" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

** L'Espill: Heroes abstenerse (80m, V+), Surploms (70m, V+), Diedre (30, V), Sólo pa cobardes (70m, 6a), Estrets d'Arnes

dijous, 17 de setembre del 2009
Segons totes les meteos consultades, avui ha de ploure, ha de caure el diluvi universal! Així que ens aixequem amb la calma i amb poques esperances d'escalar, però, sorpresa: hi ha núvols, però no sembla que vagi a descarregar encara. Esmorzem i, entre incrèdules i escèptiques, ens pengem les cordes a l'esquena (que no sigui dit!) i ens n'anem d'excursió pels Estrets. Portem el llibre d'Escalades als Ports i mentre fem el tomb aprofitem per fer fotos a tot el que ens cau en gràcia, ubicar vies i situar parets de nom estranys com la Mola dels Biernets, la moleta del Duc i d'altres.

Com qui no vol la cosa i ben entretingudes jugant a endevinar traçats, arribem al final dels Estrets, què fem ara? Estem mandroses i la pluja no acut en el nostre ajut com a excusa per no enfilar-nos. En fi, ja que hem tret a passeig les cordes en treure'm un profit, però com que no tenim ganes de mullar-nos decidim investigar un petit sector anomenat l'Espill amb unes quantes vietes d'un parell de llargs i amb concepció esportiva.

En definitiva que en podrem baixar ràpid si comença a ploure que és el que ens interessa! No ens costa res trobar el peu de vies (avantatges de portar ressenyes!) i la mandra s'esvaeix en tan sols el temps que triguem a equipar-nos. És un pany de paret curiós, farcit de panxes i baumes que li donen una fisonomia pròpia.

Anem sense manies i enfilem per la primera filera de parabolts que trobem. Umm... la roca és conglomerat força bo, però no si val embalar-nos, cal mirar els passos, perquè el terreny és vertical i la pressa cal buscar-la.

Després del primer llarg s'arriba a una gran feixa des d'on es pot seguir amunt, tornem a triar la primera línia que trobem i cap dalt, aquesta tirada és menys vertical, però per contra més fina i amb seguros més allunyats, cal navegar una mica per trobar la darrera reunió. Un parell de rapels i tornem a ser a terra ferma, donem una ullada ràpida al cel, bé sembla que aguanta tot i que els núvols ja comencen a atapeir-ho tot.

Vinga un altre llarg que encara no plou, ara tiro jo en el primer pany, ja que la Maria té ganes de provar el 6a que hi ha dalt, a la feixa intermitja. En no res ja està penjada del primer parabolt i barallant-se amb preses petites i un petit desplom, amb habilitat i més d'un renec es va enfilant, més amunt la dificultat minva, però tot i així hi han unes quantes panxes que et posen les piles.

Apa, de nou som dalt, ja sabem el que toca, rapel i valoració de l'estat del cel. Han caigut quatre gotes, però sembla que ja para i anem amb ganes, en provem una altra? Sí. Torno a tirar jo, la Maria ara vol provar el V+ del segon llarg i no seré jo qui li digui que no. Pujo per un diedre un xic relliscós, però no puc evitar-ho, els diedres m'agraden i tiro amunt decidida.

Ei, comencen a caure gotes de nou o m'ho ha semblat! La Maria és a la reunió i... encara no arrenca la tempesta, però és al caure, s'està aixecant un fort vent que no presagia res de bo, així que anem per feina. La Maria no es fa de pregar i sembla que el mal temps la motiva perquè en un tres i no res ja ha fet el pany de V+, ara toca un flaqueig més delicat que difícil i jugar a endevinar on deu ser la reunió.

Ara sí que plou, pujo ràpid, abans no és mulli la roca i veiem que ens queda un llarg de xemeneia, vertical i molt maco per acabar la via. Però no, anem avall i no per falta de ganes, però és que ara sí que ens juguem una remullada de les bones. Pleguem trastos i desfem el camí fins la furgo envoltades d'un ambient cada cop més carregat d'aigua, tot i així estem de sort i assolim el principal objectiu del dia: no mullar-nos més del compte!

** Salshishes Tibetanes, IV+, 315m i Caspa i Càries, V, 325m, la Gronsa Sud (cara O), Estrets d'Arnes

dimecres, 16 de setembre del 2009
Vacances! que bé que sona aquesta paraula, dies i dies per davant per fer el que vulguis i amb la Maria com a companya de cordada, ja tenia ganes de tornar a escalar plegades, però des que se n'ha anat a viure a València no hi ha manera de coincidir. Però aquest cop sí que ho tenim tot ben lligat per escapar-nos uns dies a escalar on el temps ens deixi. De fet aquest és l'únic (i no pas petit) inconvenient, la idea inicial era anar a crestejar pel macís del Neouvielle i Vignemale, però la meteo no juga a favor nostre i després de mil ullades a diferents webs i previsions ens decantem pels Ports, un dels pocs llocs on sembla que no plourà. No les tenim totes, ahir a la tarda va caure un bon ruixat, però quan enfilem els Estrets tenim clar que avui una cosa o altra escalarem, encara que no sabem ben bé què!

M'agraden els Ports, qualsevol dels seus mil indrets, tots ells acostumen a ser solitaris i feréstecs, amb un tarannà propi que els fa tan especials, arreu et sents envoltat d'espadats, moles i cingles que et fan empetitir, però alhora no pots evitar el secret anhel d'escalar-los i vagarejar pels seus racons perduts. Els Estrets, són potser, un dels racons més visitats d'aquesta serralada, però avui gaudim d'una solitud inusual, perfecte! Els núvols no paren de creuar per sobre els nostres caps, així que optem per no complicar-nos la vida i anem a buscar la Caspa i Càries, una via fàcil, gairebé d'iniciació, però una bona excusa per conèixer aquest pany de paret.

La Maria s'ho mira i remira, ella ja la feta, per tant no duem ressenya. Tirem pel dret, per la primera canal a cercar les rampes de pedra que baixen per la cara oest de la Gronsa Sud i que es redrecen a mida que guanyes alçada. Trobem una reunió perduda en aquest mar de pedra, però no en fem cas, no és la via que busquem, és la veïna Salshishes Tibetanes.

Ens passegem una estona amunt paret amunt, paret avall i res de res, només roca trencada i molsosa, ja són gairebé la una del migdia i encara no hem fet res, així que anem per feina i optem per escalar la Salshishes. La Maria també l'ha feta i no té gaire complicació.

Tiro amunt i, en vista que els primers metres són d'escalada fàcil per plaques poc verticals, acabem escalant a l'ensamble i empalmant llargs fins plantar-nos al peu d'una bonica xemeneia.

Per fi una mica d'escalada de veritat, però s'acaba aviat i en res i menys som a la carena cimera, les vistes d'escàndol, les Gronses, les roques d'en Benet i tot els Estrets als nostres peus . La Maria fa una mica de memòria i l'encerta, cal resseguir la carena fins trobar un rapel de trenta metres que et deixa en un collet, al peu de l'ampla canal que ens portarà de nou al camí.

La baixada és pintoresca per dir-li d'alguna manera, cal desfer un camí apte per les cabres amb l'ajut d'algun passamà i acabar baixant pel mateix barranc.

De nou al camí, ens adonem que ens hem quedat amb ganes d'escalar més i ara ja tenim localitzada la Caspa i Càries, doncs hi hem vist una cordada, però quina hora deu ser, segur que és massa tard ja! Recollim les motxilles que havíem deixat a peu de via i incrèdules veiem que no són ni les quatre de la tarda. No dubtem ni un moment, amunt!

Repetim la tàctica anterior, els primers llargs que són fàcils a l'ensamble, de fet hi ha trams que sembla més un passeig vertical que una escalada!

Sortosament, la via traça un marcat flanqueig per roca delicada i va a cercar el pany de paret amb més interès. Un bonic esperó amb més presses mòbils de les que serien desitjables, ens deixa sota una paret panxuda, però de bon fer.

Mentre esperem que la cordada que tenim al davant acabi el darrer llarg aprofitem per fer una nova sessió de fotos a aquests inenarrables parets.

És el nostre torn, una darrera bauma, una última tibada i ja som dalt, repetim el camí de descens i ara, curiosament, sens fa més curt, potser perquè ja el coneixem o tal vegada per la sensació de feina feta. Recollim trastos i andròmines vàries i comprovem que tan sols són les sis de la tarda, l'hora perfecta per anar a fer les cerveses al bar!

***** Del Feixant al Pic d’Alba, La cresta infinita


Cal anar amb molt de compte quan les teves bogeries i somnis impossibles mes interiorit-zats els deixes anar en veu alta, a vegades algu que estigui al teu costat et pot escoltar i obligar-te a fer-les realitat. Just aixo es el que em va passar a finals d’aquesta primavera mentres baixaven de fracassar en una nova línea alpina a la nord del Russel, sobre nostre ens observava l’inacabable i retallada cresta entre el Tuc de Molieres i el Feixat.

Suposo que durant la baixada d’aquella llarguíssima e increïble vall, el meu cap en va dur a preguntar-me entre altres estúpides cosses, quina seria l’activitat mes semblant en el nostre Pirineu, a escalar la mítica aresta del Pueterey, una elegant i directa línea que comunica Courmayeur amb el sostre d’Europa, el Mont Blanc. Al nostre Pirineu on dimonis podem sortint del cotxe i cavalcar i cavalcar durant varis dies sobre aeris fils de roca, per acabar d’assolir l’Aneto, el punt culminant de la serralada. I la resposta estava sobre el meu cap... Nomes faltava un petit detall, un company prou agosarat, motivat i capacitat per fer-ho realitat i la persona estava al meu costat, en Rusky! Be... això de persona encara no ho tinc gaire clar, algun dia es desvelarà si en el seu codi genètic hia rastres d’isard. Passaven les setmanes d’estiu i els dies s’escurçaven poc a poc, fins que un bon dia rebo l’esperada trucada, la meteo també pinta genial, la resta es cosa nostra! Sortim caminant de la boca sud del túnel de Viella, sense cap mena de pressa, prou conscients del que tenim per davant, l’ascensió al Feixant per si mateixa ja es una activitat prou digna a aquesta oblidada muntanya que el caprici de les xifres per ben poc, no ha deixat que arribi a la cota màgica dels tresmil,

abans d’arribar al coll, ens duen una bona sorpresa, encara queden una gran congesta de neu duríssima a la pala, just on mes dreta es posa, en aquet terreny una relliscada pot ser fatal i no duen res de material de neu, però anem sobrats d’imaginació i determinació, una pedra allargada i esmolada a cada ma, ens aporta la confiança del millor piolet

i en menys de 3 hores trepitgem el cim del Feixant, un ritme un pel fort per tot el pes que duem a l’esquena . Es en aquest punt on el nostre objectiu comença i podem veure gairebé tota la ruta que cavalcarem els tres propers dies, es inacabable, retallat i la vista es perd allà lluny en tal embolic de d’arestes,

la primera que ens dura fins el cim del Tuc de Mulieres, a primer cop d’ull sembla irreal de llarga que es, volem creure que es tant sols un efecte òptic, però a mesura que avancem per aquest caos de blocs aeris en precari equilibri, ens adonem que les hores passen i el Mulieres segueix allà lluny a l’horitzó. Tot i no tenir cap dificultat remarcable trobem de tot, grimpades, escalades, rapels, ensambles, flanquejos, es quan trobem alguna instal·lació de rapel que ens fixem que deu fer uns quants anys que ningú ha passat per aquí, a jutjar pel seu no-color de les bagues.

De ben poc serveix en aquest caos una ressenya, però tampoc varem trobar cap que la ressenyes en el sentit que anem i hem optat de sortida en fer tota aquesta llarga travessa amb els ulls dels pioners, sense xuletes, ni mapes!Anem amb la corda a la ma, sempre, però mai ens acabem d’acoblar a la seva companyia i optem per treure-la nomes quan sigui ben necessari amb la tensió que això comportarà d’ara endavant.

Segurament es la cresta mes llarga que he fet mai al Pirineu, la rapida pujada i l’implacable sol ens passa factura, sobre tot a mi que a mitja cresta ja me he begut els meus 3 litres d’aigua, fins poc abans del final d’aquesta que no podem baixar a una congesta i carregar-nos novament d’aigua, les hores que he anat deshidratat hem passaran factura els propers dies. A pocs metres del Tuc de Mulieres, l’escalada s’anima, portem tant sols 30 metres de corda i ens cal doblar alguns rapels i escalar en simple fins el cim,

Arribem a les 4 de la tarda i l’alegria que el sol es tapes de fa una estona , ara es preocupació perquè no ens agafi un xàfec aquí en terreny de ningu, les cames començan a defallir pero no tenim temps per contemplacions, a traves d’una fàcil caminada-grimpada arribem al cim del Pic de Salenques. La vista del que veiem al seu darrera es acollonant, unes retallades agulles de les que desconeixíem la seva existència i que intuïm que cal escalar fort, per poder seguir a tota cresta per allà, es ara que m’enrecordo que al meu antic mapa Alpina marca aquí un evident camí, però no tinc temps per riure, prou feina tinc per seguir les passes i les delicades desgrimpades d’en Rusky per l’aresta sud , aqui si que quan miro el que tinc sota els peus m’entra un somriure ben tonto! El dia esta a punt de marxar i el meu cos ja fa moltes hores que ha entrat en reserva, la pujada final al pedregós coll de Salenques es tot un calvari, ha quedat una nit boirosa i ventada, però per sort aquí sabem que hia prou plataformes de bivac i les aprofitem, ha estat un dia dur i llarg, 14 hores d’activitat per ser superar mes de 2.500 metres de desnivell positiu.

Durant l’albada dins l’escalfor del meu sac escolto parlar sol a en Rusky, amb els seus estels i les seves pedres, al final la nit ens ha regalat un cel obert i brillant, fem poc el ronso i ben d’hora estem cavalcant sobre la mítica aresta de Salenques, jo tinc els cos baldat, però la motivació encara esta ben alta, fins la primera dificultat no surt la corda de la motxilla, a partir d’ara l’escalada es agraïda, aèria i espectacular es un superb entorn i una roca de luxe,

quan passem el tram de les dificultats guardem la corda de nou, perdem una mica de temps al no trobar a la primera, el pas cap a la vessant SE del Margalida, quan trepitgem aquest cim i mirem els rellotges esbotzem un somriure... Es hora d’esmorzar! La baixada cap el cim de Tempestats es segurament el tram mes de roca mes noble i aeri que hem trepitjat durant aquets dies,

just el contrari que ens espera al davallar per la vessant oposada d’aquest pic, trencada, fosca i perdedora en tot moment. Al pas pel cim coincidim per primer cop des de ahir amb gent, un home ens pregunta d’on venim i on anem, al dir-li ens contesta que una activitat així te premi, ens mirem amb Rusky atonits davant el joc de paraules d’aquest bon home, de mentres ell s’ajup, obre la seva motxilla i treu un immens meló del seu interior, quin manjar tot allò dolç i que no te sabor a aigua de glacera! Ara nomes trèiem la corda per fer un curt llarg just passat el coll de Tempestats, la resta fins el pic de L’Espalda , anem a un bon ritme, però la tensió es costant per no poder tenir la mes mínima errada, el pes de la motxilla es deixa notar i els braços comença’n a demanar clemència cada cop que els aixeco, avui per sort el dia s’ha tapat abans i la calicula no ens castiga tant com ahir, des de l’Espalda nomes ens separa un llarg tarteram fins al senyor dels Pirineus, l’Aneto,

Son les dues de la tarda i estem en ple mes d’agost aqui sols, no ens ho creiem... pero la magia no es eterna, una cordada en poca estona treu el nas per l’aresta de Llosars. Aquest punt es el nostre equador, i avui encara tenim prou guerra per davant, ens costa aixecar el cul i seguir, es tant bonic sentir-se el rei del Pirineu!, rebem algun SMS d’anims, que ens motivan a arrencar avall, desitgem amb la mateixa força trepitjar aquest cims com retrobar-nos amb els estimats alla avall. Al no portar grampons ni piolets optem per anar fins la Punta Oliveres i baixar per la via dels descalços, que en no res ens deixa en mig de una boira que ho atrapa tot, en el coll de Corones.

La cresta del Medio comença com si fos una caminada per grans blocs i gairebé sense adonar-te et trobes fent passos acrobàtics sobre el buit i en un terreny de difícil lectura, en algunes desgrimpades demano a crits a Rusky que tregui la corda que duu i rapelem, però ell esta a centenars de metres de mi i els meus crits es perden glacera avall.

Poder aqui trobo els passos mes delicats i exposats de tota aquesta travessa, el pes es deixa notar i aqui qualsevol petita errada pot ser l’ultima al no tenir la seguretat de la corda. L’arribada al pico Maldito ens demana algun llarg de corda i des de el seu cim podem divisar unes excel·lents lleixes sobre roca ideals per fer un altre bivac, nomes ens falta arribar fins allà,

desgrimpades poc evidents i delicades amb algun rapel ens deixen al coll, on donem avui per acabada la jornada. Aquí les vistes sobre la cara sud de la Madaleta son impagables, si això li sumem el capriciós jocs dels núvols amunt i avall i el to ataronjat que adapten sobre els cims. La nit es fa llarga i fresca però de bon mati ja veiem frontals pel bell mig de la glacera i com si d’una processo es tractes, mai falten a la seva cita amb l’Aneto.

Amb el cos encara mig adormit enfilem camí a la Maladeta, passos aeris i espectaculars per començar el dia i la tònica la mateixa que ahir, la corda a la motxilla d’en Rusky i la por dins meu!

A traves d’un autèntic laberint de grans blocs arribem al cim, des de aquí mentres fem el primer mos del dia ja veiem el final a aquesta llarga excursió, el cim d’Alba despunta allà lluny. La part final de la cresta de les Maladetes es molt poc evident i gairebé impossible anar a tota cresta, per sort a nosaltres cap ressenya ens confon, es una de les poques avantatges de no dur-ne.

Un cop superat el pic de la Rimaya, els passos aeris es multipliquen anem per on anem, ens adonem que aquesta travessa segurament es sol fer en sentit oposat tal com trobem les instal·lacions, gairebé sense adonar-nos el terreny es suavitza i a partir del pic Cordier dona pas a un immens caos de blocs incomodes de totes mides, deixem per un altre ocasió trepitjar tots els pics de 3000 que hia aquí a prop, les forces minvem i busquem la línea recta, els incisivos, el diente i la muela d’Alba son la porta de sortida cap al darrer cim d’aquesta inacabable cresta,

Pel vessant sud a traves d’un terreny molt descompost i amb algun llarg de corda sortim a pocs metres del cim d’Alba, per primer cop ens trobem un cim massificat de gent, som l’anècdota, ningú sap ben be, perquè portem tanta motxilla i aquesta cara desfigurada, aixo si, a vessar d’alegria i emoció. Unes fotos, un ganyps i avall que encara tenim prou camí fins arribar a la civilització,

La baixada per l’espectacular vall d’Alba es fa llarga, molt llarga, per fi em relaxo i el cansanci arriba de cop. Un cop a Benasque, ens donem un homenatge en forma de pantagruèlic sopar i un altre bivac de fi de festa. En Rusky fidel a la seva filosofia de muntanya s’aixeca encara negra nit i sense pes a l’esquena refà el Camí de tornada a traves de la collada de Llauset per anar a buscar el cotxe a la boca sud del túnel de Viella, a mi, ni les meves butllofes als peus, ni les meves forces m’ho permeten, i opto per fer dit i retrobar-nos a mig mati a Pont de Suert.

Un altre somni fet realitat i a seguir sonmiant!


Intent esperó NE del Pic de la Valleta (2.794m), 200m, D+ (max V), Puymorens

diumenge, 30 d'agost del 2009
Volem rematar la setmana escalant l'esperó NE del Pic de la Valleta, tota una clàssica a la que ja fa temps que li tenim ganes. A les set i poc del matí som a l'aparcament que hi ha al coll de Puymorens, l'únic inconvenient és que fa un fred i un vent de mil dimonis. En Josep opta per aprofitar el temps i en vista que hem matinat força es disposa a recuperar la son perduda fent una bona dormideta. Sense saber ben bé que fer, i una mica emprenyada pel temps, l'imito i em quedo mig endormiscada també. De sobte, miro el rellotge i... les nou del matí! sortim fora la furgo i la cosa pinta millor, així que en no res som amb les motxilles carregades a l'esquena i caminant cap el nostre objectiu. La vall ja la coneixem d'haver-hi estat a l'hivern, però ara sense gens de neu és com si la descobríssim de nou. Quan portem poc més de mitja hora de marxa ja veiem els pics de la Valleta i la Vinyola que tanquen el cercle de la vall, l'esperó escollit és fàcil de situar, discorre a l'esquerra de l'ombrívol diedre que esberla la paret.

Més assolellat que la resta, fa molt bona pinta i inconscientment les nostres passes s'acceleren. En no res som remuntant la canal pedregosa que mena a la seva base, al final hem apressat el ritme i en dues hores ens hem plantat sota el marcat diedre que serveix de referència en aquesta paret perfilada per sòlids espadats. Que tètric que sembla el diedre vist des d'on som ara, però no perdem el temps amb cabòries i intentem esbrinar per on atacar l'esperó que duem al cap.

La part de dalt de la via la tenim situada, però no així la base de l'esperó, no sabem ben bé per on encolomar-la, així que davant del dubte tirem pel dret per la primera xemeneia que sembla evident. Aquest cop, però la lògica o la intuïció (com li vulgueu dir) ens falla i tot i dur ressenya, no encertem la línia correcta. En Josep acaba barallant-se amb uns passos que haurien de ser de III+ i resulten ser força més apretats i buscant uns pitons inexistents.

Tot i així resulta una xemeneia força maca i prou entretinguda per escalfar i acaba trobant una plataforma herbosa amb un pitó ronyós on muntar reunió. Arribo a la seva alçada i intentem situar-nos en la paret, en teoria hem de flanquejar a la dreta i pujar per una canal fàcil fins unes vires al peu d'una marcada bretxa que dóna pas als diedres de la part superior. No massa convençuda flanquejo a la dreta i em troba una antiga reunió de pitons aixafats, ui... em sembla que per aquí no anem pas bé!

Però sobre meu un elegant diedre em crida l'atenció i com que sembla de bon protegir sense rumiar-m'ho massa m'hi atanso. En Josep em perd de vista, però escolta perfectament els meus esbufecs... va tot bé? Sí... li responc. Bé va tot bé! penso, ara que de ben segur que la via no va per aquí. No hi ha ni un sol pitó ni rastre d'haver-hi passat ningú, sort que els friends entren de meravella, perquè és força vertical i amb passos finets. Acabo arribant a terreny més fàcil, però ni rastre de la reunió, ja he tirat gairebé els seixanta metres de corda així que n'improviso una com puc.

En Josep arriba a la meva alçada, que fem? mirem enlaire, la línia de diedres a seguir ja no és tan clara com semblava des del terra. Així que, abans de res, busquem la reunió bona i bingo, força desplaçada a l'esquerra trobem una R amb un spit i un pitó. Aquesta sí que és la nostra, però amb tanta volta per la paret se'ns n'ha anat l'horari, ja són gairebé la una del migdia i encara tenim uns quants llargs per davant on caldrà apretar. A contracor, decidim ser prudents i rapelem. Amb una parell de rapels som baix i comprovem que hem començat a escalar massa avall, la via començava uns metres per sobre d'on hem atacat nosaltres l'esperó. Bé, misteri resolt, pleguem cordes i girem cua amb aquesta sensació ambigua que sempre és té al retirar-se: estem contents, perquè tot i errar l'entrada ens n'hem sortit prou bé i els cent metres escalats han sigut prou atlètics i mantinguts; però també capcots per no poder acabar la via. En fi, ja hi tornarem, l'esperó s'ho val i el lloc també. Marxem, la mirada es perd enrere, cap a la vall solitària, cap a les parets... en pos del cim lluminós i seré!