*** Los Tacones Rosas de la Tía Glori (200m, 6a/Ae), Mallo Frechín, Riglos

Dimecres, 12 d’abril de 2023

Amb tot el dia per davant la ment demana metres. Riglos té aquest efecte sobre la raó, la desajusta i ja només concep la vertical. Víctimes d'aquesta ànsia contagiosa cerquem remei en les múltiples variants que el buit adopta en el Frechin. Escalada feta d'un sol pla, ciclòpia en aparença, però honesta, no amaga les seves febleses.

Cerquem la debilitat més obvia i la trobem, Los Tacones Rosas de la Tía Glori. Esplèndida xemeneia que no ens deslliurà de la verticalitat, però ens permet gestionar-la. Ben trobada, converteix el que haurien de ser moviments atlètics en elegants. Encaixats en la corba contínua d'aquest conglomerat abissal, neguit i eufòria es barregen per igual.

Encarem el darrer mur, traçat de nova factura forjat des de l'impuls. Vent, braços cansats i vertigen, però des de l'esforç aprens que rere un aspecte que intimida aquesta roca arranja els seus propis camins. Fem nostres els seus passos. El cim arriba com un regal i esdevenim per uns instants espectadors privilegiats de la grandesa del regne.

Notes d’interès vertical: Los Tacones Rosas de la Tía Glori (ressenya Sueño Vertical), admirable combinació de tres itineraris que tot i la diferència d’èpoques comparteixen seny, bon gust i estil amb el buit sempre com a protagonista. Oberta el gener del 2015 per Os Diaples amb una clara intenció, rescatar de l’oblit dues antigues vies, gairebé perdudes sota la vegetació i continuar fins el cim del Frechín amb tres llargs de nova factura.

Les dues primeres tirades corresponen a la històrica Rosaleda (1960) i la tercera a la Via del Taco (1973), restaurades i re-equipades amb el permís dels oberturistes, són el tret de sortida d’una nova concepció de via, Los Tacones Rosas de la Tía Glori (història obertura). Esperit clàssic respectat amb encert i traçat que parla per si sol de l’atractiu de la línia.

Parlem doncs d’una via perfectament equipada amb bolts i reunions rapelables. Trobem un tram de corda fixa al final del quart llarg. De material necessitem estreps (artificial de passos llargs i desplomats) i setze cintes, però si no volem haver de recuperar-ne en el L5 millor portar-ne una vintena.

Riglos és conglomerat amb segell propi i el Frechín fa gala de la seva varietat. Vermellós a l’inici, de còdol gran i forats que donen més d’una alegria. En els murs superiors la roca fa un gir, aspre, gris i adherent, un luxe que s’agraeix quan la mida del còdol disminueix. Malgrat l’aspecte discret, tacte i qualitat és bo en general, tot i així cal parar especial atenció a l’interior de la xemeneia del L3 i als trams on la dificultat baixa (L4 i arribada a cim).

Grau posat amb seny, tenint sempre present que predomina l’escalada atlètica i sostinguda en la vertical (6a obligat i Ae exigent). Orientació sud, sud-est, el sol serà company d’escalada. El traçat, variat, lògic i elegant, és un dels encerts de la via. Les tres primeres tirades discorren per una esvelta xemeneia de les que tan sols trobem a Riglos per lo elegants que resulten. Escletxa vertical que dosifica les treves i ens fan aeris per obligació. Menció especial al L3, una meravella, sostingut i amb gest, amb uns darrers metres de xemeneia francament estreta, singular.

Una tirada de transició (L4) cap a l’esquerra per abandonar la guia de la fissura i navegar el mur final del Frechín. El cinquè llarg ens llença de ple a una paret plena de baumes que eludeix en giragonsa contínua, mig en lliure, mig en artifo i ens porta a un final trepidant colgats sobre una immensa bauma (Ae de passos llargs i aeris que reclama vint cintes mínim), compte amb el fregament.

Dues tirades finals de placa i més placa que no cedeixen en verticalitat ni destresa, sense arribar mai a desplomar, però que demanen pila i decisió. Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (tres euros/dia).

Aproximació, pugem fins l’església del poble i a l’entrada del pati surt un corriol a la dreta que porta directe als Mallos. Un cop localitzem el Frechín, la via comença en un petit pedestal on neix l’evident canal/xemeneia que articula les primeres tirades (foto recorregut blog Kuestas), just a l’esquerra de la clàssica Currucuclillo. (15min).

Descens, pintoresc i amb vistes immillorables, tot i que si no es coneix millor fer-lo amb llum. Des del cim caminem uns metres en direcció nord fins un petit coll, el creuem i enfilem una rampa de pedregosa (II, corda fixa que millor no tocar) que ens deixa en l’ampla carena del cordal principal. Tombem cap a la dreta (est) per un sender fitat que puja a la Visera.

En l’ampli llom abans del cim cal estar atents a localitzar les fites que ens indicaran la baixada pel vessant de la dreta. Flanquegem sempre en direcció est, primer per rampes de pedra i després ja de nou per un sender que voreja per sobre les parets en direcció a un evident coll per on discorre el camí principal de la circular als Mallos. Abans d’arribar al coll però, a l’alçada d’una gran canal arbrada prenem el camí que hi baixa pel dret i ens deixa sense pèrdua a prop de la base de les parets (50min).

Completa, variada i amb ganxo, Riglos no falla. Amansida pel re-equipament, permet gaudir del caràcter riglero amb la ingènua i engrescadora sensació de tenir-lo sota control. Recorreguts amb ambient que satisfan.

conspiradorsdelavertical:Xavi&π

*** Villarig (145m, 6a), Aguja Roja, Riglos

Dimarts, 11 d’abril de 2023

Riglos sempre és una bona idea. Regne de còdols gegants i voltors, sota el seu resguard la verticalitat es converteix en espectacle. Mentalitzada per gaudir de la representació encaro comptes pendents. Villarig, la línia més certa. Clàssica en forma i gest encaixa a la perfecció en la bellesa règia de l'Aguja Roja.

Els seus murs ens precipiten en una escalada de sensacions intenses. Atlètica i aèria. no deixa temps ni espai per pensar, la intuïció pren la batuta i ajuda a gestionar el buit. Una única fissura ens alleuja de panxes i desploms que estenen el seu domini fins el mateix cim.

Naveguem aquest mar d'una única onada amb la tossuderia de qui creu en que el premi serà la coneixença. Falsa aspiració, per més que m'entesti no aconsegueixo resoldre l'enigma que em fa tornar. La tarda s'allarga en les seves parets, el món és lleuger!

Notes d’interès vertical: Villarig (ressenya Luichy), estètica i potència combinades en una línia que sap demostrar que la veterania és un grau, clàssica de rigor. Cada paret té les seves vies imprescindibles, l’Aguja Roja veu reafirmada la seva reputació de reina de los Mallos Pequeños en la Villarig.

Oberta el 1963 per Ursi Abajo i Isidro Falo, escalar-la es un reconeixement a l’audàcia i valentia dels seus oberturistes. L’any 1999 la via va ser re-equipada amb bolts, però encara queden alguns claus de museu que donen fe de la resolució que calia per afrontar una verticalitat impossible d’enganyar.

Actualment és una via completament equipada (parabolts) amb totes les reunions muntades i rapelables. A la meitat de la primera tirada trobem una reunió intermèdia que no cal fer, en canvi al tercer llarg sí que val la pena fer la reunió intermèdia per evitar fregament. La R1 destaca per penjada i incòmoda.

L’equipament és correcte i el compromís baix, però cal gestionar bé les forces perquè les tirades són atlètiques i entre assegurances toca escalar. De material tan sols necessitem quinze cintes, tot i que alguns friends mitjans (C0,5 a C2) poden ser útils en algun dels alejes del primer i sobretot segon llarg (bona fissura per protegir). A la darrera xemeneia/canal (IV descompost) també fan feina.

La mida i aspecte dels bolos pot despertar certes suspicàcies, però malgrat l’aparença el conglomerat és sanejat i de bon ferm, tan sols cal vigilar en trams puntuals. Roca vermella (com no), un punt sobada al primer llarg, però que ja millora al segon i es converteix en aspre i increïblement adherent en el tercer.

Grau exigent, la dificultat sostinguda de les tirades és el que marca la diferència i dóna un plus de pebre a l’escalada (V+ collat/6a oblig). Orientació sud-oest garanteix tardes a ple sol i matins més frescos al recer de la paret.

Respecte el traçat només cal dir que esteu davant d’una preciositat de línia, no pot ser més ben trobada, imposa des de bon inici (foto blog GuaraVertical). Variada, atlètica i tècnica, la Villarig té tot el que li cal i en el moment correcte. Un inici en placa on no falten panxes ni cantells enllaça de forma natural amb una esplèndida fissura, la línia més lògica. El gest canvia, la verticalitat no. Després del diedre, retorn a la placa, un nou mur de buit creixent i flanquejos que cal treballar, potència mesurada que es va alliberant poc a poc a l’espera del moment oportú. Un pany tan aeri com el mateix cim on convergeix tota l’esveltesa de l’agulla.

El final del segon llarg de la Villarig coincideix amb la Pecho Lobo (bolts blanc), ignorem la reunió d’aquesta i acabem de pujar fins una gran vira per la que flanquejarem a dreta en busca de la R2 a l’alçada d’una gran sabina. Just a la dreta de la R2 trobem una altra reunió, a l’extrem de la vira, correspon a la Lucía que marxa a la dreta, molt propera a la nostra.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (tres euros/dia). Aproximació, anem a la part alta del poble i trenquem a la dreta, els carrers es converteixen en pista. Deixem enrere les últimes cases i seguim un marcat camí amb marques de GR (Camino del Cielo) que planeja per sobre el poble avançant cap al fons de vall. En una cruïlla anem a l’esquerra i seguim pel camí principal fins l’alçada de l’Aguja Roja i el Mallo Cored on trobem el trencant que hi puja (fita).

Remuntem un llom de pedreres i matolls fins a una bifurcació (rètol indicador) on prenem el sender de la dreta que ens deixa a la base de la cara sud de l’Aguja Roja (30min). La Villarig discorre per la part esquerra de la paret, just al tombar d’un petita agulla adossada. Uns metres a l’esquerra de l’agulleta veiem la seva línia de bolts enfilant pel dret sense concessions.

Descens, pintoresc. Es baixa en tres ràpels per la cara nord, seguint la línia de la via normal. Un primer ràpel curt (20m) des del gran cable d’acer que rodeja tot el cim de l’agulla fins un petit coll. Segon ràpel (40m) des d’un altre cable d’acer per la cara nord fins una instal·lació de bolts amb anella. Tercer ràpel (40m) directe a un coll ombrívol encaixat entre dues agulles. Des del coll baixem cap a l’oest, una curta i senzilla desgrimpada ens deixa a la base del vessant oest de l’Aguja Roja. Voregem la paret i en no res som a peu de via des d’on retornem al poble (1h).

La Villarig és com un truc de màgia, com en tants pocs metres pot haver-hi tanta qualitat i elegància. Ferma, decidida i bella, estil que perdura. Instintivament clàssica.

conspiradoresdelavertical:Angélica&Esther

π

*** Punxadits (125m, 6a), Roca Maura, Estartit

Dilluns, 3 d’abril de 2023

Hi ha vies a les que el pas del temps els hi dóna caràcter. Complau veure'n l'evolució. Fa deu anys vaig ajudar a polir una ruta recent estrenada, la Punxadits i des d'aquell primer tast ja en van unes quantes de repeticions. En el procés li he agafat estima i he pogut comprovar com de la mateixa manera que el traçat anava definint el seu propi espai en aquest penya-segat de secà que és Roca Maura també perdia pitons i guanyava en salabror.

M'agrada el resultat. El tacte segueix sent el del meu record, esmolat fins el recel, però ara reclama un gest més intuïtiu. Roca salvatjada encara, modelada per sol i marinada, que no ens deslliurà d'algun ensurt. Summament atractiva quan es fa atlètica i exòtica en el seu interior, la Punxadits respira.

Traçat fonedís que fuig de l'evidència, certament llueix millor en les distàncies curtes. Víctima de la tramuntana l'experimento un cop més. Quan el vent nordeja no puc evitar tornar!

Notes d’interès vertical: Punxadits (ressenya), sempre costa ser objectiu a l’hora de definir una via, però quan has ajudat a fer-la sorgir el criteri és torna més personal que mai. Deu ser la quarta vegada que escalo aquesta línia, el motiu és simple, m’agrada la senzillesa amb que la Punxadits escull i aprofita lo millor del pany més caut de Roca Maura. El resultat, un itinerari interessant tenint-ne en compte el context, rebuscat a estones, però obert amb una mentalitat clàssica que imprimeix estil.

Fruit d’una jornada de descoberta, quan Roca Maura encara era gairebé verge de vies, va ser oberta el maig del 2013 per en Grau i en Josep Mula amb els mitjans més clàssics, flotants i pitons. Quinze dies més tard en Josep i jo vam invertir una nova jornada en polir-la i equipar reunions i passos claus amb bolts de cara a facilitar futures repeticions.

Així doncs, estem davant d’una via semi-equipada amb bolts, algun pont de roca testimonial i un únic pitó (gairebé invisible) al segon llarg. Reunions muntades (bolts). Parabolts correctes, no acusen rovell, llevat d’una única excepció, el bolt que protegeix el pas de 6a desplomat del darrer llarg, actualment molt malmès. Una ullada a la ressenya basta per constatar que en aquests darrers anys la via ha perdut pitons i guanyat en caràcter i un punt de compromís.

De material necessitem catorze cintes, tòtems/friends (des de tòtem negre fins C2) i tascons, C3 opcional. El nom de la via ho diu tot, calcari amb segell marí i un punt esquerp. Trencat a trams, però amb un tacte corall que el redimeix i el converteix en excepcional, matèria prima de primera qualitat per a l’escalada. Compte al darrer llarg, sobretot al tram final (blocs inestables).

Grau mesurat amb correcció, tots els llargs tenen el seu punt de pebre i compromís (V+ oblig). Roca Maura mira descarada al sud, paret de ple hivern que es converteix en delícia quan bufa la tramunta, abrigats d’ella el mar és espectacle. Traçat, ja ho vaig dir en el seu moment, Punxadits té de tot en petita escala, diedre, placa, cova i desplom. Quatre tirades variades fruit d’un recorregut regirat, però que demostra instint a l’hora de trobar continuïtat en l’escalada.

Unes tènues marques de pintura vermella ajuden a orientar-nos, ja que la via força la dificultat i ara que falten pitons la tendència és anar a buscar el terreny més evident i senzill. En el segon llarg cal gestionar bé les cordes per evitar fregament. Segona meitat de la via molt bonica, guanya en tot, ambient i caràcter.

Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi ha caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Punxadits s’ubica a la vertical de la gran cova esbiaixada de mitja paret, just a la seva esquerra trobem la via més popular de l’indret, la Poseidón.

Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som a al final del carrer on hem aparcat (15min).

Punxadits és una via que fuig de l’evidència i s’entesta en trobar la verticalitat. Se’n surt en el propòsit amb una part final aèria, atlètica i molt ben resolta. El tram de la cova és una perla subterrània al bell mig de la paret. Balcó de mar i tramuntana que s’escola en l’escalada.

conspiradorsdelavertical:Albert&Alba

π