" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Cigrons amb xampinyons (140m, 6a), Pic de la Colomina (NE), Vall Fosca


Dimecres, 18 de juliol de 2018


Hi ha noms de vies que no poden ser més encertats i aquest n’és un. Cigrons amb xampinyons, d'entrada pot semblar banal, però a la que tastes la fesomia d’aquestes plaques en constates l’encert. Definició perfecte per una via ben airosa que solca unes lloses granítiques de geometria pulcra que semblen no tenir pas.




Cal llençar-se a navegar seguint el traç d’unes fissures que insinuen el camí, apreciació errònia perquè la major part de les escletxes resulten romes. En canvi en la singladura descobrim formes curioses de mida i textura diversa (cigrons i xampinyons) que ajuden a equilibrar-nos en aquest pany tècnic de peus i precari en cantos.




L’escalada és elegant, més de finesa que no pas força, els passos mai són evidents i sempre tens el dubte d’anar pel lloc correcte. Escalades barroques, resseguint els relleus capriciosos d’aquest llastres de granit que s’encavalquen en un tramat de làmines superposades modelades tan sols pel fred d’hivern que nia a les clivelles.




Vies que et fan sentir tastador de parets, tocant totes les formes i relleixos per descobrir la millor forma de treure partit de presses tan inversemblants. Fa temps que tenia ganes de tornar a aquest racó d’Aigüestortes, trepitjar una altra volta camins que voregen estanys d’un blau tan profund que et fan pensar en un tros de mar.




Senders que s’acoblen al traçat d’antics rails i travesses, camins de ferro al cor del pirineus que ens fan mirar amb altres ulls aquestes muntanyes i desvetllen preguntes ancorades al passat. Que fàcil resulta ara endinsar-te en aquestes valls, domesticades a cop de mall per homes austers, avesats a la duresa d’aquests paratges.



La xarxa de camins que les recorre t’apropa amb un mínim d’esforç a la bellesa d’un paisatge que malgrat tot conserva intacta la seva força primigènia. Transfons idíl·lic de cims que tenen desenes d’estanys per triar en el que emmirallar-se i que embelleixen qualsevol via que tinguis l’encert d’enfilar.




Nota de tast: Via curta i amb geni, original per la singularitat d’aquest granit i la bellesa despullada d’ornaments de l’entorn. Quatre tirades de placa de manual, les dues primeres més senzilles i deliciosament aèries, perfectes per anar agafant el pols a aquesta adherència que demana gest i alguna tibada.



Mantingudes en el V i amb passos puntual més collats (V+), les assegurances són espaiades (espits i algun pitó), però els passos clau estan ben protegits. Les dues darreres tirades són clarament més tècniques i obligades en el 6a.



Passos que costen de llegir i seguros no sempre a prop, tot i que hi ha alguna fissura que es deixa equipar i que ajuda a rebaixar tensió (sobretot a l’inici del tercer llarg). Difícils i elegants, bona dosi d’adherència pirinenca.



Per tastar-les haureu de menester una dotzena de cintes i afegir el semàfor d’aliens i algun friend (0.5 al 1) que resultaran ben útils pels dos darrers llargs, però no us confieu que la roca és reticent a deixar-se equipar. Per arribar a la via (45min), preneu com a punt de partida el refugi de Colomina i només us cal vorejar l’estany per l’esquerra fins la seva cua, quan el camí comença a pujar prenem un corriol (fita) que s’enfila cap a la base de l’allargassat Pic de la Colomina.



Creuem una petita tartera i just on la paret canvia d’orientació trobem la gran llosa de granit per on s’enfila la nostra via que comença al punt més baix d’una immensa llastra repenjada a la muralla (primer clau visible, els espits costen de veure, però tan sols cal anar recte amunt).



Per baixar nosaltres vam optar per un parell de ràpels ben llargs (60m), però també es pot baixar caminant per la carena de la dreta. Recomanada per un amic, no puc més que reconèixer-li el bon gust. Insisteixo en que la tasteu, certament un plat molt ben trobat!


** Via del Quicu (100m, 6a), L’Aguda Gran, La Nou de Berguedà


Diumenge, 15 de juliol de 2018


Aquesta via de tan discreta, m’hauria passat completament per alt si no fos perquè me la va recomanar un amic el passat hivern. Em va semblar perfecte per aprofitar un matí en que el fred no permetia masses atreviments, però la pluja es va sumar a la festa i quan vam arribar al peu de l’esperó rajava aigua per cada una de les escletxes de la paret. 


No hi havia ni una placa que no estès xopa, així que, sense deixar-nos entabanar pel generós equipament, vam girar cua cap el recer segur de Malanyeu. No em va desagradar la pinta de l’aresta per on s’enfilava la via i l’Aguda Gran té el seu que. L’agulla s’alça de la terra tan de sobte que sembla que la vulgui escopir ben lluny. Certament un ullal ben esvelt, però només es deixa veure com a tal si li saps buscar la volta.



La seva roca, tot i ser d’una claredat que enlluerna, de lluny amb prou feines destaca dissimulada rere matolls i savines que es sumen a la verdor profunda dels boscos berguedans. No cal dir que va passar a engruixir la carpeta de vies pendents, el que no m’esperava era tornar-hi en ple juliol.



El cas és que avui, de bon matí, una cursa ciclista a la carretera de Saldes ens obliga a desdir-nos d’una via a la nord del Pedra i buscant alternatives al desgavell horari, la Via del Quicu em ve al cap. És una aresta, segur que hi corre l’aire! Tirar de memòria a vegades no és la millor opció i després de mil voltes i a punt ja de desdir-nos ens plantem a peu de ruta.



Per fi, després de tants entrebancs ja ve la part senzilla de la jornada, escalar. La corrua d’assegurances ens assenyala el rumb amb tirànica decisió, no ens n’estalvia ni un dels trams més drets de l’aresta i ens sentim obligades a provar tots els passos per no desmerèixer tal dispendi de metall.





Ens trobem amb un calcari lluminós, farcit de bústies i regletes on els dits fan meravelles, però prou tècnic de peus per fer-nos treballar l’enginy. La primera tirada és la que ens fa escalar més, prou vertical per ser atlètica, però amb rematada amb un diedre que exigeix col·locació. Ens deixa agradablement sorpreses.



Senzilla, però no tan discontinua com temíem i amb algun punt picant que desmenteix la falsa innocència del trencaclosques maldestre de l’aresta. Als dos llargs següents toca alternar lliure i artifo, perquè per més que ho provem quan els cantells es fan romos la paret adopta un llenguatge que no sabem resoldre.



Passos ben plantats i adherències estranyes ens obliguen a fer algun A0 que no deixem que destorbi el ritme de l’escalada. Una darrera tirada de tràmit ens deixa al vòrtex del crestall. El cim és a tocar i la senzilla aresta que hi mena et fa sentir com un anxaneta coronant el castell.



Manual d’aresta: Petita via en una raconada que li dóna prestància, l’Aguda Gran té una planta que transmet fermesa. Quatre tirades en conjunt senzilles, però amb passos exigents que li donen interès (V/A0 o 6a). Calcari de qualitat amb fissures de luxe, equipada amb tal generositat que amb tan sols quinze cintes passareu sense problemes. Sap greu que no hagin deixat alguna fissura neta, la morfologia del terreny permet una via semi-equipada sense deixar de ser love climbing (per cert avui estrenem l’etiqueta).



Des de la darrera reunió s’arriba al cim per una senzilla cresta un xic trencada (10m, II). L’accés és senzill, des de la Nou de Berguedà prendre la carretera que va cap a la Clusa que s’acaba convertint en una pista de terra en bon estat. Seguir-la fins gairebé el final, just abans d’una masia gran, quan el bosc ja es va obrint aparquem en una corba a esquerra (fita gran) just per sota la masia.



Veure’m la paret al nostre davant, a l’alçada del pàrquing surt corriol molt tancat que puja primer i després planeja fins arribar a una pista abandonada. Seguir per la pista en baixada, a la primera cruïlla seguir per l’esquerra, passem per sota l’Aguda Gran i just abans del coll amb l’altra agulla surt corriol que ens porta a la base de l’aresta (15 minuts).


El descens és en tres ràpels per la mateixa via, el darrer pel vessant sud-est (20-50-25m) i compte amb els arbres que engoleixen les cordes. Per cert, estrenem nou llibre de registre, vostra és la feina de seguir-lo omplint si us agraden les escalades singulars i poc concorregudes!