" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Esportiva marinera, Roca Maura (sector dreta), Estartit

Diumenge, 30 d’agost de 2020


Roca Maura sempre ha estat refugi certer d'hivern i en dies de tramuntana és un espectacle veure les Medes envoltades de mar arrissada des de la bonança dels seus murs. Avui he constatat que el seu recer s'estén als matins de tempesta i continua sent sentinella sever que ens fa sentir immunes a nuvolades i trons.



Per si de cas, però, ens centrem en investigar la seva faceta més esportiva, no sigui que la pluja decideixi apropar-se més del compte. La paraula és sorpresa davant una roca de textura tan agressiva com la verticalitat que exhibeix el contrafort. Petit caos de pilars, esperons i fissures que amaguen vies exigents, atlètiques i ben resoltes.


No s'estan de res, demanen tècnica i potència a parts iguals deixant-nos els braços fosos i l'atenció esmolada per intuir els moviments. Escalem fins que la pell dels dits diu prou, en perfecta simbiosis amb la tempesta que emplena la solitud del racó de trons i promeses de tardor!



Notes d’interès vertical: Per primer cop m’atanso a les vies d’esportiva de Roca Maura, tot i tenir ullat des de fa temps el vistós contrafort que les allotja encara no s’havia donat l’ocasió propícia per deixar-me temptar. Ubicades a la dreta de les antenes, el seu accés és ràpid i còmode, tan sols cal aparcar al final del carrer Montseny de la urbanització Torre Moratxa (Estartit) i localitzar el sender que en deu minuts en porta a peu de paret (evident).


L’orientació sud garanteix sol i refugi de la tramuntana. Passem primer per sota el sector esquerra (vies breus i amb passos ben concentrats) i després de creuar per la base d’un esperó (passamà) ens plantem al sector de la dreta, un improvisat gronxador ens hi dóna la benvinguda. Rutes llargues on impera el sisè grau.



Ens centrem en les primeres que ens surten al pas, resulten tècniques i amb predomini de regletes, alternades amb trams de fissura que demanen traça amb els empotraments. Variades, tal com el relleu de la paret deixava intuir, rabiosament dretes i amb assegurances ben col·locades per obligar-nos a escalar.


La roca mereix una menció a part, de tan bona fa mal als dits, adherent i amb trams de textura coral·lina que fan perillar la pell. Costa trobar ressenyes i poc a poc s’hi va fent feina sumant nous itineraris d’atractiu indiscutible, així que feu com nosaltres i deixeu-vos portar.


L’escalada és el que promet, elegant i amb el deix salvatge que tenen les vies que et fan treballar ben atent des del mateix inici. L’únic perill és distreure’s amb la placidesa de la plana de l’Empordà que es desplega serena als nostres peus desmentint tanta verticalitat!


companydeviatgeiatzars: Lau

**** Dentrometidos (235m, 6c - 6a obligat), Quarta Agulla de Comalestorres, Cavallers

Diumenge, 23 d’agost de 2020


La quarta agulla de Comalestorres t'entra pels ulls, és inevitable, la simplicitat de les seves plaques és tal que enlluerna. Fascinats per la seva aparença impenetrable ens veiem abocats a una escalada intrigant, tan sols roca nua, despullada de tot ornament. Passos misteriosos que ens mantenen sempre al límit de l'equilibri fins trobar el recer d'una fissura que ens ancori de nou a la solidesa de la paret.



No hi ha línia tan sols ondulacions suaus o nervis de roca, minúscules pistes en aquest mantell uniforme. La Dentrometidos navega impertorbable per una successió de murs que s'encavalquen ordenats oferint-nos breus desploms o alguna bavaresa oportuna que trenca el seu domini monolític.



A diferència de les seves veïnes Pistacho i Blues no deixa que les fissures marquin el seu camí, s'endinsa volgudament a les plaques on hi descobreix una lògica que requereix nervis serens per fer-la factible. Fins i tot als diedres de la part superior de l'agulla l'adherència mana en aquesta dansa vertical. Quina escalada tan diferent a la que estic avesada, certament el granit sempre em reserva lliçons elegància magistral.



Notes d’interès vertical: La trilogia Pistacho, Blues i Dentrometidos s’ha convertit en una clàssica de Cavallers, fer-se amb ella requereix un cert domini de l’escalada en granit per gaudir-la amb solvència. La Dentrometidos desvetlla caràcter propi, a diferència dels altres dos itineraris defuig fissures i escull navegar per plaques d’aparença impenetrable.



Semi-equipada amb espits i parabolts demana un plus, ja que els murs no són fàcils d’equipar, ni de llegir. Curiosament comprovem que el grau el donen breus desploms de passos rabiosos, les plaques es resolen amb tècnica i pols ferm, així que si no esteu avesats a l’adherència la graduació resulta collada (6a obligat) i l’escalada compromesa.



Cal navegar serens, però els moviments són d’una elegància que ho compensa tot. Les plaques són obligades, però la roca és excel·lent i et permet confiar en els cantells més minúsculs o equilibrar-te aprofitant les ondulacions i nervis que trenquen la seva homogeneïtat.



Oportunes fissures donen varietat a l’itinerari i permeten equipar, caldrà un bon grapat de cintes, friends fins el 3 (repetir mitjans fins 2), micros i un joc de tascons. Un estrep no fa nosa per trampejar els passos més durs.



La via comença a la dreta de la característica fissura de la Blues, un parabolt solitari a uns metres del terra dóna la pista i ens deixa clara la tònica de la jornada. El descens és amb un ràpel (50m) instal·lat en una lleixa a la dreta del cim fins una vira herbosa per la que desgrimpem cap a la tartera que porta a peu de via.

Noms “punkys” per escalades solitàries que ens fan sentir privilegiats, bellesa salvatge que ens arrossega a voler-ne més!
 
conspiradorsdelavertical: Lau&Joan
 

** El Gat a l’Aigua (145m, 6a+), Cavallers, sector Gat Fer


Dissabte, 22 d’agost de 2020


L'estiu és època d'extrems, d'opcions contraposades fruit d'una estratègia única, fugir de la calor. Així que del turquesa mediterrani salto al verd translúcid dels estanys pirinencs, però els ulls no s'hi entretenen, l'espectacle és a les alçades on impol·luts panys de granit ens esperen. El vent, però enreda núvols als crestalls, així que cerquem recer als discrets murs de sota la pressa de Cavallers.



Toca explorar sectors nous, ressenya en ma intuïm la via que amaguen aquestes planxes perfectes encaixades amb encert perquè no faltin fissures. Torno a gaudir d'aquesta roca que sempre m'agafa de nou, tècnica i atlètica alhora m'exigeix i més després de mesos de sequera vertical. El cos recupera la memòria del moviment mentre els dits llegeixen el gest ocult a la roca, aprenentatge continu d'un mestre exigent.



La via és breu, però la seva lògica li confereix una discreta elegància confirmada per l'arc final que dibuixa el seu sostre. Curiós sector amb noms gatuns que compleix a la perfecció amb la tasca assignada, desvetllar de nou el fanatisme vertical. Estem al lloc correcte, l'esportiva s'encarrega de donar-ne fe i esgotar braços fins que les darreres llums imposen el retorn a la calma!




Notes d’interès vertical: Línia discreta, però amb dues darreres tirades prou aèries que ressegueixen l’atractiva fissura d’un arc de roca motiu de ser de la via. La ruta s’ubica en una dels murs que s’alcen enmig de bosc per sota la presa, un cop comences a aproximar costa de trobar la paret, així que és interessant tenir-la localitzada des de l’aparcament.


Per arribar a aquest sector cal deixar el cotxe en un petit aparcament senyalitzat en una pista lateral a mà dreta en baixada, un quilòmetre i poc abans de que la carretera creui el riu. El pany on es localitzen les vies del sector del Gat Fer el tindrem davant nostre a l’esquerra, un sender poc evident amb una fita a l’inici que surt de la carretera mateix ens hi porta en vint minuts.



Cal estar atent a les fites, el camí creua unes tarteres incòmodes fins un ressalt amb una corda fixa, superat aquest anem a la dreta, creuem per una petita zona d’esportiva i el camí queda tallat per una gran planxa inclinada de granit. Baixem amb l’ajut d’una corda fixa i anem a la dreta, la via comença a la dreta d’una petita cova, el primer bolt és visible per sobre un desplom breu i decidit. Són quatre tirades (compte que la segona tan sols té deu metres) semi-equipades amb bolts als passos més picants (6a obligat).


El primer llarg està una mica brut, però queda compensat per la franquesa dels diedres que ens surten al pas i una bavaresa final que arrodoneix l’itinerari. Mantinguda en el sisé grau, es deixa equipar bé i com sempre, el granit té la seva tècnica, cal treballar els passos, tot i que la dificultat la marquen els trams verticals.


Porteu material que cal completar les tirades, un joc de friends fins el 4 (repetir mitjans), micros i tascons seran bons aliats. Les reunions estan equipades. El descens és amb un parell de ràpels, el primer de 50m amb tendència a l’esquerra per trobar la instal·lació de la via veïna,el Gato Perez, un segon ràpel més curt ens deixa al terra.


 
Una via perfecte per un dia ventós, breu, però atlètica quan el grau va cap amunt i amb caràcter auster als trams de placa. Si el temps o les ganes aconsellen noves dosis de roca no faltaran sectors d’esportiva propers. Absolutament recomanable la Placa Xalmet, escola severa i amb estil propi. Perfecta i completa jornada d’aprenentatge... al final li trobaré el punt al granit, prometo insistir!

 conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

Postals des de ses illes

Juliol i agost del 2020 


Quan el planeta Balear és a bavor l'aventura no té format vertical. Topem amb un horitzó ondulant de vent i sal, dies blaus! Hores mirant d'on ve el vent, amb la certesa de que quan el sol se'n va a dormir el paradís s'emplena de llum!

























Merci Arnau, per tant i tan bonic!