*** Via de la Peseta (70m, 6b+) i Patafísica (115m, 6c+), Roca Maura, l’Estartit

Dissabte, 18 de maig de 2024

Roca Maura tan sols és incompatible amb la calor, perquè fins i tot en dies de pluja ens dóna opcions. Roca marinera amb pell de corall, el seu és el tacte de la tramuntana. Al cel encara hi queden núvols, però les ganes d'escalar i la brevetat de les vies són arguments més que suficients per ignorar-los.

Els murs de la Peseta llueixen eixuts, llastres mínimes que mosseguen els dits i ens obliguen a ser precisos en el gest. Verticalitat elegant que ens ho dóna tot fet, l'única imposició és navegar aquestes plaques que juguen amb el desplom. És d'aquelles vies que pren forma quan l'escales. Roca Maura, però és una dimensió amb moltes facetes i la Patafísica n'és la més guerrera.

Quina contundència la d'aquesta via, ignora la línia recta en benefici d'una visió clàssica del recorregut i aconsegueix amb lo mínim un traçat que pertany al domini del vent. Lògica infal·lible la de les seves fissures que no dubten en creuar sostres o esperons on mana la sensació de buit i la salvatge alegria de sortir-li al pas. Sap ser aèria i nosaltres amb ella. Al cim el mar i el blau de la tarda que es fon.

Notes d’interès vertical: Via de la Peseta (ressenya Bloc Empotrat) i Patafísica (ressenya original Blog Empotrat), dues vies breus, ben elaborades i d’estils contraposats que es complementen per garantir una jornada en la que verticalitat i bona tècnica seran claus.

* Via de la Peseta, sap aprofitar un buit de la paret per encabir una línia eminentment plaquera i de caràcter esportiu, però amb una lògica que treu el millor partit d’una roca on el tacte sempre es reserva la darrera paraula. Com moltes vies de Roca Maura no és el primer cop que la tasto, així que detalls logístics a l’enllaç de la primera visita.

* Patafísica, hi ha vies que et deixen el record d’una intensitat que cal mesurar i quan amb el temps guanyés perspectiva ve de gust tornar-les a repetir. Aquesta n’és una. Va ser oberta el febrer de 2014 per Martí Rovira i Víctor Ll. El novembre del mateix any vaig ajudar al Martí a reequipar-la substituint alguns dels pitons originals per bolts i des de llavors que em ronda pel cap pel seu caràcter aventurer i abrupta elegància.

- Semi-equipada en el punt just i amb material variat (bolts, pitons i ponts de roca vells). Reunions muntades (dos bolts), excepte la primera i tercera reunió que al ser comuns amb la Directa Gresca tenen tan sols un bolt i la resta són espits antics. Les assegurances estan majoritàriament on la dificultat apreta i col·locades per fer escalar, als trams més senzills estan posades amb molta alegria. Al darrer llarg hi trobem un parell de ploms pensats per fer artificial.

- De material necessitem deu cintes i un joc de tòtems/friends (de tòtem negre fins C4 o bé repetir el C3), tascons/tricams opcionals.

- Bon calcari sense polir, roca tosca de tacte aspre i cantells tallants. Murs de verticalitat ben trobada i sostinguda amb fissures que donen feina i trams de roca corall que fan anar l’adherència un pas més enllà.

- Grau amb un plus (6a/A1 obligat), trams atlètics que demanen bona tècnica i navegar en busca del pas.

- Compromís baix, logística senzilla i equipament en el punt just que la fan de bon gestionar.

- Orientació sud-oest, a partir de les quatre de la tarda el sol no ens atrapa.

- Traçat contundent, encaixada al pany que queda lliure entre la Directa Gresca i la Poseidon sap trobar una verticalitat que es resol en lliure, tot i que sempre queda el recurs de l’artificial en els trams més picants. Els llargs parells concentren la intensitat de la via, especialment el darrer, un esperó desplomat que fa volar.

En conjunt és un recorregut que no va directe, sinó que busca la lògica de la paret amb habilitat i elegància (foto via Bloc Empotrat). Llargs imparells amb regust clàssic i un punt de gas mai fàcil, atenció a la finura de la placa per arribar a la primera reunió i la sortida explosiva de la tercera reunió.

- Accés, des de l’Estartit pugem per la urbanització de Torre Moratxa fins el carrer Atlàntic, aparquem just sota la paret, en un petit eixamplament on hi caben un parell de cotxes (enllaç maps). Si aquest està ple podem continuar carrer amunt i aparcar ja que la baixada és per aquí mateix.

- Aproximació, gairebé nul·la, des de l’aparcament surt un sender que puja directe a la paret (5min). La Patafísica es troba al costat esquerra de la paret, passem per peu de via de la popular Poseidon i seguim el sender uns metres amunt fins trobar una vira herbosa que puja en diagonal a la dreta fins la base de la via de la Peseta. La vira segueix ara en diagonal a l’esquerra fins el peu de la Patafísica, marcat per un pitó amb un cordino i una fletxa blanca pintada, també podem veure els ponts de roca del primer llarg. Ignorem la línia de bolts de la dreta. Com a referència l’inici és gairebé a la vertical de l’antena del repetidor del cim.

- Descens, des del cim prenem la pista de darrere les antenes en direcció oest fins un petit coll on neix un sender a l’esquerra que baixa cap a la urbanització. Poc abans d’arribar-hi ignorem un trencant a l’esquerra que porta a la zona d’esportiva (absolutament recomanable, enllaç amb info) i en no res som al final del carrer on hem aparcat (15min).

Roca Maura té un sabor especial i a cada una de les seves vies s’hi reflexa algun dels matisos que la fan tan completa. Tàpia en petit format amb segell del nostre mar.

conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

π

*** Baserritarra (90m, 6a) Dit Xic i Maia (55m, V+/A1), l'Escut, Frares sud, Montserrat

Divendres, 3 de maig de 2024

Montserrat és un jardí que s'ha de cultivar i admeto que darrerament el tenia força abandonat. Com es nota quan hi tornes. La veritat és que frares sud m'ha agafat per sorpresa, quin caràcter el d'aquestes agulles. Esquerp i autèntic, regala bellesa a mans plenes, però es fa merèixer. Endinsats en canals vegetals la vista es pren en el que el perfil de les seves arestes suggereix, laberint en el que cal perdre's.

L'encertem. L'esveltesa del Dit Xic resulta tan esplèndida com promet. Baserritarra és un llamp de via, dispara amunt tan decidida que en un primer moment creus que es limita a enfilar pel dret, la seva però és l'astúcia de la intuïció. Roca tan compacta que encara que allunyin les assegurances no col·locarem res. Té l'habilitat del gest menut, fins i tot quan la verticalitat s'empodera ens enganya amb l'aparent generositat de còdols marmoris.

Un vent que avui s'ha despertat salvatge ens acompanya a cada passa. La Maia a l'Escut és una nova lliçó de com apreciar la dignitat del rovell i relativitzar el grau d'època. Escalades intensament clàssiques que sacsegen un instint montserratí que ja creia oblidat. Vies en les que cal estar inspirat.

Notes d’interès vertical: Baserritarra (resenya RomanticGuerrer) i Maia (resenya Luichy), dues escalades per dies en que busques línies on s’hi expressi l’essència montserratina. Aventureres en petit format i belles a l’antiga usança ens recorden que els camins del conglomerat són credo en el que cal tenir fe. Elegància minimalista en versió placa.

- La Baserritarra al Dit Xic va ser oberta per Toni, Mariano i Kush Mañez la primavera de 1989, la Maia a l’Escut és obra de Benet Séculi i Xavi Vidal la tardor de 1985.

- Ambdues són vies equipades, en aquests murs monilítics no hi ha altre opció. A la Baserritarra el primer llarg està semi-restaurat amb bolts, a la resta les expansions que hi trobem són espits i burins de l’any 89, a valorar la vostra confiança en el rovell. Pel que fa a les reunions, a la primera hi trobem un bolt i espits, la segona és de espits vells i la del cim a muntar en una savina. A tenir en compte que la primera tirada, tot i que austera, està equipada correctament, però a la segona corre un aire entre assegurances que es deixa notar i la tercera segueix la mateixa tònica.

La Maia es troba equipada amb les expansions originals, burins (alguns d’ells dobles) i un parell de pitons a la fissura original, sobredosi d’antiguitat. Assegurances amb distàncies d’escàndol al primer llarg i correctes al segon. La R1 no és la primera que trobem, sinó la segona que es troba uns metres més amunt.

- De material necessitem vuit cintes per la Baserritarra, el seu conglomerat és tan compacte que fa sobrer tota la resta. Per la Maia cal afegir-hi friends grans (C1 a C3) per reforçar la fissura final, la resta és tan compacte que no col·locarem res. Si enllacem les dues tirades compteu portar deu cintes, estrep opcional.

- En ambdues roca monolítica, conglomerat compacte fins el punt de temperar els nervis. A la Besarritarra roca magnífica, presa de finura al primer i tercer llarg i un mur de grans còdols enganyosament roms al segon. Tècnica, fa llegir amb una atenció que posarà a prova la nostra habilitat en placa. La Maia, en la línia de l’anterior, però amb roca delicada. Llastres i presa petita de les que no et pots fiar delaten la poca freqüentació de la via, li falta sanejar per apurar el gest. Compte a la fissura final, roca francament descomposta. En la Maia l’atenció va repartida entre afinar tècnica i controlar la roca.

- Grau per domesticar encara, cal ser un bon montserratí per gaudir-lo. No infravalorar cap de les dues vies (6a oblig).

- Compromís mitjà/alt, ambdues estan equipades a l’estil antic, espartanes, hi ha el mínim de material per no resultar exposades. En les dues l’escalada resulta obligada, les expansions són antigues i millor no testar el seu estat.

- Orientació sud pels dos itineraris, tot i que en els primers metres gaudirem de l’ombra del bosc.

- Traçat que imposa navegar. Plaques fermes de recorregut hermètic, tècniques reclamen escalada de precisió i aguantar-li el pols quan la verticalitat reclama protagonisme. Assegurances distant com a única pista.

A la Baserritarra destaca el segon llarg, un mur que ens cau al damunt farcit de grans preses que resulten no ser tan generoses com semblen. Exigent, tens i amb un ambient que contagia energia, d’aquells llargs que et queden gravats per elegància i intensitat. A banda una primera tirada on mana el gest i una tercera de passos concentrats en un mur de cantells encriptats. A l’inici del tercer llarg, per sortir de la R2 hem enfilat per dos burins situats a la dreta, però també és possible sortir recte amunt per un pany protegit amb un únic burí.

Referent a la Maia, primer llarg compromès, obligat i més fi del que sembla a primer cop d’ull. Per confusió vam entrar a tocar aresta i vam trobar un sol burí en tota la tirada, la via comença uns metres canal avall. L’escalem en una sola tirada, placa compacta de llastres i còdols imprevisibles, terriblement tècnica i de peus escassos. Requereix un màster de navegació, per norma els passos no són prop del burí. La sortida és per una fissura desplomada, atlètica i taquicàrdica per lo descompost de la roca, per sort es pot reforçar amb friends (segon pitó mig sortit), un bon final de festa i merescut tribut a la lògica que mana en el recorregut, tot i que a vegades costi de trobar.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta federat 3€).

- Aproximació, seguim el GR passant pel coll de la Portella fins el refugi Vicenç Barbé i continuem en direcció Coll de Porc. Un cop passem el Pas del Príncep (aprofitem la bona vista panoràmica de Frares Sud per localitzar les nostres agulles, foto DesventurasyMilagros) seguim el camí atents a trobar el Torrent del Lloro.

Pugem pel torrent seguint un sender amb marques blaves fins arribar a l’alçada del Dit Xic, situat a l’esquerra del Dit. Abans d’arribar a l’estretament que hi ha entre els dos baixem pel bosc de l’esquerra enganxats a la paret del vessant sud. La Baserritarra comença canal avall, abans de l’aresta on la paret gira a l’oest, un burí i una inscripció amb el nom de la via mig borrat marca l’inici (50min). Primer bolt visible i fixant-nos els de l’aresta també es veuen. Uns metres a la seva dreta, canal amunt trobem la línia de la Berria (assegurances visibles). Sobre la Maia no puc donar dades de l’aproximació, la intuïció del company va obrir camí per canals i boscos penjats, localitzeu l’Escut i valoreu.

- Descens, de la Baserritarra és baixa amb un sol ràpel de 25m pel vessant nord. El ràpel ens deixa en un petit coll per on passa el camí de marques blaves, tan sols hem de baixar en direcció sud per l’estret pas entre les parets del Dit Xic i el Dit i arribem al punt per on hem aproximat. De la Maia un sol ràpel (savina amb cordinos) de 25m pel vessant nord ens deixa al peu de l’agulla. Busquem el camí principal cap a la Canal Ampla per retornar al refugi i d’aquí a l’aparcament (40min).

Endinsar-se a Frares sud és retornar als orígens, quan tots els camins semblaven salvatges i plens d’aquesta llum tan pròpia. Escalades romàntiques per monserratins convençuts.

conspiradorsdelavertical: Parce (loromanticguerrer)

π