" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Via del Sergio (345m, 6b, 6a oblig), Paret de les Bagasses, Terradets

Dissabte, 9 d’octubre de 2021


Bagasses s'expressa en majúscules. Paret única que es desplega cerimoniosa sobre el congost de Terradets i fa seu un espai inexistent, el buit aquí té nom. Nom i camins, ja en conec uns quants dels seus viaranys, però no me'n canso d'aquestes passes veraces en un sol pla, el vertical.



Aquest matí de tardor Sergio mana i ho fa amb la fermesa de qui es sap segur del seu estil, franc i directe, deixa que les plaques expliquin la seva història i les fissures dels llargs superiors en confirmin el caràcter. Metall només on cal i roca que a vegades sembla per estrenar ens fan anar centrats.



Collita dels 80, atractiu incisiu que persisteix i com a bona clàssica si en volem la perspectiva correcta toca escalar. Elegància terrenal la d'aquest traçat.



Notes d’interès vertical: Via del Sergio, obra d’Arcarons i Picazo (1980), compleix sobradament amb les expectatives que desvetllen els oberturistes, seny i rauxa. Escalada contundent amb aquell toc rústec que li dóna acomodar-se a les virtuts de la paret, però elegant en l’execució final.




Compta amb les premisses necessàries per haver esdevingut una clàssica de referència: traçat directe, bones possibilitats d’autoprotecció, lògica i enginy a parts iguals, dificultat raonable, magnífiques plaques (L5 i L6 espectaculars) i un final montrebenià. Curiosament, ha restat en un tranquil segon pla, el que ens permet gaudir d’una roca aspre, polida tan sols en passos puntuals.



Aproximació senzilla i ràpida (15min), des de l’aparcament de la Font de les Bagasses anem a buscar l’antic pont romà que creua el riu i pugem fins la via del tren (cable). Seguim per la via en direcció nord (dreta), travessem un primer túnel i abans d’entrar al segon anem a la dreta.




La Via del Sergio comença en el pany a tocar del túnel i comparteix inici amb la Reina Puig i la Desenlace Inesperado. Restaurada amb criteri l’any 2000, actualment es troba semi-equipada amb bolt, pitons i ponts de roca. Austera en assegurances, la majoria es troben en plaques i passos compromesos, quedant els trams senzills i les fissures netes.



Reunions de bolts i fins la R6 rapelables. Al cinquè llarg falten dos pitons i al vuitè llarg trobem el primer bolt aixafat. De material necessitem 14 cintes, joc de totems/friends fins C3, tascons i tricams opcionals.



La part inferior de la Via del Sergio esdevé senzilla, neta i indefinida, ens demana atenció i saber navegar. A mida que la paret es redreça entrem al regne de les plaques, belles i sofisticades, de passos felins i sobrada adherència, hi levitem.



De la falsa feixa en amunt entrem en una altra dimensió, s’imposen fissures, verticalitat creixent i una roca roja a estones dubtosa. L’escalada canvia de tarannà, se’ns revela atlètica, impulsiva i amb clar predomini d’encastaments, les assegurances s’esvaeixen. La via conclou amb un diedre final magnífic i tens.



Acabem a la Feixa per la que es baixa caminant per un sender ben marcat que ens porta fins la carretera (30min). El soroll del riu ens retorna a la quotidianitat, però la mirada segueix presa a la paret. Bagasses patrimoni vertical!


companydeviatgeiatzars:Lau

** Esportiva versàtil... les Arenes, Sant Llorenç del Munt

Dijous, 30 de setembre de 2021


Escalada endreçada, de presa menuda i polida, estem en territori Santllors i el llenguatge d'aquest conglomerat és una partida d'escacs a l'enginy. Les Roques d’Aguilar passen desapercebudes a l'ombra de la Mola, petit cingle de baumes calmoses i murs panxuts on cada moviment compta, perquè aquí es tracta d'escalar assossegats i amb l'equilibri com a mesura.



Costa endevinar quin d'aquests infinits cantells que semblen fusionar-se en un sol pla és el que farà bons els passos. La perspectiva vertical altera la mirada, però no el tacte que sap escollir la peça adequada. Avancem en el joc, cada línia una estratègia, apostes breus que es guanyen amb ball de peus i fe que adherència i gest no els regalen. Bon lloc per aprendre, la placidesa de l'entorn juga al nostre favor per una grata jornada en la que els plaers són senzills.



Notes d’interès vertical: Les Arenes, petita escola d’interès local ubicada a la modesta cinglera de conglomerat negrós de les Roques d’Aguilar. El 2017 el sector rep una nova empenta amb l’obertura d’un grapat de vies i re-equipament de les existents. Actualment compta amb una vintena llarga d’itineraris, alguns d’ells fins i tot de dues tirades, però sense que es vegi alterat el seu tarannà esportiu.



Totes les línies estan perfectament equipades amb bolts i reunions rapelables, llevat d’alguna via més antiga on encara trobem espits i algun burí. Plaques metàl·liques amb el nom ens ajuden a localitzar sense problemes la major part de línies. Bon recull de croquis al blog de Santllors, per informació més al detall el blog de Jaumegrimp.



La roca és el conglomerat típic de Sant Llorenç, còdol petit i forats amb petites crostes que fan parar atenció. La tònica són breus panys verticals amb bona presa combinats amb d’altres de més tombats on prima l’adherència, intercalats amb baumes o panxes amb passos durs de bloc ben protegits.


L’escalada és tècnica i fina, però la dificultat no és sostinguda i en general poc obligada. Orientació oest, tindrem sol a partir del migdia. Accés, per la carretera B-124 en direcció Sant Llorenç Savall, passat el punt Km 12, en una recta trobem a la dreta l’àrea d’esbarjo de Les Arenes. Entrem a l’àrea i continuem a l’esquerra, travessem un pont i aparquem en una explanada a la dreta.



És important NO aparcar a la urbanització de Les Arenes per evitar conflictes amb els veïns. Aproximació, pugem per una pista cimentada fins l’entrada de la urbanització i just abans de la primera casa, a la dreta trobem un camí que puja per bosc. El camí es converteix en sender i puja fent ziga-zagues, una primera fita indica el trencant per anar a l’Aresta de la Sardana.


Per arribar al pany principal de paret seguim pel camí fins una segona fita que ens marca el corriol que puja a la cinglera (20min). L’entorn és agradable, en plena sintonia amb l’escalada, amable, però el particular conglomerat de Santllors li aporta un punt sofisticat que la salva de la monotonia. Esportiva de primeres passes!



Notes d’interès inquiet: El veïnat que dóna nom a l’escola, les Arenes, és considerat per alguns com la urbanització més antiga d’Espanya. Nucli d’estiueig de principis del segle XX, es va regir per canons modernistes, el resultat pintoresques torres amb decoracions ceràmiques a les façanes que mereixen una visita. La calma de l’indret el manté ancorat a un temps en que somiadors i utòpics creaven arquitectura.


conspiradorsdelavertical:Angèlica&Raimon


*** Magic Line (140m, 6a, V+ oblig), Gorro Frigi, Gorros, Montserrat

Dimarts, 28 de setembre de 2021


Magic Line, fil inexistent al que tan sols nosaltres, la cordada, podem donar forma. Fem camí segurs de les indicacions que còdols insignes ens dicten, els sabem ben capaços d'enlluernar la gallarda presència del Gorro Frigi. La línia manté el sabor d'altres temps, quan navegar per aquests murs era una petita aventura d'imaginació i destresa.


El rovell fon els espits amb la roca, trobar-los és un petit repte que la lògica del traçat resol amb perícia. Ignorem línies més modernes i ens deixem portar per la senzilla bellesa d'escalades que mai passaran de moda pels romàntics de la vertical. Quan de temps feia que no trepitjava aquest cim on els núvols sempre hi fan festa!



Notes d’interès vertical: Magic Line, clàssica oberta l’any 86 que, discreta, s’ha mantingut al marge de l’excés d’expansions, fet diferencial que atraurà els qui busquen traçats on cal navegar per apreciar-ne l’estil. Senzilla, directa i sense elements superflus, demana escalar amb calma, confiant en la seguretat que brinda el magnífic rocam del vessant est del Gorro Frigi.



La via comença al mateix camí que voreja els Gorros i porta a Sant Jeroni, inici en una característica bauma propera a la canal arbrada de baixada. Equipada amb espits antics, el rovell fa que costin de distingir un cop submergits en aquest mar de còdols tan característic.


A la tercera tirada falta un espit, per tant afegim el semàfor d’aliens a les vuit cintes necessàries per la via. Grau moderat, però l’estat de les assegurances i una certa distància entre elles dóna una empenta inesperada a l’escalada.



El pas més exigent el trobem tan sols començar, panxa rabiüda que farà apretar per sortir-ne (6a, no obligat), la resta consisteix en fluir pels bonics murs que dibuixen un dels perfils més familiars de Gorros.


A la quarta tirada ens envaeixen les expansions de les vies veïnes i la línia costa de seguir, el truc és pujar directes fins una bauma que deixem a la nostra esquerra per iniciar una diagonal a dreta en busca del traçat més lògic.


Descens pel vessant est amb dos ràpels (25+50m) fins la canal arbrada que separa el Gorro Frigi de la Magdalena Superior i que ens deixa de nou al camí de Sant Jeroni (15min).



La Magic Line és una via que ha quedat al marge de la freqüentació habitual del Gorro Frigi, minimalista s’ha sabut guanyar un espai propi. Dipositària d’un temps que ens recorda quan escalar era diàleg amb la paret.


conspiradorsdelavertical:Parce&Roger