*** Del Manelet (100, 6a+), Paret del Grau , Coll de Nargó (Alt Urgell)

Dilluns, 18 de març de 2024

No hi ha com una clàssica de tota la vida per alegrar el matí, Manelet promet i compleix. Amb l'afany de via llarga, cada cop que pujava a l'Alt Urgell la Paret del Grau quedava relegada a pintoresca senya d'identitat de Coll de Nargó, un pla B que mai trobava el seu moment.

Per compensar tamany desaire, avui li dedico tot el protagonisme de la jornada. I en aquest matí radiant on res destorba l'horitzó, em centro en el seu perfil de proa esvelta que expandeix la muralla. Té empenta. Línies i atractiu no falten a la paret, però aconsellats pels locals és fàcil escollir-hi via, Manelet.

Itinerari amb solera i saber fer que combina una roca increïble i verticalitat constant amb graus a mig domesticar. És bona, una via que tot i estar equipada et fa pensar. Tres tirades pulcres i endreçades amb encert que concentren en pocs metres intensitat i bon gust. Et sents elegant escalant-la.

Notes d’interès vertical: Del Manelet (ressenya Manel&Ita), tota paret per modesta que sigui té les seves línies clàssiques i la Manelet en la Paret del Grau és icona de qualitat. Directa com una sageta i aguda com la seva estela demostra un estil que la diferencia de la resta i la fa imprescindible.

- Oberta per J.G. Coca i amics en un any que resta en l’anonimat. 

- Equipada amb caràcter estricte, bolts col·locats amb seny, però a unes distàncies que fan escalar. Reunions rapelables.

- De material necessitem deu o dotze cintes, algun friend mitjà i/o tricams útil pels alejes puntuals.

- Roca, el plus de la via, calcari excepcional que malgrat el rodatge i popularitat que acumula manté un tacte aspre i tallant que el fa semblar nou. Predomini de placa tècnica amb breus desploms que donen catxe i el toc diferencial. Gotes d’aigua, crestes i adherència són la tònica. Curiós inici en franja de conglomerat intercalada, breu tast de Riglos en versió reduïda.

- Grau posat amb mà ferma (6a oblig), tirades sostingudes i homogènies. Un luxe trobar una línia tan mantinguda i coherent en dificultat.

- Compromís baix, en aquest pany les vies es solapen en un espai mínim i equiparen la paret del Grau a un sector d’esportiva de varis llargs.

- Orientació sud, diana de sol calorosa per definició, reserveu-la pels dies grisos d’hivern.

- Traçat que esdevé referent en aquesta paret. Directe, elegant i aeri, la línia busca la dificultat i l’encaixa amb naturalitat aprofitant al màxim les possibilitats d’aquest calcari esplèndid. Tres tirades perfectament orquestrades, capaces de mantenir la intriga del proper pas. Primer llarg que tot i els bolts, et fa navegar i es llueix en adherència. Segona tirada, potser la més tècnica, té el picant un pel més apujat que les anteriors. Tercer llarg atlètic i vertical, una bona manera de cloure la via.

- Accés, des de Coll de Nargó pujar als dipòsits de la part alta del poble (direcció coll Piquer) i seguir per una pista de terra en bon estat fins aparcar després d’una curta pujada en l’explanada al peu dels Titolos (enllaç maps).

- Aproximació, des dels Titolos prenem la pista que puja en direcció a la Paret del Grau que s’alça com una proa al nostre davant. La pista es converteix en camí que ascendeix fins la base de la paret (15min). La Manelet es troba a la dreta de la muralla (croquis panoràmic Xavi Grané) i s’enfila a tocar de la vertical d’un petit coll de la carena. Inscripcions MAN i Manelet pintades a peu de via. Just a la dreta trobem la línia de bolts de la recent Gallifantes i més a la dreta encara, al costat de l’esperó l’altra gran clàssica de la paret, la via Àfrica.

- Descens, en ràpel per la via. Un primer ràpel curt de R3 a R2 i un segon de R2 al terra.

La del Manelet és una escalada breu i sintètica que demostra de forma categòrica com l’esperit clàssic es pot concentrar en pocs metres. La via més recomanada de la Paret del Grau i amb motiu.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Falsa Modèstia (160, 6a+), Roca Narieda (sud), Alt Urgell

Diumenge, 17 de març de 2024

Falsa Modèstia, en els temps que corren aquest nom és ja una declaració d'intencions. Una via gens convencional que troba lògica allà on d'altres tan sols hi veuen debilitats i roca dubtosa. Exòtica i atrevida, s'allunya del que és habitual en les línies de Narieda sud. Esborreu de la vostra ment plaques de roca sputnik i adherència com a únic mitjà i centreu-vos en el taronja de les profundes fissures que a partir d'ara marcaran el rumb.

El primer llarg és un viatge en si mateix, el seu és un calcari que marca la diferència i manté altes pulsacions i concentració. Ens hi submergim en el sentit més ampli del terme. En sortim tensos, encesos i meravellats. Sensació que persisteix. La línia troba camí amb la tossuderia de qui sap que les fissures li donaran la raó i l'encerta.

Roca primària que combrega amb la calma i escalada valenta de brusca elegància. Amb lo just es pot fer molt. Un cop més la Montse i l'Emili l'han clavat i és que per fer una bona via no cal més que confiar en l'instint de la paret. La d'avui ha estat una Narieda força més aventurera del que ens té habituats.

Notes d’interès vertical: Falsa Modèstia (ressenya RomànticGuerrer) en els temps que corren encara hi ha qui és capaç d’obrir una clàssica on destaca l’evidència i l’exotisme de la línia. Fresca i ben argumentada, representa l’atractiu d’escalar el que no està de moda. Estètica tradicional feta a mida.

- Oberta el 2020 per Montse Betorz i Emili López, és de les vies més joves del vessant sud de Narieda. Pràcticament equipada (bolts i ponts de roca), tot i que els “alejes” als trams senzills demanen un mínim de material. Reunions amb un parell de bolts, excepte la R2 (un bolt i un pont de roca) i la R5 neta (arbre). Primer bolt força amunt, delicat arribar-hi (roca costrosa), però llevat d’aquest la resta d’assegurances on toca, encara que cal escalar i a vegades molt entre elles.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2), tricams opcionals.

- Calcari que no té res a veure amb el que estem habituats a Narieda sud, lluny de les típiques plaques grises, monolítiques i de tacte impecable, la via aprofita la debilitat de fissures i escletxes amb el que això comporta, roca taronja i els seus entrebancs. La Falsa Modèstia escala la línia de fractura i és inevitable trobar trams crostosos i llastres a les que cal prestar atenció. Els primers metres de la via són els més delicats amb diferència, fan extremar precaucions. Segon llarg molt sanejat, però que ens té encara en alerta.

En conjunt però, la roca és bona dins del concepte d’escalada aventurera, tot i que cal anar concentrat els panys són francs i l’adherència incontestable. Sense ser abundants, no falten bones fissures per equipar. Com a premi als moments d’incertesa trobem passatges francament pintorescos, com el final subterrani del primer llarg o l’estretor de la xemeneia del quart.

- Grau clàssic, la percepció de la dificultat va associada a qualitat de la roca i equipament, cal tenir-lo assumit i moure’s en calma en aquest tipus de terreny (6a oblig).

- Compromís mitjà/alt, estem en una via d’aventura de bon gestionar gràcies a les assegurances existents, però que no permet baixar la guàrdia.

- Orientació sud-oest, la configuració mateix de la paret ens manté a l’ombra, poc sol directe.

- Traçat variat, tremendament lògic i evident un cop aprens a mirar-lo (foto blog lo GalldePonent). Tot i que la línia és òbvia, abunden els passos que no s’intueixen al primer moviment, cal bona lectura i posicionament. Predomini de tècnica i adherència, amb algun cop de gas quan la paret guanya verticalitat.

Primer llarg original i tens, una raresa que cal saber apreciar. Segona tirada, la més tècnica, moviments menuts i gest elegant. Tercer llarg, bonic flanqueig que dóna continuïtat a la via. Quart llarg, el més clàssic, xemeneia acrobàtica. Sisena tirada, placa breu i desplom que deixen clar el caràcter auster de l’itinerari. Una línia on cada llarg aporta.

- Accés, des de Coll de Nargó anem a buscar la carretera L-401 en direcció Perles, però abans d’arribar-hi trenquem a l’esquerra cap al poble de Canelles (rètol). Aparquem en una recta a meitat de camí del poble, en una explanada situada a l’esquerra davant de la paret, abans de que la carretera traci una marcada corba a dreta (enllaç maps).

- Aproximació, com la via, per ments obertes i esperits avesats a descobrir camí. La primera part és comuna a l’habitual per la paret sud de Narieda. Prenem la pista que surt a la dreta de l’aparcament i baixa fins el torrent, el creuem i seguim per la pista fins una masia ben arreglada. Al seu davant surt un corriol (fita) que puja en direcció a les parets.

Quan el corriol tomba a la dreta per remuntar una zona de feixes rocoses el deixem i seguint rastres de sender tracem una marcada diagonal a la dreta prenent com a referència la via, situada a la part esquerra de la muralla. La Falsa Modèstia és fàcil d’ubicar gràcies a les característiques escletxes taronja que la identifiquen. Pugem sense camí pel pas més net, les tarteres són la millor opció per anar amunt (1h). La via comença en una profunda fissura arquejada (bolt i pont de roca visibles).

- Descens, un cop acabada la via baixem uns cinquanta metres pel vessant oposat enganxats a l’aresta (fites) i a l’alçada d’una gran fita trobem una instal·lació de ràpel. Fem un primer ràpel fins R3 i un segon fins al terra, els dos de cinquanta metres i compte al recuperar les cordes. Estem a tocar de peu de via, tan sols queda desfer camí (1h).

La Falsa Modèstia és una via a la que s’hi ha de venir amb ganes, ben arreglada, però amb un toc salvatge encara que fa respecte. Una Narieda en estat primari, aventura de bon gestionar.

conspiradorsdelavertical:Lau&Esther

π

*** Laia (180, 6b), Rentisclera de la Maçana, Camarasa

Dimarts, 5 de març de 2024

La Rentisclera de la Maçana em fa sentir còmode i avui és el que necessito, una escalada des de la calma. Terreny conegut, al costat de la Penjolls la Laia, dues línies que de tan similars se'n podria dir germanes. El mateix caràcter i els mateixos vicis. Plaques que et fan tocar el cel i trams que sota terra i matolls rescaten una verticalitat apta per senglars.

La primavera s'insinua en cada feixa traient color a murs grisos d'un calcari sempre aspre. Passos que s'han de buscar i moviments d'intensitat sobtada vesteixen una escalada pensada per deixar-se portar. M'agrada el seu tacte, té un llenguatge propi que dóna protagonisme a cantells roms i adherència.

Continguda i bonica a la seva manera, s'integra sense cap mena d'excés a la paret i ens obre de nou les portes d'un horitzó on avui els cims són blancs de neu. I el teu somriure... ja per sempre!

Notes d’interès vertical: Laia (ressenya loGalldePonent) via que juntament amb la Penjois de la Reina forma part de la petita revolució oberturista que el 2019 va donar un tarannà més amable a la paret de la Rentisclera de la Maçana. Discreta no té res que la faci destacar del conjunt, és l’excel·lència de la placa el que la salva de l’anonimat. Atractiu senzill per una escalada no tan simple com podríem pensar.

- Oberta pels mateixos autors de la Penjolls de la Reina, J. Bernat i A. Rovira.

- Pràcticament equipada amb bolts, un parell de pitons i alguna baga savinera. Totes les reunions muntades (bolts). Tot i estar ben equipada on la dificultat baixa hi ha certa alegria entre assegurances (remarcable a la part final del darrer llarg), per tant no està de més portar flotants per reforçar i de pas anar amb més temple als trams de roca bruta o vegetació.

- De material necessitem setze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Bona roca en conjunt, calcari similar a la veïna Penjolls de la Reina, predomini de murs grisos de franges horitzontals i cantells roms, amb bones regletes que salven més d’un pas. Roca que mossega, adherent i en general compacta, de la que ens en podem refiar. Llàstima dels trams bruts de liquen (L3) i de terra i vegetació (L2 i L3) que li resten l’atractiu que es mereix.

- Grau correcte i que compta amb l’ajuda d’una roca dotada d’un tacte que fa agraïts els passos més durs (V+/6a oblig).

- Compromís baix per l’equipament i les nombroses possibilitats de retirada. Tan sols als trams més senzills la distància entre seguros augmenta, però amb flotants el compromís no va a l’alça.

- Orientació sud, sud-oest, tarda a ple sol.

- Traçat que es basa en bones plaques i un diedre tan poc evident com la resta del recorregut (foto loGalldePonent). Via feta de tirades independents a les que els hi costa encaixar en un sol itinerari per culpa de les feixes i que demana de distàncies curtes per apreciar una lògica que per estones resulta un pel forçada. Destacar per continuïtat i atractiu el primer i tercer llarg.

Primera tirada la més elegant amb diferència, placa d’un geni que no se n’està de dir la seva. Tercer llarg el més obligat i sostingut, diedre que no et revela el pas fins que l’arrisques. Pel que fa a la resta, segon llarg diedret picant a l’inici seguit de placa amb trams que només es resolen amb bona adherència, però massa interrupcions (matolls i terra) perquè llueixin. Quarta tirada difícil de definir, força el traçat per buscar la dificultat concentrada en un mur atlètic i rabiós i acaba en unes plaques tombades que fan navegar.

La Laia es creua amb altres línies en les feixes, així que a tenir en compte per no confondre’ns. Des de la R1 situada en la feixa, creuem recte fins la paret i la línia de bolts de la dreta correspon a la Laia. La línia de més a l’esquerra que va per una placa marró de regletes és la Penjolls de la Reina. Des de la R2 creuem la feixa cap a l’esquerra, no fer cas dels bolts en la fissura arquejada de la dreta, és l’Aguanta. Les inicial PR picades a la roca indiquen el diedre per on continua la via, la nostra és la línia de bolts que enfila a la dreta. Aquest diedre és compartit amb la Penjolls de la Reina, però els seus són els bolts que marxen en diagonal a l’esquerra.

- Accés, des de Camarasa continuem per la C-13 en direcció Tremp i un cop passat els dos túnels de la presa de Camarasa aparquem en un dels laterals de la carretera, aparcament Cova del Tabac (enllaç maps).

- Aproximació (foto Joan Asín), reculem uns metres per la carretera i saltem el mur de contenció pel seu punt més baix (fites visibles al bosc). Seguim un sender que marxa cap a l’esquerra i s’enfila per l’esperó rocós que ens barra el pas per després vorejar-lo i seguir avançant en lleugera tendència a l’esquerra abans d’enfilar cap a la paret (fites). Un cop a la base de la muralla flanquegem cap a l’esquerra. Després de creuar sota una zona de baumes trobem els magnífics murs de roca gris per on van les tres vies d’aquest sector (30 min).

La primera línia (Aguanta) flirteja amb l’esperó, a la seva esquerra tres línies d’esportiva i quan el pany canvia d’orientació trobem la Penjolls de la Reina que enfila per un mur gris d’aspecte engrescador. Més a l’esquerra al tombar l’esperó, l’esplèndida placa per on discorre la Laia.

- Descens, en la carena busquem un corriol que marxi en direcció oposada a la paret (nord) i ràpidament desemboquem en una pista per la que anem a la dreta. Avancem planejant amb magnífiques vistes sobre els dos congosts fins arribar a una explanada on trobem al costat d’una torre d’alta tensió el coll (rètol indicador) pel que baixa cap a la dreta en infinites ziga-zagues el sender cap al Congost de Mu.

Quan portem una bona estona baixant (dos terços del camí cap el congost i abans d’arribar-hi), en un tram recte en el que deixem enrere les torres d’alta tensió estem atents a trobar un marcat sender a la dreta (fites) pel que continuar baixant. El sender voreja per sobre la central elèctrica i ens retorna a la carretera. Descens bonic, pintoresc i relaxant (40 min).

La Laia és una via amb els seus clarobscurs, el conjunt d’escalada i entorn satisfà, però la seva és una elegància en grau de temptativa, encara està assajant els passos. Interès controvertit en funció de les nostres expectatives al que l’esperit incondicional de descoberta ajuda.

conspiradorsdelavertical:Pere&Parce (loromanticguerrer)

π