*** Esportiva reincident, Penya Roja, la Riba

Dimecres, 27 de març de 2022

Ens cal color, en el format que sigui i sense mesura, tot i que a vegades cal acotar-ne la intensitat. Tornem a la Riba, vers el record latent de Penya Roja, esportiva que conviu amb fissures clàssiques de manual. Circuits llaurats pel temps i el criteri auster d'oberturistes visionaris. Línies rebels, on grau i estil estan passats de moda, combinació que se'ns fa irremeiablement atraient.

Indaguem les plaques de la Penya Darrera el Piló i la roca se'ns arrapa, ascètica en moviments desmenteix qualsevol rumor de desgast amb la seva elegància atemporal. Avancem amb la mirada encesa per aquests murs de tonalitats lleugeres, però escalada rotunda, tastant vies i reservant-ne d'altres que mantindran l'espurna que ens farà tornar-hi. Magnetisme subversiu el d'aquest indret...!

Notes interès vertical: Penya Darrera el Piló, curiós nom el d’aquest sector que ens reserva una roca d’aspecte intrigant. A primer cop d’ull, però no puc dir que les seves línies resultin suggerents, l’atractiu sorgeix quan s’escalen. És des del tacte que es descobreix el seu encert, cantells que la perspectiva amaga, fissures treballoses i moviments que faran afinar l’enginy.

Una quinzena d’itineraris de sisens ben posats on gaudirem de sol fins el migdia (orientació sud-est) i que ens permeten descobrir el vessant menys freqüentat de la Riba. Rutes exòtiques pels forans que desmenteixen la seva fama de mala roca. Bon fer que ens posa a lloc.

Dades pràctiques per descobrir els seus encants en l’enllaç del blog que ja vaig publicar al seu dia. Per arrodonir la jornada tan sols cal vorejar la paret i escollir. Línies que no deceben i van sempre un pas més enllà de la seva aparença.

Intenses, amb una sofisticació pròpia de parets amb solera ens lliuren al plaer de la controvèrsia: - Què fer? contradir rumors o mantenir silenci per preservar la calma que respira aquest racó de món. Hi haureu d’anar per decidir!

conspiradorsdelavertical:Lau&Joan&Susanna

**** Barón Rampante, (210m, 7b, 6boblig) , Roca dels Arcs, Vilanova de Meià

Dissabte, 26 de febrer de 2022

Sovint és la lectura d'un llibre la que et porta cap un altre, però aquest cop l'escalada és qui m'hi aboca. Barón Rampante, de bona lògica penso que el nom ha estat escollit com a símil de la sofisticació d'aquesta explosiva ruta, però resulta que també és una invitació vers un peculiar aristòcrata que vivia als arbres com a signe de rebel·lia.

Ambdós, llibre i via, suggereixen un viatge trepidant que et submergeix en la intimitat d'un món lliure de convencionalismes. Avui és el torn de la Roca dels Arcs, territori de verticalitat constant i gest agosarat, sentim la seva mossegada. El traçat no dóna descans, ni el volem. Presos de l'aèria bellesa de l'instant, tan sols podem estar agraïts als esperits rebels que tenen el do de portar-nos sempre un pas més enllà!

Notes d’interès vertical: Murs atlètics, desploms i verticalitat implacable, la Roca dels Arcs exhibeix els seus millors atributs per definir una via que porta el seu segell, el Barón Rampante. Oberta l’any 90, és capaç de sortejar en lliure la inquietant zona de sostres vermells dela dreta de la paret.

El traçat es revela dur. Directa i tenaç, la via no dóna treva. Equipada amb parabolts, fa gala de concepció esportiva als quatre primers llargs, però als dos darrers la distància entre bolts s’incrementa i fa un gir cap una mentalitat més clàssica. A tenir en compte l’aparició d’una via més recent que en els dos últims llargs discorre just a l’esquerra de la nostra i amb bolts tan a tocar que en un moment donat confonen el traçat a seguir.

Dificultat sostinguda, les tirades són homogènies en el grau i tot i que les quatre primeres són les més exigents, les dues darreres tampoc permeten abaixar la guàrdia, vigoroses i amb aire entre assegurances. De material necessitem 15 cintes, camalot C3 per la primera tirada, friends petits/tricams útils pels dos darrers llargs i estrep opcional (6b/Ae).

Accés, des de Vilanova de Meià prenem la carretera L-913 en direcció Tremp i als sis quilòmetres, després de passar un pont, aparquem en un lateral, sota les parets del Pas Nou.

Aproximació l’habitual de la paret, senzilla i evident (20min), prenem el sender que baixa al riu i s’enfila al vessant oposat per recórrer tota la base de la Roca dels Arcs.Un cop localitzada la ruta tan sols hem de buscar el corriol que ens apropi a peu de muralla. La Barón Rampante discorre pel pany dret de la Roca dels Arcs, l’inici és just a la dreta de la vistosa fissura de l’Anaconda, per un mur de roca taronja que es desploma sobre els nostres caps.

Descens, no cal fer cim, per la mateixa feixa on acaba la via anem en direcció est fins que la paret ens permet girar a l’esquerra. Seguim per un marcat sender que baixa pel dret amb alguna desgrimpada pel vessant oposat de la Roca dels Arcs fins portar-nos de nou a la carretera (30min).

Reincident en aquesta via, aquest cop la gravo a la memòria de la pell, roca roja envoltada de gris. Ambient que crea adeptes i es sincera en el gest. Endinsats a la paret naveguem el buit!

conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

*** Pas d’Estrès, (190m, 6b+, 6a oblig) , Paret Bucòlica, Oliana

Divendres, 18 de febrer de 2022

Hi ha vies que en un moment donat estan de moda, lloades àmpliament pels amics no te'n pots estar del desig d'anar-hi. Popularitat, però que té aparellada una òbvia conseqüència, tothom les ha escalades i la via en qüestió queda arraconada tossudament a la llista de projectes pendents.

Aquesta és la meva relació amb la Pas d'Estrès des que me'n vaig baixar fa uns anys i per fi, ara que el seu esplendor llueix amb una intensitat més moderada, hi puc tornar. Quin plaer alçar la vista i saber que els murs grisos de la Paret Bucòlica ens mantindran apartats de l'hivern. M'agrada aquesta roca, aspre com el seu caràcter, però d'una noblesa que et guanya.

Avancem sols, immersos en un matí radiant que porta el cel a la muralla. Passos durs, bells, aeris...creem el buit. Espremem cada llarg amb la fam que dóna l'enyorança de la via llarga i sentim de nou el pols de la paret. Ara, des de la coneixença m'alegro del temps d'espera, n'havia d'aprendre.

I el camí segueix, vertigen oscil·lant que no cessa!

Notes d’interès vertical: Pas d’Estrès, esplèndida clàssica de paret en versió esportiva. Sorprèn, oberta l’any 97, no acusa desgast, el pas del temps no ha fet més que confirmar la seva reputació i donar ímpetu a un traçat que obliga en totes les tirades. La línia busca la dificultat i la troba amb encert.

Magnífics murs verticals que conjuguen tècnica i potència amb un punt picant que trenca tota monotonia, res és forçat ni banal, el resultat una via intel·ligent, elegant i atrevida. L’excel·lent calcari de la paret Bucòlica, aspre i amb peculiars incrustacions de sílex, juga al nostre favor. Placa amb predomini d’adherència i equilibri alterna amb breus desploms i panxes rabiüdes (passos de bloc i cantells roms), les estilitzades franges horitzontals solen ser clau de pas.

La via està completament equipada amb bolts, tan sols necessitem 12 cintes, tot i que estrep i alguna peça petita són útils per trampejar els passos més exigents quedant una via de 6a obligat. Reunions rapelables. Orientació sud-est, bon itinerari per dies freds.

Accés, decisió complicada, venint d’Oliana per la C-14 en direcció la Seu d’Urgell abans s’aparcava en un lateral de l’antiga carretera que sortia just a l’entrada del tercer túnel a la dreta (túnel de l’Obaga Negra) i es deixava el cotxe just davant la canal d’accés a la paret. Actualment, tot i estar la carretera oberta, trobem rètols prohibint circular-hi.

La nostra opció, continuar per la C-14 i un cop creuat el darrer túnel trobem una gran explanada de terra a mà esquerra on aparcar. Aproximació, just davant de l’explanada a l’altre costat de la C-14 trobem l’antiga carretera que voreja l’embassament, caminem per ella uns quinze minuts fins arribar davant la paret Bucòlica, la sobrepassem i al peu d’una marcada canal trobem una fita que ens indica l’inici de la pujada. Remuntem la canal per un sender ben traçat atents a trobar la fita que ens indicarà el moment d’abandonar-la i encarar la pujada cap a la paret (40min).

La Pas d’Estrès discorre a l’esquerra de la muralla, les referències que ens permetran ubicar-la són el característic sostre de la tercera tirada i la marcada diagonal que recorre la paret, la via s’inicia a la seva esquerra. A peu de via trobem una fletxa i les lletres PE picades a la roca.

Descens, la via acaba en una pintoresca feixa per la que baixem en direcció l’oest per un estret corriol (fites). En un moment donat la feixa s’estreny, però les fites marquen el pas. La feixa ens deixa a l’inici del barranc pel que hem pujat al matí, baixem per ell fins enllaçar amb el sender d’aproximació (40 min).

Les vies fan camí i nosaltres amb elles, ha estat un luxe sumar la meva experiència a la història d’una línia amb tant de recorregut. Passes que sumen!

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Esportiva des de la mesura, els Roures, Perles

Dimecres, 16 de febrer de 2022

Hi ha parets que et sorprenen, allunyades de tota grandesa comparteixen amigables el seu espai amb bosc i cel. D'aspecte dòcil, reserven temperament per qui les vulgui escalar. Del sector dels Roures n'havia escoltat parlar, però cada cop que visitava Perles la menuda cinglera sabia passar desapercebuda. Avui la improvisació ens hi porta. Excel·lent consellera.

Descobreixo de primera mà aquests murs de roca exquisida i qualsevol recel que la seva brevetat pugui suggerir s'esvaeix davant la fermesa de les vies. Línies esveltes, sorgides amb una naturalitat que es trasllada al gest i fa de l'escalada una dansa. Atrapats en aquests traçats incisius les hores fugen fins fer cap a l'incendi del capvespre.

Notes d’interès vertical: els Roures, petit sector que concentra en un mur d’excel·lent calcari vies rodones malgrat la seva brevetat, capaces de despertar un interès inesperat. La paret és curta, l’extensa franja rocosa que s’inicià al Roc d’en Solà conclou en el seu extrem dret en aquesta discreta cinglera.

Clar predomini de la placa, el primer que crida l’atenció és el seu gris, subtil i de matisos delicats, però retallada amb fermesa per franges horitzontals que auguren una escalada tècnica i expressiva. Verticalitat, regletes i pressa menuda és el que abunda, alguna que altra fissura, petit sostre o diedre aporten varietat a la cinquantena de vies del sector.

Línies curtes (10 - 20m), però ben resoltes i sostingudes, la majoria entorn del sisè. Nom i grau escrit a l’inici d’algunes vies. Assegurances correctes (bolts) i un peu de via idíl·lic garanteixen una agradable jornada. Orientació sud, però cal tenir en compte que la paret és immersa en una bonica roureda que dóna ombra als primers metres.

L’únic que resta popularitat al sector és l’aproximació, un xic costeruda, però per bon camí. L’accés és des del petit poble de Perles (Alt Urgell), aparquem sense entrar-hi en un eixamplament al lateral de la carretera L-401.

Les parets són visibles per sobre els nostres caps, caminem uns metres per la carretera en direcció Alinyà i ja passada l’entrada del poble trobem l’inici del sender (fita) que enfila pel dret cap a elles.

Al poc ignorem un camí que marxa a la dreta planejant i seguim pendent amunt. El sender passa al costat d’un dipòsit i segueix fent ziga-zagues enmig de bosc, pugem sempre amb tendència a la dreta i en poc més de vint minuts som al sector.

L’escalada té encant en aquest racó de món. Tacte rugós i passos intrigants, la mesura de tot és la contenció.

companydeviatgeiatzars:Lau