Torozo, sostres ibèrics

Dimecres, 13 de setembre de 2023

"Sólo el cielo sabe por qué lo amamos tanto"

(Virginia Woolf)

Un cim sempre fa bonic!

Torozo (2021m)... a l'orient de Gredos.

Prenenent com a punt de partida l’aparcament del Puerto del Pico (1.390m) (enllaç maps) l’ascensió és senzilla, un marcat sender (PR-AV 37 marques grogues i blanques) ens porta sense pèrdua fins al cim del Torozo (2.019m). La ruta són uns deu quilometres i poc més de sis cents metres de desnivell per bon terreny.

Un bon matí de descans actiu i una perspectiva diferent d’un Torozo que només coneixia des de la vertical. Quan caminar és plaer.

**** Esteban Altieri (205m, V+/6a), Torre de Villarejo, Gredos (Àvila)

Dilluns, 11 de setembre de 2023

Submergits en la boira esperem. Aquest matí és l'únic paisatge al nostre abast, però rere el seu mantell la Torre de Villarejo aguarda. Retalls del seu perfil ens indiquen el camí cert. Paciència i tossuderia amb raó de ser, perquè el sol s'obre pas des de les valls i comença un festí al que no estem avesats, granit, la roca noble per alguns.

I no qualsevol granit, el que tenim per davant és granit de Gredos, plaques de factura perfecta i fissures netes en execució i gest. Molsa i líquens amb solera també tenen el seu lloc en aquestes agulles, amagant itineraris que queden en suspens per dificultat o oblit.

A l'Esteban Altieri no li falten cap d'aquests ingredients, la línia més clàssica, la més expressiva. L'arquitectura que teixeix al voltant de fissures i diedres pot donar lliçons de lògica i l'atreviment amb que busca la verticalitat de la placa torna eloqüent l'adherència. Un traçat escalat des de l'instint i la simplicitat que manté encara el punt d'intriga que el fa viu.

Insensata elegància. Descobrim els seus secrets, però no els destorbem, les nostres passes són subtils. La tarda es desplega clara, llum neta que destaca cada perfil, cada aresta. Cal marxar, però per retornar aquests relleus a la solitud que insinuen. La seva bellesa aspre i salvatge ja és part del nostre camí.

Notes d’interès vertical: si hi ha una via clàssica a la Torre de Villarejo és l’Esteban Altieri (ressenya Luichy). La tremenda lògica del seu traçat encabida en una dificultat que no traspassa límits l’han convertida en la línia més freqüentada de la paret. Austera i al mateix temps visionària per la forma en que busca l’elegància del gest o la netedat de la roca. El seu és un atractiu visual, directe, que reclama del tacte per ser navegat.

Oberta el febrer de 1980 per G. Martín, G. Mateo, F. de Pablos, R. Ladra i P. Murcia, tots ells escaladors assidus als “riscos” de l’indret. Via semi-equipada en la mínima expressió. A les tirades trobem pitons antics i comptades expansions (bolt o espits). Alguns dels pitons que marca la ressenya falten o costen de veure, el rovell mimetitza. Totes les reunions són rapelables i equipades amb bolts on surt el nom de la via inscrit a la plaqueta. Aquest costum de posar els noms resulta molt útil per ubicar les giragonses i creuaments que solen fer les vies de la Torre de Villarejo (info i croquis).

De material necessitem catorze cintes, tascons, un joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir mitjans (C0.5 a C2) o bé portar un joc de tricams. Granit de qualitat, compacte, de gra petit i tacte increïble. “Pata negra ibèrica”, un encertat creuament d’adherències pedriceres amb fissures pròpies de Galayos. Predomini de romos i escaires arrodonits, no busqueu regletes, adherència i empotraments manen. Trams bruts de molsa negra a la que et surts de la línia.

Grau, parlem de V+ “recio”, en la línia dels anys vuitanta, millor anar amb un 6a còmode per gaudir del recorregut. Compromís propi de tota clàssica on cal navegar i protegir. La tònica és plaques amb assegurances puntuals que serveixen per orientar el traçat i obligar-nos als passos més elegants. Les fissures són netes i en general nobles d’equipar, però la longitud de les tirades obliga a dosificar el material. L’orientació sud de la paret fa que la millor època sigui tardor o primavera.

Tot i que la fissura inicial és inconfusible, l’evidència no és la senya d’identitat del traçat (foto via). La paret és un entramat de fissures, plaques i esperons superposats, la roca neta és el que dóna la pista quan s’acaba la fissura i hem de decidir cap on tirar. Les plaques resulten obligades. La fissura del primer llarg és de manual, convida a escalar-la només veure-la i la segona tirada li va al darrere. Aquestes dues primeres tirades es poden enllaçar.

En el tercer llarg optem pel traçat original i pugem pel diedre bavaresa que hi ha just sobre la reunió. Aquest, junt amb el quart llarg són magnífics, atrevits i aeris et mantenen en suspens fins el darrer pas. Si no estem avesats a aquesta roca no resulten fàcils de llegir, menció especial a les esses que dibuixa la part final del tercer llarg, són un jeroglífic que resol la intriga del mur final a cop d’intuïció. Cal obrir la ment i explorar totes les possibilitats.

La cinquena tirada senzilla i bruta, anem a parar a una reunió compartida amb la Jack Daniels (vella coneguda) i la Directa Macarenos. L’inici del sisè llarg té fama d’exposat i es veu força brut, així que sortim per la placa equipada de sobre la reunió (6a) i a l’alçada del segon bolt ja anem a la dreta per recuperar el traçat de l’Esteban Altieri. Vibrant, manté la intriga de navegar fins el darrer pas.

Accés, pel Puerto de Serranillos (enllaç maps), venint de Sant Esteban del Valle per AV-913 trobem un petit aparcament de terra just després d’una marcada corba a dretes, uns vuit cents metres abans del port.

Aproximació (croquis Luichy), en la corba mateix, al costat d’un rètol amb les regulacions neix el camí (fites) que primer en pujada i després en flanqueig ens deixa davant de la Torre de Villarejo. Tan sols queda baixar seguint les fites fins la base de la paret (30min). Just després de passar sota unes vies d’esportiva (cadena a la R), l’Esteban Altieri comença a la esquerra de la Jack Daniels (espits) per una evidentíssima fissura ondulant amb un clau rovellat a la part alta. Com a referència uns metres a l’esquerra de la via trobem una placa metàl·lica.

Descens, en quatre ràpels, els dos primers per la via i els dos darrers aprofitant reunions que trobem directe avall. Rapelar no sol ser problema en aquesta paret gràcies a les nombroses reunions que trobem.

Per als forans com nosaltres, granit que et treu de la zona de confort, que et sacseja i t’atrapa en l’elegància del seu moviment. Escalades atemporals en esperit i bellesa. Clàssiques que defineixen una forma d’escalar.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Oeste Clásica (300m, V+), Aguja Negra, Galayos (Gredos)

Divendres, 10 de setembre de 2021

A Galayos totes les vies són clàssiques, la trama de fissures d'aquestes agulles no admet altra concepció, però hi ha itineraris que s'integren amb tal sincronia en la roca que s'apropien del terme. L'Oeste de la Aguja Negra n'és un. Ja l'havia tastat i és el seu record el que m'empeny a repetir-lo.

La meva memòria no abarca ni passos ni recorregut, sinó tan sols la sensació d'assenyada elegància amb que sorgien. Amb l'ascetisme propi de qui no té res a demostrar cerca el traçat natural de la muralla i ens condueix amb serena eficiència fins el cim de la imponent agulla.

Intuïm la línia, ens endinsem a la paret amb ella i de la seva mà la solquem sense estridències confiant en el criteri de qui ha sabut aprofitar les febleses d'aquest flanc per fer-ne camí. Escalada austera d'encaixos que prenem forma de xemeneia o diedre, plaques i arestes en canvi ens obliguen al buit. Gravitem, òrbita perfecte de cel i granit, embolcallats en un teixit permeables de núvols. El record existeix de nou!

Notes d’interès vertical: Bessona de la Torre Amezua, la Aguja Negra és l’altre gran bastió de Galayos, autèntica muralla en aquest regne d’agulles. La via Acuña-Brasas-Rivas (MD sup) o com la coneix tothom Oeste de la Aguja Negra, oberta l’any 1957 reflexa la valentia i destresa dels aperturistes, el pas dels anys no ha fet més que reafirmar la solera del recorregut.

Clàssica amb estil propi, és una magnífica ruta per anar prenent-li el pols a les particularitats d’aquest granit. Franca de protegir, la via no busca la dificultat, sinó la lògica el que ens permet gaudir de la verticalitat de l’agulla des de la seva perspectiva més amable.

Pràcticament desequipada, tan sols trobem alguns pitons a tirades i reunions, la majoria col·locats amb encert en plaques o llocs clau. Reunió al Jardín de los Botánicos (on es bifurquen les dues torres separades per una profunda canal) d’uns curiosos “cancamos”.

La ressenya original ressegueix la via en deu tirades, però és possible fer-la en sis llargs enllaçant els primers. Material necessari: 16 cintes, doble joc tòtems/friends fins C4, joc de tascons i tricams opcionals.

Aproximació (20min), des del refugi Victory anem a buscar la base de la Punta María Luisa, la voregem i pugem per la profunda canal de la Aguja Negra. Després d’uns 50m de grimpada ens plantem sobre un bloc encastat de color blanc que ocupa tota l’amplada de la canal, la via comença per una fosca i a vegades humida xemeneia/diedre (pitó).

Escalada variada, tècnica a les plaques i que en certs moments demana cop de gas, tot un exercici de navegació en paret. La primera tirada (60m) discorre per una marcada canal/xemeneia que ens diposita en una vira. L’inici de la placa resulta exposat en els primers metres, després van apareixen pitons amagats i fissures per protegir.

Interessant escalada que juga entre placa, diedre i xemeneia extravagant fins el Jardín de los Botànicos. La Aguja Negra es converteix en torre i els tres darrers llargs recorren la majestuosa columna sumant verticalitat i ambient.

Des del cim de la Aguja Negra desgrimpem la part cimera pel vessant sud-est (corda fixa o possibilitat ràpel 15m) fins un coll on trobem ràpel (40m) que ens deixa en una ampla canal. Remuntem la canal fins arribar a l’Espaldar (fites) on trobem sender que entre trepades i blocs ens porta a la Portilla del Gran Galayo des d’on baixem a l’ampla canal que entre aquest i el Torreón mena al refugi Victory (1h).

Graus clàssics que no reflecteixen la capacitat d’aventura d’aquesta via, a Galayos qualsevol escalada és feréstega i bella. Un plaer escalar de nou la Oeste i gaudir-la, però com si fos el primer cop!

conspiradorsdelavertical:Lau&Joan