*** Via de la Peseta (70m, 6b+) i Patafísica (115m, 6c+), Roca Maura, l’Estartit

Dissabte, 18 de maig de 2024

Roca Maura tan sols és incompatible amb la calor, perquè fins i tot en dies de pluja ens dóna opcions. Roca marinera amb pell de corall, el seu és el tacte de la tramuntana. Al cel encara hi queden núvols, però les ganes d'escalar i la brevetat de les vies són arguments més que suficients per ignorar-los.

Els murs de la Peseta llueixen eixuts, llastres mínimes que mosseguen els dits i ens obliguen a ser precisos en el gest. Verticalitat elegant que ens ho dóna tot fet, l'única imposició és navegar aquestes plaques que juguen amb el desplom. És d'aquelles vies que pren forma quan l'escales. Roca Maura, però és una dimensió amb moltes facetes i la Patafísica n'és la més guerrera.

Quina contundència la d'aquesta via, ignora la línia recta en benefici d'una visió clàssica del recorregut i aconsegueix amb lo mínim un traçat que pertany al domini del vent. Lògica infal·lible la de les seves fissures que no dubten en creuar sostres o esperons on mana la sensació de buit i la salvatge alegria de sortir-li al pas. Sap ser aèria i nosaltres amb ella. Al cim el mar i el blau de la tarda que es fon.

Notes d’interès vertical: Via de la Peseta (ressenya Bloc Empotrat) i Patafísica (ressenya original Blog Empotrat), dues vies breus, ben elaborades i d’estils contraposats que es complementen per garantir una jornada en la que verticalitat i bona tècnica seran claus.

* Via de la Peseta, sap aprofitar un buit de la paret per encabir una línia eminentment plaquera i de caràcter esportiu, però amb una lògica que treu el millor partit d’una roca on el tacte sempre es reserva la darrera paraula. Com moltes vies de Roca Maura no és el primer cop que la tasto, així que detalls logístics a l’enllaç de la primera visita.

* Patafísica, hi ha vies que et deixen el record d’una intensitat que cal mesurar i quan amb el temps guanyés perspectiva ve de gust tornar-les a repetir. Aquesta n’és una. Va ser oberta el febrer de 2014 per Martí Rovira i Víctor Ll. El novembre del mateix any vaig ajudar al Martí a reequipar-la substituint alguns dels pitons originals per bolts i des de llavors que em ronda pel cap pel seu caràcter aventurer i abrupta elegància.

- Semi-equipada en el punt just i amb material variat (bolts, pitons i ponts de roca vells). Reunions muntades (dos bolts), excepte la primera i tercera reunió que al ser comuns amb la Directa Gresca tenen tan sols un bolt i la resta són espits antics. Les assegurances estan majoritàriament on la dificultat apreta i col·locades per fer escalar, als trams més senzills estan posades amb molta alegria. Al darrer llarg hi trobem un parell de ploms pensats per fer artificial.

- De material necessitem deu cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre fins C4 o bé repetir el C3), tascons/tricams opcionals.

- Bon calcari sense polir, roca tosca de tacte aspre i cantells tallants. Murs de verticalitat ben trobada i sostinguda amb fissures que donen feina i trams de roca corall que fan anar l’adherència un pas més enllà.

- Grau amb un plus (6a/A1 obligat), trams atlètics que demanen bona tècnica i navegar en busca del pas.

- Compromís baix, logística senzilla i equipament en el punt just que la fan de bon gestionar.

- Orientació sud-oest, a partir de les quatre de la tarda el sol no ens atrapa.

- Traçat contundent, encaixada al pany que queda lliure entre la Directa Gresca i la Poseidon sap trobar una verticalitat que es resol en lliure, tot i que sempre queda el recurs de l’artificial en els trams més picants. Els llargs parells concentren la intensitat de la via, especialment el darrer, un esperó desplomat que fa volar.

En conjunt és un recorregut que no va directe, sinó que busca la lògica de la paret amb habilitat i elegància (foto via Bloc Empotrat). Llargs imparells amb regust clàssic i un punt de gas mai fàcil, atenció a la finura de la placa per arribar a la primera reunió i la sortida explosiva de la tercera reunió.

- Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

- Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Patafísica es troba al costat esquerra de la paret, passem per peu de via de la popular Poseidon i seguim el sender uns metres amunt fins trobar una vira herbosa que puja en diagonal a la dreta fins la base de la via de la Peseta. La vira segueix ara en diagonal a l’esquerra fins el peu de la Patafísica, marcat per un pitó amb un cordino i una fletxa blanca pintada, també podem veure els ponts de roca del primer llarg. Ignorem la línia de bolts de la dreta. Com a referència l’inici és gairebé a la vertical de l’antena del repetidor del cim.

- Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som al final del carrer on hem aparcat (15min).

Roca Maura té un sabor especial i a cada una de les seves vies s’hi reflexa algun dels matisos que la fan tan completa. Tàpia en petit format amb segell del nostre mar.

conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

π

*** Punxadits (125m, 6a), Roca Maura, Estartit

Dilluns, 3 d’abril de 2023

Hi ha vies a les que el pas del temps els hi dóna caràcter. Complau veure'n l'evolució. Fa deu anys vaig ajudar a polir una ruta recent estrenada, la Punxadits i des d'aquell primer tast ja en van unes quantes de repeticions. En el procés li he agafat estima i he pogut comprovar com de la mateixa manera que el traçat anava definint el seu propi espai en aquest penya-segat de secà que és Roca Maura també perdia pitons i guanyava en salabror.

M'agrada el resultat. El tacte segueix sent el del meu record, esmolat fins el recel, però ara reclama un gest més intuïtiu. Roca salvatjada encara, modelada per sol i marinada, que no ens deslliurà d'algun ensurt. Summament atractiva quan es fa atlètica i exòtica en el seu interior, la Punxadits respira.

Traçat fonedís que fuig de l'evidència, certament llueix millor en les distàncies curtes. Víctima de la tramuntana l'experimento un cop més. Quan el vent nordeja no puc evitar tornar!

Notes d’interès vertical: Punxadits (ressenya), sempre costa ser objectiu a l’hora de definir una via, però quan has ajudat a fer-la sorgir el criteri és torna més personal que mai. Deu ser la quarta vegada que escalo aquesta línia, el motiu és simple, m’agrada la senzillesa amb que la Punxadits escull i aprofita lo millor del pany més caut de Roca Maura. El resultat, un itinerari interessant tenint-ne en compte el context, rebuscat a estones, però obert amb una mentalitat clàssica que imprimeix estil.

Fruit d’una jornada de descoberta, quan Roca Maura encara era gairebé verge de vies, va ser oberta el maig del 2013 per en Grau i en Josep Mula amb els mitjans més clàssics, flotants i pitons. Quinze dies més tard en Josep i jo vam invertir una nova jornada en polir-la i equipar reunions i passos claus amb bolts de cara a facilitar futures repeticions.

Així doncs, estem davant d’una via semi-equipada amb bolts, algun pont de roca testimonial i un únic pitó (gairebé invisible) al segon llarg. Reunions muntades (bolts). Parabolts correctes, no acusen rovell, llevat d’una única excepció, el bolt que protegeix el pas de 6a desplomat del darrer llarg, actualment molt malmès. Una ullada a la ressenya basta per constatar que en aquests darrers anys la via ha perdut pitons i guanyat en caràcter i un punt de compromís.

De material necessitem catorze cintes, tòtems/friends (des de tòtem negre fins C2) i tascons, C3 opcional. El nom de la via ho diu tot, calcari amb segell marí i un punt esquerp. Trencat a trams, però amb un tacte corall que el redimeix i el converteix en excepcional, matèria prima de primera qualitat per a l’escalada. Compte al darrer llarg, sobretot al tram final (blocs inestables).

Grau mesurat amb correcció, tots els llargs tenen el seu punt de pebre i compromís (V+ oblig). Roca Maura mira descarada al sud, paret de ple hivern que es converteix en delícia quan bufa la tramunta, abrigats d’ella el mar és espectacle. Traçat, ja ho vaig dir en el seu moment, Punxadits té de tot en petita escala, diedre, placa, cova i desplom. Quatre tirades variades fruit d’un recorregut regirat, però que demostra instint a l’hora de trobar continuïtat en l’escalada.

Unes tènues marques de pintura vermella ajuden a orientar-nos, ja que la via força la dificultat i ara que falten pitons la tendència és anar a buscar el terreny més evident i senzill. En el segon llarg cal gestionar bé les cordes per evitar fregament. Segona meitat de la via molt bonica, guanya en tot, ambient i caràcter.

Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi ha caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Punxadits s’ubica a la vertical de la gran cova esbiaixada de mitja paret, just a la seva esquerra trobem la via més popular de l’indret, la Poseidón.

Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som a al final del carrer on hem aparcat (15min).

Punxadits és una via que fuig de l’evidència i s’entesta en trobar la verticalitat. Se’n surt en el propòsit amb una part final aèria, atlètica i molt ben resolta. El tram de la cova és una perla subterrània al bell mig de la paret. Balcó de mar i tramuntana que s’escola en l’escalada.

conspiradorsdelavertical:Albert&Alba

π

*** Diedres mariners, Roca Maura (esportiva), Estartit

Dimecres, 17 de març de 2021

Submergits en aquest hivern que s'acaba, entre el cel i la terra tan sols queda espai per la tramuntana. Diedres de sal, passes d'aire... que tenen aquests camins que tant ens captiven. La roca esgarrapa els dits, sensacions minerals que ens ancoren a l'únic moment que compta, el present.

Instants de plaer. Fluïm, cada passa una incògnita, cada passa una certesa. El capvespre s'emplena de llum, és hora de marxar. Sota el domini del blau, retornem Roca Maura als vents que l’emparen!

Notes d’interès vertical: Retorn al vessant esportiu de Roca Maura per refugiar-nos de la tramuntana al sector dret de la paret. Roca d’adherència salvatge i intensitat addictiva, rutes llargues i sostingudes de passos complexos.

La nota de qualitat la donen els dos diedres més esvelts de la cinglera, la pionera Mandràgora (6a) i Entre Boires (6a+). Són tot el que la seva visió suggereix, exigents, verticals i d’una bellesa aclaparadora.

Entre Boires destaca per atlètica i bona presa (Penyó d’Ifach en versió minimalista) i Mandràgora per tècnica, graduació com sempre relativa, tot i així no deixeu de tastar-ne cap de les dues.

Breus apunts verticals incapaços de reflectir la seductora intriga d’aquestes vies capaces d’apressar la mirada i incitar-te vers el seu gest.

companydevatgeiatzars:Lau