**** Alfa-Centauro (sortida Platinium), 540m, V+/A1, Cinglera Espluvins, Alt Urgell

dijous, 11 d'abril del 2013

Hi ha parets que deixen empremta en la imaginació i Espluvins és una d'aquestes. Forma part del bagatge que ens acompanya des que varem començar a escalar i aquesta cinglera s'afermava com a repte i projecte dels amics més forts i experimentats, a part d'esdevenir menció obligada en totes les batalletes d'escaladors veterans. 

Tot plegat li conferia una aureola d'aventura que, contra l'esperat, enlloc de perdre força amb el pas del temps n'ha anat guanyant, sobretot al veure com la seva línia més brillant quedava relegada a l'oblit sotmesa a la dictadura de vies més modernes i millor equipades. 

Però precisament és aquest oblit la peça que fa funcionar l'engranatge, ja que sota el seu influx s'ha mantingut integre el caliu de la descoberta i el neguit que sempre porta aparellat una gran paret i en aquest cas la rotunditat de la muralla és tal que no deixa espai per cap mena de gentilesa. 

A més, si una cosa tenim clara després de l'intent de la passada tardor, és que aquí s'hi ha de venir convençut i disposat a entomar el que la paret té el bé d'oferir ja que les ressenyes són merament orientatives i el marge per a la intuïció és tan ampli que fins i tot hi ha moments que costa d'abastar. 

Experiència, instint clàssic, esperit senglar o com li vulgueu dir més que una virtut esdevé condició indispensable per bellugar-se amb certesa en aquest terreny extens i maldestre, que se'ns brinda sense més limitacions que les que nosaltres ens imposem. 

I com que tenim ganes de gaudir a fons de tot aquest cúmul de sensacions que la via promet, matinem molt i sense recança, per convertir el temps en aliat en aquesta singular travessa vertical en la que el nostre impenitent romanticisme ens ha embarcat. 

Conèixer el primer tram de la muralla imprimeix ritme a l'escalada, avancem confiats per la familiaritat del record i notem com comencem a vibrar en sintonia amb la paret malgrat que aquesta continua mostrant-se esquerpa als nostres afanys i no es recata a l'hora de mostrar els seus defectes. 

Però, aquest cop li seguim el joc, perquè sabem que rere una roca clarament imperfecta s'amaga un traçat que malgrat sinuós esdevé magnífic. Incauts convençuts, ens deixem seduir sense cap mena de recança per l'atractiu de fissures, diedres, plaques i d'altres encants que la paret descarada desplega al nostre davant mentre va confegint un camí on el que mana és la lògica. 

I realment no pot ser de cap altra manera, perquè aquí no s'hi val tirar pel dret, no hi ha expansions que ens allunyin de la línia natural, sinó amb prou feines una quinzena de pitons escampats en tota la via, però col·locats amb notable oportunitat als passos més rebels. Les reunions evidentment ja fan per no desmerèixer el conjunt. 

La paret és prou gran per aclaparar, tant és que miris amunt com que miris avall perquè la muralla no vol acabar i si no fos per un parell de feixes que en trenquen la continuïtat tanta verticalitat imposaria un respecte que fregaria la intimidació. 

Hi ha ambient, molt d'ambient, la sensació d'espai és tan potent que el buit no dubta en erigir-se com element vertebrador del paisatge rebatent qualsevol objecció al seu protagonisme amb uns flanquejos que són una fiblada directa als sentits. 

El pantà, reposa mandrós als nostres peus, llanguit i completament aliè als nostres esforços és el contrapunt perfecte quan la paret és posa brava perquè la seva calma transvasa al context precís cabòries i malfiances. 

La via està sent com l'esperàvem, intensa, exigent i compromesa, però quin plaer anar desvetllant el seu traçat, navegar per les múltiples possibilitat d'aquest pany i escollir la més seductora, la que ens permetrà encabir la ferralla de l'arnès i assegurar la jugada, que no és altra que sortir per dalt. 

Però el premi no està en el cim, sinó en la brusca elegància del camí per arribar-hi, en la bellesa neta i agrest d'una escalada que per més que ens enamori no podem recomanar de forma incondicional, perquè té un punt feréstec que s'ha de saber apreciar. 

A la carena ens espera la pluja, però tan és, coneixem la baixada i la foscor encara queda prou lluny per negar-nos el plaer de la complaença. La grandiositat de l'horitzó és tal que bé que mereix un moment de calma, però endreçar les sensacions que encara formiguegen a la punta dels dits necessitarà més temps que el que invertim en el retorn. 

Baixant, recordo una descripció de la via que sempre m'havia cridat l'atenció, emocionant, ingent. Amb un somriure de complicitat no puc més que corroborar la certesa d'aquestes paraules, però a més jo hi afegiria atrevida i vibrant! 

Si la curiositat us pot, esperem que això us ajudi a satisfer-la:

Així ho hem vist nosaltres:

**** Via Original a l'agulla del Bisbe, 170m, V+/A1, Vall del Mas, Els Ports.

diumenge, 31 de març del 2013

Aquests dies de setmana santa la meteo no acompanyava enlloc i a les úniques terres que havia esperances de poder fer activitat eren les del sud i cap als Ports que marxem. A Orta i voltants molta vida social i poca activitat vertical, al final nomes disposem d'un dia de bon temps per fer alguna activitat interessant i optem per anar a les oblidades valls que contemplen els darrers i plàcids quilometres de “lo riu”. Entre Mas de Barberans i La Senia enfila, entre cuidats camps d'oliveres, una pista que ens porta a una petita meravella natural.

La Vall un indret privilegiat envoltat de grans i oblidades parets on sobresurt la Fava del Bisbe, una esvelta agulla que demana a crits ser escalada, però curiosament poca gent respon a la crida. Via clàssica per concepció i equipament i que resta fora de les modes actuals. Si som de cor fàcil es impossible no deixar-se seduir per la aclaparadora linia que mena fins el seu cim. En no res, sense cami i envoltats de tota mena de plantes punxegudes ens plantem al inici de la via. Un temptador diedre vertical ens dona la benvinguda, pero ràpidament veiem que es una trampa en forma de roca descomposta i optem uns metres a la dreta per una placa facil. Anem a raure una fissura que resta totalment neta per la que no dubtem en pujar a cop de pedal i que ens deixa a una xemeneia que també tira enrere i en la que trobem algun material col·locat. Aquí  de nou, agraim haver portat els estreps.

La primera reunio ja dona prou pistes del tarannà de la via que tenim per davant, material d'època i força precari, pero sempre es possible afegir alguna peça mes. Inici de la segona tirada per una preciosa placa amb bon ambient totalment a equipar i amb passatges molt bons.

Seguim amb la mateixa tònica fins arribar per terreny indefinit i herbós al peu d'una espectacular xemeneia desplomada que es el tram clau de la via. Laura enfila amunt sense fiar-se gaire del museu en forma d'assegurances que va trobant pel cami.

Passatges molt físics sobre un cantell genial on cal tibar de valent fins arribar a un petit collet des d'on ja veiem el cim proper. Aquest darrer llarg, no es difícil, pero la roca es dubtosa i l'emplaçament d'assegurances es simbolic. Vistes genials des del cim, salutació de rigor als escolars que demanen a crits des de l'area de picnic un detall per a ells.

Veient la precaria reunio d'on cal rapelar, optem per fer una desgrimpada amb la corda per dalt i en un altre rapel llarg ens plantem en no res a terra. Via tant bona com oblidada, amb un regust clàssic amb tot el que aixo comporta. Una restauració assenyada li sentaria genial.

Així ho hem vist nosaltres:

*** Oscar Lafotet, 165m, V+/Ae, Paret de l'Extrem, Montroig

dimarts, 26 de març del 2013

En poc temps ja és el tercer cop que ens atansem a aquesta paret i no precisament perquè les seves vies siguin fàcils, perquè les dues que hem tastat han suposat una cura d'humilitat d'allò més alliçonadora. Però aquest contrafort, que malgrat el seu nom no és extrem de res sinó porta d'entrada a una magnífica raconada, té un deix de llunyania que som incapaços de passar per alt. 

L'aire es fa lleuger al recer de la muralla i la tranquil·litat de l'indret és un bàlsam de pau que manté allunyat el tràfec quotidià, combinació perfecta per no haver de preocupar-nos de res més que no sigui escalar. Quina feina més grata, deixar-se temptar per les línies que solquen la paret i escollir la que més s'adiu a les nostres capacitats, en el nostre cas l'Oscar Lafotet i pels companys, que van més forts, la Pensionistes. 

Així doncs, acomiadem en Xavi i l'Esther i ens girem vers el pany que allotja la nostra ruta d'aparença enganyosament anodina. Anem amb la mosca rere l'orella, perquè l'experiència ens diu que aquí no regalen res i els primers metres no fan més que corroborar aquesta insidiosa sospita. 

Cal tibar amb decisió per superar una verticalitat que t'agafa en fred i amb traïdoria, però l'oportunitat d'uns bolts recents permet agafar aire abans de fondre els braços i arribar al diedre amb les forces gairebé intactes. Aquest esdevé el veritable fil conductor de la tirada en el que podem esplaiar-nos a gust amb la lògica de les seves fissures prestes a encabir tota la ferralla que penja de l'arnés. 

Tot recel s'esvaeix davant l'encert amb que estan col·locades regletes, forats i cantells que capgiren el joc al nostre favor i fan de l'escalada una jugada on totes les cartes són bones. Anem a petar a la gran feixa que corona el pedestal i ens dóna una treva que no volem, així que seguim amunt pel un nou diedre que s'amaga rere l'esperó. 

Aquí la roca es vesteix de gala i els dits responen contents a tanta coqueteria entomant amb fermesa plecs i relleixos que alegren a la travessa. Les formes són arrodonides, però el tacte és tan aspre que no trobes a faltar cap mena d'angulositat que trenqui la compacta harmonia del diedre. 

Diedre que sembla no voler acabar, però sí redreçar-se en un va intent d'intimidar-nos, perquè si hi ha un terreny on m'hi trobi còmode és immersa entre aquestes dues parets de forces oposades. Gris amb franges de taronja que reclamen atenció i un buit que s'eixampla a cada passa donen ambient a una tirada que no pot ser més ben trobada. 

És cert que és tosca i un punt esquerpa i en la placa de sortida no es pot anar amb tonteries, però quan et mires al company des de la comoditat de la reunió te n'adones que no hi ha millor camí per arribar-hi. 

Poc a poc anem copsant el caràcter de la via que sap aprofitar al màxim la complexitat d'aquest relleu on la tàctica passa per cercar la dificultat justa i ben calibrada i el saber estar del poc material allà on el terreny dóna joc. Sí senyor, ens agrada!  

Torna a ser el torn de la placa, aspre com un trencadís, poc vertical, però no per això menys entretinguda. L'únic retret és que aquí trobem algun bolt que hi sembla de més i entela l'encant de les fissures. Per sort és momentani i els següents ja són al lloc correcte, protegint un darrer sostre amb gandes més que correctes, però que pica amb avarícia. 

Aixecar peus, cop de gas i amunt, que ja veiem la carena rere la xemeneia que culmina la via, colofó final perquè a aquesta no li falti de res i quedi ben lligada. I és ben cert que si algun retret li féssim a la ruta no seria pas la monotonia. Variada, ben bastida i amb tot l'encert dels itineraris on el que prima és la lògica que dicta la paret. 

La feina feixuga avui la deixem per les formigues i per nosaltres tot el goig de l'escalada contemplativa!