" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

Homedes a la Cara nord del Pedraforca, 10 anys despres...

Diumenge, 1 de juliol del 2001

Estem neguitosos i dificilment ho podem amagar. Afrontar aquesta inmensa cara nord fa dies que ens te amb un estat d'excitacio maxima. Avui sera la nostre primera ruta d'aventura en total autonomia i hem escollit una de les mes classiques i asequibles del vessant nord del Pedraforca.


Matinem molt, gairebe amb les primeres llums, ha sortit un dia radiant, assolejat i sense vent. Despres d'esmorzar sense presses i mirar per enesima vegada la ressenya que tenim ja completament memoritzada, ens carreguem les motxilles a l'esquena i enfilem el costarut i perdedor cami que ens duu a peu de canal on s'inicia la nostre ruta. L'ideia es fer jo gairebe tots els llargs i si Laura s'anima en algun dels facils, endavant. Les primeres tirades hem fan suar mes del compte, tot i ser de grau facil aquestes ximeneies relliscoses cal mirar-les dos cops abans de fer el pas.



Avançem a bon ritme, les sensacions son bones i les vistes genials. Anem trobant menys material del que esperavem a la via i el nostre arnes delata la nostre inexperiencia en aquest tipos de vies. 1 joc de tascons i 4 Camalots mitjans es tot el nostre esquifit material d'autoproteccio. La quarta tirada amaga el pas mes dificil de la via que ho solventem amb un digne A0 i d'aqui arribem fins a un petit pi que ens servira de reunio. Torno a treure un altre cop la ressenya de la butxaca, “largo facil, larga travesia a izquierda por terreno roto y luego recto arriba donde superamos un pequeño paso aereo y vertical, IV+”. Dit i fet... travessa i enfilo amunt, no trobo cap assegurança pero segueixo recte amunt. Porto ja masses metres sense colocar res, miro i remiro, aqui nomes entran pitons i no duc cap, coloco un tasco que sols aguanta el seu pes i despres dos camalots consecutius força propers, un “quitamiedos” que li diuen.


La roca cada cop es mes trencada i no sembla que passi gaire gent per aqui, en cap moment en plantejo que poder me he perdut. Gairebe sense adonar-me en planto sota un curt desplom que dona pas a un terreny ajagut força mes facil. Estic a gairebe vint metres de la reunio i no em fa gaire gracia destrepar el que acabo d'escalar. Ara si que al meu davant surt una fina fisura on coloco un petit tasco, quan enfilo amunt em quedo amb un tros de roca a la ma, no li dono cap importancia. La meva autoconfiança esta pels nuvols, mai he caigut escalant, ni fent esportiva, simplement, no m'entra aquesta possibilitat al cap. Cop de gas i amunt, de sobte la ma bona arrenca una nova roca i quedo en precari equilibri amb el cos enrrera, opto per agafar-me al tasco que acabo de col.locar i veig davant els meus ulls a camara lenta con la fisura poc a poc va cedint fins que aquest acaba saltant. LAURAAAAAAAAAAA. No puc fer res mes que cridar amb totes les meves forçes. La caiguda es fa eterna, veig saltar sense oposar la mes minima resistencia els dos Camalots mal posats i darrera d'ells l'unic tasco, caic completament descontrolat fent voltes sobre mi mateix. Paso al costat de la reunio on esta Laura, veig perfectament la seva cara de panic al veurem caure. Uns metres mes avall impacto contra un petit gendarme, sortosament el cop ho rebo a les cames, no he sentit dolor a pesar de la forta caiguda. Segueixo en caiguda lliure esperant irremediablement el cop definitiu. De cop i volta la caiguda es va amortiguant poc a poc i em va frenant la velocitat que porto. He quedat penjat sota un petit desplom i ara pendulejo bruscament, em miro les cames, els pantalons han desaparescut i el primer que em ve al cap al veure els efectes d'aquesta roca tant tallant es que no acabi igual les cordes. Poc a poc el silenci.
Josep, Josep, Josep...- crida amb desesperacio Laura.
-Estic be, pero ens hem quedat sense vacances- es la meva curiosa resposta
Arribo com puc a una petita plataforma i em reaseguro. Estic en estat de shock, pero plenament conscient de la gravetat de la situacio.
-Tranquil nano, els bombers estan avisats i no trigaran-
em cridan per un megafon desde el refugi. El guarda ha vist sorprenenment la caiguda en directe. A pesar de fer una temperatura agradable, jo tremolo de fred, estic perdent força sang, tinc varies ferides obertes i una cama fora de lloc. Pocs minuts mes tard arriban a la meva alçada una cordada que ben poc poden fer per mi, pero evitan que em vingui avall animicament.

El temps d'espera es fa etern i gairebe una hora mes tard l'helicopter comença a fer voltes pel meu davant evaluant la situacio de com treurem de la paret, al final optem per saltar 2 bombers a una petita plataforma per sota del Gat i es despenjant fins a la meva alçada. Ara estic fora de mi per culpa del dolor i l'ensurt que comença a exterioritzar-se, i em diuen que no em podem donar cap calmant. Descartan baixar-me fins a peu de via i decideixen que sortire directament amunt. Quan l'helicopter fa l'estacionaria sobre els nostres caps fa baixar pedres de totes mides que pasan xiulant al nostre costat, per moments penso que aixo es el remat final. Quan arriba la corda que ens han baixat fins a la nostre alçada, el bomber i jo lligats plegats ens fixem a ella i sortim disparats cap al buit.


En pocs minuts ens deixan al camp de futbol de Saldes i aqui un metge evalua les meves lesions, no em veuen gaire fi i demanen un altre helicopter de trasport fins a un hospital. A Laura la baixan despres meu, ella tambe ha rebut de valent amb cremades de segon grau a tota la ma al parar la caiguda amb el seu 8, pero sortosament la reunio improvitsada al petit arbre arbre ha aguantat aquest brutal factor 2 (a l'any seguent havia desaparescut l'arbre). Radiografies del dret i del reves i no em trobem cap os trencat, pero el diagnostic encara m'agrada menys, a part de politraumatismes, tinc un triple trencament de lligaments al genoll dret, el que es denomina una triada (finalment no van ser els 3).

A partir d'aqui tenia per davant sense saber-ho, un llarg any de descoberta personal, d'autosuperacio i de saber-me ilusionar, que me ha fet canviar completament la visio i les prioritats a la vida, fins a dia d'avui. Vam ser 7 messos de baixa laboral, mes de 70 sessions de fisio, una operacio. El dia que el Dr. Rocheras em donava l'alta medica, aquell mateix dia m'apuntava a un curs d'escalada en glaç que vaig poguer fer tot i anar arrosegant el meu genoll, dos messos mes tard, feiem realitat la alpinada mes mitica dels Pirineus, el Coloir de Gaube. I just el dia que feia un any, trepitjavem el cim mes maco i desitjat que mai hem estat, L'Alpamayo al Peru.


Avui 10 anys despres, aquesta historia em queda molt lluny, pero sempre dic que el meu autentic aprenentatge de l'escalada va ser de pocs segons, el que va durar el vol. Alla vaig apendre de totes aquelles petites erradas que en cadena havien fet una de ben grossa, una que tenia molts numeros de ser la primera i ultima. Hia una paraula que ho resumeix tot plegat a la perfeccio, INEXPERIENCIA. Dema que fara 10 anys que vaig tornar a neixer, dema intentare estar a l'alçada i celebrar-ho de la millor manera que se i amb bona companyia, perque al final les muntanyes sense amics, no deixan de ser res mes que pedres inertes .

*** Chani, 150m, V, La Falconera, Garraf

dissabte, 19 de juny del 2011

Benvinguts al parc de la brossa i la merda escampada! aquesta es la rebuda que ens dona el Parc natural del Garraf. No hi ha prou que durant decades aboquessin totes les escombreries de Barcelona a aquest indret, com perque alguns vulguin mantenir les sanes tradicions! Avui toca una escalada singular a un lloc força oblidat pel colectiu de la vertical. En aquesta ocasio el de menys es la progressio per la paret, sino mes aviat tot allo que ho envolta: entrar rapelant per una curiosa cova, iniciar la ruta a una platja penjada o progresar en travessia just per sobre les onades.




Trobar informacio sobre les diverses vies que hi ha a aquest raco encaixonat entre mar, vies de tren, carreteres de corbes i autopistes, no es facil. Potser la millor ressenya sigui la de la panxa trepadora, sobre tot per l'encertat del recorregut i la situacio de les reunions, tot i que el grau cal revisar-lo a l'alça. Aixo si... si us agrada el material homologat, els anclatges a prova de bomba, les retirades facils, les vies sense travessies, aquesta NO es la vostre via!






El primer llarg es el que li dona caracter a la via, muntem uns metres mes endavant i fem una llarga travessia sobre asegurances (o el que queda d'elles...) totalment rovellades, uns primers metres sobre roca leprosa recoberta de salniltre on els passos d'adherencia som prou divertits, sort dels generosos forats per dits i aliens que trobem. Just aqui m'agafen unes ganes tremendes de marxar (si es pogues, esclar...), sortosament no ho fem! Despres d'uns passatges laterals mes espectaculars que dificils, arribem a una penjada i comoda reunio sobre el Mediterrani.


A partir d'aqui el taranna de la via canvia per complet, bona verticalitat, millors i menys assegurances, terreny d'aventura i sobre tot, roca genial, increible i punxeguda. A mesura que fem metres amunt, trobem passatges puntuals d'adherencia, ximeneies i bavareses per autoequipar "al dente" alla on vulguem. La ruta en algun punt ens dona diverses opcions de recorregut totes en un grau similar. Llastima que la via es faci tant poc i a vegades la vegetacio hagi tornat el seu espai de sempre.




El darrer llarg amaga un petit regal final, una vertical placa ratllada per una fina bavaresa ben esmolada que no passa de IV superior!! En no res ja estem gaudint de bones vistes sobre el mar, l'idea inicial era fer una segona via avui aprofitant que les aproximacions son gairebe inexistents, pero el sol implacable que cau ens recomana que enfilem a buscar la merescuda cervesa. La gent asenyada evitaria escalar aqui a l'estiu!


Avui he compartir corda per primer cop amb en Xavi, ens vam coneixer aquest gener al peu d'una cascada a Ecrins gelats de fred, mig any mes tard estem aqui abrasats sota el sol mediterrani, no es podia haver buscat millor dia per estrenar el gorret de llana que li acaben de regalar!

En resum: una via singular i diferent, que ens deixara un bon sabor de boca a l'acabar, sense oblidar mai on som! Una via que si es fes una mica de jardineria i es canvies allo oxidat per inox, sense cap mena de dubta tornaria a posar de moda aquest penya-segat. Tot i el facil i enganyos grau , abstenir-se entrar en dies de temporal o si no estem segurs al 100% de nosaltres mateixos, aqui nomes hi ha dues sortides, escalant amunt o nedant avall... Bon estiu!

**** Son de la llarga, 120m, 6b/Ae (V+ oblg), Pollegó Est, Montserrat

dilluns, 13 de juny del 2011
Previsió de pluja, núvols enganxats a tots els vessants i parets xopes, quina és la millor opció? doncs quedar-se a casa. Però en aquest cas el sentit comú topa amb les nostres ànsies d'escalar i utilitzem la poca lògica que ens queda per buscar una via ràpida, resultona i fàcil d'abandonar en cas de que els meteoròlegs l'encertin. Amb aquestes premisses al cap fem una ullada a la guia de Montserrat sud i mentre valorem si anar o no a Terra de Nòmades (més que res perquè els companys ja l'han feta) topem amb el croquis de Son de la llarga i ens cau en gràcia.



Fent memòria en Josep recorda que és per on es rapela quan baixes de la Terra i en aquell moment la via li va semblar curta i “simpàtica”. No hi ha més a dir i amb l'objectiu ben definit ens apliquem amb ganes a la tasca de trobar el camí que la vegetació s'entesta en amagar, sort del torrent que ens estalvia arribar a peu de via completament esgarrinxats. Ummm, això fa bona pinta! la paret és seca i els segon llarg s'endevina impressionant, tot i que no sembla tan fàcil com ens prometíem.


Li cedim en Josep el dubtós honor d'encetar l'escalada, més que res perquè el primer llarg és l'únic que desmereix la via, discontinuo i un xic trencat és poc més que un tràmit per plantar-se a la bauma on comença la festa. Tres passos escassos d'Ae per sortir del desplom i a partir d'ara serà la fissura la que marcarà el camí a seguir.

En Pere s'hi baralla amb perseverança i fe i no és per menys, perquè cal escalar de valent per alliberar aquest diedre vertical i de cantos romos. El veiem jugar amb la fissura, imaginar regletes i creure en l'adherència fins que se'n surt a cop de gas i esbufecs, però no duu encara ni mig llarg escalat i ja no li queden cintes. Mecatxis, hem calculat malament i n'hem dut poques! a veure, què fem? Sortir a l'ensamble descartat (no tenim encara tendències suïcides); anar recuperant cintes, poc viable si volem acabar abans no plogui; improvisar reunió a mitja tirada... pues sí.

Un pitonet, un alien i un espit i ja tenim la R homologada, incomoditat garantida i unes fotos espectaculars. La festa segueix, però ara la dificultat afluixa i el diedre dóna pas a una roca que va millorant per moments alhora que comença a haver-hi més aire entre assegurances.


Tot i així, no regalen res i ara no si val acerar, per tant toca esmerçar-nos en descobrir el joc que s'amaga rere aquest escampall de cigronets diminuts per poder esgarrapar metres a la paret.


Arribo a la reunió amb les gemmes dels dits desgastades de tant cantell petit, però flipant encara, amb el llarg, exigent, vibrant i amb un grau més que apretat. Així que no em fa res que en Pere segueixi tirant amunt, perquè el tercer llarg torna a semblar sospitosament delicat.


Es tracta ara de reprendre la fissura i seguir el diedre imperfecte que dibuixa buscant-hi les presses que ens permetin seguir aquest joc d'equilibris inversemblants.


Val a dir que, a part de bon ull, els aperturistes van tenir l'encert d'aprofitar el que la roca oferia, deixant les assegurances justes i tota la fissura per equipar cosa que li confereix un plus a aquesta escalada que de per sí ja té una elegància i lògica aclaparadores.

Quan veig el darrer llarg el meu instint clàssic es posa alerta i no puc més que arreplegar friends, cintes i tascons i sortir a l'aventura, perquè aquesta escletxa semi-oberta promet!


I per la meva sorpresa els passos van sortint, mig encastada primer i en diedre després vaig descobrint les delícies d'aquesta original xemeneia que et fa suar i vibrar a parts iguals.

Mirar avall és un repte al vertigen i mentre recupero els companys no puc deixar d'imaginar com deuria ser enfilar per primer cop aquesta línia, bella, atrevida i evident.

Admiració i enveja sana pel saber fer dels seus aperturistes és el primer que em ve al cap i tot seguit satisfacció per una escalada que per inesperada ha resultat doblement gratificant. És ben bé que les coses no són mai com les esperes, però avui ens ha tocat el premi i la via ha estat tot un regal per uns romàntics com nosaltres.

*** NOVA VIA L'Ull del Pilar, 90m, 6a/Ae, Pilar del Segre, Vilanova de Meia,

diumenge, 12 de juny del 2011
Matinem força amb l'idea d'acabar d'una vegada per totes i intentar sortir per dalt del Frare Gros, quan arribem a peu de via ens trobem un mati totament emboirat, on dies de pluja i mes pluja han deixat les parets nords de Montserrat inescalables, ens proposen un irrebutjable pla B, i com som de cor facil, doncs res... carretera i manta cap al Pilar del Segre a Vilanova de Meia!



Es tracta de finalitzar una singular apertura on en Paca ja ha obert la primera meitat. Mentre ell jumareja per la corda fixa que havia deixat instal.lada, nosaltres escalem en lliure desde l'inici per confirmar el grau, un primer llarg molt vertical amb bon canto, bona roca amb algun tram discret. Just en el tram mes desplomat i obligat ens trobem una estaca afilada per la seva punta i ficada en un profund forat. La trobada ens deixa sorpresos ja que per dalt desploma força i per sota hi ha un bon tram d' Ae.


Pero la major sorpresa es a l'acabar el llarg, entrem en una cova que no es res mes, que un llarg passadis corbat que torna a sortir de nou a la paret i per on caminem ben amples, aqui trobem una immensa sabina tallada a destral, seguim sense entendre res. El nom amb el que batejarem la nova via es d'una logica total.

Ens fixem en un petit forat al terra, el desobstruim una mica i passem a traves d'una curta gatera. Dins ens apareix una petita sala amb petites i curioses formacions geologiques, que no ens sembla tenir continuitat mes enlla.


Creiem que en un altre tirada assolirem el cim, en Paca enfila a burilar un tram que en el seu inici desploma i on despres nosaltres continuarem en lliure fins al final. Veure'l fer anar el burilador es tot un espectacle d'efectivitat i velocitat (MAKITA go home!!), al final s'acaba animant i no ens deixa ni un sol metre verge per nosaltres. Tant es... escalar aquest tram vertical o desplomat amb aquesta roca tant generosa es tot un regal ja sigui amb la corda per dalt o per baix.


Mes info en el blog d'en Paca

La ressenya:

*** Sirigiya+Petit Guifré+Petit Nil+Normal, 205m, V+/Ae, Frare de baix, Clot de la Mònica, Montserrat

dissabte, 11 de juny del 2011

Aquest final de primavera que patim de dies plujosos, roques humides i previsions erratiques ens fan buscar un desti no gaire agossarat, de caminar poc i retirada rapida. Desempolvem del calaix de la memoria el Clot de la Monica, portem masses anys sense tastar les seves curtes i agradables vies.


Ens apropem fins el Frare de baix que esta envoltat de vies prou interesants que encara no hem tastat. Iniciem el mati per la la Sirigiya, una ruta de dos llargs i concepcio totalment classica, guanya els primers metres de desplom a base d'Aes, la primera xapa d'alumini on cal una bona estirada fins la propera, fa fredar pensar el dia que digui prou i estem penjats d'ella.

Varies sortides en lliure on trobem roca variable i on cal anar cercant el cami mes facil tota l'estona ens deixa a la primera reunio.


Laura va amunt pedalejant els primers metres de desplom i despres sortides facils en lliure, just per aixo ben poc equipades i amb poca possibilitat d'aumentar la proteccio. Pel cami trobem una reunio intermitja pero es completament prescindible. Muntem a la sabina cimera i rapel de 30 metres que ens deixa dalt del esglao on comença la seguent via del mati.


El petit Guifré, es una via de dos llargs on la seva primera meitat te mentalitat esportiva al anar buscant el trams mes tecnics de placa sense patir gaire per la distancia de les xapes, tirada molt bonica de continuitat sobre excel.lent roca de petits cigronets. El llarg d'arribada a cim es totalment diferent, facil, desequipat i trencat, aixo si... amb unes espectaculars vistes d'ocell sobre l'agulla que hem escalat previament.





Dos rapels i ens plantem a peu pla a l'inici de paret, enfilem pel petit Nil. Ara canvia radicalment el tarannar de l'escalada, ficarem catxarros a plaer en fissures i bavareses verticals de canto generos. Un primer llarg molt bonic, aquesta via segueix recte amunt a cop de pedal, nosaltres optem per resseguir una vira facil a la dreta fins l'esglao d'abans.



Per rematar la jornada, optem per assaborir l'aplastant logica dels que vam trepitjar per primer cop als anys 40 l'agulla del Frare de baix. Una altre lliço de bon ull i millor fer de la cordada Torras-Nuviola-Vinyals. Entrem per una canal facil fins que arriba un moment que hem de fer un acrobatic canvi de paret i a continuacio realitzar una llarga travessa sobre el buit, progresem per roca de primera qualitat i tantes assegurançes com la nostre por e imaginacio ens permeti. Simplement espectacular!




Sempre me han dit que cal marxar d'una festa quan aquesta estigui en el seu summum, doncs res... un altre rapel i cap a casa amb un sabor de boca molt dolç.