*** Il Mondo Imprigionato dal Materialismo (220m, 6a+/A1), Col di Bousc (2.494m), Marmolada, Dolomites

Diumenge, 31 d’agost de 2024

La reina de les Dolomites, la Marmolada, ni ens l'havíem plantejat en aquest viatge. Des del Pas de Fedaia tot sembla massa gran, massa complex per aventurar-s'hi, però Il Mondo Imprigionato dal Materialismo ens permet un tast en petit format de les superbes plaques de les que tothom parla.

Sota el blau difús de la glacera, el vessant oest de Col de Bousc fa possible el viatge, paret de roca albina, maleïdament compacta i feta per a la intriga. No hi ha línia evident, tan sols la intuïció del moviment. Tacte i equilibri ho són tot. Hermetisme que no està renyit amb la lògica, com a prova l'equipament, pitons i ponts de roca que treuen el màxim partit de la paret sense forçar-la.

Les expansions queden reservades a les reunions. Criteri innovador que fa tradicional una escalada de concepció moderna pel que fa a la recerca del gest i la dificultat. El resultat una via elegant i tècnica, molt del gust dels qui no volen respostes a primer cop d'ull. Escalada atractiva i sòlida en una petita vall glacial encara en evolució. Coneixença que esperem obrirà portes.

Notes d’interès vertical: Il Mondo Imprigionato dal Materialismo (ressenya final del post i detalls croquis aquí) impecable en la seva sobrietat, suposa un retorn al criteri i bon gust de l’estil tradicional amb l’escenari grandiós de la Marmolada com a teló de fons. Tremendament elegant, demostra del que és capaç l’adherència ben entesa. Escalada que hauria de ser tendència.

- Oberta el juliol del 2017 per Heinz Grill, Florian Kluckner, Sandra Schieder i Barbara Holzer (no perdeu de vista als dos primers, interessant fornada de vies amb segell d’autor).

- Semi-equipada en format clàssic, intel·ligent i novedosa limita l’ús de les expansions a les reunions, restringint-les a un bolt amb anella reforçat per un pitó o pont de roca en cada una de elles. Tan sols la reunió cimera és d’un únic pont de roca. Tirades protegides per pitons i excel·lents ponts de roca quan no hi ha opció pels flotants. De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1) i tascons.

- Dolomia de solidesa impecable on l’adherència es protagonista. Predomini absolut de placa compacta i tècnica amb comptades fissures i forats que aporten varietat i permeten un plus de verticalitat a l’itinerari. Tacte increïble i lectura que requereix habilitat i bon ull. Roca amb registre propi, segell de la Marmolada.

- Grau rigorós englobat dins un registre clàssic. Dificultat sostinguda i estretament vinculada a una bona navegació (6a+/A1 oblig).

- Compromís mitjà, tot i el caràcter tradicional de les assegurances la via és correctament protegida i dóna opcions a flotants. Aproximació i descens còmodes suavitzen el context.

- Orientació oest, durant tot el matí la paret resta a l’ombra.

- Traçat magnífic que rere una aparença modesta demostra virtuosisme al navegar i esperit crític en mantenir-ne la integritat (foto Arrampicata-Arco). Pel general la tremenda lògica de les tirades queda oculta per una muralla d’aparença impenetrable, pitons, ponts de roca i la pròpia morfologia de la paret són els que dones les pistes en les distàncies curtes. Primera tirada ens posa en situació i la segona mossega amb una travessia final que no deixa indiferent, passos amb un toc extra de picant. Memorable cinquè llarg, rotunda diagonal on verticalitat i forats sumen ambient i intensitat. A la setena tirada la bellesa de l’adherència exhibeix tot el seu potencial.

- Accés, per la carretera SP641 arribem al Passo Fedaia, creuem la presa i un cop a l’altre costat seguim les indicacions de l’aparcament d’autocaravanes que ens porten sempre amunt. Deixem enrere un seguit de restaurants i a la part alta trobem una àmplia esplanada on aparquem, prop de l’antiga estació del telefèric de Pian de Fiacconi (enllaç maps).

- Aproximació (mapa final post), a l’antiga estació de telefèric busquem els senyals per a la Forcella Col di Bousc i seguim el camí que avança en direcció oest (sender 618). Després d’una pujada i una baixada (es passa prop d’un conducte de l’Enel) voregem per sota el sòcol inferior de Col di Bousc fins entrar a una petita vall. Remuntem ara amb el vessant oest ja a la vista i abans de creuar el riu pugem cap a la base de la paret.

La via s’enfila per la paret situada a la dreta d’una cascada (30min). L’inici és per les plaques de la dreta d’una característica zona humida i fosca on la roca pot estar mullada, primer pitó visible. Uns cinc metres a l’esquerra comença la Via dei Vecchi e Grigi (equipada ponts de roca).

- Descens, sense anar al cim, creuem els prats en direcció contrària a la paret (est) seguint fites. Baixem per pendents herbosos i quan el pendent s’accentuà el camí baixa en diagonal a la dreta i enllaça amb les antigues pistes d’esquí i remuntadors de la base de Col di Bousc on trobem un marcat camí que seguim a l’esquerra i ens retorna a l’aparcament (50min).

Il Mondo Imprigionato dal Materialismo és una clàssica reinventada, elaborada amb una perspectiva esportiva, però prenent mètodes tradicionals com a punt de partida. Brillant, confirma el talent dels oberturistes per trobar línies lògiques i elegants en parets aparentment secundàries i ens permet una primera aproximació al tipus d’escalada que suposa la Marmolada. Una línia que obre ments i portes.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya web Arrampicata Arco

mapa aproximació i descens

*** Ultima Tule (220m, 6c), Sass de Stria (2.477m), Passo Valparola, Dolomites

Dimecres, 28 d’agost de 2024

Dolomites ofereix un ampli ventall de possibilitats al que adaptar les nostres preferències verticals, però es reserva un punt d'imprevisibilitat que ho capgira tot. Avui tocava cara sud per guanyar-li el pols al fred i una via on fluir de forma raonable. El primer llarg de Ultima Tule confirma que les expectatives disten del que la ressenya suggereix i uns núvols als que li falta cel ens retornen a l'ombra.

L'escalade du plaisir que ens prometíem no ha arribat ni a començar. La paret del Sass de Stria es demostra capaç d'una verticalitat a la que cal tenir-li respecte. Roca compacta, orfe dels habituals forats i cantells, tan sols trobem regletes i roms que cal negociar. L'escalada és dura, tècnica fins l'exasperació i molt, però molt engrescadora. Posats ja en situació comencem a gaudir de la moderna elegància de la ruta.

Ultima Tule és una línia que no es pot intuir, s'ha d'escalar i acceptar per on ens porta per apreciar-li el gest imperatiu. L'únic que se li podria retreure a la via és que no arribes a cim, però al final acaba sent avantatge ja que ens permet submergir-nos en el fascinant món soterrat de les trinxeres que hi porten. Gran dia el d'avui, ens l'hem sabut guanyar!

Notes d’interès vertical: Ultima Tule (ressenya final post i croquis detallat aquí), si voleu una via que no doni treva aquesta és la vostra, ben equipada, però obligada, fa escalar des de l’elegància i la tècnica. Esportiva de paret depurada i intensa. L’estètica de la dificultat. Oberta l’any 2008 per Roly Galvagni i Diego Filippi.

- Via equipada (bolts), en conjunt ben protegida, però amb expansions col·locades a distàncies que mantenen l’exigència dels passos. Important, a la segona tirada falta un bolt, quedant un pas de 6b obligat i atlètic. Alejes puntuals als trams més senzills, els únics on és necessari fer anar flotants. Reunions rapelables.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1) per protegir millor eventuals caigudes sobre repisa i els trams on dificultat baixa.

- Dolomia on prima la qualitat, predomina la roca gris compacta i amb bona adherència, tan sols cal parar atenció a breus trams on la roca vira al groc. Variada, ens brinda murs permanentment verticals on la placa s’intercala amb diedres, fissures críptiques i com no, amb els obligats desploms.

- Grau ambiciós, una via on s’ha d’anar sòlid en el sisè (el primer llarg ja ho deixa clar). Escalada de col·locació, exigent i sostinguda en dificultat (6b oblig).

- Compromís baix, les dificultats es concentren en l’execució de l’escalada. Una aproximació i descens francs i agradables la converteix en una bona opció per dies de temps insegur.

- Orientació est, assolellada, rep els primers raigs de sol i només a partir del migdia apareix l'ombra.

- Traçat incandescent, una línia directa en la que les úniques opcions vàlides són elegància i continuïtat del gest (foto final post). Set tirades on els bolts marquen un itinerari de lògica oculta i atractiu rotund. L’extra de picant el donen seccions curtes de major dificultat (6b+/6c) i uns flanquejos que fan del buit part de la ruta. Com anècdota a la quarta reunió trobem un forat que pertany a les galeries Goldinger.

- Accés, gran aparcament situat al costat de l’antic fortí on es troba el Museu Forti Tre Sassi al Passo Valparola (2.168m) a tocar del Passo de Falzarego (enllaç maps).

- Aproximació, còmoda i ràpida (15 min). Des del final de l’aparcament prenem una pista/camí que voreja en direcció el Passo de Falzarego (sender núm. 424). Un cop tenim la paret del Sass de Stria a la vista abandonem el camí per anar a buscar un característic mur on hi ha un sector d’esportiva, el sobrepassem i seguim pel sender que s’enfila per la base de la paret fins localitzar la via a la dreta d’una evident rampa canal. Una placa metàl·lica amb el nom marca l’inici.

- Descens, des de l’última reunió flanquegem cap a la dreta per un corriol que avança per prats en direcció nord fins trobar el marcat camí de la línia de trinxeres. Podem anar a la dreta i baixar sense pèrdua fins el pas de Valparola (30min).

O bé optar per anar a l’esquerra i fer cim de Sass de Stria a la par que copsem la magnitud del que suposava com a línia defensiva per l’entramat de trinxeres, túnels i restes d’instal·lacions defensives que hi porten. Altament recomanable, un fragment d’història on encara hi batega la duresa de la Gran Guerra en un entorn excepcional. Un cop fet el cim retornem pel mateix camí (1h).

Avui hem pecat d’ingenus, confiant en el punt de relaxació que permet un equipament suposadament generós hem vibrat de valent, per la duresa dels passos, però també per la bellesa salvatge i casual del traçat. Sigui quina sigui la versió, Dolomites et posa a lloc.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya blog Monti Alpago

foto traçat blog Planet Mountain