*** Frondellas, crestes iniciàtiques

Dies d’aire, 16 a 18 de juny de 2022

Corria l'any 98 quan vaig pujar el Balaitús, havia trepitjat tan pocs cims pirinencs que no en reconeixia ni un de l'esplèndid panorama que es desplegava al meu davant. Era finals de desembre i el seu cim va ser un regal a una il·lusió que naixia ja sense aturador. He tornat varis cops a aquestes valls per camins cada cop més aeris, però el seu record ha quedat lligat a un paisatge fet de neu i la sensació que tot era possible.

La fressa del riu Aguas Limpias, impetuós com mai, em recorda que l'estiu també hi té cabuda en aquest paratge, la neu però, continua a l'espera en les alçades. La distància dels anys fa que tot sembli nou i una solitud inesperada ens fa sentir pioners d'aquests cordals. Improvisem ruta seguint el rastre de fites i una intuïció sorgida d'èpoques més alpines. La immensitat dels contraforts que ens rodegen intimida. Sentinelles d'esguard ferotge... de veritat pensem que cediran als nostres anhels?

Recupero la tenacitat imprescindible per aquests menesters i passa a passa ens fonem amb l'austeritat mineral que ens envolta. No hi ha pressa, tan sols des de la calma entendrem aquests camins fets d'aire i vertigen. Els Frondellas ens acullen, quin privilegi ser de nou genets d'arestes. Convidats del cel torno a tenir la certesa de que en aquests dominis tot és possible. La il·lusió continua intacta!

Notes per embastar cordals: Agulla Cadier (3.022), Frondella Nord (3.062m), Pic de Frondella (3.071m) i Frondella Central (3.055m), cims propers, germans d’aresta, però cadascun amb una identitat prou marcada per definir el seu propi caràcter i donar les pautes de la seva ascensió.

El primer, Agulla Cadier, el més petit dels germans, inquiet, entremaliat i entestat en esgarrapar el cel amb el seu perfil esvalotat. El Frondella Nord l’observa aposentat amb fermesa en l’amplitud de l’aresta, torre guardiana del cordal que cedeix, però el protagonisme al Pic de la Frondella, patriarca que ens acull amb generositat ancestral. El Frondella Central és l’amabilitat que dóna repòs i obliga a la pausa de la contemplació. Ens en va mancar un per completar el cordal, Frondella Sud Oest, el guerrer que ens espera, solitud temerària la seva.

Varis són els camins que ens apropen a la cresta, muralla ben definida que es despenja a l’oest del fantàstic bastió del Balaitús o Pico Os Moros (mai deixaran de fascinar-me les possibles històries que hi han rere aquests topònims tan sonors), nos ens decantem per un itinerari clàssic en estil i execució. El primer dia des de l’embassament de La Sarra (1.450m) ens atansem al refugi de Respomuso (2.208m) i bivaquegem molt a prop seu.

La segona jornada la invertim en crestejar, activitat en terra de ningú i per això mateix concebuda per esperits alpins. La ruta escollida ens submergeix en la perfecta soledat de la vall encaixada entre la cresta de Diablos i l’aresta Le Bondidier i ens deixa a tocar de la Bretxa de Latour on improvisem la grimpada que ens porta al primer dels cims, Agulla Cadier.

Cavalquem el cordal seguint rastre de fites i atents al joc dels núvols fins el Frondella Central, la cresta cau, emprenem el retorn per una xemeneia que ens transporta a l’hivern, neu que mossega. Voregem el darrer dels contraforts, Ledormeur, les alçades van quedant lluny mentre destriem la complexitat de la tartera que ens retorna a la verdor aquàtica de Respomuso. Ens permetem el luxe del descans i una nova nit d’estels, abans de desfer camí seguint el curs del riu Aguas Limpias el tercer dia d’aquest inesperat viatge als meus orígens.

Amb un bon mapa i intuïció podreu moure-us en el terreny indefinit que són l’essència de tota cresta, oportunes fites acudeixen en el nostre auxili en punts claus que marquen el millor vessant per progressar. Un cop a prop de la bretxa de Latour, vam pujar abans d’hora en busca del cordal i vam acabar fent una petita escalada, així que haureu d’investigar vosaltres la xemeneia que hi mena i de la que totes les ressenyes parlen.

L’Agulla Cadier és el cim més delicat, roca trencada i una grimpada curta, però aèria (II+) li donen ambient. El Frondella Nord no s’escala pel dret, sinó que el voregem pel vessant oest (fites) traçant una llarga diagonal fins trobar terreny franc que ens porti de nou a l’aresta. Un cop al seu cim ja no abandonem l’aresta, cada cop més ample i agraïda, fins trepitjar els dos tres mils restants.

El descens per l’embut de la xemeneia dels Frondellas no és senzill (fites i reunions de pitons), baixem per terreny cada cop és més dret fins atènyer la pala de neu que aguanta fins ben entrada al temporada. Així doncs, a nivell pràctic, si bé aquest tram de cresta no té veritables passos d’escalada dur algo de material de fortuna (cordino, arnès, bagues i algun encastador) pot ser una opció sensata en aquest terreny on mai tenim la certesa d’anar pel lloc correcte.

A principis de temporada grampons i piolet imprescindibles si es vol baixar per la xemeneia dels Frondellas. L’accés a l’embassament de La Sarra es fa des del poble de Sallent de Gallego i es pot aparcar a la dreta de la pressa, un cop passats els edificis. Horaris, aquest cop em nego a parlar-ne, el temps es torna secundari en aquests menesters i en el nostre cas l’únic que marcarà el ritme és la descoberta.

Estranya bellesa la d’aquests camins, s’arrapa al cor i el fa vagabund!

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Canas y Espits (120m, 6a/Ae), Dent de Cabirols (N), Pedraforca

Dimarts, 14 de juny de 2022

La silueta del Pedra captiva des de qualsevol perspectiva, però és a l'estiu quan el seu atractiu reclama proximitat. Qualsevol vessant és bo, roca fresca i línies de passos intrigants. Torno a Cabirols, poc a poc hi vaig sumant vies i cadascuna una descoberta que aporta gestos que no li coneixia a aquest calcari rentat pel nord. Avui la proposta amb que m'han temptat és Canas y Espits, mana la placa.

Orfes de l'adherència prodigiosa de la Sud recorrem a una fe que tan sols funciona contenint l’alè i llegint, llegint molt bé aquests panys monolític polits amb cura infinita. Escalada condensada en tacte i intuïció seguint el rastre d'espits rovellats entossudits en fer-nos solcar plaques d'aparença impossible. Ni pensar en portar-los la contrària.

Dòcils indaguem i amb l'auxili del traç rotund d'un parell de bavareses descobrim les subtileses d'aquesta adherència singular. Quina intensitat en tan pocs metres. La Canas y Espits conserva una sobrietat de caràcter que ja no s'estila, reflex de temps i lloc. Elegància i precisió amb aires d'aventura en són la conclusió.

Notes d’interès vertical: la muralla nord de la Dent de Cabirols a part de magnífiques vies de fissura clàssiques a rabiar ostenta al pany central una immensa placa gairebé monolítica. Canas y Espits la solca amb notable atreviment. Oberta l’any 93, suposa un canvi de mentalitat i amb l’ajut d’espits avança forçant passos hermètics en aquest mur de fissures comptades i relleu escàs.

Pràcticament equipada amb espits que ja tenen els seus anys i uns pocs pitons demana material amb discreció, a les tirades (llevat de la darrera) poca cosa col·loquem, però les reunions són de dos espits vells i és convenient reforçar la R1 i R2. Amb catorze cintes, friends fins C2, semàfor aliens i estrep ja farem, tascons opcionals i compteu que una plaqueta pot ser útil per reforçar la R1 (cap burí).

Grau collat i un calcari polit al que és difícil confiar-s’hi ens faran anar ben atents. L’escalada és exigent i mantinguda, l’equipament alleugereix tensió, però el rovell d’algun dels espits i la col·locació d’altres en els trams més impenetrables de la placa fan que alguns passos resultin obligats sobretot si no els llegim correctament (6a/V+ oblig).

Tècnica i adherència seran el nostre mantra, interromput tan sols per un parell de bavareses que ens regalen benvingudes tibades sobre cantell franc i l’auxili de sigil·loses regletes que ens ajuden a resoldre el misteri d’aquest calcari impol·lut. El traçat per estones no és fàcil de seguir ja que es creua amb altres vies (sobretot L2), la clau està en buscar espits vells, algun d’ells pintats de blanc. Tercer i quart llarg es poden enllaçar fàcilment, la R4 són dos bolts amb anella.

Accés, des de l’aparcament del Mirador de Gressolet continuem per la pista fins trobar la instal·lació del petit telefèric amb que pugen material al refugi, aparquem. Aproximació, a l’alçada del telefèric trobem camí que puja en pocs minuts al refugi Lluís Estasen des d’on seguim el GR en direcció l’Enforcadura (esquerre), abans d’arribar-hi creuem la gran tartera que baixa de la Dent de Cabirols. Traspassada la tartera prenem un corriol (fites) que puja pel seu marge esquerra de la tartera, primer per bosc i després per terreny cada cop més dret i pedregós fins peu de paret (30min).

L’inici de la via costa una mica de localitzar ja que comença en una incòmoda vira penjada (grimpada II), un arbre amb una baga vella és R0. Com a referència just a l’esquerra de la canal per on va la Gaston, veiem els primers espits de la nostra via en una placa amb una fissura/bavaresa a la meitat i que després marxen en descarada travessa a la dreta.

Descens, dos ràpels, de R4 a R1 (55m) i d’aquesta al terra (40m). També és possible continuar escalant per la canal on acaba la via, són unes tres tirades de terreny d’aventura (IV) fins el cim de la Dent de Cabirols.

La Canas y Espits és curta, però plena. Escalada estival que lluny de refrescar et deixa el cos encès per la insolència amb que contradiu la física obligant-nos a solcar l’austeritat d’uns murs que són pura elegància.

conspiradorsdelavertical:loromànticguerrerParce&Angélica&π

*** La Norte de Escales (185m, 6a/Ae), Paret d’Escales (N), Sopeira

Dijous, 2 de juny de 2022

Norte de Escales, amb aquest nom ben bé podria ser una clàssica de tota la vida, però ves per on que estem davant d'una línia ben desperta i de modernitat recent. Un itinerari pensat per gaudir i que en aquestes dates ens reserva el bé més preuat, ombra redemptora. Discreta, la paret rebutja qualsevol mena d'ostentació, certament l'aparença no és el seu punt fort, però els oberturistes són de consciència laboriosa i han llaurat una ruta amb segell de qualitat.

Com a bona nord ens rep amb una roca a la que costa confiar-s'hi, però té un tacte convida a seguir-li el ritme. Ens deixem portar. Equipada amb generosa sensatesa, no queda ni un pas per provar i constatem que és des de la perspectiva del gest quan flueix l'energia del traçat. Fascinada per la rudesa d'aquest paisatge forjat per l'afany humà de dominar els camins de l'aigua, avancem. L'elegància es troba en l'escalada, en el plaer que desvetlla, avui net i senzill, com la fondària del blau que ens acompanya.

Notes d’interès vertical: Norte de Escales, interessant línia que ens obliga a fixar l’atenció en una paret d’escàs atractiu vertical, però que ens obre les portes d’una escalada singular pel rocam i sensacions. De fornada recent, 2019, és la primera via oberta en aquest vessant i un bon referent de les possibilitats d’aquest pany de muralla.

Els oberturistes han enllaçat hàbilment fissures i diedres que donen un toc alpí amb plaques de roms on mana el gest, sanejant a consciència el traçat i equipant-lo amb un seny no renyit amb la generositat.

Original, variada en els passos i de dificultat sostinguda en el V+ amb trams més potents no obligats, en fa gaudir de cada tirada i sap crear l’expectativa de què ens reservarà la propera. La roca, calcari de qualitat variable i tacte peculiar, li dóna un toc d’aventura que cal pair per no atabalar-nos.

Orientació nord, nord-oest, a l’estiu tenim ombra fins passades les cinc de la tarda, però després la paret és domini del sol (en dono fe, fa un parell d’anys vam baixar del segon llarg per la solana). Pràcticament equipada amb bolts, tan sols necessitem dotze cintes i un joc discret de friends del 0,75 al 3 per completar les tirades centrals (L2, 3 i 4).

Accés, des de l’aparcament situat a la part superior de la presa d’Escales que trobem a un lateral de la N-230 un cop passat el poble de Sopeira en direcció Pont de Suert. Aproximació (5 min, gairebé inexistent), creuem la part superior de la presa i un cop al final travessem el túnel que ens deixa al camí que voreja l’embassament. Als pocs metres trobem l’inici de la via, al costat d’uns esglaons de ferro pels que baixarem (bolts visibles).

Descens pintoresc, des de la darrera reunió fem el primer dels tres ràpels (40, 30 i 50m) que pel vessant contrari ens porten a la cornisa penjada on acaben la majoria de vies de la Paret d’Escales. Un cop a la cornisa la seguim fins l’entrada d’un túnel que primer en baixada i després prenent una bifurcació a la dreta ens deixa en una vira de la cara nord que porta als graons de ferro on comença la via (30min).

Bonica via i intensa si te l’agafés amb ganes. Resolta pels oberturistes amb enginy i oportunitat, sorprèn perquè l’ambient està en l’escalada i no en la circumspecta paret. El paisatge però, fascina. Escalem sobre l’aigua en busca d’un horitzó de crestalls a mig domesticar. Estímuls en continu contrast!

conspiradoresdelavertical:Angélica&π