**** Kali Gandaki (145m, 6b, 6a/A1 oblig), Pic de la Colomina (Vall Fosca), Aigüestortes

Dissabte, 17 de setembre de 2022

Kali Gandaki... un mantra, un pensament que rodola pel cap i es confon amb les sensacions del dia que arrenca. Seguim antics rails que no porten enlloc, la memòria de l'aigua, envoltats d'un blau que es multiplica, cel i estanys en són els amos. Paisatge que fascina, resolem fer llarg el camí per gaudir-lo. El temps fuig en aquests paratges i no serem nosaltres qui l'apressem.

Ja fa estona que el sol banya el Pic de Colomina capgirat en far i als seus peus Kali Gandaki es converteix en roca. Granit daurat que atrau i fa tangible el pensament. La via promet i compleix. La paret no ens ho posa fàcil, intensa des del primer metre esprem. Entrem en una verticalitat de cantells roms que s'ha de saber gestionar.

L'obvi mai ho és i no sé decidir que resulta més excitant, si la intriga arrodonida d'aquestes fissures o el pragmatisme de les plaques. Li trobem la mesura, però la via és massa breu per lluir-nos en la coneixença. Quin deix més salvatge que té aquesta escalada, genuí. El cim ens torna al temps de la contemplació i amb ell el mantra, Kali Gandaki. Somriem, el seu so ha canviat.

Notes d’interès vertical: clàssica intensa i decidida, Kali Gandaki (ressenya) deixa barra lliure al potencial del granit per afrontar una verticalitat que mossega i resoldre el traçat amb el mínim d’expansions. Primària, tira pel dret i obliga a navegar.

Escalada sempre del proper pas, cada moviment té la seva intenció i el conjunt esborra la brevetat de l’itinerari obviat per una exigència que no cedeix. Entorn i llunyania en preserven l’essència i sumen atractiu, en qualsevol altre lloc el seu caràcter seria un altre.

Tot i que les guies la marquen com una via equipada (espits i claus) no us confieu, en l’actualitat els espits són vells, falten pitons i la llunyania entre assegurances (sobretot L3 i especialment L4) la fan mereixedora del qualificatiu de semi-equipada. Totes les reunions són d’espits i menys la R1 són rapelables. R2 és de tres espits en una còmoda vira.

De material necessitem setze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem negre fins C4), joc complet de tascons i estrep a discreció. El grau és fidel reflex de la filosofia de l’època en que va ser oberta (86) i de l’estil entusiasta dels oberturistes, no fa concessions, millor portar el 6a/6a+ ben assumit.

La roca és l’altra senya d’identitat de la via, fantàstic granit taronja que per moments ens trasllada a les parets de Chamonix. Compacte, vertical per no dir desplomat i extremadament tècnic converteix l’escalada en una dansa plena d’intriga. La seva fermesa tan sols falla a la darrera tirada, inestable i descomposta reclama molta atenció, delicada.

La Kali Gandaki discorre pel bell mig de la cara sud-est del Pic de la Colomina (2.671m), des de primera hora del matí tenim la paret brillant de sol. Al primer llarg podem optar per l’incert flanqueig en baixada de la via original (V+) o bé, entrar pel dret superant el mur inicial en artificial (Ae, tres passos) i una curta sortida en lliure (V), opció més directa i menys exposada.

Se’ns dubte la tirada estrella és la segona, una fissura desplomada que s’arqueja rebel exprimint forces i cap, espectacular. A l’inici trobem pitons i espits, però cap al final, la fissura s’afina i queda gairebé neta de seguros, tan sols hi trobem algo d’herba (que delata la poca freqüentació de la via) i molt d’aire als peus. Elegància extrema i ambient brutal el d’aquesta tirada (6b sostingut).

Compte al tercer llarg, surt pels curiosos pinacles de l’esquerra de la reunió i demana navegar més del que esperàvem. La clau està en, un cop resolta la finura de la placa, continuar cap a la dreta en busca d’una canal/diedre a la que s’entra superant un breu desplom, sorprèn en positiu (6a). Breu tram de placa a l’inici de la darrera tirada, picant i amb gest (V+/6a) i després terreny indefinit i trencat que ens recorda que estem en terreny d’aventura (V).

Accés, aparcament de la presa de l’embasament de Sallent (1.780m), s’hi arriba des del poble de Cabdella per una estreta carretera. Just a l’arribar a la presa trenquem a la dreta i creuem per damunt del mur de l’embassament per aparcar al seu final a l’altra banda de la vall.

Aproximació, a l’extrem de l’embassament on hem aparcat neix un camí ben senyalitzat (rètol) que puja cap a l’Estany Gento i ens deixa a l’estació superior del telefèric en una hora i mitja. Des de l’estació del telefèric (2.200m) seguim indicacions que ens porten al refugi de Colomina (2.420m), just abans d’arribar-hi anem a l’esquerra pel GR que voreja l’estany de Colomina. Ràpidament ens situem sota la paret, tan sols hem de buscar el millor pas per superar la tartera de grans blocs i pendents d’herba que porta a la base (3h).

Per arribar a la via grimpem per una vira herbosa que fa una diagonal ascendent a dretes (II/III delicat) i que es veu perfectament mentre aproximem. Durant els mesos d’estiu (1 de juliol a 15 de setembre) podem agafar el telefèric de la Vall Fosca i estalviem una hora i mitja d’aproximació, però ens perdem un dels trams més bells d’aquestes valls, un camí fet d’antics rails i túnels que et descobreix l’harmonia amb que el pas del temps s’integra al paisatge.

Descens, sense camí, però evident. Des del cim baixem pel vessant contrari cap a l’esquerra (oest) mantenint-nos primer a prop de la cresta i després desplaçant-nos lleugerament a la dreta per pendents d’herba que ens deixen al costat d’un petit llac. Anem al coll situat a l’esquerra, des del que ja baixem traçant una diagonal cap al camí que voreja el llac de Colomina (30min).

Per alguns aproximació i tornada massa llargs per tan sols un centenar de metres de via, jo crec que és tot el contrari, la força del paisatge incrementa el valor de l’escalada, un entorn lunar de llacs i cims que subjuga.

Més enllà de la solera que li atorga el llibre de les Cent Millors del Soldevila, Kali Gandaki és una ruta que crea la seva pròpia fama i contradiccions. Has d’escalar-la per decidir quina part de la seva bellesa esquiva vols que sigui la teva.

companydeviatgeiatzars:Lau

*** No te tires que hay cristales (90m, V), Pasaba por aquí (105m, V+), Torre de Marfil (Ampriu), Benasc

Diumenge, 11 de setembre de 2022

La Torre de Marfil, records d'estius a casa l'àvia que no tenen res a veure amb l'ullal de gneis que s'alça al meu davant. La Història Interminable ha quedat al calaix dels somnis, línies de regularitat absoluta són les que tempten ara la imaginació. La perfecció d'un diedre m'hi ha dut, imatge poderosa.

Avui és dia de gaudir. Felicitat austera encabida en la bellesa simple d'aquestes fissures de manual. Cedim al seu saber. Que generosa que pot arribar a ser la roca, ni ens cal mirar la ressenya. Passes certes, ens fem livians al caire d'un cel impol·lut. Blau de tardor que vol arribar!

Notes d’interès vertical: No te tires que hay cristales versus Pasaba por aquí (ressenya), dues excel·lents línies de tarannà clàssic amb l’estètica com a principal motor. El grau passa a ser secundari front el poderós atractiu d’unes fissures que defineixen el traçat amb rectilínia precisió.

La seva lògica absoluta i dificultat moderada les converteixen en un manual de fissura per a principiants, perfectes per iniciar-se en les vies d’autoprotecció. Pasaba per aquí també surt ressenyada amb el nom de Alan Parsons Project, misteri per resoldre.

Les dues vies estan pràcticament equipades amb bolts, però la distància entre assegurances aconsella portar ferralla. No te tires que hay cristales, bolts de color blanc, Pasaba por aquí, bolts grocs. Totes les reunions rapelables. De material necessitem, dotze cintes i joc friends/tòtems (des de tòtem negre fins C4), tascons opcionals.

La Torre de Marfil és una discreta agulla de gneis, roca poc habitual que en aquesta ocasió ens brinda elegants plaques de regletes, bones fissures i diedres que són tot un espectacle. Roca de qualitat, compacta i d’adherència que cal treballar, tan sols demana parar atenció en les zones de blocs de la part superior de la torre.

Orientació nord-est, la paret ràpidament queda a l’ombra i si li afegim l’alçada a la que escalem estem davant d’una bona opció per dies calorosos. Dificultat assequible, ambdues sostingudes en el cinquè grau i amb trams més exigents la segona (V+) on la verticalitat i tècnica tenen més relleu.

Pel que fa a la primera, No te tires que hay cristales, el fotogènic diedre de la segona tirada és una petita meravella, la seva perfecció t’agafa desprevingut. La segona via, Pasaba por aquí crida poderosament l’atenció per la marcada fissura que estructura el seu traçat. Vigorosa i atractiva, ostenta una notable varietat, des d’offwitch, xemeneia o diedre fins bavaresa, escalada complerta i visual.

Accés, des del poble de Cerler prenem la carretera A-2617 que puja a les pistes d’esquí d’Ampriu, passat el km 8, just abans del torrent d’Ampriu en una corba tancada a esquerra trobem una explanada on deixar el cotxe. Des de l’aparcament la Torre de Marfil és visible al nostre davant.

Aproximació, sense creuar el riu pugem al seu costat per prats seguint un sender poc definit (fites) que s’enfila pel lateral d’una primera tartera i entra a bosc. Arribem a una pista que seguim uns pocs metres a l’esquerra fins trobar nou sender (fita) que s’enfila pel dret per una segona tartera fins arribar al peu de la torre (20min).

Les dues vies estan a la banda dreta de la paret (vista) i són de les primeres que trobem, l’evidència del diedre de la No te tires i la fissura dentada de la Pasaba por aquí les fa fàcilment reconeixibles. En les dues el primer bolt està força amunt, cal pujar un petit sòcol per arribar al seu inici (delicat)

Descens, en la primera escalada, No te tires que hay cristales, vam optar per fer dos ràpels (R3 a R1 i R1 a terra) aprofitant les reunions paral·leles a les de la via. També és possible escalar un llarg més que ens deixi al capdamunt de la torre i després d’una breu desgrimpada cap al vessant oposat baixar caminant per la marcada canal/tartera situada a la dreta de la paret (fites).

Si no volem escalar fins el cim de la torre també podem fer un ràpel curt que ens deixi a la canal. La segona via, Pasaba por aquí corona la torre, la millor opció de descens és baixar caminant per la canal/tartera de la dreta de la paret. En quinze minuts som de nou a peu de vies.

Dos itineraris absolutament recomanables per una jornada de plaers sobris. Quedem presos de la bellesa de l’angle recte, que sofisticada que pot ser la seva simplicitat.

companydeviatgeiatzars:Lau

*** L’Antre de Fafner (300m, 6b+, V+/Ae oblig), Remuñe (Losas del Ibonet), Benasc

Dissabte, 10 de setembre de 2022

Quan un llibre és nou fullejar-lo sempre desperta l'expectativa i si és d'escalada la impaciència per estrenar-lo obliga. La guia de Benasc em confirma el que ja intuïa, molta roca i un tarannà alpí que fa temps que enyorava. Està clar que la llunyania en preserva el caràcter. Per fer els honors escullo una vall que mai havia trepitjat, Remuñe i una via amb un nom que recorda una òpera de Wagner, l'Antre de Fafner.

Criteri notablement subjectiu, però suficient perquè la motivació no falli davant la llarga aproximació. Suspicàcia infundada, Remuñe es revela com una vall d'aigua capaç d'agermanar una bellesa serena i desolada en una sola mirada. Al tombar d'un petit ivó, la nostra paret, immensa planxa de granit coronada per una barrera de sostres i contenint-la, el diedre que ens tempta.

Té línia. La força visual del recorregut s'amanseix quan en reduïm la distància, escalada en format maniobrable i perspectiva esvelta. Traçat net i sensat que reclama ferralla i no fer gaire cas de la mullena d'alguns passos. Fissures d'escola, plaques sinceres i un cim que no és tal, són part del conjunt. Avui el que compta és el tot.

Notes d’interès vertical: L’Antre de Fafner (ressenya), així es com anomenaven les antigues guies franceses els bivacs que sorgien als plans de la vall de Remuñe, avui però l’Antre es refereix a un diedre gegantí que irromp a les Lloses del Ibonet reclamant-ne el protagonisme. Pintoresc itinerari que encaixa a la perfecció en el concepte de “love climbing” alpí.

L’esplèndid marc de cims que l’envolten imprimeix caràcter i la lògica aclaparadora del seu traçat li garanteix l’etiqueta de clàssica. Via d’atractiu senzill i directe, com l’escalada mateixa. Els oberturistes han tingut l’encert de deixar-la semi-equipada amb bolts (alguns rovellats), un parell de pitons i ponts de roca remullats. Totes les reunions són de dos bolts.

La immensa línia de fractura del diedre acostuma a regalimar aigua, d’aquí el rovell dels bolts i el mal estat dels ponts de roca, és habitual trobar algun llarg moll, sobretot el L2 i L5. Millor no anar a la via a principi de temporada, amb el desgel de finals de primavera o inicis d’estius bona part de la paret pot estar molla.

Assegurances justes, protegint els passos difícils o les plaques, el traçat està força net, però resulta senzill de protegir. De material necessitem, catorze cintes, joc sencer de friends/tòtems (des de tòtem negre fins C4) i tascons, estrep opcional. Bon granit, les plaques són compactes i les fissures franques, però trobem algun tram de blocs als que haurem de parar atenció (final L4 i inici L5).

Dificultat assequible i grau correcte, generós en els sisens i més ajustat a la resta, el desplom de 6b+ no resulta obligat (V+/Ae). L’esquema de la via és el misteri a resoldre, un rotund diedre tallat per dues barreres de desploms, el traçat però, sap solucionar l’obstacle amb mestria i inesperada elegància. L’escalada resulta variada, plaques tombades d’adherència i fissures on s’alternen trams tècnics amb d’altres més atlètics, destaquen per bellesa l’esvelta bavaresa de la segona tirada i el bonic diedre de la quarta.

La travessa del cinquè llarg té ambient i, tot i que senzilla, és aèria. Cantells rotunds i verticalitat als dos sostres, intens el primer (L2) i sorprenentment encertat el segon (L6), té totes les preses al lloc precís per gaudir del magnífic flanqueig sobre el buit que ens regala. Malgrat l’orientació sud de la paret, tenim ombra fins al migdia, el diedre ens amaga del sol.

Accés, des de Benasc prenem la carretera A-139 en direcció França, la seguim sencera sense desviar-nos en cap moment i gairebé el final aparquem. Uns metres enrere d’on hem aparcat trobem l’inici del sender (rètol) que recorre la Vall de Remuñe.

Aproximació, remuntem la bonica vall de Remuñe fins arribar al petit Ibonet de Remuñe. Seguim sempre el camí principal (marques blanques i verdes), tan sols hem de tenir present que després d’un tram costerut al costat de varis salts d’aigua arribem a una esplanada idíl·lica on trobem una bifurcació, prenem el sender de la dreta. La via resta invisible fins ser a tocar del Ibonet de Remuñe, però un cop la tenim davant, a la paret de la dreta, la seva evidència és millor que qualsevol ressenya.

Des de l’ibonet tan sols ens queda enfilar una breu i dreta pendent d’herba fins la base del marcadíssim diedre (vista). El primer llarg discorre per un esperonet indefinit a l’esquerra del diedre. En total 2h i 600m de desnivell, aproximació dissuasòria com dirien alguns.

Descens, per la gran canal de la dreta de la paret. Un cop acabem la via remuntem lleugerament a l’esquerra fent una diagonal per vires herboses que ens deixen sobre la barrera de lloses de granit que teníem al damunt. Flanquegem ara cap a la dreta, sense perdre massa alçada creuant per sota la cara sud del Mall Planet fins una ampla canal herbosa amb grans rocs vermells al seu marge.

Baixem per la canal amb cura, fort pendent, fins un estretament on sembla no haver pas. Podem continuar baixant per pendents d’herba alternats amb desgrimpades senzilles, mantenint-nos al costat dret de la canal, prop de la base de la paret de les Lloses del Ibonet. En el tram final entrem en una tartera i, sempre amb tendència a la dreta (fites ocasionals), baixem fins l’ibonet visible des de fa estona als nostres peus (45min). La baixada resulta incòmoda i pot ser delicada en cas d’estar molla.

L’Antre de Fafner podria considerar-se una via d’escola, fàcil de protegir i amb un grau factible resulta una excel·lent opció per iniciar-se en el món de la clàssica amb un toc alpí.

Escalada modesta, engrandida per la bellesa dels cims que ens envolten. Avui retorno al romanticisme dels orígens, a quan comptava tant el camí com la via. És dia de gaudir de totes i cada una de les passes de la jornada.

companydeviatgeiatzars:Lau