" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Via dels Rodríguez, 100m, 6a+/Ae (V+ oblig), la Peluda, Agulles, Montserrat

dimecres, 17 de març del 2010
Tinc ganes de roca, ja passaré fred d'aquí un parell de dies als Encantats, així que trucada de telèfon i la Carla, com sempre, disposada a deixar-se enredar. De moment la neu i el gel hauran d'esperar (o no....), avui toca Montserrat que ja fa massa temps que el tinc deixat de banda i això no potser! La Carla està buscant vies que tinguin algun llarg fàcil d'artificial per un curs que ha de fer d'aquí uns dies i em proposa anar a la via dels Rodríguez a la cara oest d'Agulles.

Dono una ullada a la ressenya i realment fa bona pinta, grau assequible, ben assegurada i amb una mica de tot, perfecte per un nou tastet de Montserrat, a veure quines sorpreses ens depara aquesta vegada! La primera no es fa esperar i es que encara queden rastres de la copiosa nevada de la setmana anterior que fan que l'aproximació un cop deixem la pista resulti força perdedora.

En principi no té massa misteri, només hem d'arribar al peu de la Bandereta i resseguir la muralla fins trobar la nostra via, fàcil oi! Doncs no, la neu ha aixafat branques i esborrat camins, així que acabem fent el senglar bosc a través i amb els peus ben xops de tant trepitjar neu, això sí, no ho canvio per res, l'estampa de Montserrat nevat és impagable i al final encertar el sender resulta divertit i tot. Sense més contratemps que alguna relliscada i forces esgarrinxades trobem la via. Localitzar-la és senzill, comença per una evident fissura-xemeneia que separa la Peluda i l'Agulla del Sol Ponent i de seguida salta a la dreta per enfilar la típica placa dels primers llargs d'Agulles, roca un xic relliscosa amb pressa fineta, per si ens queda algun dubte la línia que dibuixen els parabolts ens acaba confirmant que som al lloc correcte.

Avui duem reforços, en Jordi Bladé a qui encara no coneixia, però que resulta ser un escalador tant motivat com solvent, sobretot tenint en compte que fa poc temps que escala. En el repartiment de llargs li ha tocat el primer, així que no es fa de pregar i tira content amunt. Aquesta primera tirada és la més exigent (6a+), tot i que segons la ressenya és pot fer en A0 pels que no tenim aquest grau. En Jordi puja sense ni despentinar-se i en no res arriba a la llastra un xic desplomada que fa de guia fins la primera reunió, apurant-ho tot en lliure.

Quan és el meu torn comprovo que de fàcil res, ja cal apretar i col·locar-te bé per sortir per dalt i els A0 s'acaben convertint en passos d'estrep força llargs, però on no arriba el grau arriba l'experiència i que carai això és el que dóna emoció a l'escalada! El segon llarg és per mi, una tirada tota d'artificial amb tan sols alguns passos de cinqué grau abans la reunió. Dit i fet, ja soc enfilada als meus estreps disposada a caçar tots els bolts que se'm posin al davant.

Vaig per feina, en part perquè és un llarg molt fàcil, els parabolts són a tocar i gairebé ni t'has d'estirar i d'altra banda perquè tinc ganes d'arribar al solet que uns metres més amunt ja calenta la paret! Al final la tirada és fa un xic monòtona, però un cop a la reunió la sensació de pati sota els peus ho compensa amb escreix.

Els companys pugen impacients, s'estaven quedant gelats, però és el que té escalar una cara oest al mes de març, el sol no t'arriba fins a darrera hora de la tarda! Ara que no se les prometin tant felices que, tot i estar al sol, bufa un vent de mil dimonis que et deixa ben garratibat. El tercer llarg és per la Carla que pesca material d'una revolada i surt disparada a dalt per fugir d'aquest vent gèlid. No ho aconsegueix, però com a mínim està en moviment i això ajuda a entrar en calor, si més no els passos de V+ que hi han a la sortida de la R ja la tenen prou distreta per no pensar en res més que en trobar la millor pressa d'on tibar i no us penseu que amb les mans gelades no és gens fàcil.

És una tirada curta, però ben variada i rematada amb un petit desplom que s'escala en artificial i ens deixa dalt l'aresta final que porta al cim. En Jordi i jo arribem dalt completament congelats, el vent no dóna treva, sort que el darrer llarg és una simple tirada de III grau fins el cim, pur tràmit per culminar l'agulla. El sol ja va baix i ho tenyeix tot d'una llum enganyosament càlida, esdevenint molt més nítides les ombres que no pas la roca que les allotja.

** Enajenación Mental, II/5, 175m i Canal Roya Wall, II/4, 125m, Canal Roya

diumenge, 07 de març del 2010
Les cinc i poc del matí i el despertador ja està sonant... quina mandra!!! després del tute d'ahir a Telera poques ganes hi ha de llevar-se d'hora, però ens pot l'ànsia de picar gel i el conèixer una zona nova sempre és un plus de motivació. Així que a les set del matí ja estem enfilant per les pistes d'esquí de Formigal que pugen a un evident coll al nostre davant. La idea era anar tranquils, però quan veiem que hi ha un munt de gent amb les mateixes intencions que nosaltres posem el turbo per tal d'arribar dels primers. Ho aconseguim, però estem fosos, sort que la vista de l'Anayet serveix d'excusa per anar parant de tant en tant i recuperar l'alé.

Sobre el paper sembla una muntanya modesta, però quan la tens davant sorprèn la puresa de les seves arestes que convergeixen en un perfil singular. Per contra les cascades semblen petites, menudes al costat de la mole volcànica que els hi fa ombra. El sector és petit i amb un sol cop d'ull avarques totes les cascades, no sabem quina és cada una, però no tenim dubtes de quina volem escalar primer: una perfecta cortina de gel blau amb un teló de fons impressionant.

Hem arribat a peu de vies amb en Grau, a qui coneixem tan sols d'una trobada casual ara ja fa un any a Cantal, però això no és inconvenient perquè mentre espera els seus companys s'encordi amb nosaltres i enfili pel tram més vertical d'aquest bombonet gelat, llàstima que sigui tant curt. En Josep li fa una sessió de fotos digna d'un professional i a mi em va donant conversa la gent que va arribant, gràcies a això confirmem el que ja suposàvem que estem escalant Enajenación Mental. La cascada és el que es veu i poc més, un primer llarg prou interessant i una segona tirada bonica, però en la que has de buscar el gel per punxar algo.

En Josep apura el corredor gelat fins trobar una precària reunió d'un pitó, després no queda més que una monòtona rampa de neu humida i pesada fins arribar als ibons de l'Anayet que són qui nodreixen aquestes cascades, així que desgrimpem fins la primera reunió i avall amb un rapel. Ja estem preparats per atacar la segona cascada del dia, els Jordi's ja han arribat i estan esperant el seu torn a la gran clàssica del sector: Os Diaples de Panti.


Nosaltres, però, avui volem plegar d'hora així que sense mànies ataquem l'única que queda lliure i que a més fa prou bona pinta. Nova conversa amb les cordades que comenten la jugada a peu de vies mentre estic atenta a esquivar els projectils que baixen de dalt i m'assabento que estem escalant la Canal Roya Wall. Així dóna gust, ja tenim situades totes les cascades de la zona, tot i que no és massa difícil donades les reduïdes dimensions d'aquest petit contrafort gelat.


Un cop ben il·lustrada sobre les dificultats i longitud dels llargs de les diferents vies tiro amunt i entenc el per què de la pluja contínua de trossos de gel de totes les mides. La pujada de temperatures i el posterior regel ha transformat la cascada en una fràgil estructura que esclata a cada picada. Un cop a la reunió veiem que el llarg que ens falta té més neu que gel i en vista que es va fent tard optem per emprendre el retorn. Ara les pistes ja són obertes i plenes d'esquiadors, això sí, sobretot que no es cansin, no sigui que s'ho repensin i vagin a una altra banda a deixar els seus diners i Aramon es quedi sense excusa per fer bagenades com les que ha fet a la vall d'Espelunciecha.


**** María José Aller, 650m, D+, Telera

dissabte, 6 de març del 2010
El nostre espia al Pirineu d'Osca ens fa arribar un "soplo": Telera s'ha posat ben formada per fer-hi vies a les que fa anys que ningú s'hi enfila i cap allà que marxem sense rumiar-ho massa. El nostre objectiu és una via mítica d'aquesta serralada, la Chez Lulu o la seva genial i més llarga variant, la Super Lulu. Abans que el dia es faci clar el parquing de la Lacuniacha està en plena ebullició, moltes furgos i cotxes amb els llums encesos i adormides figures a trasllum que mengen desganats i s'equipen mandrosament. La majoria de cordades es dirigeixen a un altre must de Telera, el Watade, entre ells els Jordis (Costa&Perez) i en Grau que han arribat aquí fa unes poques hores. Nosaltres,però, caminarem una mica més enllà per una neu duríssima ideal per aproximar i acompanyats d'altres cordades que van al Maribel o a la Y.
Durant l'aproximació les condicions de les vies que ens surten al pas, a priori, es veuen genials, tant el fil dental com la senda de los cuervos o la llarguíssima darrera obertura dels Elias brothers. Amb nosaltres també venen dos germans amics d'en Javi, són els Galvez, una cordada amb una il.lusió desbordant i, el que és més difícil de trobar en els temps cómodes en que vivim, molts joves el que menys no arriba al 20 anys. A l'entrada del conus del Lulu/Aller ens separem, ells van al Maribel i nosaltres ja enfilem amunt, fins aquí l'aproximació ha estat molt ràpida, menys d'hora i mitja, gràcies a l'excel·lent neu dura i les ganes que tenim de tastar aquest esquiu pastís.

Una llarga rampa mantiguda ara, però, sobre neu inconsistent, ens fa obrir una considerable trinxera fins el peu de les dificultats. L'entrada de la Chez Lulu ja és prou selectiva i només arribar-hi tenim clar que avui no serà el dia, una fina capa de neu glaçada molt vertical que descansa sobre neu completament sense trasformar ens fa desistir. No discutim gaire i continuem uns metres amunt per passar al plan B, el corredor María José Aller, d'igual llargada i dificultats força més assequibles i que sol tenir unes bones condicions durant l'hivern, fet que el converteix en tot un clàssic.
Ara ja les presses han passat a un segon lloc, aquí no caldrà patir per l'horari ni que ens agafi la negra nit a la via. M'encordo i supero un estètic esglaonet glaçat que ens fa gaudir, a més les contínues purgues provocades pel vent en alçada li donen un ambient prou "scotish".


El segon ressalt és més llarg, però menys vertical, traça una estètica zigi-zaga i més del mateix...
jugar al gat i la rata amb les purgues que venen sense avisar de les parts altes i és que algunes sembla que ens vulguin deixar allà camuflats!
Superat aquest tram arriba un llarg tram de rampes amb força ambient sota els peus, aquí ja pugem els tres a l'ensamble tot i que la roca és molt complexa a l'hora de col·locar-hi qualsevol mena d'assegurança. Per la mandra de canviar les cordes vaig jo tota l'estona al davant i em faig un fart d'obrir traça, però avui em trobo genial i gaudeixo com un nen amb sabates noves. Arribem a una petita bauma que sembla que ens convidi a passar-hi la nit, però rebutgem amb cortesia l'invitació de la muntanya.

A partir d'aquí tenim clar que ve el tram més interessant d'aquesta via, uns 30 metres d'escalada no gaire dreta, però sí sobre terreny mixte on aflora la roca per tot arreu sota la neu inconsistent i de difícil protecció. Per sort anem trobant de tant en tant algun pitonet que fa que les meves pulsacions baixin a nivells normals i a mesura que avanço la neu es converteix en neu dura i gel genial per progressar i gaudir.


Potser el més complicat d'aquest llarg és muntar la reunió a la sortida, l'ambient és força aeri i cal expremer l'imaginació per aconseguir una triangulació amb prou dignitat, això sí... un cop muntat tant de "jaleo" aixeco la vista amunt i apareix davant dels meus nassos una sòlida vaga que de ben segur és pel mateix menester! Des d'aquí ja només ens queda un llarg de corda per superar "l'innocent" cornisa i acabar la via.

Enfilo amunt de nou i a mesura que m'apropo veig que d'inocència res de res... cal mirar-se varis cops aquest mur vertical d'uns 5 metres per trobar-hi el seu punt feble. Em bellugo d'esquerra a dreta i no ho tinc gens clar, al final rosco un cargol de gel prou simbòlic i li pico recte amunt, la sorpresa encara és major al veure que allò és completament inconsistent. Escalo un parell de metres més, però el piolet no tracciona enlloc i veient l'imminent ostia que em vaig a fotre amb tan sols una simbòlica assegurança als meus peus, desgrimpo amb tot el carinyo del món. Rumio una bona estona com dimonis passaré això sense imitar als ocells i al final opto per tallar esglaonets pels peus, molt propers els uns als altres i així a veure si evito tallar la neu amb els grampons. Torno a enfilar amunt i aquest cop amb molta cura esgarrapo centímetre a centímetre a la neu sucre que m'envolta per tot arreu, els dos darrers metres els faig amb un estil ben patètic, però prou segur, que no és cap altre que arrosegar-me com un cuc per una petita vira. No eren manies meves els meus compis també han al·lucinat prou amb aquests darrers metres que li han donat el punt just de pebre per recordar llargament aquesta escalada.



el video ...


*** Montse Curto, V+ (V oblig), 95m, Malanyeu

dijous, 25 de febrer del 2010
Som curiosos de mena i mai en tenim prou, així que després de la bona experiència d'ahir a Malanyeu decidim continuar explorant i atansar-nos al cingle de la To, paratge desconegut on els hi hagi i si no feu la prova: digueu-li a qualsevol que heu anat a escalar per allà i veureu quina cara de no saber de què carai esteu parlant que posa! Les nostres referències, un cop més, venen de la gran font de coneixements i despropòsits que és internet, més que suficient per llençar-nos a l'aventura de la descoberta.

El cingle és ben visible des del poble de la Nou, esbrinar per on arribar-hi ja és una altra història, però la intuïció i el tot terreny de'n Rusky ens permeten pujar pista amunt, gairebé fins la solitària masia que s'endevina al seu peu. Aproximem entre pastures i antics bancals de conreu, la neu fa acte de presència a les zones més obagues, però nosaltres avancem ràpids bosc a través cap a l'esvelta proa del cingle que esdevé un guia inconfusible. El dia és gris i fred, un cop a peu de paret no les tenim totes, però volem tastar la seva roca i a la que ens plantem al peu de la via, Llop Solitari, en Josep tira amunt carregat de ferralla.

Arriba fins el primer seguro i el veiem dubtar, tot i així segueix amunt, però abans d'arribar al segon bolt ja sabem que avui no escalarem aquesta via. La roca és curiosa, relleixos arrodonits, predomini de la corba, recorda la de Collegats, el problema és la capa de molsa que la recobreix i que fa que els encastadors serveixin de ben poc. No cal donar-li voltes, avui no és el dia, masses mesos sense tocar roca i ens falta confiança per enfrontar-nos a aquesta roca difícil de protegir i amb poques assegurances. Així doncs anem a posar-hi remei abans no plogui, mitja volta i Malanyeu és just al tombar la cantonada, a més, ara ja sabem on són les vies i no volem marxar sense escalar plegats amb en Rusky. Dit i fet, en un tres i no res ja soc enfilada al primer llarg de la Montse Curto.

La via és tant agraïda com la que vam fer el dia abans, tant que m'animo jo tota sola i a la que arribo a la primera reunió me la salto i segueixo tan feliç amunt. La segona tirada és pur vici, verticalitat i roca excel·lent que fa que gaudeixis cada moviment.

Arribo justet a la segona reunió, gairebé no ha sobrat corda i he hagut de baixar un parell de cops a recuperar cintes perquè en duia poquetes, però tots els mals fossin tan fàcils de solucionar com aquest! Mentre recupero els companys escolto les exclamacions d'alegria de'n Rusky, la roca li està donant tant bones vibracions que sense dubtar-ho es demana el següent llarg. Que hi farem, no sempre es pot tenir tot, així que li cedim gentilment el cap de corda i es llença amunt disposat a gaudir de l'últim llarg.

Me'l miro amb enveja, és una placa preciosa, dreta i farcida de forats, amb un parell de passos finets que s'han de mirar un parell de vegades, però no fan més que augmentar la bellesa del llarg. En no res arriba a la carena i és el nostre torn, en Josep i jo pugem relaxats, gaudint de la roca i del solet que a darrera hora s'ha decidit a fer-nos companyia.

Un cop els tres dalt el cim ens mirem contents, estem però pensatius, recordant d'altres escalades compartides en terres ara ja molt llunyanes. El moment passa i de nou riallers rapelem fins a peu de via, llàstima que se'ns ha fet massa tard per fer una segona via. Així doncs pleguem cordes i empren el retorn parlant de mil projectes futurs, de fet no hi ha res millor que compartir somnis i il·lusions amb els amics.

*** La Carla se'n va a la Selva, V+ (V oblig), 100m, Malanyeu

dimecres, 24 de febrer del 2010
Sí, és veritat, ho confesso: hem sucumbit a l'efecte blogger i després de mesos de dir-ho finalment ens hem apropat a l'idíl·lic llogarret de Malanyeu. Quan poses els peus en aquest racó de món són varis els adjectius que et venen al cap per descriure'l: bucòlic, tranquil, seré... ara que tots ells són insuficients per reflectir la pau que traspua aquest bonic paratge ancorat al cor del Berguedà.

El poble són quatre cases i una església i no busqueu més, com a molt alguna masia aïllada arrecerada a l'ombra d'aquestes parets que semblen modestes, però darrera d'aquesta placidesa de ben segur que s'hi amaguen escalades prou interessants. L'aproximació és la justa, et permet escalfar una mica i posar-te en sintonia amb la paret mentre perfiles les línies que hi vols escalar.

Duem un parell o tres de vies en ment, totes força assequibles, que ja portem tres mesos sense tocar roca i en aquest terreny no som tan agosarats. Aquest cop duem ressenya, però només de les línies que volem escalar i el problema radica en que tenim poques referència a l'hora de localitzar-les en aquest pany de paret que es va fent més altiu a mida que t'hi apropes. El que sí que no tenim són manies alhora de tirar amunt, així que (feliços nosaltres) sense buscar massa ataquem la primera via que ens sembla que pot ser la nostra, però a la que porto tres o quatre metres ja veig que no estem a la Carla.

Ja sé que fa dies que no escalo i que el grau no és el meu punt fort, però un IV no me l'hauria de mirar tant! Tot i així com que la via està molt ben assegurada vaig tirant amunt amb algun que altre renec i flipant que en tants pocs metres de paret s'hi creuïn quatre vies fins que trobo una reunió de la que podrem rapelar. En vista que no tenim ni la més remota idea de què estem escalant i el panorama cap a dalt pinta finet i força dret decidim baixar i seguir investigant la paret. Al·lucinem amb la roca, ja ens havien dit que era un gruyere ple de forats, però no és fins que la tens a tocar que no te n'adones de lo insòlit i inesperat que esdevenen aquests relleus lunars.

Al final tant passejar-nos paret amunt, paret avall ha servit d'algo i acabem encertant la via, bàsicament perquè té el nom escrit al peu. Ara sí, això ja és una altra cosa, no dono a l'abast amb tantes preses i no sé qui forat triar, però és que cadascun és millor que l'anterior.

Aquesta primera tirada és un autèntic luxe, fàcil i divertida es fa curta, però serveix per recuperar sensacions i confiança en la roca. El segon llarg és de tràmit amb tan sols algun pas de mirar-s'ho, en Josep tira recte amunt i es planta en una petita feixa colgada enmig de la paret, la ressenya marca un flanqueig a la dreta, però no l'intueix enmig de tanta vegetació i acabem al peu d'una variant de la via original. Cap problema, és veu prou xula i segueix la tònica que hem trobat fins ara: passos elegants, bona roca i ben assegurada.

A la sortida de la reunió és on trobem el pas més delicat de la tirada, més que res perquè en aquest tram els forats desapareixen i donen pas a la típica placa de calcari i ens hem acostumat malament amb tanta presa. A la que canvies el xip gaudeixes d'un llarg preciós i mantingut que et deixa a la carena del cim. Ens queda pendent el darrer llarg de la Carla i és tan fàcil de solucionar com carenejar pocs metres a la dreta fins localitzar la darrera reunió d'aquesta, rapelar i ja està, de nou amunt! Realment val la pena, és un llarg antològic, una mica discontinuo per les feixes que el creuen, però la darrera placa és espectacular.

Una encertada combinació de verticalitat i roca excel·lent farcida de forats i relleixos varis, perfecte com a fi de festa. Un parell de rapels una mica selvàtics (de fet ja entenem el per què del nom de la via) i som de nou a peu de via. Rematem el dia escalant una via que hi ha just a la dreta de la Carla de tan sols un llarg, però perfecte per acabar de treure'ns el mono de roca. S'ha de reconèixer que hem estat de sort, per sobre els nostres caps han anat creuant núvols tot el dia i el vent bufa de valent, però aquestes parets han estat un dolç recer on gaudir de la tebiesa d'un sol de febrer encara tímid, però cada cop més atrevit. Al marxar el Pedraforca es deixa veure, és ben blanc encara, però ja ens venen al cap futures escalades, vies que resten pendents a les seves austeres parets a l'espera de l'estiu que esvairà la neu i el fred.