*** Sobredosis d’Oxitocina (125, 6b), Titolo, Sòcol del Montroig, Camarasa

Divendres, 25 d’octubre de 2024

Tota escalada té el seu moment i aquest matí en que el cel pertany als núvols, és el torn d'una via que ve molt ben recomanada, Sobredosis d'Oxitocina. Breu i traçada amb mà ferma fa que mirem el Sòcol del Montroig amb altres ulls. Aproximació gairebé inexistent i tres tirades on l'elegància es fa vertical eradiquen qualsevol reticència que la proximitat de la carretera pugui inspirar.

La roca, un calcari fet per al tacte justifica la línia. Passos que surten intensos i fissures amb un picant molt ben posats esborren tot el que no sigui la paret que tenim entre mans. Pensada com a clàssica navega el perfil del Titolo amb estil. L'exclusivitat del petit cim fa completa una tardor que li senta de luxe.

Notes d’interès vertical: Sobredosis d’Oxitocina (ressenya final del post), destaca per una intensitat que posa en segon pla tot el que no sigui l’atractiu real i directe de la línia. Demostra decisió i criteri, una via que tot i la seva brevetat aporta. 

- Oberta per Marta Boher i Gerard Folch el 18 de març de 2023.

- Semi-equipada amb sensatesa (bolts, pitons i algun pont de roca), als trams de placa passos ben protegits mantenint la dificultat obligada i en fissura marge perquè treballin flotants. Reunions equipades (bolts), excepte la darrera que muntem als tensors de la malla de protecció.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Roca excel·lent, calcari del que s’estila a Camarasa, murs gris fosc, compactes i d’esplèndida adherència. Predomini de placa on gotes d’aigua, regletes i forats permeten escalar des del tacte. Fissures ben gestionades donen un altre aire a la verticalitat fent-la atlètica i de gest contundent. Tan sols cal vigilar amb algun bloc suelto i les sortides a repisa del primer i darrer llarg.

- Grau intens, correcte en el context, però que demana bona lectura perquè la dificultat sigui la que toca. Exigència concentrada en trams breus i explosius a la segona i tercera tirades (6b oblig).

- Compromís baix, logística senzilla i equipament correcte. Escalada ràpida i de bon gestionar.

- Orientació sud, paret d’hivern i dies freds.

- Traçat que fila prim i l’encerta, línia vertical amb la lògica d’una clàssica i passos on naturalitat i elegància són parelles. Primer llarg per escalfar, segon i tercer de posar-s’hi bé i serrar les dents, interessant la forma en que plantegen la dificultat. Enllacem les dues darreres tirades en una de sola, bonica aresta de tràmit per sortir de la paret.

- Accés, des de Camarasa seguim per la carretera C-13 en direcció Tremp i un cop creuem el pont sobre el Segre trobem a mà dreta una explanada on aparcar (enllaç maps).

- Aproximació, el Sòcol es desplega complet davant l’aparcament, per situar la via tan sols hem de localitzar el característic perfil del Titolo. Ubicada la via caminem per la carretera C-13 en direcció nord fins plantar-nos al peu d’un petit replà herbós amb un pal de llum situat pocs metres damunt la carretera, just a la base del Titolo.

Pugem al replà i la via comença per la placa on acaba la canal a la vertical de l’agulla (10 min). No fem cas de la línia de pitons que marxa a l’esquerra (via Diluvi), la Sobredosi puja per la placa i flanqueja a la dreta a l’alçada d’un bolt.

- Descens, flanquegem cap a l’est (dreta mirant cap Solarium) per un corriol que va resseguint la malla metàl·lica fins arribar a l’alçada de la Cova de l’Escaleta on enllacem amb el camí del Solarium pel que continuem fins la carretera (30min).

Sobredosis d’Oxitocina fa pensar, demana tècnica i convenciment, ens ha sorprès lo ben trobada que està. Magnífica opció per una jornada en la que no disposem de molt temps i volem que sigui de qualitat.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya original blog LoGall

**** Pilar Central (315, 6a), el Doll, Montsec

Dijous, 24 d’octubre de 2024

El Doll té els seus adeptes i amb la tardor arriba l'època de peregrinar al taronja encès dels seus contraforts. A aquestes alçades, però ja he après que rere la majestuositat de la imatge s'amaga una roca que demana esperit clàssic per apreciar els seus dons. Territori d'aventura, fa de l'escalada tradicional el seu principal patrimoni i el Pilar Central reuneix tots els requisits per ser una via de referència.

Ens endinsa en un traçat on la lògica mana i proveeix de la mà de fissures que garanteixen netedat i elegància. Pitons i ponts de roca donen la pista de com navegar-les, la resta intuïció i cap serè per negociar amb aquest calcari de tacte extraordinari, però fermesa mai certa. Tot i així no menteix, la solidesa dels cantells és fidel al que aparenta.

És bo tenir les coses clares, són les regles del joc i les acceptem sabent-les necessàries per no doblegar l'autenticitat de l'escalada. Hi ha vies que són sàvies, el Pilar Central, vertical i ple de força, té un batec profund amb el que connectem. M'agrada escalar al Doll, dificultat i compromís adquireixen marges tan amplis que per un moment retorno als orígens. Bellesa intacta que és un tot.

Notes d’interès vertical: Pilar Central (ressenya final post i bon croquis aquí), sagaç capta l’esperit del Doll i amb lògica implacable el reflexa en un traçat que fa factible l’aventura que sempre és escalar en aquesta paret. Austeritat i compromís donen una altra dimensió al rigor de la clàssica.

- Oberta en dues tandes, la meitat superior, anomenada també Pilar dels Tres, va ser oberta per Jordi Marmolejo, Josep Jané i Pol Figueras l’abril de l’any 2016. El mateix novembre de 2016 Marmolejo i Godoy enllesteixen la part de baix donant continuïtat a la via des de la base de la paret.

- Semi-equipada en la mínima expressió, caràcter tradicional. Tirades gairebé netes, assegurades majoritàriament amb ponts de roca (menys dels que marca la ressenya), els pitons queden reservats per protegir passatges claus concentrats en trams de placa.

Gran part dels pitons han estat substituïts recentment, donen confiança. En tota la via trobem únicament tres expansions ubicades en els dos darrers llargs. Reunions de pitons i ponts de roca, tan sols trobem una expansió a la R4, R7 i R8.

- De material necessitem catorze cintes, tascons mitjans/petits, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C0.75 a C4.

- Calcari dollià, sempre deixa marge a l’aventura. Roca que tot i estar sanejada manté trams de blocs inestables que demanen atenció, però si escollim bé la seva fermesa permet gaudir de cantell generós i d’un tacte abrasiu fantàstic. Al Doll la qualitat de la roca és una percepció molt personal, en aquesta via la roca és franca, el que està trencat és evident, tan sols cal escalar amb calma seleccionant bé les presses.

Color taronja i magnífiques fissures són els trets distintius. Predomini de diedres combinats amb algun tram de xemeneia i un parell de plaques de regletes excepcionals. Per norma, generosa en quant a possibilitats d’autoprotecció.

- Grau clàssic de fermesa contrastada. Escalada atlètica en la que cal navegar bé perquè la dificultat encaixi amb lo previst (6a oblig).

- Compromís alt, netedat del traçat i qualitat de la roca condicionen. Tot i així la via és noble d’equipar i amb flotants els llargs queden correctament protegits. Tan sols trobem dos trams exposats, la xemeneia del L5 i la placa del L9, ambdós difícils d’equipar.

- Orientació sud, vessant d’hivern, tot i que els tres primers llargs al quedar a l’esquerra del pilar no reben el sol de primera hora.

- Traçat robust, pensat des d’una visió clàssica del recorregut, aprofita amb lògica i bon gust les fissures més atractives del pilar. Destacar per bellesa salvatge i estil la tercera, quarta i sisena tirades, totes elles aèries, sostingudes i de gest impecable. Al Doll no hi pot faltar una bona xemeneia, aquí la trobem a la cinquena tirada, obligada, neta i difícil de protegir, demana calma per gestionar-ne l’exposició. La placa del novè llarg té un inici vertical amb els cantells justos i protegit tan sols amb dos bolts espaiats, navegació exposada sobre bona roca.

L’itinerari té un parell de variants, a la tercera tirada es pot sortir per un curiós forat (V) o flanquejar a l’esquerra per escalar una magnífica placa ben protegida amb pitons (6a). Després de la feixa, a la quarta tirada hem optat pel traçat original que va lleugerament a la dreta per buscar la fissura que ens deixa sota un sostre triangular, ben trobada i amb un ambient indiscutible.

- Accés, anant de Camarasa en direcció Tremp per la carretera C13, poc abans del punt quilomètric 57 trobem un cartell que indica Alt de la Fontllonga, just passar-lo trobem a l’esquerra una pista per la que girem. Immediatament tornem a trencar a l’esquerra per una pista de terra en curta pujada, als pocs metres la pista ens deixa davant d’una barrera metàl·lica i aparquem en un lateral (enllaç maps).

- Aproximació, seguim per la pista que planeja fins una explanada a l’alçada de la segona línia de torres elèctriques i continuem pel tallafoc proper a la línia de les torres en direcció nord (cap a Tremp). Ràpidament trobem una antiga pista que prenem cap a l’esquerra en direcció el pantà. Hi ha un moment en que el camí gira a la dreta per evitar el tallat i ens porta a les curioses escales del Doll, baixem per elles i el camí gira de nou a l’esquerra.

Passem pel sector d’esportiva del Clot del Miqui i seguim sempre en baixada (fites) fins gairebé a tocar de l’embassament. El camí passa ara a peu de muralla, creuem primer sota la Paret de l’Abat i seguim vorejant fins el punt on la paret canvia d’orientació. El Pilar Central comença uns cinquanta metres després del canvi d’orientació de la paret (50min). El pitó del primer llarg és visible, però el pont de roca que marca la ressenya no existeix.

- Descens, un sender ben fitat puja per bosc amb lleugera tendència a l’esquerra i remunta el pendent suau de l’alt fins enllaçar amb la pista per la que hem aproximat. Retornem per la pista al cotxe (20min).

- Regulacions, prohibit escalar el Pilar Central des de l’1 de gener al 30 de juny.

Hi ha llocs que fan les vies grandioses, el Doll té aquesta habilitat i el Pilar Central se’n fa eco. Itineraris que et retornen a l’essència de l’escalada.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya original Jordi Marmolejo

*** El Dios de la Luz (160, 6c+/Ae (1p) - 6a+ oblig), la Pertusa, Corçà

Dissabte, 5 d’octubre de 2024

Quan la jornada no es pot allargar és el moment propici per vies de recorregut breu i atractiu explosiu. En El Dios de la Luz hi conflueix tota la claredat de l'aresta. Contrallum vertical que es torna sòlid quan escalem el pilar de la Pertusa.

El pantà, discret, s'ha retirat del pedestal i ens deixa via lliure per començar des de la base mateix. Roca que guarda encara la petja de l'aigua dóna pas a plaques extraordinàries. Enlluernen.

Murs compactes, ferms, de cantells que mai són fàcils. Tècnica i una bona lectura és l'únic que t'aporta l'equilibri necessari per avançar. Però en aquest joc de força i subtilesa tot és temporal, fins i tot l'elegància que som capaços de crear. Cada escalada té el seu registre i el d'aquesta és net i tallant, un fil que perdura.

Notes d’interès vertical: El Dios de la Luz (ressenya final post), via moderna concebuda per buscar la dificultat més lògica. Escalada esvelta, elegant i ràpida, crea la seva pròpia intensitat en la dimensió aquàtica de l’embassament. Oberta l’any 2010 per Joaquín Olmo, artífex també de les ferrades que han fet popular l’indret.

- Pràcticament equipada (bolts i pitons). El primer i darrer llargs són els únics que necessiten completar l’equipament amb flotants, en la resta de l’itinerari no cal, ni es pot afegir res (predomini de plaques compactes). A l’inici del primer llarg trobem la major part de pitons de la via. Reunions muntades (bolts) i en ocasions en paral·lel una segona reunió rapelable (químics). La darrera reunió (R6) aprofita la instal·lació de la ferrada.

- De material necessitem quinze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1).

- Bona roca, calcari de claredat i tacte distintiu. Excepte el darrer llarg de cresta i l’inici del primer llarg (terròs i de roca discreta, si el pantà està ple pot trobar-se submergit) la resta de la via exhibeix roca compacta i clar predomini de plaques de regletes i gest difícils de llegir. L’adherència hi té el paper més important, però bones fissures completen la jugada aportant varietat a la tècnica i trams atlètics.

- Grau que no regalen. L’exigència la determina la placa (6a+).

- Compromís baix, completant les assegurances amb flotants l'equipament és correcte. Logística senzilla i diverses possibilitats d’abandonar resten compromís.

- Orientació sud-oest, aresta que amig matí ja rep el sol de ple. El nom li escau.

- Traçat interessant, combina l’esveltesa de l’aresta amb la contundència de la placa. Primer llarg de roca estranya i un xic relliscosa que en fred resulta difícil i tècnica, assegurada amb pitons antics no acabem d’anar-hi confiats. A partir d’aquí canvi de registre, la bonica xemeneia/diedre de la segona tirada dóna pas a tres llargs magnífics on la placa acapara protagonisme.

Tercera i quarta tirades tècniques i sostingudes, fan pensar i molt. Cinquè llarg, el més atlètic i amb un tram de bavaresa que el fa aeri, escalada de passos emocionants complexos d’interpretar i d’elegància travessada. Menció especial a l’arrencada de la quarta tirada, obligada i més exigent del que dóna a entendre. Darrer llarg de cresta, senzill, però net i amb roca a controlar, el toc alpí.

- Accés, des del poble de Corçà seguim un parell de quilòmetres per l’estreta carretera que va en direcció al congost. Trobem un gran aparcament de terra a mà esquerra, uns vuit cents metres abans de l’ermita de la Pertusa (enllaç maps).

- Aproximació, per accedir a peu de via utilitzem el camí que porta a alguna de les ferrades de la Pertusa. Per tant, un cop la pista ens deixa davant del cingle on s’enfila l’ermita de la Pertusa NO agafem el camí que porta a l’ermita (vessant oest), sinó que baixem pel vessant est seguint un sender que es manté sempre proper al crestall (indicacions via ferrada i marques de ceràmica).

Poc abans d’arribar al nivell de l’aigua, quan el camí gira cap a l’aresta seguim avall per corriols fins a la base mateix de la paret a tocar del pantà (20min). Segons el nivell de l’embassament podem trobar el primer llarg submergit. La via comença just abans que la paret canviï d’orientació per un a placa de roca gris clar i aspecte poc engrescador amb uns fissura a l’esquerra on es veuen pitons.

- Descens, la via acaba en un ampli coll on enllacem amb la part final de la senzilla ferrada/camí equipat (cadenes i graons) que remunta el tram final de cresta que ens separa del cim del cingle on s’enlaira l’ermita de la Pertusa. Des de l’ermita prenem el camí que serpenteja pel vessant oest i ens deixa ràpidament a la pista per la que retornem a l’aparcament (25min).

En dies lluminosos els déus ens són favorables, tan sols cal escollir bé. El Dios de la Luz conjura la verticalitat d’una aresta que no admet cap fragilitat en la seva aèria bellesa. Una via amb capacitat de sorprendre.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya Luichy (magnífica, com sempre)