" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Esportiva tradicional, Roquer del Penitent, Montblanc

Dijous i divendres, 4-5 de març de 2021


Quan algú et parla d'un lloc amb passió, la descoberta està servida. Converses amb matisos que delaten intensitat i engranen els mecanismes de la imaginació. Més d'un any ha hagut de passar per poder constatar si la imatge mental que m'havia fet del Penitent es corresponia a la realitat. I no, a la simplicitat de les fissures que havia conjurat li mancava la dimensió barroca de l'espadat.



Alces la vista i perceps una palpitació a frec de pell, els dits intueixen els camins que dibuixa la roca sense necessitat de mirar cap ressenya. Immersa en la calma del bosc, escullo línia i comença la veritable coneixença. Defujo la intriga de les plaques, seduïda per la tosca arquitectura de les fissures... comença l’aprenentatge.



De sobte l'equilibri té regles noves i l'evidència dels encaixos no resol els passos en aquesta verticalitat permeable. T'hi has d'endinsar per retrobar la calma que t'obri la ment i amb ella comences a entendre el llenguatge de fissures i diedres vertiginosos en la puresa dels seus angles.


I et deixes atrapar pel magnetisme d'aquesta escalada esquerpa que trenca motllos, seduïda pel que la roca suggereix i aïllats en l'espessor del verd d'aquest racó on el temps es mesura en els detalls. Hi tornaré, l'instint m'empeny a perseverar en la descoberta!



Notes d’interès vertical: Sorprèn la joventut de les vies del Penitent, la primera ruta d’aquesta esvelta cinglera calcària orientada al sud-est data del 2005, la prodigiosa fissura d’Abd el Karim (6a+) de bellesa i evidència irrefutable, com bona part de les línies de l’escola.




Espadat amb un centenar llarg de línies, la majoria ronden la trentena de metres i es belluguen entre sisè i setè grau, ben equipades amb bolts o químics a distàncies raonables, tot i que et fan anar ben concentrat. L’escalada alterna entre murs, fissures i diedres sempre tècnics, sempre verticals, el que ens brinda varietat de dificultat i intensitat.



Val la pena aprofitar les magnífiques i sostingudes fissures per practicar encastaments de tota mena, és poc habitual trobar-ne un ventall tan ben assortit. Bona part dels itineraris tenen placa o inscripció amb el nom i grau a peu de via, però els escaladors locals hi estan fent feina i un grapat de noves rutes amplien l’oferta ja de per si atractiva convidant a investigar aquests panys esquerps.



Croquis i ressenyes escadusseres a les xarxes, però al Vèrtex 244 (setembre-octubre 2012) en trobeu un bon recull. A les tardes d’hivern el sol s’amaga aviat degut a l’orientació sud o sud-est de les parets. El roquer del Penitent s’alça al Capdamunt del Barranc de la Pasquala mentre la vila de Montblanc s’estén als seus peus.



Per arribar-hi aparquem al final del carrer de Josep Maria Tosas de Montblanc, al nostre davant el carrer dóna pas a una pista de terra en direcció a uns turons coberts de boscos. Caminem primer entre vinyes i ametllers, passem per davant un dipòsit d’aigua i quan la pista fa marcat gir a esquerra per creuar el torrent la deixem i prenem un marcat sender que enfila sempre pel marge esquerre del barranc de la Pasquala. Ignorem els trencants que ens surten al pas i després de pujar uns 20min arribem de nou a la pista principal.



Seguim la pista cap a la dreta en pujada suau atents a trobar a l’esquerra un sender (rètol) que marca Mas de la Pasquala i sector d’escalada. Prenem el sender que planeja per bosc i un cop a la Fontdel Penitent trenquem a la dreta fins plantar-nos a la base de la cinglera, som a l’extrem més oriental de l’espadat (45min), tan sols resta resseguir-lo i decidir quina de les vies que ens surten al pas resulta més apetitosa per encetar la coneixença.



He quedat sorpresa per la brusca elegància d’aquesta escalada, itineraris savis i amb caràcter guerrer que contrasten amb la serenitat de l’indret on impera la tranquil·litat pròpia dels espais encara per descobrir. Gegants adormits arrenglerats al mig del bosc, fissures perfectament ordenades i plaques dreçades amb tenacitat són el tresor que preserva la Serra de Prades a la Conca de Barberà... l’hem gaudit!


companydeviatgeiatzars:Lau

Orientant vents

Dimarts, 2 de març de 2021


- Qui viatja ha escollit com a professió la mateixa que la de vent -
(Fabrizio Caramagna)


Treballant....!!!


companydeviatgeiatzars:Lau&Arnau

*** Esportiva des del record, la Mussara (Prades)

Dissabte i diumenge, 20-21 de febrer de 2021


Ho confesso, sovintejo el nord relegant les parets del sud a un paisatge fet de records d'un temps en el que l'escalada no era encara peça clau. És hora, però de sacsejar l'hàbit i tornar a trepitjar terres tarragonines per copsar-ne la faceta vertical des de la més estricta proximitat.



Endinsar-se a la serra de Prades és creuar pobles menuts de noms sonors i campanars acolorits mentre els ametllers es vesteixen de núvia, presagi d'una primavera que sembla no voler arribar a les parets ocultes rere castells de núvols. La Mussara, intento fer memòria, però fa massa que vaig recórrer els seus camins, així que imagino línies ens els espadats de roca clara que emergeixen del verd mediterrani dels seus boscos.




Torres grises encadenades al buit, pinzellades de taronja bastint murs inexpugnables, aquest és el territori que busquem. Escalada austera de bellesa aspre, cal serenitat per indagar el caràcter de les seves rutes. Expressives fissures ens tempten i plaques encunyades per legions de forats dicten camins que recorrem amb calma.



Vies rudes que preserven l'esperit d'una altra època, que sacsegen la zona de confort i converteixen el grau en mera anècdota. Ens esforcem, vibrem, insistim en els passos... no és fàcil escalar en aquestes cingleres. Per això mateix hi tornaré, el seu atractiu insensat et connecta a la vertical!



Notes d’interès vertical: Escola clàssica en el més ampli sentit del terme, bellesa, elegància i exigència garantides. Severitat de caràcter reflectit en la dificultat ajustada i una sobrietat d’equipament que afegeix un plus a la majoria de vies. Les seves cingleres allotgen diferents sectors, cadascun amb entitat i atractiu propi.




Nosaltres ens centrarem en el sector Antenes i lo Soterrani, aquest darrer destaca per un ventall prou ampli de sisens amb un equipament en la major part raonable. Ambdós ostenten esplèndides fissures (bellíssima Laia al sector Antenes) que mai passaran de moda alternades amb plaques de textura crestada, gotes i tècnica precisa.



Calcari vertical per bastir itineraris llargs (20-30m) que aprofiten al màxim la morfologia de la cinglera el que aporta varietat a l’escalada i la dota d’un aire tradicional propi dels que saben respectar la lògica de la paret. L’orientació predominant és sud, destí perfecte per dies freds.



L’accés des del poble de Vilaplana és per la carretera que va a Prades (T-704), entre els quilòmetres 15 i 16 trobem gran explanada per aparcar a mà dreta. Per anar a les Antenes, creuem a l’esquerra de la carretera i seguim un sender amb marques de GR, passem la font del Roure, el camí es bifurca i continuem recte (marques blaves i grogues), planejant sense prendre cap trencant fins peu de la cinglera (10min).



Lo Soterrani, des de l’explanada on aparquem seguim per la pista que baixa suau per bosc i abans de la Font Major agafem una pista en més mal estat a la dreta, ràpidament trobem un marcat sender a la dreta (fita). Seguim pel sender atents a trobar un nou trencant a l’esquerra que porta a un barranc pel que baixem fins el peu de l’espadat del Soterrani, a l’esquerra del barranc (20min).



La Mussara fa temps que ha deixat de ser destí prioritari dels escaladors, lluny de la pressió de les mode les seves parets respiren de nou i aquesta distància els atorga una pàtina de solera que li escau a la seva índole ferrenya. Vies amb estil i perícia.



Bici guerrera

Dijous, 14 de gener de 2021


I ja en van 5000...!
Números rodons i moltes pedalades que han posat el món una mica més al meu abast. Eixamplant horitzons des de dues rodes.


- bici guerrera -

*** Montseny en vertical, esportiva en el Brull (serra de l’Arca)

Dimarts, 05 de gener de 2021


Hi ha racons que sense saber-ho esperen la neu i en l'interval s'escalen. En el Brull trobem un tast d'un Montseny diferent, abrupte, mineral, que demana ser tocat, que s'explora amb els dits i requereix una dosi d'energia capaç de foragitar un fred que se sap en els seus dominis.




Petits espais verticals que desmenteixen la suavitat que la verdor dels seus vessants insinua. Contraforts agrestes de roca esmolada, fissures famolenques i plaques amb caràcter. Petit bastió que ens retorna a la vertical per unes hores i atenua la duresa d'un hivern on les fronteres s'han fet més petites que mai.



Notes d’interès vertical: Discreta i atractiva escola que t’agafa per sorpresa per la singularitat del seu relleu, perfils abruptes tallats per tosques fissures que delaten la robusta personalitat d’aquest calcari. Rutes que no sobrepassen la vintena de metres i equipades per fer escalar.



En alguns panys l’aparença de la roca en el primer tram fa malfiar, però la textura abrasiva dels murs grisos superiors t’empeny a seguir tastant aquestes plaques de petits forats i gotes d’aigua. Verticalitat mai falta, ni passos que et fan rumiar la jugada un parell de cops i on hi ha fissura cal potència per treure’n profit.



El parell de sectors del Brull (Torre de Guaita i Lolo) tenen orientació sud-est, a l’hivern s’hi està de luxe. Accés per pistes forestals en bon estat des del petit nucli de El Brull.



Tot plegat, escalar en aquest vessant colgat de boscos remots resulta un plaer inesperat, més quan el deix primari de les seves vies esperona el nostre instint vertical.


conspiradorsdelavertical:Kiko&Mireia&JosepColl&JoanPera