*** Integral Hispano Suècia (220m, V+/Ae), la Prenyada (Sant Benet), Montserrat

Dimarts, 25 d’abril de 2023

Escalar a Sant Benet és un retorn a la realitat, qualsevol dels seus monòlits manté les portes obertes al compromís i a la dificultat sense endolcir. Parets a les que l'imaginari popular els hi ha donat nom i no necessiten més presentació que el seu perfil.

Ja fa molt que no m'atanso a la Prenyada i entre els seus camins avui n'escollim un amb solera, Hispano Suècia, l'aresta més íntegra. Arrencada des del contrafort mateix, emergim del bosc seguint un camí on la lògica té bona part d'acrobàcia. Còdols insignes de lectura obligada i tacte expressiu ens dipositen a la lleugeresa del coll.

Recuperem el territori de l'aire i sense que cap lluentor ens descentri assaborim l'essència que perdura. Esperó de pas ferm i gest ancestral, no hi té cabuda el canvi, no li cal. Compartim cim amb núvols i silenci. L'elegància és senzillesa en aquestes parets.

Notes d’interès vertical: Integral Hispano Suècia (ressenya Romàntic Guerrer), rere aquest nom trobem l’encertada combinació de dos itineraris, Ludwig Casanelles al Contrafort de la Prenyada i la part superior de l’aresta GAM a la Prenyada, dues vies d’altres èpoques que conserven la gosadia amb que van ser obertes.

Impecable forma d’assolir el cim de la Prenyada pel camí més llarg. Estil que no caduca i que en els temps que corren segueix sent una petita revolució. L’any 1972, Franz A. Ludwig i Pere Casanellas van obrir la via que du el seu nom al Contrafort de la Prenyada, el febrer del 2022 va ser re-equipada per Jordi Ceballos i Cesc Aldabó.

L’aresta GAM té més solera encara, oberta l’any 1959 per Joan Cerdà, Eduard Auqué i Francesc Guillamón arrodoneix la perspectiva història d’aquesta escalada. Actualment restaurada per Jordi Ceballos i Efrén Gaitán el juny del 2022.

Les tirades de la Integral Hispano Suècia que corresponen a la Ludwig Casanelles es troben semi-equipades amb bolts inox i un pitó més un pont de roca al primer llarg. Queda alguna peça antiga a l’artificial del segon llarg que no són necessàries, però donen un toc pintoresc, tan sols el cap de burí que a mitja tirada permet guanyar de nou el perfil de l’aresta i seguir en artifo és clau per resoldre el pas.

En general els murs més drets estan equipats, però amb un punt picant que no baixa el to i trams senzills són gairebé nets d’assegurances. La GAM és una volta més de compromís, pràcticament desequipada hi trobem tan sols pitons i algun bolt testimonial. Gràcies a les dues restauracions totes les reunions de la Integral Hispano Suècia han quedat equipades amb bolts.

En conjunt, tot i la distància entre assegurances, no és una via fàcil de protegir, poca cosa podrem col·locar en les tirades. Molt de merlet i intuïció pels forats seran necessaris per fer anar el material, divuit cintes, semàfor d’aliens, friends fins C3, estreps, una plaqueta recuperable, tascons petits i bagues per llaçar merlets, tricams opcionals.

Bona roca que suma atractiu al recorregut, conglomerat de tacte aspre i cantell precís. No és rocam de còdol gran, sinó de menudesa fiable i gest. Tan sols el primer llarg desentona, relliscós, cal sortir del bosc perquè el tacte sumi punts. Trams delicats (crostes) a l’inici de la darrera tirada i a la canal de sortida on afinem el radar, cal tocar a la porta.

El grau s’ha de prendre com a referència dins el marc de la filosofia de Sant Benet i l’hàbit en aquestes contrades. No regalen res i sumat al compromís de les tirades la dificultat sembla tenir un plus. Millor relativitzar i situar en el context, V+/Ae obligat. Orientació, entre sud i sud-est, gaudirem d’una jornada al sol.

El traçat ostenta l’assenyada elegància de les bones clàssiques i com tota aresta l’esveltesa l’acompanya. La Ludwig Casanellas aprofita els pocs punts febles d’una paret monolítica perquè, tot i la verticalitat, predomini un lliure atractiu i obligat. Tan sols cedeix a l’artificial en la segona tirada, l’única on col·locarem totes les cintes i la plaqueta recuperable (atenció que el cap de burí que ens permetrà arribar al bolt situat en l’aresta després d’un replà costa de veure, està per sobre una característica i fantàstica pressa de cantell horitzontal).

Quan l’aresta tomba la dificultat minva i a la par s’esvaeixen les expansions, entra en joc lògica i sentit comú. Des del capdamunt del Contrafort de la Prenyada cal desgrimpar fins un petit coll i remuntar uns deu metres per retrobar la verticalitat de la GAM. La netedat i saviesa del seu traçat (foto blog Roca Calenta) és una lliçó de lectura i navegació montserratina, sempre des de la calma. Malgrat l’aparença poc engrescadora, la via surt per la canal arbustiva de la dreta, evidència mana.

Accés, des del Monestir de Montserrat (enllaç maps). Aproximació, pugem per les Escales dels Pobres fins el Pla de Santa Anna on prenem el camí a mà dreta que porta al refugi de Sant Benet. No cal arribar-hi, just abans del refugi seguim cap a la dreta. Creuem un porta de pedra i només entrar al bosc, a peu de camí mateix i sobre una característica llastra caiguda amb lletres pintades en groc trobem l’inici de la via. La llastra es troba a l’alçada d’un trencant que ve de l’Ermita de la Trinitat. Pitó visible i a la seva esquerra un bolt que correspon a una variant d’entrada directa (40min).

Descens, fem un sol ràpel de 25m pel vessant nord cap una canal, la instal·lació (dos bolts amb anella i cadena) es troba uns metres per sota del cim, és senzill arribar-hi. Acabem de desgrimpar la canal fins un marcat coll des d’on baixem pel dret cap a l’oest per un camí poc definit.

El sender va baixant per bosc relativament a prop del flanc de la Prenyada. Quan el camí gira a l’esquerra cal estar atents a trobar el punt on haurem de girar de nou a l’esquerra per pujar lleugerament fins un collet. Important NO anar avall per la canal tot i trobar fites, ja que aquesta s’estreny, s’emplena d’esbarzers i queda tallada. Des del collet el camí baixa fins la base de la Roca d’en Barberà on ja trobem un camí més marcat que seguim a esquerra i ens deixa al refugi de Sant Benet (30min).

Clàssica depurada amb caràcter i compromís, confirma que l’estil perdura en aquestes parets on la serenitat puntua més que el grau. La Integral Hispano Suècia et demostra que escalar és comprendre i acceptar el que la roca ens ofereix.

conspiradorsdelavertical:loromanticguerrerParce&Angélica

π

*** Los Tacones Rosas de la Tía Glori (200m, 6a/Ae), Mallo Frechín, Riglos

Dimecres, 12 d’abril de 2023

Amb tot el dia per davant la ment demana metres. Riglos té aquest efecte sobre la raó, la desajusta i ja només concep la vertical. Víctimes d'aquesta ànsia contagiosa cerquem remei en les múltiples variants que el buit adopta en el Frechin. Escalada feta d'un sol pla, ciclòpia en aparença, però honesta, no amaga les seves febleses.

Cerquem la debilitat més obvia i la trobem, Los Tacones Rosas de la Tía Glori. Esplèndida xemeneia que no ens deslliurà de la verticalitat, però ens permet gestionar-la. Ben trobada, converteix el que haurien de ser moviments atlètics en elegants. Encaixats en la corba contínua d'aquest conglomerat abissal, neguit i eufòria es barregen per igual.

Encarem el darrer mur, traçat de nova factura forjat des de l'impuls. Vent, braços cansats i vertigen, però des de l'esforç aprens que rere un aspecte que intimida aquesta roca arranja els seus propis camins. Fem nostres els seus passos. El cim arriba com un regal i esdevenim per uns instants espectadors privilegiats de la grandesa del regne.

Notes d’interès vertical: Los Tacones Rosas de la Tía Glori (ressenya Sueño Vertical), admirable combinació de tres itineraris que tot i la diferència d’èpoques comparteixen seny, bon gust i estil amb el buit sempre com a protagonista. Oberta el gener del 2015 per Os Diaples amb una clara intenció, rescatar de l’oblit dues antigues vies, gairebé perdudes sota la vegetació i continuar fins el cim del Frechín amb tres llargs de nova factura.

Les dues primeres tirades corresponen a la històrica Rosaleda (1960) i la tercera a la Via del Taco (1973), restaurades i re-equipades amb el permís dels oberturistes, són el tret de sortida d’una nova concepció de via, Los Tacones Rosas de la Tía Glori (història obertura). Esperit clàssic respectat amb encert i traçat que parla per si sol de l’atractiu de la línia.

Parlem doncs d’una via perfectament equipada amb bolts i reunions rapelables. Trobem un tram de corda fixa al final del quart llarg. De material necessitem estreps (artificial de passos llargs i desplomats) i setze cintes, però si no volem haver de recuperar-ne en el L5 millor portar-ne una vintena.

Riglos és conglomerat amb segell propi i el Frechín fa gala de la seva varietat. Vermellós a l’inici, de còdol gran i forats que donen més d’una alegria. En els murs superiors la roca fa un gir, aspre, gris i adherent, un luxe que s’agraeix quan la mida del còdol disminueix. Malgrat l’aspecte discret, tacte i qualitat és bo en general, tot i així cal parar especial atenció a l’interior de la xemeneia del L3 i als trams on la dificultat baixa (L4 i arribada a cim).

Grau posat amb seny, tenint sempre present que predomina l’escalada atlètica i sostinguda en la vertical (6a obligat i Ae exigent). Orientació sud, sud-est, el sol serà company d’escalada. El traçat, variat, lògic i elegant, és un dels encerts de la via. Les tres primeres tirades discorren per una esvelta xemeneia de les que tan sols trobem a Riglos per lo elegants que resulten. Escletxa vertical que dosifica les treves i ens fan aeris per obligació. Menció especial al L3, una meravella, sostingut i amb gest, amb uns darrers metres de xemeneia francament estreta, singular.

Una tirada de transició (L4) cap a l’esquerra per abandonar la guia de la fissura i navegar el mur final del Frechín. El cinquè llarg ens llença de ple a una paret plena de baumes que eludeix en giragonsa contínua, mig en lliure, mig en artifo i ens porta a un final trepidant colgats sobre una immensa bauma (Ae de passos llargs i aeris que reclama vint cintes mínim), compte amb el fregament.

Dues tirades finals de placa i més placa que no cedeixen en verticalitat ni destresa, sense arribar mai a desplomar, però que demanen pila i decisió. Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (tres euros/dia).

Aproximació, pugem fins l’església del poble i a l’entrada del pati surt un corriol a la dreta que porta directe als Mallos. Un cop localitzem el Frechín, la via comença en un petit pedestal on neix l’evident canal/xemeneia que articula les primeres tirades (foto recorregut blog Kuestas), just a l’esquerra de la clàssica Currucuclillo. (15min).

Descens, pintoresc i amb vistes immillorables, tot i que si no es coneix millor fer-lo amb llum. Des del cim caminem uns metres en direcció nord fins un petit coll, el creuem i enfilem una rampa de pedregosa (II, corda fixa que millor no tocar) que ens deixa en l’ampla carena del cordal principal. Tombem cap a la dreta (est) per un sender fitat que puja a la Visera.

En l’ampli llom abans del cim cal estar atents a localitzar les fites que ens indicaran la baixada pel vessant de la dreta. Flanquegem sempre en direcció est, primer per rampes de pedra i després ja de nou per un sender que voreja per sobre les parets en direcció a un evident coll per on discorre el camí principal de la circular als Mallos. Abans d’arribar al coll però, a l’alçada d’una gran canal arbrada prenem el camí que hi baixa pel dret i ens deixa sense pèrdua a prop de la base de les parets (50min).

Completa, variada i amb ganxo, Riglos no falla. Amansida pel re-equipament, permet gaudir del caràcter riglero amb la ingènua i engrescadora sensació de tenir-lo sota control. Recorreguts amb ambient que satisfan.

conspiradorsdelavertical:Xavi&π