" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Lenticularis (350m, 6b+/Ae, 6a oblig), Paret de les Bagasses, Terradets

Dijous, 13 de maig de 2021


Espais que es fan grans dins la dimensió aèria. Naveguem la fermesa d'aquests murs que ens mantenen ancorats a la solidesa quotidiana pel sortilegi de minúsculs fermalls minerals. La Lenticularis desplega la bellesa de la simplicitat. Roca encara nova, malgrat que la via té rodatge, potser perquè el metall no hi abunda, tot i que haig d'admetre que no li reca mostrar-se generosa en passatges on les fissures fan de guia.



Arrenca amb modèstia, però a mida que guanyem metres desplega una intensitat que desperta la fam de més. Més metres, més verticalitat, més d'aquesta incertesa buida de neguits, l'única incògnita que volem resoldre és la que ens desvetlli com fer dòcil el misteri d'aquestes plaques refinades.



Connectats a la paret n'esdevenim part en intuïtiva simbiosi amb les alçades, el temps no compta, gaudim del viatge. Constatem l'encert de la restauració fins la falsa feixa i més amunt...pura meravella. Un centenar de metres impregnats de l'energia abrusada de les Bagasses, l'espai s'ha convertit en aire i nosaltres amb ell. Sadollats de buit!



Notes d’interès vertical: Lenticularis, una via que sense ser love climbing està feta per gaudir. El recent re-quipament (2019) amb l’afegit de cinc tirades fins la feixa li han donat el protagonisme que li pertoca a aquest bombonet que cal degustar amb calma per no perdre ni un dels matisos que desvetlla l’interès creixent de la seva escalada.



Dificultat homogènia amb trams puntuals més picants, roca que sembla nova al tacte i equipament en el punt just són les claus del seu encert. Semi-equipada, conserva encara un cert aire de pionera, tirades senzilles gairebé netes i plaques més tibades protegides on cal, sempre deixant espai a les fissures perquè respiri la ferralla.



Hi trobem material divers, bolts, pitons i ponts de roca, les reunions sempre són d’un parell de bolts i en general força còmodes. Encara hi queda un rastre de burins com anècdota d’altres temps. Cal completar les tirades amb un joc de tascons, friends fins el núm.2, semàfor d’aliens, una plaqueta i catorze cintes.



Aproximació curta (15min), des de l'aparcament de la Font de les Bagasses anem a buscar l’antic pont que creua el riu i pugem fins la via del tren, caminem direcció nord i un cop creuem el túnel hi pugem a sobre. Ens atansem a peu de paret, la Lenticularis comença a l’esquerra de la clàssica Supertramp, un antic burí fa de R0.



El traçat pot semblar sinuós, però en realitat fa una lectura òptima de la paret buscant els trams més espectaculars i amb millor assortit de fissures per tal de col·locar el mínim d’expansions. El resultat una ruta clàssica que ens obliga a navegar, sobretot als trams senzills, intuïció i una bona ressenya són claus, hem trobat a faltar algun pitó, així que cal anar atents.



Part inferior més fina, murs elegants de moviments felins (adherència marca de la casa) i per damunt de la falsa feixa la via es torna més atlètica immersa en una verticalitat que li dóna caràcter. Un consell, enllaceu novena i desena tirada, queda un llarg sublim.



La via finalitza a la Feixa, descens senzill i bonic per un corriol que ens porta sense pèrdua fins la carretera (40min). Fa temps que tenia ganes d’escalar la Lenticularis i puc dir que ha superat les expectatives, té bellesa i ambient un tàndem que funciona. Escalar-la resulta estimulant!


companydeviatgeiatzars:Lau

***** Valentín Casanovas (300m, 6a+/A1), Paret de l’Aeri, Montserrat

Dissabte, 24 d’abril de 2021


Hi ha vies que tothom vol escalar, tot i ser conscients que se’ns escapen la seva mística és tan poderosa que la imaginació les recorre incansable. I arriba el dia en que tens la ressenya a les mans i és com si fos el primer cop que la veiessis, la paret que s'alça al teu davant es burla de la simplicitat d'un tros de paper incapaç d'apropar-se ni de bon tros a la immensitat de roca que pretenem escalar.



La Valentín es dibuixa precisa davant la nostra mirada atònita, molt amunt la bavaresa, una línia nítida, l'única que gosa alterar la perfecció de l'escut de l'Aeri i més amunt encara la xemeneia de la que tothom parla. Com hi arribarem... la incògnita és el nostre repte, perquè més enllà de la dificultat sabem que navegar aquests murs infinits té una magnitud a la que no estem avesats.



Tenim hores per davant, aliades fiables per bregar amb el compromís i resoldre la incertesa contínua que és aquesta escalada en la que per moments tot és precari, assegurances, traçat, forces. L'únic que no varia és la sensació de meravella que ens dóna estar immersos en aquest santuari del buit, n'esdevenim captius. La via pren forma sota els dits, és ferotge, és sàvia, és bella en la seva lògica implacable, ens acull i l'escalem sense pressa, pas a pas, gaudint del seu magnetisme salvatge.



No hi ha treva, aquesta és la mesura, ens posa a prova fins el darrer metre quan el capvespre es fon amb l'aresta del cim. La Valentín... hem tastat el mite, l'hem viscut, el sentim vibrar dins nostre en un cúmul de sensacions tan intenses que seran impossibles d'oblidar. Merci companys, amb vosaltres l'aventura és possible!



Notes d’interès vertical: - La Valentín no es pot descriure... la Valentín s’ha de viure -, per mi no hi ha millor definició que la que ha fet el company. L’aura que envolta la via té raó de ser i és part indissoluble de la seva escalada, la magnifica donant-li la seva veritable dimensió, majestuosa.



Resulta difícil parlar de detalls pràctics quan es tracta d’un itinerari tan nostrat, tot i així algunes pinzellades mundanes ajuden a centrar la perspectiva. Clàssica semi-equipada amb material divers i de fiabilitat no sempre homologada.


Al seu favor totes les reunions estan re-equipades amb bolts i a les tirades també en trobem algun substituint burins malmesos, però no abunden, especialment als artifos que resulten summament precaris per l’estat de les assegurances (vetustes). Pitons, burins, caps de burí, ponts de roca i pintorescos tacs de fusta o plàstic (senya d’identitat de la bavaresa) completen el mostrari de material que hi trobem, apunts històrics garantits.



Anirem sobrats de compromís, però es pot compensar amb la ferralla que nosaltres addicionem a la via, una vintena de cintes, joc de tascons, joc Totems (0,5 - 2, repetir mitjans), camalots (3 i 4), estreps, quatre plaquetes recuperables i una ungla. Orientació de la paret nord-est, sol fins les tres de la tarda.


Aproximació des del monestir de Santa Cecília on aparquem, creuem la carretera i prenem sender que porta al camí de l’Arrel (marques GR). El seguim en direcció al Monestir fins trobar en una corba tancada el torrent que puja al peu de l’Aeri, a la part final graons i cable de vida que recorre la base de la paret.



La Valentín comença en una vira arbrada, just abans d’un contrafort on gira la paret (40min). Graduació correcte, però amb un toc clàssic que obliga, la ressenya ja ho deixa intuir (6a+/A1 obligat). La roca sorprèn, cal vigilar i té algun tram delicat, però la norma és un tacte aspre i cantellut insòlit en una nord.


Escales concentrat des del minut zero, tres primeres tirades per entrar en matèria seguides d’un artifo que t’espavila de cop, una bavaresa antològica (la millor que he escalat mai) i una xemeneia de la que tothom parla i que ens permet fugir pel bell mig d’un sostre fins una darrera tirada de flanqueig deliciosa.



És una via que imposa, més enllà del grau escalar-la és resoldre una incògnita continua que manté la tensió esmolada, però la recompensa es submergir-se en un traçat esplèndid que revela encert i atreviment en dosis més que generoses.



Acabada la via una senzilla i aèria aresta ens deixa a les instal·lacions de les antenes que ens barren el pas. Desgrimpem (ràpel possible des de barana) fins el teulat d’una casa que es troba al vessant oposat del que hem escalat i anem a buscar la porta principal de la tanca que envolta el recinte. Un cop fora cerquem el sender que ens porti a la canal de Sant Jeroni (torre alta tensió inici) per la que baixem, quan la canal es creua amb el camí principal anem a la dreta i en poca estona arribem a Santa Cecília (45min).



De nou li dono la raó al company quan afirma que - hi ha vies que et plantegen un límit – la Valentín n’és una. Escalar-la és superar dubtes i pors empès per la força dels companys, creant una una simbiosis que esborra els límits que la incertesa ens imposa.



És una via capaç de crear una sincronia màgica entre cordada i paret, potser per això la seva mística no es desgasta malgrat el pas del temps. Escalades que són úniques!


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan
Mai hauria imaginat publicar la Valentín en aquest blog, sou part d'un somni!

*** Graffiti (200m, 6b+, 6a+ oblig), Serrat dels Monjos, Montserrat

Divendres, 23 d’abril de 2021


- Travessia: viatge per terra, per mar o per aire, en què es creua una zona extensa


Tota travessia és un art en que l'espai n'és el principal element, però quan aquesta es converteix en senya d'identitat d'una via, la intriga del buit s'afegeix a la composició. La Graffiti és la darrera clàssica dels Monjos que em quedava per tastar, el motiu no és altre que el respecte que m’infonia el trepidant flanqueig que mencionen totes les ressenyes. Però com que una via amb segell Ballart no es pot deixar passar, m'atanso als Monjos per resoldre deures postergats.


Delícia de primavera que convida a testar la precisió amb que les fissures s'enfonsen als pilars maldestres del Serrat traçant camí. Ens hi endinsem, els seus encaixos ens fan sentir segurs, malgrat el tacte rom d'un conglomerat invers. Acabem, però abocats a murs de textura granulada i gest menut on els moviments resulten de nou familiars. Petit respir abans de la travessa, roca taronja que ja avisa de passos que no s'endevinen certs.



Explorem, no hi ha altra, concentrats en els relleus exactes que desvetllaran l'elegància del flanqueig. No és aeri, o potser soc jo que, entossudida en no volar, m'hi afermo amb tal convicció que el buit es difumina. La sensació de lleugeresa, però ens la brinda el darrer llarg, vigorosa columna que desferma el vertigen. Sàvia maduresa la d'aquesta via que sap conjurar l'equilibri inestable de tota travessia.


Notes d’interès vertical: Graffiti, una de les grans clàssiques d’aquest serrat d’arquitectura inconclusa i verticalitat amagada. Malgrat l’aparença discontínua de la paret, la línia de la Graffiti sap enllaçar els seus murs pels trams més drets i aprofitar al màxim les singularitats d’aquest rocam, la travessa de la tercera tirada i la rotunditat del darrer llarg en són el millor exemple.


Equipada en versió clàssica, seguros justos, però al lloc que toca, hi trobem espits més algun claus i ponts de roca. Necessitem material per completar les tirades, una dotzena de cintes, tascons, semàfor aliens i friends (0.5 a 3). Hi ha regulacions que afecten l’escalada al Serrat dels Monjos, es poden consultar a la web del patronat de Montserrat.



Aproximació des de l’aparcament de les Coves del Salnitre (Ermita de la Salut, Collbató) on agafem el GR que porta al Monestir. Pugem fins les coves i continuem pel camí que creua primer sota el Serrat de les Garrigoses i després de travessar el Torrent Fondo ens deixa al peu del Serrat dels Monjos (20min). La Graffitti s’enfila pel pany central, a la dreta de la Psicodelia i la Guateque, creant el seu propi recorregut amb geni decidit.


Comença per un característic sostre, vorejant-lo per la dreta i un cop arribem al segon espit cal anar a l’esquerra fins trobar el tercer (difícil de veure, pas poc evident), la resta del llarg continua demanant la intuïció per escalar-lo. Aquesta primera tirada és d’escalar concentrat, vertical sobre cantells arrodonits i presses que cal buscar, demana gest (V+ mantingut i ben posat).



Al segon llarg fa l’aparició la roca cantelluda, comença per un bonic diedre net i hem d’estar atents a no pujar massa per saltar a l’esperó de la dreta (V+, dos espits). Tercera tirada, la joia de la via, un mur de cantell menut, curt i rabiós (6a), però no obligat, ens porta a un flanqueig memorable. Roca taronja que ja avisa que no serà senzill, primers passos de la travessa polits i obligats, la resta moviments mesurats i ambient garantit. Vertical, tècnic i exigent (6a+ oblig), però d’elegància infal·lible.


Aquesta tirada es pot fraccionar en dues muntant reunió abans del mur taronja aprofitant la R de la Psicodelia al mur de la dreta. Pintoresca xemeneia a la quarta tirada perquè l’esperit clàssic no decaigui (V+). Magnífic cinquè llarg, inici per diedre a protegir (V/V+) que es va redreçant amb alegria fins que virem a l’esquerra per navegar per murs que flirtegen amb el desplom amb la conveniència d’unes presses d’escàndol (6b+).


Descens immediat, des de la darrera reunió anem a la dreta per la feixa i passat un petit coll trobem instal·lació de ràpel (40m). Baixem per un dels corriols, poc definits tots ells, que baixen fins el fons d’una ampla canal on trobem el segon ràpel (45m) colgat sobre el buit que ens deixa al camí pel que hem vingut (40min).


Bellesa abrupta sense polir, vies on la mesura està dins nostre. S’ha fet esperar, però el moment ha estat perfecte!


conspiradorsdelavertical:Lau&Ferran