Divendres, 3 de setembre - dissabte, 4 de setembre de 2021
No sé per què tendim al nord, cerquem granit en les alçades alpines, però aquest cop el nostre destí és l'oest. Hi ha tant per explorar, tota una serra sencera, Gredos, roca ibèrica. Cims castissos de nom sonor i escalada "recia", muralles que allotgen línies on prima la força de les fissures alleugerida per l'esveltesa de les plaques.
Paisatge de vent i pedra, cels mesetaris, duresa en l'entorn, el Torozo pren forma sota els nostres dits. O som nosaltres que fluïm en sintonia amb el seus relleus. Dubto, no sé qui modela a qui en aquesta descoberta mútua.
Tastem clàssiques on la clau són els diedres, escalada de coneixença que ens fa vibrar per la franquesa amb que se'ns ofereixen. Línies atemporals, sòbries en gest. Aprenent de nou els camins del granit!
Notes d’interès vertical: A la zona oriental del cordal de la serra de Gredos el cim del Torozo (2021m) destaca, clar divisori de valls veïnes. Des de la llunyania tan sols se n’endevina la presència ferma, però a la que ens atansem al Puerto del Pico la verticalitat cobra solidesa en magnífics murs de granit.
Bona escola de la zona centre, les seves parets ens ofereixen des de línies d’adherència punyent fins pilars on l’autoprotecció s’imposa, el ventall de vies és ampli i variat. L’accés és des de la zona d’aparcament que trobem al mateix
Puerto del Pico (1352m). Aproximació i descens mitjanament llargs que aporten un toc alpí i magnífiques vistes a qualsevol de les escalades.
Aproximació, des de l’aparcament passem per darrere del restaurant i anem a buscar el PR que puja al cim del Torozo i que enfila directe amunt per pendents herbosos. Arribem a un petit refugi de pedra i deixem el PR per girar a la dreta seguint un sender que va flanquejant fins un característic llom.
Pugem cap a la paret, però a l’alçada d’uns grans blocs on hi ha bivacs estem atents a les fites per tal de no seguir pujant (camí de descens que recorre la base de la immensa placa de l’Albujea). Iniciem un llarg flanqueig en lleuger descens que creua per sota tot el vessant sud-oest vorejant grans plaques tombades fins l’extrem dret del Torozo per on discorren els itineraris de concepció més clàssica (1h).
Descens, des del cim del Torozo baixem uns pocs metres en direcció al coll (nord-oest) i ràpidament trobem a la nostra dreta una instal·lació de ràpel (2 “cáncamos”). Amb un sol ràpel (30m) arribem a l’inici d’una marcada canal per la que baixem sempre amb tendència a la dreta (fites) fins el peu de la Albujea. Flanquegem per la marcada feixa de la base fins retrobar el camí d’aproximació (1h30min cotxe).
Resoltes les qüestions pràctiques, tan sols falta escollir via i com que és la nostra primera visita al Torozo ens decantem per dues bones clàssiques que ens iniciïn sense embuts en les particularitats d’aquest granit castís.
*** Gran Diedro (250m, V+), Torozo (cara SO)
Collita del 72, la primera
via oberta a la paret, escull l’esvelt diedre cap el que conflueixen totes les fissures com a eix central del seu atractiu i l’encerta de ple. Dificultat assequible, elegància i lògica garanteixen la freqüentació d’aquest itinerari que esdevé clàssic de referència i visita obligada per iniciar-se al Torozo.
La via està poc equipada, a les tirades trobem algun pitó i/o pont de roca i un friend abandonat a la darrera. A la placa del segon llarg hi ha dos espits, es poden utilitzar o anar per la fissura de l’esquerra, al gust de cadascú. Les reunions llevat de la darrera són sempre dos “cáncamos”.
De material necessitem dos jocs de camalots fins C2, un C3 i C4 opcional, joc de totems petits (negre, blau i groc), tascons i 14 cintes. El traçat segueix sempre la línia més evident traient el màxim partit de les fissures per protegir i a l’hora donar ambient. Dues primeres tirades en les que no hi ha un únic camí ens dipositen a la base del fantàstic diedre, raó de ser de la via. Tercer i quart llarg francament bons, demostren la solera del recorregut.
Per localitzar la via un cop a l’extrem dret de la paret prenem com a referència un gran arbre situat en un petit coll al peu de l’esperó. Pugem per una mena de canal cap a ell i poc abans d’arribar-hi flanquegem a l’esquerra a buscar la vertical del diedre.
La via s’inicia en una còmode replà rere un gran bloc característic per una placa amb grans xorreres negres. Acabat el Gran Diedre cal grimpar encara un centenar de metres (III/IV) sempre en tendència a l’esquerra fins el cim.
Escalada de les d’abans, la ruta navega per la paret amb la seguretat que dóna l’experiència i ens brinda un diedre que deixa ben clara l’elegància de la que és capaç el granit.
**** Guirles Campos (305m, 6b+, 6a/A1 oblig), Torozo (cara SO)
Festival de
via, placa, diedre, fissura, tot hi té cabuda i tot està resolt amb una mestria que obliga a escalar afinant enginy i tècnica. Caràcter clàssic al que se li suma un esperit indòmit. Oberta l’any 77 sorprèn la determinació amb que el traçat cerca la verticalitat de les fissures superiors i sorteja amb encert les subtileses de la placa.
La via respecta l’essència amb que es va obrir, trobem tan sols tres bolts (xapa amb el nom) a les dues tirades de placa i comptats pitons/ponts de roca a la resta de tirades. Reunions de “cáncamos”, excepte la última que cal muntar. Material necessari, dos jocs de totems/friends fins C3, un C4, tascons i 16 cintes.
Granit excel·lent, tant pel que fa a l’adherència com a la qualitat de les fissures, tot i que en trams puntuals líquens i roca una mica bruta delaten que la via no és tan freqüentada com es mereix. Grau ajustat, la via obliga a navegar i té trams obligats.
L’exigent diedre del L6 permet pujar en artificial si no és té el grau (6a/A1), tirada neta, atlètica i sostinguda, la joia de la via. Al L4 gaudirem d’una travessa trepidant, passos tècnics on cal confiança i cop de gas, originàriament es resolia amb un pèndol. Els dos primer llargs ens ensenyen com les gasta l’adherència en aquestes contrades, bon treball de peus i no pensar en l’aire entre assegurances és la clau per gaudir de la seva elegància.
Per
localitzar la via, poc abans de la canal que baixa de l’extrem dret de la paret busquem un arbre solitari enmig de les plaques, la R1 està al seu costat i l’inici és en un petit sostre fissurat a la seva vertical. La Guirles-Campos no arriba al cim, cal grimpar un centenar de metres (III/IV) sempre amb tendència a l’esquerra fins assolir-lo.
És una via on t’hi aboques de ple, navegar és converteix en obligació. Austera, exhibeix la noblesa de la que tan sols en són dipositàries les grans clàssiques.
Torozo, escalades de descoberta, parets que parlen el llenguatge del granit i nosaltres que en volem aprendre totes les seves possibilitats.
conspiradorsdelavertical:Lau&Joan
