" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Lusilla (190m, 6b+/Ae, 6a/A1oblg ), Miranda dels Ossos (nord Agulles), Montserrat

Dissabte, 29 de maig de 2021


Hi ha fissures que desvetllen un fanatisme desconegut, la Lusilla et provoca des de la primera mirada. Una línia d'aparença impecable capaç de dibuixar el seu propi camí a la muralla nord d'Agulles. Bella, intel·ligent i pèrfida, doncs ens sedueix amb un traçat d'arquitectura perfecta, però un cop ens hi endinsem descobreix un rocam no apte per esperits sensibles.



Costa connectar amb aquesta verticalitat mòbil, però víctimes ja del seu influx ho fem per força, així que obres la ment i comences a fluir amb l'ajut incondicional d'un notable ventall de ferralla a l'arnès. Levitem per un diedre inacabable, vestint-lo de passes sigil·loses que no pertorbin l'equilibri inestable que el sustenta.



Conscients de que res és sòlid, ja sigui burí, pitó o còdol, desconfiem de tot, mai l'escalada havia estat tan subtil, però alhora exigeix una energia salvatge per encastar-nos en l'únic recer fiable, el de la fissura que pren les formes més variades i es permet fins i tot breus flirtejos amb plaques igualment trepidants.




Ens adaptem a aquest entorn vertiginós i amb les regles del joc ben clares gaudim mentre la muralla es dilueix en buit. Mira que n'és d'intensa aquesta clàssica, elegància i tensió se'n disputen el protagonisme, en surts saciat!



Notes d’interès vertical: La Lusilla és d’una evidència visual tan directa que destaca amb identitat pròpia en la muralla nord d’Agulles. Oberta amb estil i audàcia el 1970, la lògica del recorregut, però es veu enterbolida per una roca sempre a controlar. La severa austeritat del traçat és parella a la de l’equipament.



Semi-equipada amb material divers, pitons, falques de fusta i burins intercalats amb ocasionals espits i algun bolt d’una recent restauració. La precarietat d’algunes d’aquestes peces sumada a la discreció del conglomerat exigeix solvència en l’autoprotecció.



Reunions competents (bolts). Les tirades són llargues, sostingudes i pràcticament netes on hi ha fissura, per tant és necessari un bon ventall de material: vint cintes, joc de tòtems/friends fins C3 repetint els mitjans fins C2, tricams i/o tascons i estrep.




Accés des del mateix GR que des de Can Maçana va al Monestir, abans d’arribar a la Cadireta, aproximadament a l’alçada de la via, trobem un corriol que puja directe a la paret (trams amb corda fixe). Un cop a la base de la muralla seguim uns metres a la dreta fins trobar el peu de via (40min). No hem sigut fidels al traçat original i enlloc de la canal per on va la Lusilla hem optat per entrar uns metres a l’esquerra per l’esvelta fissura de la Gironella, escalant en un sol llarg les seves dues primeres tirades (40m) fins la R2 de la Lusilla.



Descens amb un sol ràpel (50m) pel vessant oposat i anar en busca de la canal que ens baixi fins el refugi Vicenç Barbé i d’allà pel GR fins Can Maçana (1h). Orientada perfectament a nord garanteix ombra fins i tot al pic de l’estiu, opció a tenir en compte per fugir de la calor.



Escalada exigent i mantinguda en el sisè grau, curiós comparar la ressenya original amb graduacions més actuals. Si es planteja en artificial tenir present que els llargs estan força nets i el poc material que hi ha sol ser antic (6a, A1 obligat).



D’aquesta via en surts aprenent a relativitzar, però amb el ferm convenciment que hi ha una bellesa en la lògica que ho posa tot a lloc. Val la pena deixar-se portar, seducció vertical en tota regla.


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

*** Decguusala (135m, 6a), Només hi ha que funcionaris i jubilats (60m, 6a), Coll Roig, Montgrony

Dijous, 27 de maig de 2021


Parets plenes de cel, des d'on contemplar la pugna entre el blau que ens empara i un verd que s'enfila a tocar dels núvols. Nosaltres centrats en el pany que ens ocupa no volem explorar més enllà d'aquest llençol gris de plecs opulents. Coll Roig ens reserva plaers senzills, escalades sofisticades en el gest i gentils en la forma. Plaques que semblen fetes per sibarites, ens hi afermem amb delicadesa deixant qualsevol excés per verticalitats més notòries. A aquest racó de món no li cal molt per fer-te sentir ple!


Notes d’interès vertical: La memòria a vegades es queda amb el detall, la percepció d’un tacte exquisit que fa de l’adherència un joc amb normes pròpies definides per unes canaleres poc usuals a les nostres parets. La via passa a ser secundària quan et quedés captivat per l’instint d’equilibri que desvetllen aquestes plaques de calcari impol·lut. Relleus comptats per impulsar-nos amunt i bones, però no abundants fissures/bústies que ens ancoren a la vertical quan creix.


Decguusala, bones sensacions i escalade du plaisir que em resulta familiar des dels primers metres, la delícia de flanqueig de la penúltima tirada esvaeix tots els dubtes i el blog resol el misteri, escalada el 2014 i gaudida de nou aquesta primavera. Per arrodonir la jornada, una de les vies de la nova fornada que darrerament estan donant volada a aquesta petita escola, Només hi ha funcionaris i jubilats.


Com l’anterior roca excel·lent, adherència addictiva i moviments de mesurada elegància (bavaresa de la segona tirada és un prodigi de contenció, demana més tècnica que no pas força). Ambdues ben equipades amb bolts i químics, amb una desena de cintes és suficient per escalar-les. Grau correcte (V+/6a obligat), són bones vies d’iniciació, poc compromeses i si convé es pot afegir algun fissurer/friend per incrementar l’equipament existent.


Accés des de Gombrèn, anem en direcció el Santuari de Montgrony i just abans d’arribar-hi prenem una pista cimentada a l’esquerra que porta al refugi de Planelles (cartell). Passat el refugi la pista passa a ser de terra (en força bon estat) i puja per bosc amb alguna llaçada fins l’explanada del Coll Roig on aparquem. Des del pàrquing surt un camí que baixa lleugerament primer i després ja puja direcció a la paret.


Ignorem camins que surten a la dreta i pugem paral·lels a una tanca, fins ser a tocar de la paret, la creuem i ràpidament trobem la R0 de la Decguusala (dos químics i un bolt), la segona via comença uns metres a la seva dreta (15min). La Decguusala acaba al capdamunt d’una agulla, per baixar fem un curt ràpel (20m) per la cara nord i prenem un marcat sender que ens retorna a l’aparcament (20min). També podem baixar sense rapelar pel vessant sud, cal fer una curta desgrimpada fins coll de la dreta de la via i seguir per la canal fins el peu d’aquesta darrera agulla.


En Només hi ha que funcionaris i jubilats en acabar rapelem la via. Bon tast d’un sector cada cop més popular entre un públic que busca gaudir del plaer senzill de l’escalada. Roca de qualitat, equipament generós amb discreció i rutes ben executades en una paret modesta són el reclam perfecte. Coll Roig, atresora la placidesa dels capvespres on l’aire es fa lleuger.


conspiradordelavertical:Pep

**** La Tardor de Nebjeperura (210m, 6a), Dent d’en Rossell, Núria

Dimecres, 26 de maig de 2021


La roca t'explica històries, parla de camins que ella troba intrigants amb tal naturalitat que vols ser-ne còmplice. Cal escoltar-la de prop, tan de prop que la sents a frec de pell. Parem atenció a aquest paisatge sonor i constatem com sorgeixen notes vibrants, soroll de ferralla, lliscar de cordes, alè contingut.


Repetir una via et permet gaudir del detall, aprofundir en el traçat apreciant millor una factura ja de per sí notòria. Necessitava retrobar-me amb la Tardor de Nebjeperura, volia gaudir amb més serenitat de la bellesa esquiva de les seves fissures. El seu millor atribut, una austeritat que preserva la bravura de caràcter.



Repeteixo passos que ara semblen dotats d'una nova empenta, gestos de sòbria elegància inesperats en aquest granit d'aparença tosca. El record flueix, però l'escalada li dóna la intensitat que la via es mereix. Agrest, la seva línia esmolada desmenteix la placidesa d'aquest Pirineu saciat de verd. Segueixo pensant que és la ruta més lúcida de la Dent d'en Rossell.



Notes d’interès vertical: Potser la més clàssica de la Vall de Núria i amb sòlids arguments per ser-ho. Vertical, atlètica i lògica, té estil. Poc més a afegir a tota la informació que corre per les xarxes, ressenya de qualitat d’en Luichy (com és habitual, merci per tan bona feina) i material recomanat correcte: 12-14 cintes, tascons, friends fins el 3 i fam de fissures que n’hi han i de bones.



Itinerari semi-equipat, totes les reunions són amb bolts i rapelables, llevat de la darrera on tan sols hi han dos pitons. A les tirades bolts i pitons donen la pista del traçat i protegeixen passos més compromesos. Compte que els dos primers llargs sumen un grapat de metres, caldrà fer treballar bé les cordes per gestionar el fregament i si són de 50m cal improvisar reunions intermèdies.



La via s’enfila a l’esquerra de la paret, per sobre el contrafort rocós que en sustenta la base, un pitó amb anella i baga indica l’inici (R0) en unes repises a la vertical del característic sostre vermellós i inclinat del primer llarg.



Personalment prefereixo aproximar aparcant un parell de quilòmetres més amunt de Queralbs direcció Fontalba i agafar el camí que puja a Núria pel Roc d’en Dui. Quan ja tenim la paret al davant, abans que el camí baixi cap a la pista per on passava la via del cremallera ens fixem en les fites que pugen per bosc i creuen la tartera que porta al contrafort de peu de paret.



Grimpem el contrafort pujant pel seu costat esquerre ben atents a les fites i localitzem ràpidament el peu de via (50min). Un cop acabada la via pugem uns metres a l’esquerra a buscar la senzilla cresta (fites, desgrimpades i alguna tram de corda) que porta al coll on neix la canal herbosa que ens retorna a peu de paret (1h en total a cotxe).



Ha estat un plaer repetir-la, granit pirinenc en compàs d’estiu on deu anys més tard les passes tornen a semblar noves. Un record que esdevé realitat i manté la vigència del seu encert!


conspiradordelavertical:Pep

** Aigua i Tabac (125m, 6a), Plaques de Cal Barricó, Ripollès

Dimarts, 25 de maig de 2021


L'escalada és un rastre perdut enmig de la boscúria. Primavera exuberant amb notes d'estiu, simfonia verda que no ens aparta del nostre objectiu, la bellesa del gris. Elegància de vellut orquestrada per cantells que es fonen en subtileses impenetrables. Imaginem passes ingràvides enmig d'aquesta dansa assilvestrada.


Aigua i Tabac, el nom de la via és l'únic que no encaixa en les argúcies de les plaques de Cal Barricó, massa terrenal per l'esperit bucòlic de l'indret. Allunyats de tota grandiloqüència gaudim de plaers senzills, l'expressivitat del gest!



Notes d’interès vertical: Paret de dimensions reduïdes que acapara mirades pel contrast que suposen aquestes plaques de gris clar emergint del verd que les acull. Pany modest, però amb l’atractiu d’una roca compacta que obliga a jugar amb l’adherència sense privar-se de règies fissures que prenen forma de diedre, desplom o bavaresa. Nombrosos itineraris permeten escollir dificultat i tarannà (informació en el blog Eskalades al Ripollès), nosaltres ens decantem per una via que s’ha convertit en clàssica del sector, Aigua i Tabac.


Itinerari completament equipat amb bolts on predomina la placa tècnica de moviments elegants alternada amb passatges atlètics. Malgrat les aparences, la vegetació de la paret no molesta ja que el traçat l’evita, però li resta ambient. Les dues primeres tirades concentren la verticalitat i passos que fan rumiar, tercer llarg de tràmit que ens deixa en una feixa al peu d’una curiosa placa de roca fantàstica.



Quart llarg més senzill en dificultat, però interessant per la seva lògica natural. Des de la R3 podem ampliar l’escalada amb alguna de les línies d’aquest darrer mur (sector Àtic). El tarannà esportiu de la via fa que quinze cintes sigui material suficient, el grau obligat V+/A0. Paret orientada a sud-est per lo que a la tarda hi tenim certa ombra.


Tranquil·la aproximació per bosc (40min), aparquem al punt quilomètric 126 de la carretera N260 que va de Campdevànol a Ribes de Freser. L’aparcament queda a mà esquerra, en un antic pont al costat de la zona d’esportiva de Les Coves de Ribes, podem fer un canvi de sentit uns 400m més amunt a la Planta Embotelladora d’Aigües de Ribes.



Comencem a caminar sempre per la pista principal (dues cadenes impedeixen accés vehicles) que passa primer per davant d’una cantera abandonada i després remunta en forta pujada fins els plans on hi han les runes de la Masia de Cal Barricó des d’on ja veiem la paret (inevitable no pensar en Malanyeu). A l’extrem dret del prat superior surt un sender (marques vermelles i fites) que seguim fins que comença a baixar fort a la dreta, nosaltres prenem el trencant de l’esquerra que creua un torrent sec i puja fins la paret.


Un cop a la base voregem a la dreta fins trobar la nostra via (núm. 20 del croquis) que deu ser de les poques que no té el nom amb una placa metàl·lica a l’inici. La Cotaca s’enfila just a la seva dreta i L’Adeu a l’Scenic a l’esquerra. Descens amb un parell de ràpels per la mateixa via (45 i 60m).


Escalada tan agradable com el mateix lloc, deixem el compromís de banda i ens abandonem a un horitzó de cims suaus on descansar la mirada. Plaent com la fresca d’un vespre d’estiu!


conspiradordelavertical:Pep