb escreix.
Els companys pugen impacients, s'estaven quedant gelats, però és el que té escalar una cara oest al mes de març, el sol no t'arriba fins a darrera hora de la tarda! Ara que no se les prometin tant felices que, tot i estar al sol, bufa un vent de mil dimonis que et deixa ben garratibat. El tercer llarg és per la Carla que pesca material d'una revolada i surt disparada a dalt per fugir d'aquest vent gèlid. No ho aconsegueix, però com a mínim està en moviment i això ajuda a entrar en calor, si més no els passos de V+ que hi han a la sortida de la R ja la tenen prou distreta per no pensar en res més que en trobar la millor pressa d'on tibar i no us penseu que amb les mans gelades no és gens fàcil.
El cingle és ben visible des del poble de la Nou, esbrinar per on arribar-hi ja és una altra història, però la intuïció i el tot terreny de'n Rusky ens permeten pujar pista amunt, gairebé fins la solitària masia que s'endevina al seu peu. Aproximem entre pastures i antics bancals de conreu, la neu fa acte de presència a les zones més obagues, però nosaltres avancem ràpids bosc a través cap a l'esvelta proa del cingle que esdevé un guia inconfusible. El dia és gris i fred, un cop a peu de paret no les tenim totes, però volem tastar la seva roca i a la que ens plantem al peu de la via, Llop Solitari, en Josep tira amunt carregat de ferralla.
