*** Kuru (335m, 6b/Ae), Dent d’en Rossell, Núria

Dijous, 5 d’octubre de 2023

Els dies lluminosos ho vols tot i en vols més. Més d'aquesta roca que s'insinua al fons de la vall, més d'aquest verd que emplena prats i bosc, més d'aquest aire recent estrenat i sobretot més hores, més temps sense límit per apurar al màxim aquesta tardor benaurada.

A les portes d'un fred que no arriba, el Pirineu encara està al nostre abast i d'ell no volem altra cosa que línies de granit. No aspirem a la grandesa, sinó a l'atractiu simple i rotund d'una via certa. El del Kuru és recorregut veraç, descomplicat i capaç d'una lògica que esveltesa i elegància fan rodó.

Necessitava aquesta verticalitat, aquest tacte benèvol que retorna la memòria del gest i la lleugeresa d'esperit. Gaudim, la paret torna a ser casa. Apurem llargs sense deixar moviment per explorar incitats per la generositat de l'equipament i l'afany infantil de sentir-se audaç.

L'ombra fa camí amb nosaltres mentre la perspectiva cobra relleu en núvols i cims. La fermesa de la Dent d'en Rossell és realitat a la que li donem forma.

Notes d’interès vertical: Kuru (ressenya al detall, Kim Gil), via de concepció moderna que busca gest i dificultat en una paret que no dóna gaires pistes. Itinerari elegant i funcional capaç de tocs de genialitat. Convertit ja en un clàssic de la Dent, permet que la tècnica del granit llueixi les seves millors gales.

Oberta l’any 2012 per Patu, Xexu i Josep D. Es tracta d’una via completament equipada amb bolts. Als trams difícils l’equipament és generós i en els de cinquè grau més airejat, però res que amb un cop de gas no es pugui solucionar. Reunions muntades excepte R7 i R11 que són en un arbre. Poc material necessitem, catorze cintes i un estrep.

Granit alpí, roca compacte, adherent i malgrat l’aparença d’alguns trams, net pel pas de les cordades. Vegetació i líquens són molèsties puntuals. La dificultat és concentra en murs monolítics on mana adherència i equilibri sobre regletes. Quan la verticalitat cedeix és el torn de trams de placa que demanen gest. Fissures rectilínies aporten varietat en forma de diedres, bavareses i esperons fracturats.

Grau correcte i coherent en el conjunt. Les expansions amanseixen el caràcter i els trams difícils són de bon portar (6a/Ae obligat). El sisè llarg és el més obligat, flanqueig que marca la diferència. Compromís baix gràcies al bon equipament, però sense oblidar que estem en un entorn d’alta muntanya i el recorregut és llarg. Les primeres tirades discorren pel vessant nord-est, però a mida que guanyem metres la via gira a l’est.

La Kuru no és una línia oberta des de la visió clàssica del recorregut, trobem un traçat rebuscat, allunyat de tota evidència i reticent a mostrar com navegar la paret (foto via Silencio Mineral). Té la seva raó de ser, l’escalada busca enllaçar una successió de plaques magnífiques, sense oblidar les escasses fissures que confirmen l’habilitat amb que està trobat l’itinerari.

La via solca la paret regint-se pel criteri d’elegància i dificultat sostinguda utilitzant les expansions per marcar el camí. Malgrat tot, els llargs per separat són plens de lògica i saben treure el millor del pany de paret que els correspon. L’encert del conjunt és notable. Inevitables feixes resten ambient al traçat i els pocs trams de roca trencada ens recorden que estem al Pirineu.

Memorable la travessia del sisè llarg, el més obligat i aeri de la via, fa vibrar fins el darrer pas. La canal/xemeneia de la vuitena tirada desperta suspicàcies infundades, si anem per on toca és més noble del que aparenta, atlètica quan s’estreny ens desperta de la ferma seguretat de les plaques. Molt bo el penúltim llarg, festival de cantells que no poden estar més ben posats.

Accés, des de Queralbs prenem la carretera que puja a Fontalba i aparquem passat el primer grup de cases en un dels dos aparcaments de l’esquerra (enllaç maps). A l’altre banda de la carretera, surt el Camí Vell de Queralbs a Núria, al costat d’una pista asfaltada de manteniment del cremallera (rètol).

Aproximació, agafem el camí Vell que puja sense pèrdua per mig de bosc. Després de creuar alguns torrents i passar per una bauma, el bosc s’obre i trobem una cruïlla. Deixem el camí pel que veníem (camí de Núria pel Pont Cremat) i girem a l’esquerra (camí de Núria pel Roc del Duis). Pugem fent llaçades i després de creuar una tartera des de la que ja veiem la paret baixem per unes escales a una pista ampla.

La pista avança vorejant per la base de la paret mateix. Després d’un rètol metàl·lic (els Descansadors) i poc abans del túnel comença la via (40min). Es veuen els primers bolts en una mena d’esperonet i la primera reunió. A la nostra dreta comença la Laia (diedre amb una escàrpia i un bolt).

Descens, acabada la via remuntem la canal herbosa fins que s’acaba l’esperó rocós que la delimita i quan ho veiem clar creuem cap al bosc de la dreta. Flanquegem sempre cap a la dreta per corriols que es difuminen (fites ocasionals), sense pujar massa fins acabar en una ampli barranc. Anem barranc avall, mantenint-nos al seu costat esquerra, a mida que baixem es va definint un sender (fites) que ens porta a la pista per la que hem aproximat (30min).

Navegació en granit rere el rastre del bolt, tarannà esportiu en gran paret. Una versió de la Dent d’en Rossell on el lideratge pertany a la placa, tot i així la via sap ser variada, tècnica i amb passatges de gran bellesa. La Kuru convenç.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

Torozo, sostres ibèrics

Dimecres, 13 de setembre de 2023

"Sólo el cielo sabe por qué lo amamos tanto"

(Virginia Woolf)

Un cim sempre fa bonic!

Torozo (2021m)... a l'orient de Gredos.

Prenenent com a punt de partida l’aparcament del Puerto del Pico (1.390m) (enllaç maps) l’ascensió és senzilla, un marcat sender (PR-AV 37 marques grogues i blanques) ens porta sense pèrdua fins al cim del Torozo (2.019m). La ruta són uns deu quilometres i poc més de sis cents metres de desnivell per bon terreny.

Un bon matí de descans actiu i una perspectiva diferent d’un Torozo que només coneixia des de la vertical. Quan caminar és plaer.

**** Esteban Altieri (205m, V+/6a), Torre de Villarejo, Gredos (Àvila)

Dilluns, 11 de setembre de 2023

Submergits en la boira esperem. Aquest matí és l'únic paisatge al nostre abast, però rere el seu mantell la Torre de Villarejo aguarda. Retalls del seu perfil ens indiquen el camí cert. Paciència i tossuderia amb raó de ser, perquè el sol s'obre pas des de les valls i comença un festí al que no estem avesats, granit, la roca noble per alguns.

I no qualsevol granit, el que tenim per davant és granit de Gredos, plaques de factura perfecta i fissures netes en execució i gest. Molsa i líquens amb solera també tenen el seu lloc en aquestes agulles, amagant itineraris que queden en suspens per dificultat o oblit.

A l'Esteban Altieri no li falten cap d'aquests ingredients, la línia més clàssica, la més expressiva. L'arquitectura que teixeix al voltant de fissures i diedres pot donar lliçons de lògica i l'atreviment amb que busca la verticalitat de la placa torna eloqüent l'adherència. Un traçat escalat des de l'instint i la simplicitat que manté encara el punt d'intriga que el fa viu.

Insensata elegància. Descobrim els seus secrets, però no els destorbem, les nostres passes són subtils. La tarda es desplega clara, llum neta que destaca cada perfil, cada aresta. Cal marxar, però per retornar aquests relleus a la solitud que insinuen. La seva bellesa aspre i salvatge ja és part del nostre camí.

Notes d’interès vertical: si hi ha una via clàssica a la Torre de Villarejo és l’Esteban Altieri (ressenya Luichy). La tremenda lògica del seu traçat encabida en una dificultat que no traspassa límits l’han convertida en la línia més freqüentada de la paret. Austera i al mateix temps visionària per la forma en que busca l’elegància del gest o la netedat de la roca. El seu és un atractiu visual, directe, que reclama del tacte per ser navegat.

Oberta el febrer de 1980 per G. Martín, G. Mateo, F. de Pablos, R. Ladra i P. Murcia, tots ells escaladors assidus als “riscos” de l’indret. Via semi-equipada en la mínima expressió. A les tirades trobem pitons antics i comptades expansions (bolt o espits). Alguns dels pitons que marca la ressenya falten o costen de veure, el rovell mimetitza. Totes les reunions són rapelables i equipades amb bolts on surt el nom de la via inscrit a la plaqueta. Aquest costum de posar els noms resulta molt útil per ubicar les giragonses i creuaments que solen fer les vies de la Torre de Villarejo (info i croquis).

De material necessitem catorze cintes, tascons, un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir mitjans (C0.5 a C2) o bé portar un joc de tricams. Granit de qualitat, compacte, de gra petit i tacte increïble. “Pata negra ibèrica”, un encertat creuament d’adherències pedriceres amb fissures pròpies de Galayos. Predomini de romos i escaires arrodonits, no busqueu regletes, adherència i empotraments manen. Trams bruts de molsa negra a la que et surts de la línia.

Grau, parlem de V+ “recio”, en la línia dels anys vuitanta, millor anar amb un 6a còmode per gaudir del recorregut. Compromís propi de tota clàssica on cal navegar i protegir. La tònica és plaques amb assegurances puntuals que serveixen per orientar el traçat i obligar-nos als passos més elegants. Les fissures són netes i en general nobles d’equipar, però la longitud de les tirades obliga a dosificar el material. L’orientació sud de la paret fa que la millor època sigui tardor o primavera.

Tot i que la fissura inicial és inconfusible, l’evidència no és la senya d’identitat del traçat (foto via). La paret és un entramat de fissures, plaques i esperons superposats, la roca neta és el que dóna la pista quan s’acaba la fissura i hem de decidir cap on tirar. Les plaques resulten obligades. La fissura del primer llarg és de manual, convida a escalar-la només veure-la i la segona tirada li va al darrere. Aquestes dues primeres tirades es poden enllaçar.

En el tercer llarg optem pel traçat original i pugem pel diedre bavaresa que hi ha just sobre la reunió. Aquest, junt amb el quart llarg són magnífics, atrevits i aeris et mantenen en suspens fins el darrer pas. Si no estem avesats a aquesta roca no resulten fàcils de llegir, menció especial a les esses que dibuixa la part final del tercer llarg, són un jeroglífic que resol la intriga del mur final a cop d’intuïció. Cal obrir la ment i explorar totes les possibilitats.

La cinquena tirada senzilla i bruta, anem a parar a una reunió compartida amb la Jack Daniels (vella coneguda) i la Directa Macarenos. L’inici del sisè llarg té fama d’exposat i es veu força brut, així que sortim per la placa equipada de sobre la reunió (6a) i a l’alçada del segon bolt ja anem a la dreta per recuperar el traçat de l’Esteban Altieri. Vibrant, manté la intriga de navegar fins el darrer pas.

Accés, pel Puerto de Serranillos (enllaç maps), venint de Sant Esteban del Valle per AV-913 trobem un petit aparcament de terra just després d’una marcada corba a dretes, uns vuit cents metres abans del port.

Aproximació (croquis Luichy), en la corba mateix, al costat d’un rètol amb les regulacions neix el camí (fites) que primer en pujada i després en flanqueig ens deixa davant de la Torre de Villarejo. Tan sols queda baixar seguint les fites fins la base de la paret (30min). Just després de passar sota unes vies d’esportiva (cadena a la R), l’Esteban Altieri comença a la esquerra de la Jack Daniels (espits) per una evidentíssima fissura ondulant amb un clau rovellat a la part alta. Com a referència uns metres a l’esquerra de la via trobem una placa metàl·lica.

Descens, en quatre ràpels, els dos primers per la via i els dos darrers aprofitant reunions que trobem directe avall. Rapelar no sol ser problema en aquesta paret gràcies a les nombroses reunions que trobem.

Per als forans com nosaltres, granit que et treu de la zona de confort, que et sacseja i t’atrapa en l’elegància del seu moviment. Escalades atemporals en esperit i bellesa. Clàssiques que defineixen una forma d’escalar.

companydeviatgeiatzars:Lau

π