

Ens llevem amb un objectiu claríssim, la cascada de la Sarra, que per fi s'ha muntat, molt justa, però escalable sempre i quan li piquis amb fe i carinyo. Una simple ullada al termòmetre tira per terra el pla inicial, al·lucinem, però encara que no ho vulguem creure és ben cert, estem a cinc graus positius des d'ahir nit, així que el que ahir amb prou feines era gel avui serà granissat o directament aigua. En fi, passem al pla B, la sempre socorreguda boca nord del túnel de Bielsa, però de camí ens distreu l'atenció una torrentera que hi ha passat el barranc de Salcorz i que ja teníem clitxada des de fa dies.
No és res de l'altre món, però els ressalts de dalt fan prou goig. Deliberadament passem per alt un fet tan obvi com és la manca de fred i amb la motivació i moral ben altes comencem a fer el jabalí barranc amunt. Entretingut ho és un rato, profitós gens, a la que ens fiquem al torrent constatem que el soroll que escoltem des de fa estona és l'aigua saltant sota la minsa capa de gel que ens ha fet creure el que no és.
Bé, ja que la boca nord no té gairebé aproximació la passejada ens haurà servit d'escalfament, però fet i fumut ens plantem al peu de la Dorada a les onze del matí i com ja preveiem no estarem sols.
El que no esperàvem ja és trobar un bon nombre d'entusiastes francesos fent un curset a la cascada. Per sort el seu entusiasme està a l'alçada de la seva organització i tan sols tenen muntades tres línies a la dreta de la cascada, deixant-nos via lliure a tota la part més vertical.
Veient ara la cascada de front és fàcil entendre el per què del seu nom, la Dorada, el gel enlloc de ser d'un convencional to blanquinós o un blau agosarat, es difumina en unes sorprenents franges daurades fruit del ferro que duen les seves aigües.
L'elecció no és pas banal, avui, tant en Josep com jo estem ben cansats i la boca sud resulta d'allò més temptador, aproximació minsa, per no dir insignificant i vies d'allò més apanyades. Fet i fumut ja són les dotze del migdia i com que ens hem proposat dinar a una hora raonable, enfilem torrentera amunt amb la motivació ben alta.
En teoria la cascada s'escala en cinc tirades, però una de les avantatges d'aquestes vies i més en dies com aquest en que tan sols tenim una cordada per davant, és que té la pots fer una mica al gust ja que hi ha suficients arbres i replans on muntar tantes reunions com vulguis.
En el nostre cas, però és ben bé a la inversa, com que els primers ressalts no són difícils tirem amunt amb les cordes ben lligades a l'esquena.
El torrent llisca mandrós paret avall i ara per ara no hi ha cap tram ni difícil, ni compromès, així que anem fent amunt sense presses, gaudint del dia i d'un solet d'allò més primaveral.
Ja comencem a dur uns quants metres escalats, mitja cascada ben bona, quan les parets que allotgen el torrent es separen per deixar cabuda al cridaner llençol glaçat que tant crida l'atenció des del cotxe. En vista que els companys que ens precedien estan acabant aquest llarg optem per treure la corda, no fos que baixes algun regalet inesperat des de dalt.
Anant amb aquets nomes es pot anar a un lloc, que a mes el nom li va al pel, El maquinodromo, un sector de Dry tooling força desplomat, Albert i jo ens decantem per les rutes mes "suaus" de l'esquerra que coincideixem amb el lateral de la cascada del Boom, gairebe estic a punt d'entrar jo primer i per sort no faig! i mes despres de veure el festival de lluita del company. La cascada cada cop xorreja mes i mes aigua i al final acabem escalant pel bell mig d'un riu vertical totalment xops, en l'estat que hem quedat ni ens plantejem el segon llarg.
Mentrestant, aquell parell no paran d'encadenar rutes amb una suficiencia total, que cert que es, que contra mes dificil es una via, mes facil et toca escalar. Nosaltres dos hem quedat temblorosos com pollatres remullits i a l'unic que esperem es a provar alguna via d'aquestes amb la corda per dalt, l'Albert s'ensurt i jo em proposo arribar a la segona xapa, apreto, apreto i.... gairebe ho aconsegueixo!
Anar amb l'Albert, es com ser corresponsal de l'agencia EFE, cada pocs minuts una trucada de condicions, propostes d'escalada o fer birres, aixo mateix es el que vol en Manu (el mes coix de tots..), envoltats de birres i braves, la conversa passa de: aquel octavo facil, a... la copa del mundo de hielo, a... buscar algun compañero/victima para las Jorasses de aqui a unas semanas. Vaja la conversa normal que tenim tots quan baixem del Cadi a Cal Baster. Pero be... jo tambe tinc els meus corresponsals i rebo una trucada que em diuen que l'objectiu d'aquest finde esta al punt!. Avui Javi ha remuntat la vall de la Ripera i ens dona bones noticies. Recollim ens acomiadem i carretera de nou cap a la Vall de Tena. Nova trucada i un altre "coix" que s'uneix, aquest cop en Tato, germa de tremolors de l'Albert. Comença de nou l'apassionant ritual previ a una nova ruta, escalarem una o les dues lineas? quin material durem? lleugers o previsors?. Sota els llums dels frontals i amb la panxa encara buida anem esvaint els dubtes.
A vegades quan veig publicada alguna escalada inhumana, hem pregunto: com dimonis podem enfilar-se per aqui? i en el cas de l'Albert esta clar, el doping! superbocata per fora i megabocata per dins i a apretar que ja toca! amics no us deixeu ensarronar per les microbarretes energetiques, que en Bonatti no les coneixia i atrapal...
El primer llarg tot i tenir un parell de resalts picantons, ens lliguem les cordes a l'esquena i fem cami, la neu acabada de caure ha tapat tot el gel que hia sota els nostres peus i ens dona una falsa seguretat que no cal perdre de vista.
En Tato i en Javi ja estan enfeinats i veient pujar al primer amb tanta alegria asseguradora fins i tot pot semblar facil, pero a mi no m'enganyen. En Javi avui esta feliç com una criatura: nomics nous, fa dos anys que no pica i el malparit puja amb una facilitat insultant. Els primers metres justejen molt pero despres ja guanya en gruix i sobre tot en verticalitat, molts metres apretant i els meus braços que s'enrecorden del maleit tooling d'ahir, les meves bufades em costen per arribar amunt.
Quan enfilem la segona part, els companys ja enfilen avall, realment es un bombonet de llarg, li tinc unes ganes tremendes, pero estic sota minims avui i quan veig com s'il.luminan els ullets a l'Albert li deixo la cirereta del pastis per ell
Una tirada molt bonica, homogenea i mantinguda que mai acaba de posar-se totalment vertical, pero tampoc dona cap ni un de descans. al arribar a la reunio, ens duem la sorpressa de trobar unes bagues mig descolorides, aquest darrer tram escalat es mes suau i de facil de formar que l'anterior i poder si que ha estat pujat previament, o ves a saber... poder han arribat aqui caminant comodament i la han provat amb la corda per dalt, un misteri mes...