" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem...

Divendres, 27 de març 2020


Sempre he dit que la muntanya és el meu espai de llibertat. Avui m’està prohibit, però els llibres i el cinema segueixen sent dos reductes infal·libles.
Així que, com diu Camus, cal ser conscient que l’alegria està sempre amenaçada, però... el món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem (Casablanca, eterna).
La imaginació ens fa lliures!


Dies estranys, dies en que el temps s’ha convertit en un espai petit, íntim. Microcosmos de pensaments s’encadenen amb la llibertat de qui es sap amb el dret de divagar a plaer. És temps de buscar altres finestres al món, de reflexionar i aprendre a valorar una normalitat avui absent. Aquest article d'Eva Piquer (https://llegim.ara.cat/opinio/enamorem_0_2416558363.html) m’ha emocionat, sempre hi ha qui té la capacitat de posar en paraules l’extraordinària complexitat dels homes. Els llibres sempre han estat companys de viatge, ara per un temps seran el viatge.


- tempsdalquimistes -

*** Montserrat, meridional i concís

Dissabte i diumenge, 29 febrer - 01 març 2020


El desig té una arquitectura pròpia subjecta a designis que no coneixen raó. Em sé captivada des del primer instant per la trama subtil d'aquest conglomerat irrepetible, àvida de la riquesa del seus perfils. Cedeixo gustosa al joc d'explorar-lo des d'una perspectiva diferent per no deixar cap de les seves facetes sense descobrir.


De res serveix posar fre a aquesta pulsió que foragita dubtes i trastoca límits. Resulta tan simple tot plegat, escalar, escalar i seguir escalant, endinsant-nos en territoris que ens aboquen implacables a la seducció de la vertical. Compte amb la muntanya màgica, els seus flancs de textura exquisida la converteixen en un vici irrenunciable!



Notes d’interès vertical: posats a tastar sectors d’esportiva, Montserrat no podia faltar i a l’hivern s’imposa el sud. Fugir del vent que manté el cel ras de núvols i de sectors amb excessiva freqüentació ens obliga a l’agradable tasca de caminar per arribar a parets de solitud idíl·lica.



 
Dissabte visitem per segon cop la Desdentegada (sector dreta), nom que no dóna pistes de l’excel·lència dels seus murs on s’encabeixen vies llargues, de dificultat sostinguda i presa menuda que converteix l’escalada en un exercici de tècnica i concentració. Segueixo centrada i gaudint de sisens que no regalen res i imposen elegància de moviments. En general grau ajustat i les assegurances correctes, però prou distanciades per fer-te rumiar bé la jugada.


El diumenge ens traslladem a l’altre extrem del massís, el Clot de la Monica, on el Serrat del Muntaner ens reserva un balcó de luxe a recer de tots els vents. Per primer cop tasto aquestes plaques en versió esportiva i haig de confessar que resulten tan seductores com les veïnes de més llargària i amb una continuïtat que no et deixa indiferent.



Seguim amb la tònica de vies que ronden la trentena o més de metres i una dificultat que la dóna el conjunt i no passos aïllats. A tocar del Frare de Baix, bonica collita de sisens que et deixen en estat de gràcia pel seu encert i lògica, amb algun toc picant cortesia del breu desplom finals que aporta varietat a tanta placa. Pel meu gust ben graduades i assegurances amb el punt just d’emoció, però que conviden a ser atrevits.




Magnífica cloenda d’un finde d’esportiva del que surts més motivat que mai. Si no fos perquè els dies ja van sumant hores de llum, diria que li estava agafant el gust, però la tàpia em reclama!


companydeviatgeiatzars: Lau

**** Escalades Pirinenques, valls atlàntiques, roca perfecta!

12 - 19 setembre de 2019

Aquest passat setembre part de les vacances van ser, per dir-ho en conceptes actuals, de proximitat. Tan sols ens va caldre creuar a l’altra vessant del coll del Portalet per endinsar-nos en valls que no podien ser més exòtiques, Pirineu atlàntic en estat pur. Llargues aproximacions, bromes i verd constant, roca clara i un munt de passes verticals van ser la tònica d’uns dies sense cap altra obligació que vagarejar i escalar. Gourette, Ansabere, massís Balaïtous van ser part del periple... dies de perfecta simplicitat. Així doncs, aquí teniu un petit resum visual d’aquests jornades alpines. 

Culpable i autor declarat del vídeo: Pep Jané


Merci Pep per fer-me’n memòria, regals que molen un munt!

*** Los Reyes del Mambo (130m, 6a/Ae), Cap del Ras i Blues del Gamarús (75m, 6a), Paret de l’Embut, Àger

Dijous, 27 de febrer 2020


M'agrada l'instant previ, el moment just en que el camí es separa del terra i ens endinsa en un espai que té les mides perfectes per contenir el buit que farem créixer. Fa dies que tenia ganes de tastar el ritme de mambo que marca la línia escollida al Cap del Ras. Burins i pitons delaten el tarannà seductorament clàssic de la via. L'oblit d'una corda ens obliga a concentrar-nos bé en seguir el compàs, però els dits ballen lleugers.



El tacte aspre de cantells i bústies ens fa ser precisos en l'execució i resoldre el traçat resulta un plaer no exempt d'aquesta incertesa que ens esperona més enllà del sentit comú. I com a premi a la nostra diligència encara ens queda temps per marcar-nos un blues a la Paret de l'Embut. Certament em confesso addicta a la gentilesa d'aquest calcari!


Notes d’interès vertical: Dues línies de caràcter prou diferent, però amdues ostenten una verticalitat que manté l’elegància a nivells ben interessants. Comencem per Los Reyes del Mambo, via decididament clàssica, el traçat en delata l’esperit i l’equipament el confirma (burins, pitons i alguna baga). El punt d’inici és comú amb la Memòria Zero (uns metres a l’esquerra de la Redrum i Alkaid), dos burins marquen el punt exacte. La via marxa decididament a l’esquerra, caldrà estar atent a les assegurances que donen la pista del recorregut que busca sempre el traçat més lògic.



La primera tirada descriu una llarga diagonal a esquerres per plaques ben trobades que ens faran mirar algun pas. El segon llarg té arrencada vertical i rabiosa (6a), però ben protegida, tot seguit busca el terreny més senzill en una travessa a esquerres i a l’alçada d’una escarpia cal flanquejar a dreta per evitar un sostret per retornar a esquerra fins la reunió. La tercera tirada és per gaudir, s’inicia per un diedre ben trempat (6a) que ens aboca a l’esperó de l’esquerra (pitó) amb passos que no poden ser més aeris i després posa a prova la nostra habilitat en una placa on tots els cantells desapareixen (Ae), passet de decisió per deixar l’estrep i abastar la reunió.


El darrer llarg comença amb una curiosa combinació d’equilibri i verticalitat sobre cantells arrodonits (V+), vira lleugerament a esquerres i quan el terreny ajeu cal escalar amb cura buscant els panys de roca més íntegres enmig de vegetació. Els passos clau de la via estan protegits amb burins en bon estat i pitons, però cal fer treballar la ferralla per completar l’equipament, necessitareu una dotzena de cintes, un estrep, semàfor d’aliens i un parell de friends mitjans (0,75 i 1). Les reunions estan reforçades amb un parell d’espits, penseu que la darrera s’ha de muntar en un arbre.



Llevat del darrer tram la roca és excel·lent, aspre, adherent i amb bústies o regletes de franquesa absoluta que conviden a navegar (V+ obligat i amb caràcter). El descens és caminant cap a la dreta per la feixa que creua la part alta de la paret, un cop acabada la via cal remuntar uns metres i anar seguint un sender (fites) deliciosament colgat del buit. Poc abans d’enllaçar amb la baixada habitual del Cap del Ras, el camí sembla acabar-se en un espadat d’aspecte descompost, només cal estar atent i veure’m les fites que ens fan anar amunt per enllaçar amb el camí principal.


Si un inconvenient té la via és la seva brevetat, però és senzill de resoldre aprofitant que trobem la Paret de l’Embut just a la dreta de la canal de baixada. Ens decantem per una de les primeres vies que trobem, Blues del Gamarús, ràpida, perfectament equipada (bolts i reunions rapelables) i una segona tirada que et fa vibrar de valent per bonica i atlètica (6a que obliga). Si no enllaceu tirades amb vuit cintes és suficient. Per baixar tan sols cal anar a buscar el camí normal de descens que és a tocar.


Jornada més que aprofitada tastant vies allunyades de les modes i amb un encert que tan sols descobreix qui és prou curiós per sortir dels camins més freqüentats. L’encant de les altres clàssiques!


companydelavertical: Pep

*** Pedra Tartera (170m, 6c (V+ oblg)) i Treintaitantos (160m, 6b+ (6a oblg)), Paret Bucòlica, Alt Urgell

Dilluns, 24 de febrer 2020

 
Quin tip de roca i de la bona! Encara sento als dits l'aspror del calcari de la Bucòlica. Llegir-lo és un plaer i els dits esdevenen la millor eina per desvetllar el camí. Prescindim de la vista, la mirada avui es perd indolent, té masses elements on vagarejar, tan aviat és seduïda pel reflex lluminós del pantà com divaga inconstant pels bastions que semblen sostenir la claredat del cel. Nosaltres concentrem esforços en esbrinar els passos que ens duran amunt, moviments pulcres i decidits.


 
Avancem convençuts de la franquesa de la roca, imantats a aquest pany de paret en el que és difícil escollir via perquè totes ens tempten. Les forces donen per gaudir de dues línies agermanades en verticalitat i ferma elegància, en les que l’únic que cal és no dubtar i deixar-se portar per la sensació de lleugeresa que ens brinden. El cansament dels braços dóna fe que avui hem participat de ple dret de l’atractiu de la Bucòlica.


 
Notes d’interès vertical: Vies de tarannà esportiu amb un equipament (bolts) que ens permet ser atrevits amb la dificultat. Situades a la part esquerra de la Paret Bucòlica, són fàcils de localitzar, tan sols hem de fixar-nos en l’evident diagonal que solca la paret i anar uns metres a la seva esquerra, trobem les inicials PT gravades a la roca donant el tret de sortida. Les dues línies comencen al mateix punt, la Pedra Tartera marxa lleugerament a la dreta i la Treintaitantos deriva a l’esquerra.



 
En les dues trobem reunions rapelables i amb unes catorze cintes ja farem, podem afegir un estrep per trampejar algun pas si anem justos de grau. La tònica són plaques de roca aspre amb les curioses incrustacions segell de la paret, passos rabiosament verticals per no dir desplomats, magnífiques regletes de dits que a vegades cal buscar i treball de peus garantit per una adherència infalible.


 
La Pedra Tartera té trams de roca taronja on el tacte deixa una mica que desitjar, als trams difícils els passos costen de llegir i et deixen una mica descol·locat, però mai són obligats, amb un V+ ben posat la gaudirem. La Treintaitantos és una preciositat, és d’aquelles vies tan aèries que et fan levitar paret amunt amb passos tan ben trobats que semblen un truc de màgia, pica una mica més que la seva veïna, cal portar el 6a après per assaborir-la com es mereix.


 
El darrer llarg és comú en les dues, nosaltres hem començat per la PT i des de la penúltima reunió hem fet dos ràpels (50m) per la Treintaitantos per escalar-la tot seguit. Un cop acabades el descens és caminant per la feixa que baixa en diagonal per l’esquerra de la paret fins l’ampla canal que porta a peu de paret.


 
Elegant combinació que ens demanarà esprémer forces i tècnica a parts iguals, un conjunt equilibrat per la sensació diàfana que traspua la llum d’aquest petit bastió urgellenc. Un plaer massa temps posposat!


companydelavertical: Ferran