" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Esperó Tort (130m, 6a), Busa (cara sud), Solsonès


Dilluns, 17 de setembre de 2018


La muralla de Busa té un magnetisme al que és difícil sostreure’s, desprèn una força primitiva que té un punt intimidant. Sempre és un encontre inesperat, perquè encara que ja la conegui em fa contenir l’alè quan es desplega al meu davant i em descobreixo novament incapaç d’endevinar-li punts febles. Malgrat que breu, rotunda i esquerpa, pretendents no li falten i darrerament a les seves parets han proliferat un munt d’itineraris que són un fidel reflex d’aquest caràcter.



L’Esperó Tort el van obrir fa té tres estius d’una tacada i sense expansions, posteriorment es va adreçar el traçat pels panys més esvelts i li van afegir alguna xapa per compensar l’exposició que com podrem comprovar esdevé segell de la ruta. Porto un parell de mesos sense tocar roca i la idea és una via de bon fer per anar recuperant sensacions, així que confiem en la ressenya que ens presenta l’Esperó Tort com via de grau moderat i bona per iniciar-se al cingle.




Part de raó té, el grau de la via està sempre dins els límits raonables, però la roca és una autèntica loteria, de cada quatre còdols un cau segur i en conjunt resulta molt poc franca d’equipar amb la conseqüent dosi d’exposició que comporta. L’arrencada ja apunta maneres, un diedre roig d’anar fent sense presa, deixant que els dits s’acostumin de nou a la textura d’aquest rocam, aspre, adherent, però irremeiablement incert.




Un flanqueig potent sobre cantell menut i ben protegit per un bolt que no pot ser més oportú ens treu de sota el sostre i ens permet recuperar la lluïssor de l’esperó. Però abans d’atènyer la línia franca de l’aresta ens topem amb un diedre ingrat i esmicolat en la que un pitó dubtós torna a disparar la concentració al màxim. La següent tirada s’intueix emocionant, ens aboca de ple a la verticalitat en una travessa tan excitant com perillosa (paraules del company i plenament encertades).



L’esveltesa de la placa incrementa la sensació de buit que tenen tots els flanquejos i la roca té la desesperant virtut de meravellar-te i sobresaltar-te a parts iguals. Com poden uns còdols tan ben plantats esdevenir volàtils a la que baixes la guàrdia i tibes com reclama la seva insolència. Si li afegim que costa d’equipar i poc material trobem a la paret, el resultat és una via on el compromís mana. La concentració amb que escalem en dóna fe.



Tercera i darrera tirada, completament neta, que no decaigui l’esperit aventurer. Una placa senzilla de gest menut i verticalitat minvant posa el punt final a aquesta escalada que ha resultat ser vibrant. Certament la ressenya que portàvem i la descripció que en feien els oberturistes no reflecteix en absolut el veritable caràcter de la via, la bellesa del traçat és parella al seu atreviment, però falta polir-la perquè llueixi com cal. No apta per taquicàrdics!



Test de còdols: Via potent que requereix tenir clar el compromís que suposa un rocam delicat, difícil d’equipar i assegurances escasses (deunidó els oberturistes aventurar-s’hi amb tan sols flotants). Tres tirades en les que cal escalar en totes elles, el diedre inicial i la placa del segon llarg són els que defineixen el traçat.




Poc material trobareu a la via, un bolt i un pitó al primer llarg al que cal sumar un pont de roca i tres bolts a la segona tirada, compte amb la segona reunió que és d’un sol bolt i costa de reforçar. La roca, tot i les llastres i còdols mòbils és prou bona, compacta i neta de fissures, us haureu d’esforçar per protegir mínimament els passos.



No calen peces grans, portàvem vuit cintes, friends (0,5 al 2), aliens i no oblideu tascons mitjans o tricams que faran feina. La via és xula, però són de les que s’han de pair a poc a poc, apte tan sols pels iniciats amb rodatge en aquest terreny d’aventura!


**** Dent de la Llardana (3.085m), recuperant els orígens


Setembre 2018

 
El 28 de desembre del 96 trepitjava el meu primer tres mil, el Posets. Era un d’aquests dies d’hivern de fred rabiós, però tan nítid que semblava que només calia allargar la mà per notar el fil tallant de les arestes. Desconeixia que la bellesa pogués ser tan simple, només blanc i blau apropiant-se d’un paisatge on totes les sensacions eren noves.



Llevat de les botes, la resta de material era prestat, el refugi d’Angel Orús encara era una petita construcció fosca i humida engolida per la neu, però no recordo cap ni una d’aquestes incomoditats, tan sols l’alegria de l’aventura. L’experiència em va enganxar de tal manera que perdre’m pels cims del Pirineu es va convertir en sana addicció. 



Mai m’ha agradat col·leccionar objectes, de què serveix tenir l’espai envaït per coses que ja han fet la seva funció. En canvi col·leccionar aquests cims agermanats per la cota dels tres mils metres m’emplena l’esperit sense fer gens de nosa. És com un joc al que li he agafat el gust, però com a tal a vegades queda relegat per la intensitat d’una nova joguina.




En aquest cas ha sigut la verticalitat de les parets la que m’ha mantingut allunyada dels cims més alts, però el mapa del desig on cordals de blau bromós es desdibuixen en l’horitzó ha mantingut intacta la seva aura. Sempre ho he dit, jo vaig començar trepitjant cims, l’escalada és sobrevinguda, una conseqüència de voler anar sempre un pas més enllà i que s’ha revelat com el complement perfecte per gaudir a fons d’aquestes muntanyes.



Així que; com pot ser que faci ja quatre anys que no trepitjo cap tres mil! Ha sigut pensar-ho i sentir una enyorança que m’ha empès a rescatar la meva llista de cims. De fet no calia, tenia clar a quin volia anar, el Dent de la Llardana, formidable ullal que s’alça com un bastió inaccessible a tocar del Posets i únic pic que em faltava d’aquest indret.



Als bons records se li suma la part pràctica, serà la prova perfecte per comprovar si tinc recuperat el dit del peu que m’he trencat aquest juliol. Dit i fet, em calço les botes a Eriste i enfilo els gairebé mil metres de desnivell que em duen al nou refugi d’Angel Orús (2.148m), un edifici sense sentit ni estètica que ha engolit el vell ja fa un grapat d’anys.



Per sort, la gent que hi ha fent travessa o ascensions té tot el caliu que li manca a aquestes parets enrajolades. L’endemà toca matinar, activar cos, ritme tranquil i deixar-se portar per la cadència d’un paisatge que va desgranant meravelles, agulles de Forcau, gorgues de la Llardaneta, ibons i crestalls, més un cel farcit de núvols que pugnen per imitar el relleu del massís.



Els grampons fan cruixir la neu de la Canal Fonda i com qui no vol la cosa ja sóc al coll de la Dent (3.015m), al meu davant apareix la seva silueta francament imponent. Si no et deixes impressionar per la seva arrogància és senzill endevinar-li el punt dèbil. Un flanqueig curt, aeri i un pèl exposat per les grades herboses del flanc esquerre et deixa a l’aresta cimera.




Tan sols has de girar-te per contemplar com el Posets desplega les seves arestes, Espadas, Bardamina i Paúl l’esguarden impassibles. Estic sola, tot aquests espectacle és tan sols per mi i de nou em sento afortunada d’haver trobat aquests cims al meu camí.





El Dien de Llardana o Tucón de la Canal (quin nom tan sonor, m’encanta) ha estat un retorn a un Pirineu que tenia una mica oblidat i per mi ha tingut un punt simbòlic. Retrobar-me amb el Posets m’ha portat tants records, que m’he fet el ferm propòsit de no deixar passar massa temps abans no torni a trepitjar aquests cims!



PD: Deixant de banda la qüestió simbòlica aquesta ascensió tenia també un vessant pràctic, testar si el dit del peu trencat s’havia recuperat prou bé. Només puc dir que objectiu complert, el dit perfecte, s’ha cruspit desnivell, pedres i neu immutant-se lo just. Espero que en breu hi hagi notícies des de la vertical!


*** Xemeneia Pallars (110m, V+/Ae), el Trident, Collegats


Divendres, 20 de juliol de 2018


No recordo qui me’n va parlar, només sé que em va cridar poderosament l’atenció sense cap motiu en especial, possiblement per l’entusiasme amb que me la van descriure. Indagacions posteriors concloïen totes amb el mateix resultat: és molt bona, ves-hi! Doncs bé, aproximadament deu anys més tard aquí em teniu, disposada a tastar de primera mà les delícies d’aquesta xemeneia.



No és que trobi especialment atractiva la sensació d’arrossegar-me, inevitablement encastada, en les fondàries subterrànies d’aquestes escletxes naturals, però les xemeneies estan dotades d’una lògica tan en sintonia amb l’escalada que no em puc resistir a indagar. Has d’utilitzar tot el cos, no s’hi valen els moviments de ballarí tan útils a la placa o temptejar la neta simplicitat d’un diedre.



Aquí l’escalada és en tres dimensions i cal inventar postures noves per adaptar-nos a la morfologia sinuosa d’aquests traçats. Sempre que n’escalo una surto amb la sensació que poques coses hi ha més clàssiques que una xemeneia, així doncs, malgrat que ingrates, és impossible no deixar-se seduir pel seu rude atractiu.



La Xemeneia Pallars té solera, oberta l’any 79 és una de les primeres vies del congost i una veritable lliçó d’enginy. No m’estranya que els oberturistes (Samsó i Caballé) es fixessin en la poderosa cicatriu que debilita l’enteresa de l’Agulla del Trident i ens brinda una porta d’entrada a les alçades del pilar.



El camí a seguir no pot ser més clar! Ens endinsem agraïts en la seva frescor, les parets es tanquen al nostre voltant i ens embolcallen amb fermesa, però la xemeneia és prou ample per no sentir-nos oprimits en cap moment. Lluny d’arrossegar-nos levitem, el buit es converteix en una constant i escalem ben oberts de cames intentant ignorar un pessigolleig constant fruit d’aquesta sensació tan aèria.



El traçat té un punt barroc, totes les formes són corbades amb mestria, però els dits sempre troben petites clivelles on ancorar-se. De tant en tant algun pas veritablement estret ens recorda el veritable caràcter d’aquest daltabaix geològic que estem resseguint. Enlluernats pel continuo joc de contrallums, no pots evitat una lleu decepció quan ens veiem avocats fora la xemeneia.

 

Una travessa lluminosa sobre roca tan aspre que fa senzills tots els passos fulmina qualsevol inici de revolta i cedim al dictat del traçat original. Enllacem amb una segona xemeneia que juga a ser diedre, toca fer canvi de registre. Roca roja, d’aparença incerta i tacte vellutat, tot són petits còdols i cantells que ixen de la paret perquè els agafis i composis el teu propi trencaclosques vertical.


Trapelles, es complauen en fer-te dubtar, quan en realitat compleixen la seva tasca a la perfecció, ferms com petits maons et deixen anar amunt sense vacil·lacions. Dalt el cim del Trident un somriure de complicitat, puc donar la raó a tots els que me l’havien recomanat i fer-ho jo al meu torn. Clàssica de plena actualitat!



Consells per escura-xemeneies: Interessant via de xemeneia amb un marcat aire riglero. Malgrat l’aparença tosca es desvetlla elegant, escalada atlètica, aèria i que requereix treballar la col·locació. Quatre tirades farcides de lògica, variades i ben singulars, no és una xemeneia a l’ús, la seva amplada fa que hi hagi pocs passos d’encastar-se, tot i així millor anar sense motxilla.



El primer llarg és el més exigent i obligat, bauma d’inici rabiosa i pòlida (6b+ o pels clàssics Ae/V+), la resta amb tècnica i bones tibades surt tot (V+). Segona tirada preciosa i acrobàtica, hi trobem els passos més estrets (V). La tercera és un flanqueig ascendent (IV+) sobre roca excel·lent que ens porta fora la xemeneia principal que es redreça de valent, fins un arbre a l’entrada d’una nova xemeneia que ens durà a cim.



Quarta tirada per una xemeneia-diedre en la que només cal encastar-se al final, roca d’aparença dubtosa, però sorprenentment bona, llarg molt estètic (V). La via està ben equipada, tan sols a la primera tirada cal un cop de gas entre segon i tercer espit (pas V+ net, alien gris útil), amb deu cintes, estreps (si no feu 6b+) i l’alien gris és suficient.



L’aproximació no pot ser més senzilla, deu minuts mal comptats des de l’aparcament de l’entrada del congost fins el primer túnel, ja veureu la xemeneia a la seva dreta, inconfusible, una senzilla grimpada ens deixa a la seva base. El descens també té el seu encant, des de final de via resseguir el marge de les parets (direcció congost) sense guanyar alçada (fites).



Al cap de poc, quan el camí comença a pujar veiem una marcada proa més avall a la dreta, amb un munt de fites al damunt que ens indiquen l’inici de la canal que, amb alguna desgrimpada senzilla, un munt de ziga-zagues i un parell de trams de corda, ens deixa a l’antiga carretera a peu de parets (20 min). Apa, ja només us cal tastar-la, que jo ja he complert. Si us agraden els traçats genuïns gaudireu!