" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** LAR: Los Amics/gues del Rotulador, (120m, 6b, 6a/Ae oblig), Montsec de Rúbies, Peladet Oriental

Dilluns, 9 de maig de 2022


Testimoni d'un temps que ja no és el nostre, Rúbies espera. Hi habita una nostàlgia que se'm fa familiar, en desconec l'origen, però percebo la bellesa del record. Poques escalades he fet en les seves parets, espadats sintètics, austers... podrien ser un més de l'espinada del Montsec, però el seu privilegi els distingeix, la solitud.



Avui tant m'és la via, el que vull és deixar-me portar per aquesta sensació de llunyania. Cedeixo al company l'elecció de la línia que ens retorni a la realitat que venim a buscar. LAR, curiós nom per un itinerari amb un caràcter fora del comú pel tarannà habitual de l'indret. No busca complaure, es deixa portar per l'avidesa de les fissures ben fermades assumint que la roca no sempre serà certa.



A canvi, vibrem. Rebuda potent la del diedre inicial, una sacsejada al nostre instint que ens permetrà navegar amb la perícia que aquests murs reclamen. Embasten les nostres passes al buit en flanquejos on de nou el temps recupera el seu ritme. Benvolguda quotidianitat vertical, vici i passió del nostre present.


Notes d’interès vertical: LAR, la paret brinda camins que cal saber degustar, en aquest la solidesa està en el gest i no sempre en la roca, però el conjunt triomfa i amb nota. Aventura en petit format en un racó inesperat. Via semi-equipada de factura clàssica, assegurances justes i a llocs claus ja sigui per indicar itinerari o per dificultat de protegir (bolts i un pitó a L1), demostra criteri i compromís. Reunions muntades (2 bolts).


De material necessitem: 12 cintes, aliens, friends fins C3 i tascons, estrep opcional i C4 útil a L1. La qualitat de la roca és el punt feble de la via, calcari excel·lent, cantellut i abrasiu al primer i darrer llarg, però mediocre a la part intermèdia i amb trams puntuals més trencats on cal parar atenció.



LAR centra l’atenció de l’itinerari en el magnífic diedre inicial, digne de Montrebei i l’espectacular flanqueig de sortida, la resta del traçat serpenteja per la paret cercant el terreny més franc. Un recorregut sinuós i variat, però no exempt de lògica que aprofita amb sensatesa les debilitats de la característica proa que tanca la muralla de Rúbies.



Grau correcte, L1 i L5 els millors i més exigents amb diferència, tot i que el darrer no resulta obligat. La primera tirada ja és una altra història, els cinc primers metres són els més atlètics de la via i la resta del diedre és sostingut i a equipar, et posa a to només començar. Les travesses i la roca a controlar de la part intermèdia garanteix emoció a tots els membres de la cordada. Orientació sud, tot i que el diedre inicial queda a l’ombra fins gairebé migdia.


Accés, des de Vilanova de Meià hem d’anar al poble abandonat de Rúbies, així que prenem l’estreta carretera L-913 que porta a Llimiana i abans d’arribar a la Roca dels Arcs, quan ja duem uns 3qm prenem una pista en bon estat a l’esquerra (rètol Ermita de Santa Maria de Mèia).


Seguim sempre per la pista principal prenent els trencants a la dreta, en total són uns 14 quilòmetres fins a Rúbies, la primera meitat en bon estat, però després de l’aparcament del sector d’esportiva del Mirador del Montsec la pista empitjora i els cinc darrers quilòmetres són francament delicats fins i tots amb un cotxe alt. Després de pluges molt de compte amb la pista, nombrosos trams amb fang. Aparquem a l’esplanada situada davant de l’església de Rúbies.



Aproximació, prenem el sender amb marques de GR que puja cap a la Portella Blanca (rètol) i un cop l’alçada de la paret trenquem a l’esquerra (fita) per un corriol poc definit. La LAR és troba al principi de la muralla, a la part dreta, poc després de la proa que defineix el coll. Flanquegem per sota la paret fins localitzar el vistós diedre inicial (bolts visibles) i un cop el veiem pugem al petit pedestal de la base on trobem les inicials LAR picades a la roca (30min).


Descens, des de la darrera reunió anem a la dreta traçant una diagonal per la feixa en busca del darrer pany de paret i baixem vorejant la seva base en direcció l’àmplia canal on retrobem el camí (GR) que puja a la Portella Blanca, el seguim fins enllaçar amb el camí d’aproximació (30min).


Fa temps que tenia ganes de tornar a submergir-me en calma perenne d’aquest racó on tens la sensació que tota acció es conjuga en passat. L’escalada, però hi encaixa amb fluïdesa. M’ha agradat el retorn, la LAR m’ha descobert un regust aventura impropi del Rúbies que coneixia.


conspiradordelavertical:Roger
un plaer descobrir via de la mà de l'aperturista i saber el perquè de tan curiós nom!

**** Esperó de les Colobres, (260m, 6b, 6a/A1 oblig), Cap del Ras, Àger

Dissabte, 9 d’abril de 2022


En aquests temps volubles trobar una via que t'aferma a la paret amb la solidesa d'un bon argument és un regal. Àger està de moda, en un panorama vertical mediatitzat l'embranzida de noves línies li dóna un protagonisme renovat i és en aquest context de consum immediat que anar contracorrent resulta encara més excitant. L'Esperó de les Colobres inquieta i encurioseix per igual.



Preservada per la seva fama d'aventurera resulta una incògnita a descobrir a la que el company m'hi empeny amb fe inquebrantable. Rumio la proposta... m'atreu. Un esperó sempre és elegant de per si, però a aquest se l'ha de saber guanyar. Serpenteja en busca de l'evidència que pren forma en diedres de bellesa inquietant, trasbalsa. La via s'expressa a través de fissures que releguen la placa i marquen la diferència.



El pes de la ferralla passa de l'arnès a la paret en continu intercanvi convertit en llenguatge. M'agrada l'estil d'aquesta roca tosca, traç sincer i explosiu que no busca més adeptes que la lògica. Respectem el seu criteri i ens submergim en l'equilibri del silenci i el vent mentre naveguem la paret. Porto la via arrapada a la pell.


Notes d’interès vertical: Esperó de les Colobres, clàssica potent de les que ja no s’estilen. L’autoritat del traçat s’encomana i naveguem amb l’habilitat pròpia dels virtuosos de l’escalada tradicional. L’estètica de l’esperó arrodoneix l’atractiu d’una via que es manté fidel a criteris on el protagonisme l’ostenten la lògica i el compromís.



La plenitud, però s’assoleix quan l’has escalada sencera i te n’adonés de l’encert d’un traçat capaç de convertir per una vegada en inexistents les habituals feixes del Cap del Ras.


Itinerari semi-equipat i a la baixa amb espits vells i claus, aquests darrers amb el pas del temps tenen tendència a minvar respecte el que indica la ressenya original. Reunions de dos espits, excepte la darrera R7 (un espit). Espartana, l’Esperó de les Colobres aprofita les múltiples possibilitats d’autoprotecció que brinda aquest calcari abundós en fissures, limitant les poques assegurances fixes a punts claus.



Avui farem gasto al material, 16 cintes, joc de totems/camalots fins C3, tascons i tricams, el C4 resulta útil al segon llarg on falta el darrer pitó i una bona opció és repetir peces petites fins 0,75. Tant la roca com el grau s’han d’anar paint, ambdós són relatius i a negociar.



Oberta l’any 93, la via arrossega l’esperit dels vuitanta i obliga a totes les tirades, escalada intensa i variada, millor anar-hi amb el 6a ben consolidat per gaudir-la. Pel que fa a la roca, a partir de la quarta tirada el calcari passa a ser excepcional, rugós i aspre, alterna plaques fissurades amb diedres de geometria impactant, però als tres primers llargs hi ha passos on la roca reclama atenció i saber moure’s.


L’Esperó de les Colobres es situa a la part central de la muralla del Cap del Ras, a l’esquerra de la Burundanga i la Fanal Nocturn. Tot i l’evidència de la seva línia se l’ha de saber veure ja que, malgrat el nom, el seu perfil no és d’aresta sinó de proa on hi despunta un sostre característic. Ubicada la via aparquem en la pista del Cap del Ras i busquem el corriol que ens dugui a peu de paret (20min).


El primer llarg comença per un arbre, una vintena de metres a l’esquerra de la vertical de l’esperó. Situar l’inici costa, la referència és una fletxa poc visible al costat d’una alzina, just a la seva dreta paret cau. Des de terra el pitó que marca la ressenya és difícil de veure, només el trobem quan ens enfilem a l’alzina.


Un cop posats en matèria tan sols cal tenir present que al tercer llarg NO hem d’anar a l’espit nou de la dreta, és de la via Pin Din Bir, sis-plau. A partir R5 tenim una possible escapatòria per la feixa. Descens, anem a la dreta (est) arran de carena fins trobar el pas (fites dobles) que dóna accés a la vira que flanquejant i amb alguna desgrimpada ens porta a la gran canal de baixada (40 min).



Certament aquesta via és una conversa amb la paret, s’expressa alt i fort través de diedres que li donen veu, el to, però l’aporta un ventall de fissures que emplena de matisos aquesta escalada severa i decidida. Increïble línia la que navega l’esperó companys. Aquí l’aventura resta preservada del pas del temps.


companydeviatgeiatzars:Lau

*** Donec Perficiam, (425m, 6b/A1, 6a+/6aoblig), Cap del Ras, Àger

Dijous, 7 d’abril de 2022


- Donec Perficiam: fins a aconseguir-ho, fins a reeixir -
Aquest cop la insistència és el camí. A base d'indagar sorgeix una línia que ens porta més enllà de la barrera de sostres i no contenta en eludir els desploms ens endinsa a la muralla. Ben mirat és aquesta una escalada feta d'extrems. Arrencada robusta, colpeja breu i fort.




Intensitat mineral però, que s'esvaeix, desmentida per un flanqueig que és gairebé viatge en el seu peregrinar per la paret. L'exotisme però, no està en el pla horitzontal, sinó en la cicatriu que intriga només veure la ressenya. Explorada ja fa temps pel company, la xemeneia desperta el goig de la novetat i la bellesa soterrada del desconegut.




I encara ens manca el misteri d'unes plaques que es naveguen seguint el rastre de cantells mínims. Donec Perficiam, la via més llarga del Cap del Ras, tenia curiositat i cercant lo obvi, allò del que tothom parla ve el cop de gràcia que n'allibera l'essència. No ha estat el que esperava... millor, la descoberta és sempre més plena!



Notes d’interès vertical: Donec Perficiam, de la seva mà ens convertim en passatgers de Cap del Ras, singular travessa que recorre la paret sempre al fil de la intriga d’on ens portarà el proper pas. En el 2019 trobar espai a la muralla per encabir-hi una nova ruta no resulta fàcil, però Hita insisteix i troba camí amb l’auxili d’un llarguíssim flanqueig que permet sortejar la franja de desploms que barren el pas a la línia recta.



No tot és terreny verge, però, un dels millors llargs de la via pertany a la Inquietud de Quietud (la més exòtica de les xemeneies) i torna a flirtejar amb ella a la darrera tirada. Itinerari semi-equipat amb bolts, pitons i algun pont de roca, les reunions estan muntades (bolts) llevat la R6 a la que li falten els dos pitons, actualment té un pont de roca a l’interior de la cova i es pot reforçar.



En conjunt trobem forces assegurances, però cal completar les tirades, necessitem 14-15 cintes, joc de tòtems/friends fins C3, tricams i estrep, el C4 resulta molt útil per A1 del primer llarg, però després ja no l’utilitzarem més. Graduació amb sabor clàssic, ajustada i mantinguda, els trams de placa són els més obligats, correctament equipats, però pensats per fer escalar (6a+/6a obligat) i a l’igual que la part final del flanqueig no resulten fàcils de llegir. L’A1 del primer llarg ronda el 6c+/6c en lliure.



Qualitat de la roca tan variable com la mateixa via, delicada al primer tram, et manté en vil a les travesses i es converteix en excepcional als murs superiors. Petit peatge de terra a l’entrada de la pintoresca cova que allotjala xemeneia, punt d’inflexió de la via. La Donec Perficiam arrenca a la part dreta de la muralla del Cap del Ras, just a l’esquerra de l’Agulla de l’Embut i de la gran canal de baixada.



Aproximació, aparquem a la pista uns cent metres abans d’un gran bloc característic i un cop ubicada la ruta busquem el corriol que ens dugui a la base de la paret (15min). A l’inici trobem les lletres DP picades a la roca i es veuen els bolts del diedre amb que arrenca el primer llarg. Descens, continuem per la feixa on acaba la via en direcció est (dreta) seguint fites que primer per una vira pedregosa i amb alguna desgrimpada flanqueja en descens fins deixar-nos a la gran canal que porta a la pista (40min).



És ara, de nou a peu pla, quan te n’adones del viatge que hem emprès, no en va la Donec Perficiam és la via més llarga de Cap del Ras. Certament s’hi recrea. Pelegrins de la vertical deixem que sigui la paret la que ens marqui el destí. Atractiu alienígena el d’aquest rumb.


conspiradorsdelavertical:Lau&Lluís