Divendres, 4 de desembre de 2020
Quan el cel és territori del vent els núvols fan festa.
Escalar... mera anècdota.
El fred guanya el pols i cedim a l'impuls de la contemplació.
Paisatges d'aire.
companydeviatgeiatzars:Lau
*** Esportiva d’un sol fil, Crestes del Conill, Camarasa
Dijous, 3 de desembre de 2020
Hi ha racons que sempre m'han encuriosit. Espais petits que veus de lluny.
Fragments de paisatge que tan sols s'enduen una ullada ràpida al passar, però tenen un algo que t'obliga a fixar la mirada cada cop que els intueixes a la volta del camí.
Els esperes, els anticipes.
Les crestes del Conill s'alcen a l'altre costat del Segre i des de la carretera se n'endevina una esveltesa singular.
Una perspectiva constituïda per un únic pla, el vertical.
Perfecte, l'escalarem.
Avui no hi ha hagut distància, únicament roca teixida de forats i tardor. La curiositat, però ha conquerit espais nous!
Notes d’interès vertical: Espadat irreprotxable de fil esmolat i roca excel·lent que convida a indagar que s’amaga rere la seva simetria unidimensional. La cresta es desplega d’oest a est, pel que ostenta dualitat d’orientació oferint sol o ombra a escollir. Donades les dates, ens centrem a la cara sud on trobem una trentena de vies, algunes prou llargues (15-30m) i amb rotund predomini dels sisens (6a-6b).
Verticalitat sostinguda i escalada tècnica és la que ens ofereix aquest calcari abrasiu i d’una adherència millor del que permet suposar a primer cop d’ull. Panys en els que cal negociar amb gotes d’aigua, llastres concises, forats de totes mides i alguna fissura decidida que aporta varietat a la placa. Equipament correcte, però que no et deixa baixar la guàrdia. Poc freqüentat, solitud i tranquil·litat són els altres trets distintius que defineixen el sector.
Per arribar-hi poc abans de Camarasa (C13) trenquem a l’esquerra cap a Sant Llorenç de Montgai (LV9047) i tot just passar el pont sobre el Segre prenem una pista en bon estat a la dreta que discorre planera entre camps en paral·lel al riu. Conduïm poc més de quilòmetre i mig i ja quan la pista empitjora trobem una petita explanada amb un rètol de pàrquing on aparquem.
Aproximació senzilla i evident (20min) per un sender que primer voreja prop del riu i després s’enfila direcció les crestes del Conill perfectament visibles al nostre davant (cartells indicadors). Per anar a la cara sud, poc abans de les crestes deixem el sender principal i pugem a esquerra per un corriol que s’adreça a la base de la paret i la recorre sencera.
Escalada elegant, perfecte per als que agrada la col·locació i el gest, amb un valor afegit gens menyspreable, la pau de l’indret. Curiós paratge que et fa sentir a prop de tot i al mateix temps aïllat dins la teva bombolla vertical.
companydeviatgeiatzars:Lau
*** Camí d’en Barberà (450m, 6a), Sant Benet, Montserrat
Dimecres, 30 de novembre de 2020
- Passes d'aire, coreografia provisional -
Quan els companys et fan una foto xula!
Hi ha molts tipus de camí, però el que és capaç de guiar-te en un desori de còdols és se'ns dubte el més ben trobat. Els baluards de Sant Benet acullen les passes del Camí d'en Barberà, itinerari d'esperit inquiet que lluny de conformar-se amb el cim d'una agulla s'entesta en cavalcar-les totes fins el llom de l'Elefant. Ruta que navega immersa en el gust per la clàssica, el rovell de les expansions i la sensatesa dels flanquejos ho delata.
Seguim un rastre dispers de flors de pitons, ponts de roca o burins... fòssils moderns que es confabulen en sortilegi que fa avançar aquesta dansa vertical. La coreografia és complexa, rere un monòlit espera el següent, concedint tan sols breus instants a l'imprevist que la brevetat de la ressenya garanteix. Esvaïm dubtes escalant, mètode senzill i resolutiu, sabem prou que serà la pedra qui millor ens descobreixi el traçat.
Els dits recuperen la memòria del conglomerat, quin plaer saber que el seu record és manté impertorbable al pas del temps. No així la tarda que ens sorprèn al cim de la Prenyada. L'aire s'aprima, suspès de la transparència d'una llum atemporal, és hora d'acomiadar-nos d'aquests sentinelles petris amos i senyors del nostre imaginari vertical.
Notes d’interès vertical: Escalada clàssica en el sentit més ampli del terme, per concepció, equipament i traçat. Concepció clara, el mateix nom és una declaració d’intencions, camí que enllaça diferents agulles i cims de Sant Benet amb esperit pioner. Equipament que permet fer-se bona idea de com evolucionen les assegurances amb el pas del temps, espits en bon estat s’alternen amb burins, pitons no sempre fiables i cordinos que no passarien cap homologació, però són magnífics indicadors per navegar en l’amplitud d’aquest panys.
Instal·lacions de ràpel vetustes rematen aquests apunts històrics. Així que, tot i que la via està catalogada com equipada, no està de més afegir algun alien, friend o tricam a la dotzena de cintes que demana la ressenya. Traçat sobri regit per la lògica i que t’empeny a navegar, elegants travesses donen fe de l’enginy dels aperturistes. Grau correcte (V+/6a obligat), però que cal negociar amb calma, l’escalada és desvetlla fina a la par que tècnica i a vegades amb aire entre assegurances amb diferents nivells de credibilitat.
Sense ser exposada, té aquell punt de tensió que li dóna envergadura al recorregut. Si prenem com a punt de partida Sant Benet, cal agafar el sender de darrera el refugi, creuar per sota la Prenyada i quan trobem una torrentera força desbrossada anem amunt amb tendència a l’esquerra fins a peu de l’Agulla Markus Kraner, la primera de la travessa. Els primers tres llargs fan un marcat flanqueig a l’esquerra i estan equipats amb espits, trobem la inscripció CB a l’inici.
Enllacem sense problemes les dues primeres tirades, en la tercera trobem els passos més fins de la via (6a). Podem saltar R3 i fer-la en el petit bosc de l’esquerra després d’un flanqueig senzill (II), així ens estalviem el canvi de reunió. El quart llarg ja enfila la Roca de Barberà, té un inici certament rabiós, roca de tacte polit i vertical, però amb l’ajut d’un arbre i flexibilitat s’arriba al primer espit. Cal apretar de valent si volem anar en lliure fins el segon espit, un cop guanyem l’aresta la dificultat cedeix i les expansions donen pas a pitons, burins i bagues espaiats.
La cinquena tirada concentra la dificultat al bombo cimer, molt bona ganda que fa negociable els passos tot i els pitons que l’asseguren. Un ràpel precari (20m) ens deixa en un petit coll davant la Prenyada just on comença la GEDE. Baixem a l’esquerra per una canal fins el peu del sisè llarg situat pocs metres a l’esquerra d’una altra línia d’espits.
Toca navegar, preciós mur d’escalada precisa i moviments menuts, assegurances distants i a estones difícils de veure (V+). Passem de llarg una reunió i avancem amb tendència a la dreta fins trobar la R6 enmig d’aquest mar de còdols. El setè llarg és un aeri i fotogènic flanqueig a dretes equipat amb tot un mostrari de material d’època. La R7 és en un gran forat que serveix de referència per orientar-nos enmig de les vies que es creuen.
Vuitena tirada surt per l’esquerra del forat per anar directa a tocar el sostre de la panxa que voreja a la dreta en un flanqueig més impressionant que difícil farcit de material vetust. Fem R8 just abans de la canal. El nové llarg enfila cap a la canal i puja a l’esquerra per l’evident fissura de la Gómez-Xalmet, R9 sota bola de cim. Desena tirada coincideix amb l’aresta final de la Gómez, petit mur vertical de bona roca
Des del cim de la Prenyada fem un ràpel (50m) fins un coll boscós, un cop aquí el Camí d’en Barberà continua escalant l’Avortó, la Tifa i conclou al cim de l’Elefant. Pendents queden d’explorar aquests panys que de ben segur preserven plenament l’essència clàssica del camí.
Itinerari que tot i tenir tan sols vint anys et permet fer un salt en el temps i recuperar el sabor d’escalades on calia investigar. Rutes que regalen bellesa!
conspiradorsdelavertical:Xavi&Yolanda
*** Esportiva per navegants, Barranc de Grillons, Àger
Dijous, 19 de novembre de 2020
La boira als peus, el cap als núvols i la mirada presa a les parets. La terra ferma passa a ser utopia quan tot l'horitzó es capgira i esdevenim habitants únics de la nostra particular dimensió vertical. Cerquem les promeses tallades en els murs del Barranc de Grillons, les sentim a la punta dels dits.
Parlen de lleugeresa, de danses ingràvides i moviments que desmenteixen equilibris quotidians. Pedra esquerpa que mai havia imaginat ser acaronada per tantes mans, però escalar és bellesa desvetllada des de l'esforç i la paret, condescendent, cedeix al vertigen del nostre impuls insensat. Obrim la ment, sabem que volar és possible!
Notes d’interès vertical: El Barranc dels Grillons ens reserva uns murs magnífics de calcari abrasiu on imperen la continuïtat i assegurances justes, navegar s’imposa. L’erosió ha treballat amb cura les parets del barranc deixant-nos un ventall de regletes, gotes d’aigua, forats i fissures que aporten varietat a l’escalada.
Vies llargues (corda de 80m recomanable) i sostingudes, s’escala del primer metre al darrer. Verticalitat i tècnica com a segell distingiu, amb un punt intrigant que aporta un plus a la dificultat ja que cal llegir amb calma per destriar la seqüència correcte. Petit sector d’iniciació a la dreta i línies que van traient geni a mida que ens apropem al pany central.
L’Ermita de la Mare de Déu de Pedra vetlla per la tranquil·litat de les parets de Grillons, sentinella seré que guia la mirada i dóna la pista. Per arribar-hi, des de l’entrada d’Àger prenem la carretera a Coll d’Ares, a uns 2,7qm trobem a mà dreta una pista de terra en bon estat senyalitzada amb varis indicadors (Pedra, fent referència a l’ermita i també el de Camp d’Aterratge Albatros).
Pugem uns quilòmetres per la pista, sobrepassem una petita zona de picnic i continuem per l’esquerra en pujada més pronunciada, fem una corba molt marcada a l’esquerra (180º) i seguim un tram més fins una corba a dreta on hi ha una petita explanada on aparquem, abans d’arribar a l’ermita. A la corba neix un sender (fita) que porta als contraforts del barranc visibles al nostre davant, poc abans d’arribar-hi trobem un passamà (15min).
Sector que sorprèn, la discreció amb que s’alcen les parets, encaixades amb naturalitat en el bosc que les envolta, no presagia la sofisticació de moviments que ens reserven. Execució sempre elegant i fermesa de caràcter que garanteixen sensacions intenses.
companydeviatgeiatzars:Lau
Subscriure's a:
Missatges (Atom)