" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** La Cosa Nostra (170m, 6a+/A1), Roca dels Arcs + Lucero del Alba (110m, 6a+/Ae), Roca Alta, Vilanova de Meià

Diumenge, 21 de març de 2021


Les vies tenen el seu moment, escalar-les és una pols a la intuïció que la major part de cops es nodreix d'una bona dosi d'atzar. Refaig camí a la Roca dels Arcs. Fa tres anys la travessa que insinuaven els espits rojos de la Cosa Nostra no em va fer el pes, però l'arc que dibuixava va quedar arxivat a aquell racó de la memòria que sap fer la seva feina.



Va ser un encert reservar-la, com hem vibrat avui amb el traçat d'aquest primer llarg. Roca tenyida del color del foc, arranjada amb passes potents, però que demanen d'una estranya delicadesa per fer-li una finta al buit del flanqueig. I després... retornem al gris de tacte exquisit i verticalitat absoluta. Tirades provocatives que ens fan sentir audaços compartint la seva arrogància.


La via et fa escalar, t'ensenya a escalar... en volem més. La memòria de nou juga les seves cartes i torno al Lucero del Alba. Com et fa gaudir la seva estela, una trama tibada de línies perpendiculars que s'entrecreuen fugint cap al cel unes, esberlant la paret les altres i nosaltres immersos en el seu flirteig. No la recordava tan esvelta. La tarda avança fins la Roca Alta, nom ben trobat, des de la seva carena tan sols cal mirar.



Notes d’interès vertical: Dues vies de tarannà diferent, però que es complementen amb l’oposat dels seus matisos. Clàssica decidida La Cosa Nostra i esportiva estilosa la Lucero del Alba, interessant contrast que arrodoneix la jornada d’escalada.



A la Roca dels Arcs, La Cosa Nostra exhibeix un traçat descarat flirtejant amb la barrera de sostres de la banda esquerra de la paret. La via comença sota un gran arc taronja que fuig a la dreta, els espits vermells que el ressegueixen són inconfusibles. La primera tirada és la més obligada (6a/6a+) i l’única on la roca té un tacte polit, per la resta una escalada magnífica, tècnica, aèria i amb una arribada a reunió trepidant.



Sortida en Ae per superar la contundència del sostre inicial de segon llarg i després a gaudir de verticalitat amb canto. Tercer llarg, el clau (6a+), sostingut i amb passos que fan ballar de peus, roca tan punxosa que sembla encara per estrenar. Darrera tirada de roca trencada, protegida tan sols amb tres seguros que costen de veure i delicat d’equipar. La dificultat baixa (V/V+), però cal navegar i revesteix una certa exposició que reafirma el caràcter sever de la via.



Catorze cintes, friends fins el núm.3, semàfor d’aliens, tascons i un estreps són suficients per explorar aquest pany de paret. En conjunt via intensa, però en petit format que et deixa amb ganes de més trempera. La Roca Alta és l’opció més lògica per enllaçar una segona via.



Des del cim de la Roca dels Arcs resseguim la carena cap a l’oest (esquerra) en busca del coll que la separa de la Roca Alta. Creuem el coll i flanquegem pel vessant boscós que abraça les parets en direcció al característic sostre triangular de la Pornostar. La Lucero del Alba comença just a la seva esquerra, lluïda placa metàl·lica a l’inici.



Completament equipada amb bolts, tan sols demana catorze cintes i estreps per gaudir de l’airositat de les seves tirades. El primer llarg és realment dur en lliure, però perfectament gestionable amb un estrep (6a/Ae). Segona tirada de pur plaer i ganda amb segell vilanoví (6a). Tercer llarg amb dos sostres ben picants que ens faran buscar el pas (6a+). Quart llarg on la finura entra en joc (V+). Via variada, elegant i plaent d’escalar, compleix a la perfecció amb les expectatives que suscita.



Descens senzill, baixar per la carena seguint sender poc marcat (fites) cap al pendent boscós que ens retorna al coll des d’on baixem per l’ampla canal que porta al peu de la Roca dels Arcs (30min).


Jornada completa, tant per els amants de les vies més tradicionals com per els fanàtics del gest ben equipat. Opcions verticals a demanda, mentre els braços aguantin!


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

*** Migraña Profunda (160m, 6c, 6a oblig), Roca dels Arcs, Vilanova de Meià

Dissabte, 20 de març de 2021


L'escalada és el viatge, però en aquest cas un viatge en el temps perquè la Roca dels Arcs manté intacta la seva capacitat d'intimidar-me malgrat els anys que fa que ens coneixem. Una sensació de buit s’instal·la al pit mentre recorro la base de la muralla, un pessigolleig que t'insta a seguir sumant clàssiques, però aquest cop cenyint un xic més la dificultat.


A aquestes alçades tinc clar que Vilanova s'escriu en vertical, però la Migraña Profunda t'ho argumenta des del primer metre. Dues inicials gravades a la roca que literalment t'arrenquen del terra i t'impulsen amunt en una travessa on el vertigen no hi té cabuda.



De nou la trama de franges horitzontals que farà queixar-se als braços, bústies indecents que et permeten negociar amb el buit i ball de peus quan la placa es mostra recatada. Gaudim de cada moviment, alienats per aquesta roca que permet que cadascú faci el seu camí. Avui l'elegància ruda d'aquesta paret s'expressa a través dels nostres gestos i per una estona som atemporals.


Notes d’interès vertical: Itinerari que s’ha guanyat a pols la reputació de clàssic en el panorama de la Roca dels Arcs, per lògica, exigència i estil en cada un dels seus llargs i la verticalitat com a segell indiscutible del traçat. Reequipat amb parabolts demana poc material, 18 cintes a les que nosaltres hem afegit semàfor d’aliens, friends fins núm.1 i un estrep per si cal trampejar la tirada de 6c.


Aproximació l’habitual de la paret, senzilla i evident (20min), aparquem passat el pont, sota les parets del Pas Nou i prenem el sender que creua el riu i s’enfila al vessant oposat per recórrer tota la base de la Roca dels Arcs. La Migraña discorre a l’esquerra de la part central, just a l’esquerra de la característica fissura/diedre de la ultra clàssica Lleida i el gran sostre del Clan de los Chamanes.



Trobem la inscripció MP gravada a peu de via, un mur ben tibat amb una primera assegurança amb certa alegria que ja avisa del tarannà esquiu de la via. Roca excel·lent on la clau la donen les franges horitzontals marca de la casa, cantell no falta, però cal negociar-lo. És possible enllaçar les dues primeres tirades quedant un primer llarg superb i més picant del que la ressenya insinua (V+).



Canvi de registre a la tercera tirada, magnífica placa de presa menuda, llastres fines i tacte exquisit, treballarem gest i peus. Brutal quart llarg, arrencada ferotge en desplom continu de bones bústies, atlètic i aeri (6c o 6a/Ae) que dóna pas a un pany de franges perfecte fet per gaudir escalant, tots els cantos són bons (V+).



El cinquè comença amb un bombo que demana cop de gas (6a), però ben protegit i poc obligat seguit per un mur que ja tomba i on els seguros allunyen. Adherència increïble (V+/V), ens mantenim propers al caire de l’esperó en lleugera tendència a l’esquerra i un parell de pitons indiquen que anem per bon camí.



Bonica última tirada, l’única amb roca incerta, ben equipada on es més trencada i alegria a la resta. Una placa senzilla ens mena a un mur més vertical (V/V+) que recorrem en una encertada diagonal a esquerres fins que podem sortir recte a buscar la carena, R6 abans del mur final. El descens és un plaer (30min), grimpem (II) els darrers metres que ens separen del cim i resseguim el sender de la carena cap a l’esquerra (oest) en busca del coll que separa la Roca Alta i la Roca dels Arcs.


Al coll estem atents a les fites que ens marcaran la baixada per l’ampla canal que amb alguna desgrimpada senzilla ens deixa de nou a la base de la Roca dels Arcs per on retornem en busca del camí pel que hem aproximat.



Aprofito la tornada per donar una nova ullada a la Migraña. La mirada ha canviat, reconec els passos i constato meravellada com desgranen un traçat adust i de sòbria rectitud, en plena sintonia amb la bellesa mineral de la paret. Vies que construeixen el seu espai.


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

Senyors del castell...!

Divendres, 19 de març de 2021


- Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar -
(Vinyoli)



Senyors del castell... !!!
Lau&Laura



Dominis sonors, màgia sublunar



*** Esportiva incipient, Montplà, Montgrí

Dijous, 18 de març de 2021


Per més que les Medes i la plana empordanesa temptin la mirada, resistim, la vista clavada a la breu cinglera del Montplà i la imaginació escollint les línies que els nostres dits dibuixaran. El temps entra en pausa empresonat per aquesta roca aspra com el corall i d'una verticalitat que sega l'horitzó.


Rutes franques, incisives i de les que en desconeixem el caràcter. És bo, indagarem. Així que, respirem a fons i cedim al plaer irracional de llegir els pilars atemporals del Montgrí. Vibrem, abocats al desig d'aprendre els camins d'aquestes muralles que no necessiten de les mans dels homes per alçar-se.



Notes d’interès vertical: Interessant escola encara en procés de definició, poc a poc van apareixent nous itineraris en aquest discret espadat de calcari per estrenar. És difícil trobar ressenyes, poca informació i sense actualitzar, algunes de les rutes tenen nom i dificultat inscrit al peu, haureu d’experimentar per corroborar la graduació.


Clar predomini del sisè grau que s’estén fins algun setè, la majoria de vies ronden els 20-25m. Res a reprotxar a l’equipament, correcte, et fa escalar. La configuració de l’espadat permet rutes de dificultat sostinguda i d’altres que concentren els passos més rabiüts en entrades explosives i desplomades.



Roca amb un toc exòtic que en els panys grisos destaca per un tacte extraordinàriament abrasiu i en les zones taronja per bústies i fissures atrevides, així que trobem un ventall de moviments que abasta des dels que tan sols són factibles des de la tècnica fins els que requereixen ferms bloquejos.


Verticalitat fora de qualsevol dubte i vistes que no admeten més rèplica que la seva capacitat d’abstreure’ns més enllà de les Medes o la Gola del Ter. Abunda la placa on prima l’adherència, però els oberturistes no dubten ni un moment en aprofitar les línies que dibuixen les fissures per bastir línies amb regust de clàssica.



Accés per la carretera GI-641, des de Torroella en direcció a l’Estartit prenem el trencant de la urbanització Les Dunes (esquerra), seguim recte amunt per una estreta pista asfaltada molt regirada que s’enfila per una pineda fins la zona de pícnic de la Casa de les Dunes on aparquem.



Prenem la pista de terra de l’esquerra que passa per davant de la Casa de les Dunes en lleugera baixada atents a trobar un sender a la dreta (fita) que s’endinsa al bosc i va planejant suau per la falda del Montgrí travessant algun mur de pedra seca i finalment puja més dret creuant alguna petita tartera en busca de la senzilla cinglera on s’escampen les vies (25min).



Murs d’aparença tosca que l’escalada converteix en elegants. És inevitable, segueixo seduïda pel caràcter secret d’aquest racó del Montgrí que t’allunya de tot excés, descarat atreviment còmplice de la solitud.


conspiradorsdelavertical:Lau&Albert&Clara