**** Diretta Dimai (150m, 6a+), Torre Grande (Cima Sud 2.361m), Cinque Torri, Dolomites

Dimarts, 3 de setembre de 2024

Aquest matí la Diretta Dimai ens retorna a les clàssiques il·lustres. Després de dies tastant línies alternatives ens ve de gust la solidesa de la tradició, deixar que l'instint infal·lible que van demostrar els escaladors italians a la dècada dels trenta ens guií de nou. Cinque Torri és aposta segura.

Tot i ser ja la tercera visita, només tenim ulls per la Torre Gran, l'altivesa amb que s'alça és una invitació que no podem passar per alt. La Diretta Dimai sap vorejar el buit dels seus sostres i navegar el perfil més esmolat del vessant sud-est. Una escalada atrevida i elegant que conserva l'esperit pioner que la va impulsar.

Apreciem el seu estil, el gaudim. Podem dir que hem après la lliçó, quan la verticalitat és el camí estem al lloc correcte. El que tampoc podem oblidar, però és que la pluja no té espera. Al migdia s'acaba el període de gràcia i terrenals de nous ens queda tan sols el record intens de la paret amagada ja rere la puntualitat dels núvols.

Notes d’interès vertical: Diretta Dimai (ressenya final post), decidida, inevitablement aèria i com no audaç, s’engloba dins la categoria de les clàssiques a les que sempre s’ha de dir que sí. La lògica de la vertical, com dirien els italians “molto bella”.

- Oberta l’any 1933 per G. Dimai, C. Degaster, G. Ghedina i A. Verzi, ha esdevingut un recorregut històric plenament actual amb un lliure solvent i elegant.

- Semi-equipada amb abundant material, a les tirades trobem un bon reguitzell de càncams i pitons concentrats als trams de major dificultat. Totes les reunions muntades.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3).

- Dolomia genuïna, vertical i agraïda tant en cantells com en fissures franques. Roca bona en conjunt, però amb inevitables trams a controlar, especialment quan dificultat baixa.

- Grau taxatiu, escalada per norma atlètica i que requereix navegació. Sostinguda en interès i dificultat, requereix bona gestió de verticalitat i buit (6a/6a+ oblig).

- Compromís, baix/mitjà, equipament variat, però correcte i proximitat al refugi simplifiquen logística. - Orientació sud-est, sol garantit des de bon matí.

- Traçat d’atractiu clàssic i rotund que aprofita amb criteri les possibilitats que brinda la paret. Aeri i sempre elegant (foto final post). Les dues primeres tirades són comunes amb la via Míriam, però després la línia creua a l’altra banda de l’aresta i amb un parell de travessies amb segell dolomític evita sostres per enllaçar els murs superiors. Lògics i amb bon cantell, concentren els passos claus.

- Accés, des del Passo de Falzarego prenem la carretera SR48 que baixa en direcció a Cortina d’Ampezzo, aproximadament als cinc quilòmetres i mig aparquem en un pàrquing situat a mà esquerra, just abans del pont Rio Branco (enllaç maps).

- Aproximació, pel sender 419 fins el refugi de Cinque Torri (450m de desnivell, 1h). Per agafar el sender, des de l’aparcament baixem uns metres per la carretera principal i anem a buscar l’estreta carretera que surt a mà dreta i puja al refugi. La carretereta travessa un pla, creua un rierol i comença a pujar, el sender comença uns metres més amunt a la dreta (rètol).

Un cop al refugi en quinze minuts som a la base de la cara sud de la Torre Grande, evident (croquis general Dolomiti SkiRoc). La Diretta Dimai comença en una marcada fissura/diedre a l’extrem dret de la paret. Les dues primeres tirades són comunes amb la via Míriam (ressenya).

La carretera que porta al refugi de Cinque Torri de l’1 de juliol al 15 de setembre està tancada al trànsit, tan sols hi pot circular amb vehicle la gent allotjada al refugi. Si no volem caminar, hi ha l’opció d’agafar un petit bus que funciona a l’agost (10€/trajecte) o bé pujar amb el telefèric que ens deixa a l’extrem oest de les torres, Seggiovia Cinque Torri (enllaç). Des de l’estació final del telefèric tenim quinze minuts a peu de via.

- Descens, on cal afinar intuïció i precaució. Múltiples descripcions i totes confoses ens obliguen a preguntar cordades veïnes per localitzar ràpel de baixada (croquis descens Mountain Project). Acabada la via recorrem el cim en direcció oest, a l’extrem de la paret trobem una gran fita i uns metres per sota la instal·lació d’on fem un ràpel de 40m pel vessant sud, sud-oest fins una plataforma en una mena de coll entre torres de roca.

Una curta i emocionant desgrimpada des d’una roca plana ens permet seguir resseguint cap el oest fins que una paret ens barra el pas. Baixem cap al nord (dreta) per una canal desgrimpant uns metres atents a les fites (senzill). Trobem una nova instal·lació al costat oest de la canal, un ràpel de 30m ens deixa a la base de la cara nord de la Torre Sud. La voregem cap al sud i en deu minuts som de nou al refugi.

La Diretta Dimai compleix expectatives a l’hora que desperta una profunda admiració i respecte cap a la iniciativa i estil dels seus oberturistes. Una via que deixa clar que quan les coses es fan bé perduren.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya Mauro Benardi

foto traçat blog Sassbaloss

*** Il Mondo Imprigionato dal Materialismo (220m, 6a+/A1), Col di Bousc (2.494m), Marmolada, Dolomites

Diumenge, 31 d’agost de 2024

La reina de les Dolomites, la Marmolada, ni ens l'havíem plantejat en aquest viatge. Des del Pas de Fedaia tot sembla massa gran, massa complex per aventurar-s'hi, però Il Mondo Imprigionato dal Materialismo ens permet un tast en petit format de les superbes plaques de les que tothom parla.

Sota el blau difús de la glacera, el vessant oest de Col de Bousc fa possible el viatge, paret de roca albina, maleïdament compacta i feta per a la intriga. No hi ha línia evident, tan sols la intuïció del moviment. Tacte i equilibri ho són tot. Hermetisme que no està renyit amb la lògica, com a prova l'equipament, pitons i ponts de roca que treuen el màxim partit de la paret sense forçar-la.

Les expansions queden reservades a les reunions. Criteri innovador que fa tradicional una escalada de concepció moderna pel que fa a la recerca del gest i la dificultat. El resultat una via elegant i tècnica, molt del gust dels qui no volen respostes a primer cop d'ull. Escalada atractiva i sòlida en una petita vall glacial encara en evolució. Coneixença que esperem obrirà portes.

Notes d’interès vertical: Il Mondo Imprigionato dal Materialismo (ressenya final del post i detalls croquis aquí) impecable en la seva sobrietat, suposa un retorn al criteri i bon gust de l’estil tradicional amb l’escenari grandiós de la Marmolada com a teló de fons. Tremendament elegant, demostra del que és capaç l’adherència ben entesa. Escalada que hauria de ser tendència.

- Oberta el juliol del 2017 per Heinz Grill, Florian Kluckner, Sandra Schieder i Barbara Holzer (no perdeu de vista als dos primers, interessant fornada de vies amb segell d’autor).

- Semi-equipada en format clàssic, intel·ligent i novedosa limita l’ús de les expansions a les reunions, restringint-les a un bolt amb anella reforçat per un pitó o pont de roca en cada una de elles. Tan sols la reunió cimera és d’un únic pont de roca. Tirades protegides per pitons i excel·lents ponts de roca quan no hi ha opció pels flotants. De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1) i tascons.

- Dolomia de solidesa impecable on l’adherència es protagonista. Predomini absolut de placa compacta i tècnica amb comptades fissures i forats que aporten varietat i permeten un plus de verticalitat a l’itinerari. Tacte increïble i lectura que requereix habilitat i bon ull. Roca amb registre propi, segell de la Marmolada.

- Grau rigorós englobat dins un registre clàssic. Dificultat sostinguda i estretament vinculada a una bona navegació (6a+/A1 oblig).

- Compromís mitjà, tot i el caràcter tradicional de les assegurances la via és correctament protegida i dóna opcions a flotants. Aproximació i descens còmodes suavitzen el context.

- Orientació oest, durant tot el matí la paret resta a l’ombra.

- Traçat magnífic que rere una aparença modesta demostra virtuosisme al navegar i esperit crític en mantenir-ne la integritat (foto Arrampicata-Arco). Pel general la tremenda lògica de les tirades queda oculta per una muralla d’aparença impenetrable, pitons, ponts de roca i la pròpia morfologia de la paret són els que dones les pistes en les distàncies curtes. Primera tirada ens posa en situació i la segona mossega amb una travessia final que no deixa indiferent, passos amb un toc extra de picant. Memorable cinquè llarg, rotunda diagonal on verticalitat i forats sumen ambient i intensitat. A la setena tirada la bellesa de l’adherència exhibeix tot el seu potencial.

- Accés, per la carretera SP641 arribem al Passo Fedaia, creuem la presa i un cop a l’altre costat seguim les indicacions de l’aparcament d’autocaravanes que ens porten sempre amunt. Deixem enrere un seguit de restaurants i a la part alta trobem una àmplia esplanada on aparquem, prop de l’antiga estació del telefèric de Pian de Fiacconi (enllaç maps).

- Aproximació (mapa final post), a l’antiga estació de telefèric busquem els senyals per a la Forcella Col di Bousc i seguim el camí que avança en direcció oest (sender 618). Després d’una pujada i una baixada (es passa prop d’un conducte de l’Enel) voregem per sota el sòcol inferior de Col di Bousc fins entrar a una petita vall. Remuntem ara amb el vessant oest ja a la vista i abans de creuar el riu pugem cap a la base de la paret.

La via s’enfila per la paret situada a la dreta d’una cascada (30min). L’inici és per les plaques de la dreta d’una característica zona humida i fosca on la roca pot estar mullada, primer pitó visible. Uns cinc metres a l’esquerra comença la Via dei Vecchi e Grigi (equipada ponts de roca).

- Descens, sense anar al cim, creuem els prats en direcció contrària a la paret (est) seguint fites. Baixem per pendents herbosos i quan el pendent s’accentuà el camí baixa en diagonal a la dreta i enllaça amb les antigues pistes d’esquí i remuntadors de la base de Col di Bousc on trobem un marcat camí que seguim a l’esquerra i ens retorna a l’aparcament (50min).

Il Mondo Imprigionato dal Materialismo és una clàssica reinventada, elaborada amb una perspectiva esportiva, però prenent mètodes tradicionals com a punt de partida. Brillant, confirma el talent dels oberturistes per trobar línies lògiques i elegants en parets aparentment secundàries i ens permet una primera aproximació al tipus d’escalada que suposa la Marmolada. Una línia que obre ments i portes.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya web Arrampicata Arco

mapa aproximació i descens