" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Desobediencia i Revolucio, 140m, 6a+, Punta Miladones, Penya-segats del Montgri

dissabte, 23 de març del 2013


Es obvi que portem un hivern ben lamentable i patètic de condicions de neu i gel. Com si fos una gran ironia del desti tinc la percepció d'haver fet avui la millor alpinada de la temporada sobre les onades del Mediterrani. A ben poques parets tinc les sensacions que experimento a la Punta Miladones, un terreny d'incertesa i d'aventura al 100% , on em dura la tensio fins el darrer metre escalat. Mentres estic aqui penjat em juro que no tornare mai mes aqui i als pocs dies vist amb perspectiva, ja estic rumiant quina sera la propera. Pura adiccio!


Aquest estiu passat amb en Grau i en Tubi vam obrir el que era la segona via de la paret, mig segle despres que els mestres Anglada i Cerdà deixessin la seva discreta petjada. Aquest va ser el tret de sortida a una frenètica activitat aperturistica a aquest imponent penya-segat. Tenia la percepció que la linea que ens va sortir era prou bona i avui hem anat a fer-li un petit rentat de cara, col·locant bolts inox a les reunions i afegint tants ponts de roca com hem trobat al nostre pas, sobre tot per marcar la ruta, ja que en aquesta no brillen gaire les xapes, 1 en 140 metres.



Un altre gran inconvenient que tenia aquesta desplomada paret era el seu acces, o be venien en barca, o be ens jugaven el coll tal com vam fer en la nostre primera incursió  Aprofitant que el "comando Osona" tornava a atacar obrint una nova via, ens hem unit a ells, en Pere i jo per fer una mica de feina. Hem instal.lat un rapel directe i volat de 50 metres que ens deixa a una amplia plataforma i des de aqui podem accedir a una singular vira que sembla feta expressament per poder recorre la paret de punta a punta. En algun passatge puntual hem col·locat un passama de corda per facilitar la travessa.



Deixem a en Pep i l'Ivan encetant un nou itinerari amb una mestria i sang freda envejable i totalment indispensable en aquest indret tant compromès  Ja es la sisena via i encara segueix oberta la veda. Aixo si... tot i ser una paret i una roca que sembla que s'hagi dissenyat expressament per ser escalada, aqui no es regala res. Fins ara totes les vies estan en el sise grau, l'equipament es minin i generalment a base de ponts de roca, nomes es forada a les reunions o alla on no queda cap altre remei. Escalada compromesa, on no veurem en cap moment la paret (per sort) fins que no ens posem a escalar i on cal sortir per dalt si o si



Despres d'unes quantes hores fent bricolatge, ja es hora d'escalar. Recordo perfectament com em vaig arrossegar per aquesta via el dia que la vam obrir, jo ho atribuïa a un mal dia meu, la por, la calor, l'humitat... pero no, es que aixo desploma de nassos! Roca calcaria genial, on abans acabarem amb els avantbraços , que no pas amb l'escandalosa ganda que anirem trobant. L'autoprotecció gairebé tota l'estona es evident i fiable i nomes en alguns llocs puntuals cal prestar atenció a afloraments de roca mediocre.



Resulta curios de comprovar com mig any mes tard d'haver col·locat els parabolts originals, l'oxid ha fet canviar molt ràpidament la brillantor de fa poc, per un incipient rovell. Ben lògic per un altre banda, aqui dalt de les onades. Feina mes que justificada avui haver col·locat expansions inox. 


Increïble, treien el nas pel final de la via i ja ens trobem als companys que han obert una via nova, han estat molt mes rapid que nosaltres en repetir una ja oberta. Senyal inequívoca de la seva mestria i de la poca estona que dediquen a foradar. Imagino que em breu el pare de la "criatura" fara un monogràfic ben detallat sobre les Calanques catalanes.

*** Chani, 130m, V+, Penya-segat de la Falconera, Garraf

divendres, 15 de març del 2013


Hi ha dies més accidentats que d'altres, però si al final el balanç és positiu donem per bons tots els entrebancs com ha estat el cas i és que la jornada d'avui no podia començar de forma més improvisada. La culpa de tant d'enrenou la té aquest aquest hivern que malgrat tardà, es resisteix a marxar i apura els darrers serrells del fred amb inusitada virulència que ens regala neu als cims i temperatures ingrates a les parets. Però avui el vent manté a ratlla els núvols i un cel blau que enamora convida a buscar el recer d'altures més modestes en les que el sol pugui alegrar-nos amb un caliu ja de primavera. Així que deixem les il·lustres tàpies del Montsec per una ocasió més propícia i girem els ulls vers un mediterrani al que darrerament semblem estar-hi abonats. 


Escalada amb aires marins, la idea d'entrada té un punt d'allò més suggerent... rumor d'onades, olor a salnitre, xiscles de gavines! Doncs no, tota aquesta bonica estampa marinera s'estavella en la foscor del túnel del tren i l'estrès de córrer més que ell perquè no t'enxampi mentre rapeles pel forat de ventilació. 

  

I per si tot això no fos prou, descobrim un mar amb una potència que converteix en tro el que hauria de ser plàcid onatge i aquest soroll pertorba d'una manera difícil d'explicar. A més, la visió de les escarpies rovellades que han de salvaguardar la travessa sobre aquesta aigua que batega amb fúria afecta seriosament la nostra objectivitat a l'hora d'avaluar el compromís real de la via i decidim girar cua abans de quedar xops d'escuma. 



 És més fàcil dir-ho que fer-ho i encara ens cal escalar uns metres per plantar-nos de nou en terreny ferm, just sobre el túnel de la via del tren. La Falconera queda per una altre dia, però no estem disposats a renunciar a tan magnífica jornada i, lluny d'escarmentar, en no res ens endinsem de nou a les entranyes de la terra en busca d'un pany on la paret i el mar no s'aliïn per intimidar-nos.



I aquest cop sí que la benvinguda és més amable, una petita platja colgada del penya-segat dóna el tret de sortida d'una via que feia molt temps que tenia ganes d'escalar, la Chani. 


Ens relaxem, llambregades de llum festegen les onades enlluernant-nos trapelles, però no el suficient per no adonar-nos que a la paret el metall brilla ben poc. La perseverança de la sal, realment té un efecte devastador sobre el poc material que hi trobem. 



Però no hi ha perquè amoïnar-se ja que la paret dóna suficient marge de maniobra a friends i tascons per mantenir la nostra aprensió al rovell dins uns marges tolerables. En Josep, que ja coneix la via, escull llargs i per no repetir-se tria imparells, així que em toca a mi encetar la preciosa travessa de la primera tirada. 


Comences amb recel, però acabes completament seduït per la meravella d'escalar suspès entre dos blaus que fan seva la netedat de l'horitzó. La placa, lluny de tenir un tacte estrany, ofereix cantells notables i una adherència singular que fan d'aquest flanqueig un veritable i fotogènic plaer. 


És curiós, com s'ha capgirat la truita, la sensació ara mateix és d'absoluta llibertat i l'espai ocupat tan sols per mar i cel esdevé immens en la seva senzillesa. És un panorama nou que capgira la perspectiva i confon referències. 



La mateixa paret és la primera en no donar pistes i juga a enredar mostrant una aparença enganyosament discontínua. La seva verticalitat t'agafa per sorpresa i mirar avall, transmet una sensació de profunditat més intensa que la del buit al que ja estem més avesats. 


El traçat és enginyós, cerca sempre el pas natural que vent i aigua han sabut treballar en aquest bastió abocat al mar i, tot i semblar un xic rebuscat, acaba sent d'una lògica aclaparadora. Ara, cal estar atent, per flanquejar en el moment precís i no deixar-se distreure per la bellesa de l'estampa. 



I ja cap al final, quan sembla que la via perd ambient ens regala amb uns diedres que et deixen perplex de satisfacció, verticals, nets i amb les fissures tan ben col·locades que semblen fetes a posta perquè mai falti el cantell al moment precís. 

  

Joc que es repeteix al darrer mur, que rere un blanc trencat amaga unes escletxes tan filoses que punxen i transformen el que semblaven passos d'equilibri en alegres tibades. 


I abans, molt abans del que voldríem sortim al cim de la Falconera, perquè aquesta és una via per gaudir del plaer de l'escalada i deixar-se seduir sense reserves per tot l'encant que atresora aquesta petita clàssica!

**** Via del Maño, 120m, V+/A1, Roca Maura, L'Estartit

dijous, 14 de març del 2013


Montrebei, sota zero. Montroig, vent salvatge. Montserrat, nevat... Vaja dia que hem anat a escollir per anar a escalar! per sort vivim en un pais privilegiat en roca i sempre acabem trobant aquell racó que ens sorprèn quan tot es posa tot d'esquenes. Al final marxem a l'Emporda, un desti gens habitual, pero que darrerament s'esta convertint un clàssic per nosaltres i d'on sovint sortim amb un ampli somriure. Aqui la tramuntana tambe bufa de valent, estem a casa seva! pero l'encaracio sud de Roca Maura fara que ens obliden d'ella al menys fins que treiem el nas pel cim.


Anem a tastar la darrera via llarga oberta a la paret per la gent del CER L'Escala, La via del Maño. Aquesta paret ha passat en ben poc temps de l'ostracisme mes absolut a una febrada aperturista on sembla que cada poques setmanes calgui estrenar o rehabilitar alguna linea nova. Despres d'escalar per dues vegades consecutives la seva veina Poseidon, era tota una heretgia no tastar de nou aquest magnific rocam punxegut. Avui trobar el peu de via no sera tant facil com a l'anterior, un mar de xapes noves de trinca ens fan dubtar quina es la linia a seguir, al final la logica del cami es la que ens va desvetllant els seus passatges. 


Nomes arrencar de terra, ja veiem que avui no regalaran res, ni el grau, ni la brillantor del ferro. A la primera dificultat que trobem (assequible sobre el paper), ja ens trobem ballant a dalt d'els pedals i estirant-nos sobre ells de mala manera. Despres d'aquesta breu penitencia ens toca xalar de valent. Un diedre finet on cal escalar amb calma i equipar amb cura.



Avui mes que una cordada semblem una petita "mani" vertical, en Sergi, en Zapi i en Santi s'han unit a la protesta. Es el torn de Laura i deixa a les "vedettes" sota els focus. Prou feina te ella per encarar un nou diedre fissurat que es menja tota mena de peces petites i on cal ser suau i precís de moviments.




Tirada preciosa, vertical i cantelluda on millor no fallar. I si porteu a algu que us faci fotos des de dalt, com es el cas d'en Sergi, us quedara un "book amb vistes" la mar d'apanyat. La ressenya que tenim dels aperturistes li marquen una reunio, pero a part d'incomode no val la pena parar a muntar-la, millor seguim per terreny facil deu metres mes i estarem ben amples i espaiosos per encarar el darrer llarg.




Si el sostre del primer llarg ja hem trobat una graduació en lliure ben desfasada, al darrer sostre es simplement estratosfèrica. Pero no hi ha desplom fissurat que amb paciència i recursos que s'ens resisteixi...
Els darrers metres son pur plaer ressenguint una allargasada fissura mes facil d'equipar que d'escalar. Quan traiem el nas pel cim, una forta tramuntana ens recorda que seguim a casa seu. Tot i el bucolic paisatge mediterrani que tenim a tocar, aquestes terres son tant encisadores com plenes de caracter.



Via molt recomanable, molt mes exigent i atlètica que la seva veina "Poseidon", roca igual de genial i on el joc d'Aliens i els Camalots fins el nº1 trauran fum. Hem trobat una mica desfasada la ressenya dels aperturistes, ningu li ha vist color en lliure i segur que el 6b es força mes dur del que proposen. 
Aixi ho hem vist nosaltres:


*** Esperit Mohicà, 155m, 6a, paret de Rúbies, Peladet oriental

diumenge, 4 de març del 2013


Un brillant reguitzell de noves vies ha donat un cert aire de descoberta a aquests contraforts que s'alcen a la frontera de les cingleres oblidades i amb elles el primer en reviscolar ha estat el llogarret que les custodia, Rúbies. Murs antics i sostres precaris testimonien el seu oblit des que va ser abandonat als anys setanta, però la seva esglesiola llombarda encara té planta i dóna fe de la força necessària per arrelar-se en aquest paratge de bellesa nua i solitud volguda. 


La bonança del dia, però, tempera la nostàlgia i ens retorna a la realitat lluminosa d'unes parets de pell clara i rugosa, prestes a satisfer els anhels dels nouvinguts. Tot i així i a despit de la seva aparent complaença, no puc deixar de sentir-me com un element dissonant que trenca el silenci assossegat de l'indret. 


Intrusos que prenem forma en el repic de la ferralla, el panteix que succeeix la conversa quan el camí és fa costerut i una fressa de paraules que ja no serveix per anomenar el ramat o la collita, sinó els nous camins que fugint del seny i la raó enfilen pel bell mig de l'espadat. 


I és la familiaritat d'aquests sorolls la que em retorna a la rutina de l'escalada mentre s'activen un a un els engranatges que hauran de capgirar l'horitzó i emplenar-lo de perfils verticals. Amb tanta divagació, però, ens hem distret i toca tornar enrere mentre inspeccionem amb atenció el pedestal en busca de la clau de pas que donarà el tret de sortida als esperits (mohicans) que hauran de guiar les nostres passes. 


I vet-la aquí, una discreta fletxa assenyalant el punt on s'inicia el recorregut que l'Indi a tingut l'enginy d'imaginar en aquest pany de la muralla que s'alça enèrgica per sobre els nostres caps. Li toca a la Montse escollir llargs i com que li pot el cuquet de ser ella qui comenci la travessa, amunt que va per aquestes plaques que s'entesten a trepitjar-se les unes a les altres i sorprenen pel seu tacte agraït i pasmosa docilitat alhora de deixar-se equipar. 


La gentilesa dura fins arribar al trencaclosques de la segona tirada, un mur estrany de factura sorprenent. És com una torre feta de maons asimètrics encaixats tan sols per la incerta subjecció del seu propi pes. 


Escalar-lo és un exercici de contradicció, perquè si bé les regletes no poden ser més bones i abundoses, també és cert que de ben poques te'n refies i malgrat tot acabes abocat al buit i confiant-hi amb recel però sense remei perquè les forces no permeten entretenir-se en l'elecció tan com la prudència aconsella. 


La tirada és potent i arribes a la reunió amb la sensació d'haver hagut de tibar més del que t'esperaves, però seduït pel goig de tanta verticalitat que no sembla tenir intencions de cedir ni un pam en la tirania del seu dictat. I per què mentir, nosaltres encantades de seguir guanyant terreny al vertigen i més quan la travessa és tan acrobàtica com la que tenim per davant. 


Cert és que no hem sabut veure les plomes i ossos que invocaven els esperits, però hem gaudit de cada una de les bústies que amagades rere el contrallum desgranaven els passos d'aquest flanqueig sorprenent teixit pel fil de la ingravidesa i amb una funció gens trivial doncs ens permet evitar amb elegància el sostre que corona la torre. 


El nostre pany es refon ara amb la part alta de la paret per guanyar tota l'extensió del contrafort. Ja no som cercats per parets d'aire, però sí que encara som sotmesos als capricis de la geologia que fan oscil·lar la roca entre la solidesa rotunda de l'esperó i la fragilitat contrastada d'una estrambòtica agulla que millor ni tocar, per no parlar d'alguna que altra panxa amb segell descaradament vilanoví. 


Tot un cúmul de sensacions que tindrem el gust de plasmar en uns fulls curosament resguardats a la penúltima reunió, testimoni dels que ens precediren i costum que sempre arrenca un somriure de complicitat. 


Darrer desplom d'arrencada més que potent i els nostres braços que es queixen amb tota la raó del món per aquesta última concessió a una verticalitat que, per fi, s'atenua en un breu diedre puntejat de pitons que parlen per si sols de la bondat del seu rocam. 


En no res soc a la carena on m'espera la Montse i un horitzó de cims nevats que ens recorden que a l'hivern encara li falten dies per marxar. No li fem cas, som a recer del vent que s'escola paret avall i ja ens pot fer la guitza, gaudint de la dolçor de la carena i un sol tardà que trastoca la calidesa dels colors. 


M'agrada aquest lloc, el seu ritme és pausat i més en dies com avui en que la solitud esdevé privilegi. M'agrada escalar-hi ja que les vies adquireixen la subtilesa de temps passats. Potser és el tarannà de l'indret, potser soc jo que m'ho miro amb bons ulls, sigui com sigui m'agrada tornar-hi i més amb tan bona companyia!