" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Kimatina Fafarina (220m, 6b), Paret de la Rufa, Vall Canelles


Divendres, 15 de març de 2019


Paret de la Rufa, petit molar de calcari que passa desapercebut a orient de Narieda. És inevitable que la vista es perdi cap el pany de paret veí, engany visual que junt una llarga i no tan incòmoda aproximació com recordava garanteix la solitud en aquest trosset vertical d’Alt Urgell.


També és cert que ben poques línies el solquen i assequibles encara menys, tot un conjunt de factors que garanteixen un cert aire d’aventura a la jornada. Sobre paper Kimatina Fafarina sembla un terme mig, sobredosi de placa semi-equipada amb un grau obligat aparentment sota control.



La línia navega pel pany de la dreta de la Paret de la Rufa buscant sempre els passatges que permetin al gest sorgir amb franquesa i les fissures on assegurar els passos amb pitons o ferralla, sense renunciar a la brillantor ja esmorteïda dels espits quan la placa es fa monolítica. El dia, lluminós, fa que el pany de paret sembli impenetrable, no se li endevina cap debilitat.



Tocarà submergir-se de ple en l’adherència i esmerçar-se en aquest joc d’equilibri sempre incert. La primera tirada ja delata que la via és poc freqüentada, la vegetació i el liquen van recuperant el terreny que els pertany i els pitons que marca la ressenya no ens surten al pas. Sembla doncs, que la ruta portarà incorporada alguna sorpresa i donarà més feina del que el croquis dóna a entendre.



Seguim amunt per plaques cada cop més fines, els pitons segueixen sense acudir en el nostre auxili i això canvia notablement el caràcter de la via, convertint-la en una ruta ben obligada i amb algun tram clarament exposat. L’elegància queda relegada per la contundència del traçat, mantells de gris uniforme amb cantells ínfims i relleu que estudies al mil·límetre per avançar amb un mínim de garanties.



Els murs demostren ser compactes a rabiar, resulten gairebé impossibles d’equipar i els pitons segueixen sense aparèixer, així que cal controlar els moviments i llegir bé el terreny. Apliquem tècniques de levitació combinades amb navegació, tot plegat una escalada que requereix un plus que va més enllà del grau.


Confiança, destresa i pas ferm són els elements claus per resoldre aquesta via que tal com està esdevé una veritable aventura. M’ha agradat, és bona, un itinerari intens, feréstec en el que cal treballar i tenir la sang freda per anar amunt tot i la manca d’assegurances i la incertesa del traçat.



Si ja no era de consum massiu, ara corre el risc de caure en l’oblit i és una llàstima perquè Millet com és habitual sap trobar els trams més interessants i inesperadament lògics. Una via que et fa vibrar de valent en una paret que de tan discreta sembla no tenir caràcter, no us refieu i com diu el nom, matineu!



Manual de bon fariner: Via amb tarannà auster, tant que fins i tot es pot travessar. Lògica, però una mica bruta per la manca de repeticions i incerta en tot moment, factors que li resten part de l’elegància natural que li ve de l’evidència del recorregut. A destacar, de semi-equipada a passat a molt poc equipada (pitons, ponts de roca i espits). Dels 18 pitons que hi havia originalment tan sols en queden 5 (3 al L5 i 2 al L6) i compteu que algunes reunions s’hauran de reforçar.


Domini indiscutible de la placa, pocs trams atlètics i molta adherència, destacar tercer llarg com a difícil i darrer com clarament exposat per la manca de pitons, quart llarg un diedre que dóna el toc diferent després de tanta placa i cinquè on cal estar atent i al final del llarg no marxar a la dreta en pos d’un pitó de l’Excursió Vertical.



No està de més saber que és possible abandonar per la feixa intermitja. De material us anirà bé unes 15 cintes, friends (0,5 - 2), aliens (semàfor, gris i blau), tascons (mitjans i petits), bagues pels arbres i una bona dosi de calma. L’aproximació (1h) és la mateixa que per anar a escalar a la paret de Narieda, però abans d’arribar a la canal de baixada i a l’alçada d’unes feixes amb murs de pedra cal estar atents a un corriol (fites) que marxa a dreta, voreja per sota un parell de murs amb vies d’esportiva i puja per l’ampla i incòmode canal que porta a la part dreta de la Paret de la Rufa.



La via comença a l’esquerra de la Rodamons de Bosc, com a referència passades les planxes monolítiques del pany central s’insinua un esperó poc evident, la via discorre per un diedre brut de la dreta de l’esperó amb un pont de roca a dalt de tot. Descens, dues opcions, la més senzilla es resseguir la carena cap a l’oest, vorejar el cim pel vessant nord sense pujar-lo i baixar pel descens normal de Narieda.



També podem flanquejar a la dreta, sense guanyar alçada i anar a buscar una aresta poc vertical que ens porta amb alguna desgrimpada a peu de via, trobem alguna fita i cal estar atent en no anar a parar a les plaques de la dreta, sinó seguir per fil aresta. En resum, una via potent per escaladors tot terreny que sàpiguen bé el que es fan.


*** Quercus (100m, V+) i Queraltina (90m, 6a), Castell Berguedà, Santuari de Queralt

Dijous, 14 de març de 2019


Hi ha dies en que l’escalada és l’excusa perfecte per gaudir de l’escalfor del sol d’hivern i la placidesa de les vistes. Jornada de “love climbing” total en un paratge que hi convida, el Santuari de Queralt. Des de Berga vol semblar un bastió sever, però a la que t’hi atanses t’acull amb tal parsimònia que impregna el tarannà de la jornada i ens deixem portar per la calma de l’indret.



Comencem per una via que no pot ser més tranquil·la, Quercus, poc més que una passejada vertical amb el puntet de picant que li dóna la variant més dreta de la darrera tirada (evitable 100% en cas de no tenir gens de ganes de tibar). Aresta que no es decideix a alçar-se i que no cal ni cavalcar doncs ja és dòcil d’entrada, de fet és poc més que un simpàtic esperó on aprendre l’art de grimpar. Resolt l’escalfament passem a la segona via de la jornada, Queraltina.

  

Fa temps que la tenia pendent, amb la idea de combinar-la amb qualsevol altra anava quedant sempre enrere i avui no hi ha excusa si és que volem escalar una mica. Sobre ressenya es veu interessant, grau moderat i fissures que s’han mantingut netes per no perdre-li el gust a la ferralla.



Encaixada entre una munió de vies d’esportiva es lliura ingènua a l’esperó que la guia confiant que en sàpiga prou per bastir una ruta que la faci diferent de les seves veïnes. Encerta de ple, ressalt a ressalt ens enlairem per panys de bona roca on tots els passos són diferents. Vertical, però mai en excés i equipada on toca per marcar itinerari i gaudir del gest resulta una agradable sorpresa.



Bonica d’escalar, plaent i amb el compromís sempre sota control, se’n pot dir una via d’escola fabricada a mida. Perfecta per arrodonir una jornada d’escalades que aporten pau i bona onda!


Manual de plaisir: Dues vies que es complementen per gaudir de les magnífiques vistes del Santuari de Queralt des d’una verticalitat sempre sota control. Quercus, ruta totalment d’iniciació, l’abundància de bolts fa que amb 13 cintes en tinguem més que suficient. Recomanable per a gent que comença o per escalfar abans d’encarar-ne una altra.



Al darrer llarg tenim l’opció de la variant esquerra (V+) si tenim ganes d’algo més que no sigui passejar. La via comença a peu del camí que surt del santuari i voreja la muntanya, tan bon punt hem passat un ample mirador i encaixada entre dues alzines que li donen nom i serveixen de referència. El descens és per un caminet que des del cim baixa cap a l’oest i en un moment ens deixa al camí.



Queraltina, bonica, una equilibrada combinació de plaques ben equipades (bolts i ponts de roca) i fissures netes per no renunciar a donar ús al material (15 cintes, friends (0.5 - 2), semàfor aliens i mig joc de tascons). Fàcil de protegir i distreta d’escalar, podríem dir-ne escalade de plaisir amb regust tradicional.


Comença una mica més enllà de la Quercus, cal pujar a una petita feixa de roca, anem a l’esquerra i trobem una Q vermella que distingeix la nostra via de les d’esportiva que l’envolten. El descens el podem fer rapelant, però més entretingut acabar pel camí que marxa cap a l’oest (marques vermelles) i amb alguna que altra desgrimpada per la cresta baixa pel vessant oposat al que hem escalat i ens deixa de nou al camí.


Si hi aneu no us oblideu de respirar a fons i emplenar-vos de la sensació d’espai que tens des d’aquestes alçades santificades.


*** Esportiva marinera, Montgrí


Diumenge, 03 de març de 2019


De petita estar de cara a la paret era un càstig, en canvi ara s’ha convertit en un impuls que et porta a recórrer els indrets més diversos sempre que hi hagin parets prou verticals per encarar-s’hi.



Darrerament em deixo temptar per cingleres més breus de les que habitualment freqüento, dit d’altra manera, estic cedint davant la insistència dels companys perquè tasti més sovint l’esportiva.




La proposta d’escalar en ple Empordà, amb vistes sobre les Medes, la Gola del Ter i la verdor de la plana és prou atraient per afegir-me al grup que aquest matí de diumenge s’ha reunit a Torroella de Montgrí. Davant nostre la silueta inconfusible del Castell de Torroella i a la seva dreta l’allargat perfil del Montpla.




Si ens fixem amb detall veure’m una discreta cinglera de roca clara que sembla voler mimetitzar-se amb el bosc que l’envolta, aquest és l’objectiu. Petita i poc coneguda escola on darrerament estan apareixent noves vies que justifiquen més d’una visita a aquest pany de paret de verticalitat eixerida.



Les rutes són llargues i la roca encara tendre en algunes línies, però de tacte exquisit, per estones em recorda la de la seva veïna Roca Maura. Avui envaïm sense mirament la tranquil·litat d’aquest racó de món, assagem moviments sobre bústies i regletes que mai falten mentre comentem la jugada amb el company i quan és el torn te n’adones sempre que no és tan senzill com sembla des de terra.



Escalada social que t’emplena de bons moments amb els amics i et deixa braços calents i l’alegria simple del cansament després de l’esforç ben emprat. Racó de món al que em temo que tornaré!