**** Anglada-Cerdà (335m, V+), Roca del Ordiguer, Cadí

Dimarts, 19 de juliol de 2022

Alço la vista i estic exactament on vull ser, submergida a les entranyes d'una torre que tan sols admet el cel com a topall. Suspesos del buit explorem els seus marges. La Roca de l'Ordiguer no destaca per la seva esveltesa, és d'una rotunditat que foragita febleses i li condeix un lloc destacat a la muralla del Cadí.

Fa tant de temps que volia escalar l'Anglada-Cerdà que gairebé no em cal ni la ressenya de tants cops com l'he arribat a tenir a les mans. La noblesa del traçat estilitza fissures on el temps entra en pausa. Antics pitons donen fe de la solera del recorregut que demostra un instint infalible a l'hora d'escollir diedre, xemeneia o bavaresa. No li falta de res a aquesta clàssica.

Vibrant i amb un ambient que no fa més que créixer ens inicia en els ritus del santuari. Sota la mirada atenta dels seus pilars, demanem permís, temptejant amb cura aquest calcari desgastat per la severitat de molts hiverns. Hostes del seu silenci, escalem. Cicle que no cessa, qui sap qui seguirà les nostres passes!

Notes d’interès vertical: Anglada-Cerdà, via que representa una època i un estil d’escalada, clar referent del que suposa endinsar-se en una paret en la que som nosaltres els que hem d’estar a l’alçada. Encara que sembli impossible no és la primera via en ser oberta a la muralla, sinó la segona, l’audàcia de la Cerdà-Pokorski s’endú la primícia. El que ningú li disputa a l’Anglada-Cerdà és el títol de clàssica indiscutible de l’Ordiguer.

Terreny d’aventura i via semi-equipada, compromís no falta. Al llarg del recorregut trobem pitons, escassos, però al llocs claus (ressenya on apareixen cortesia del bon fer de l’Edunz) i a totes les reunions excepte la R4 (arbre) hi trobem com a mínim un bolt amb anella. De material necessitem catorze cintes, joc de Tòtems (des del negre) i/o Camalots fins C3, tascons i instint per navegar amb detector de claus inclòs.

Ens movem en graus clàssics, propis de cara nord i escalades d’intuïció El principal handicap del Cadí és la roca, mediocre en part del recorregut, però prou sanejada pel pas de cordades per poder escalar tranquils, peatge a pagar per gaudir d’aquestes fantàstiques línies immerses en plena cara nord.

El traçat compensa les mancances d’aquest calcari castigat pel fred, lògic i amb un punt d’atreviment que diu molt de la visió dels oberturistes. Sense ser directe, el recorregut enllaça diedres i xemeneies amb tal naturalitat que l’escalada flueix, sostinguda, austera i guanyant ambient per moments.

No sempre resulta senzill orientar-se en aquesta paret farcida de pilars i fissures, quatre pinzellades útils per completar la info de les ressenyes: recomanable enllaçar els dos primers llargs i a l’inici del L2 un cop haguem pujat a l’arbre (tal qual, fantàstica escala orgànica) cal anar cap a la placa de la dreta per buscar una canal franca i senzilla d’escalar.

Després del L4, vàries opcions, la menys recomanable seguir l’itinerari original per la xemeneia descomposta que tenim al damunt, nos ens hem decantat per un aeri i bonic flanqueig a dretes, travesses que sempre vesteixen. En el llarg que ve després de l’àmplia repisa/bivac (L8) aproximadament a la meitat hem d’anar a buscar la fissura/xemeneia de la dreta (pitó al seu interior).

Pel que fa a la penúltima tirada, no fem cas d’un pitó que veiem a la dreta i creuem per sota el pintoresc arc de roca. Ens pugem al seu capdamunt on trobem un nou pitó, no flanquegem encara sinó que seguim amunt fins trobar un segon pitó (difícil de veure) que ens marca el punt on fer la travessa de la que parlen totes les ressenyes, evident, bonic i de bon protegir amb peces petites. Potser el tram més espectacular, vibrant i aeri de tota la via, per no dir fotogènic.

Accés, des de Martinet anem fins Estana, creuem el poble i seguim la pista fins l’aparcament de Coll de Pallers. Aproximació, seguim el PR que va pujant per bosc fins el Prat de Cadí, el creuem pel dret i seguim pel PR que remunta fort en direcció la canal del Cristall, abans d’arribar-hi ja a la vertical de la paret deixem el camí i remuntem la breu pendent pedregosa fins peu de via (1h45min).

La ruta comença al bell mig de la torre per una marcada fissura/diedre amb un característic arbre a uns quinze metres del terra que dóna la pista, a la seva dreta l’espectacular diedre de la Cerdà-Pokorski i a l’esquerra la suggerent vira de la Berta, estem ben acompanyats.

Descens (2h), acabada la via seguim per l’aresta, ampla i senzilla (fites) fins que una paret ens barra el pas, és el moment de continuar baixant per feixes de pedra solta penjades sobre la canal del Cristall, sempre en tendència a la dreta atents a les fites que marquen on creuar algun tram més abrupte.

Terreny descompost i delicat, especialment a la vira final, la que ens deixa al Cristall, on es desmunta tot (instal·lació de ràpel, és una opció). Un cop a la canal baixem per ella fins retornar a peu de via, a principis d’estiu hi pot quedar alguna congesta de neu emprenyadora.

El Cadí té un aire solemne que s’encomana a qualsevol escalada, dignitat ponderada la d’aquesta itinerari insigne per escenari i esperit. Dels imprescindibles, té quelcom que va més enllà!

PD: fa tant temps que volia fer aquesta via, va ser el meu primer intent d’escalar en roca al Cadí i no va prosperar més enllà del primer llarg. Curiosament he anat escalant-hi altres itineraris i aquest sempre quedava pendent. Quinze anys després l’he retrobat i ha sigut en el moment correcte, l’he gaudit com es mereix. Merci Angélica i Raimon per deixar barra lliure al meu instint de clàssica.

conspiradorsdelavertical:Angélica&Raimon - π

*** Gastón va Bufat (165m, 6c, 6a oblig), el Dru (el Càmping), Montserrat

Dijous, 7 de juliol de 2022

Hi ha parets que queden relegades a l'oblit, però quan algú te les proposa ets conscient d'un atractiu que no entens com se t'ha passat per alt. Això és el que m'ha succeït amb el conjunt d'esperons que s'alcen sobre el Càmping de Montserrat. El seu aspecte discret fa que no els hi dirigeixis més d'una mirada, però quins murs tan esvelts que es drecen al recer d'aquests perfils desordenats.

El nom de la nostra agulla denota unes aspiracions que esperonen la curiositat, el Dru i per no desmerèixer és la Gastón va Bufat qui dóna la nota de tast. Meravella de plaques les que enllaça amb encert aquest traçat tan hàbil en el gest. No hi ha excessos de cap mena, tan sols la simple elegància d'uns murs d'aparença impenetrable i cantells exquisits.

Roca que mossega i que ens ancora a una verticalitat impensable en aquest caos d'esperons. Passos que fan pensar, però quan entens el llenguatge d'aquest conglomerat esquiu la força del seu moviment captiva. L'estratègia d’aquests panys és la calma i un equilibri que tan sols s'assoleix des del tacte. Aprenem. Tardes que ens retornen al plaer simple d'escalar, construïm indispensable bellesa d'aire i contrallums.

Notes d’interès vertical: Gastón va Bufat, via de les que supera àmpliament expectatives, roca excel·lent i escalada sostinguda en dificultat i elegància la converteixen en referent de bon gust. Ràpida d’escalar, però intensa, ens submergeix en un espai propi delimitat per la verticalitat d’aquests esperons que fan de les alçades el seu àmbit natural.

Via equipada amb espits als tres primers llargs i bolts que ja exhibeixen certa capa de rovell a la resta. Reunions rapel·lables d’aquella manera, hi trobem mallons i bagues velles. Equipament correcte, però distància interessant entre assegurances i passos que tenen el seu compromís. De material necessitem tan sols quinze cintes i l’alien groc.

Orientació est/sud-est, sol fins ben entrat el migdia, l’ombra arriba cap a les tres de la tarda. Roca magnífica en la major part del recorregut, còdol menut i aspre, alternat amb bons forats i alguns romos. Roca mediocre tan sols a la quarta i cinquena tirades on cal parar atenció, tot i que estan més sanejades del que sembla a primera vista.

Escalada on predomina la placa tècnica, amb ocasionals passos de bloc a les panxes i curts trams atlètics que ens deixaran servits. Grau ben posat i obligat en el 6a. L’únic tram exposat de la via el trobem al sisè llarg, just a l’inici del desplom, l’alien groc ajuda a protegir el pas. Primer llarg té arrencada rabiosa i el primer espit està a un parell de metres del terra, però amb cura s’hi arriba sense entrebancs.

Accés, des de l'aparcament del Monestir de Montserrat. Aproximació, des del Monestir prenem l’ample camí que porta al Càmping (camí de Sant Miquel), el passem i una mica més endavant creuem una tanca que barra el pas als cotxes. Continuem pel camí principal uns metres atents a trobar un corriol a la dreta que ens pugi bosc a través cap a les parets pel dret (20min).

En l’esperó que ens ocupa la Gastón va Bufat és la línia situada més a l’esquerra, comença just abans del perfil de l’esperó, no confondre’ns amb les dues vies que ens queden a la dreta. Descens, tot i que nombroses ressenyes parlen de baixar rapelant per vies veïnes, nosaltres optem pel clàssic descens caminant, en aquest cas, còmode, evident i bonic.

Des de final de via tan sols hem de grimpar uns pocs metres fins el llom de l’aresta per la que avancem seguint traces de camí (fites) que ens deixen en poca estona a l’estació del cremallera de Sant Joan, des d’on retornem per l’ampla pista (30min).

La Gastón va Bufat ens suposa un interval vertical en les proximitat del monestir, concepció moderna de l’escalada en un racó de món on la tradició mana. L’ofici aquí està en el gest!

conspiradorsdelavertical:Neu&company - π

*** Frondellas, crestes iniciàtiques

Dies d’aire, 16 a 18 de juny de 2022

Corria l'any 98 quan vaig pujar el Balaitús, havia trepitjat tan pocs cims pirinencs que no en reconeixia ni un de l'esplèndid panorama que es desplegava al meu davant. Era finals de desembre i el seu cim va ser un regal a una il·lusió que naixia ja sense aturador. He tornat varis cops a aquestes valls per camins cada cop més aeris, però el seu record ha quedat lligat a un paisatge fet de neu i la sensació que tot era possible.

La fressa del riu Aguas Limpias, impetuós com mai, em recorda que l'estiu també hi té cabuda en aquest paratge, la neu però, continua a l'espera en les alçades. La distància dels anys fa que tot sembli nou i una solitud inesperada ens fa sentir pioners d'aquests cordals. Improvisem ruta seguint el rastre de fites i una intuïció sorgida d'èpoques més alpines. La immensitat dels contraforts que ens rodegen intimida. Sentinelles d'esguard ferotge... de veritat pensem que cediran als nostres anhels?

Recupero la tenacitat imprescindible per aquests menesters i passa a passa ens fonem amb l'austeritat mineral que ens envolta. No hi ha pressa, tan sols des de la calma entendrem aquests camins fets d'aire i vertigen. Els Frondellas ens acullen, quin privilegi ser de nou genets d'arestes. Convidats del cel torno a tenir la certesa de que en aquests dominis tot és possible. La il·lusió continua intacta!

Notes per embastar cordals: Agulla Cadier (3.022), Frondella Nord (3.062m), Pic de Frondella (3.071m) i Frondella Central (3.055m), cims propers, germans d’aresta, però cadascun amb una identitat prou marcada per definir el seu propi caràcter i donar les pautes de la seva ascensió.

El primer, Agulla Cadier, el més petit dels germans, inquiet, entremaliat i entestat en esgarrapar el cel amb el seu perfil esvalotat. El Frondella Nord l’observa aposentat amb fermesa en l’amplitud de l’aresta, torre guardiana del cordal que cedeix, però el protagonisme al Pic de la Frondella, patriarca que ens acull amb generositat ancestral. El Frondella Central és l’amabilitat que dóna repòs i obliga a la pausa de la contemplació. Ens en va mancar un per completar el cordal, Frondella Sud Oest, el guerrer que ens espera, solitud temerària la seva.

Varis són els camins que ens apropen a la cresta, muralla ben definida que es despenja a l’oest del fantàstic bastió del Balaitús o Pico Os Moros (mai deixaran de fascinar-me les possibles històries que hi han rere aquests topònims tan sonors), nos ens decantem per un itinerari clàssic en estil i execució. El primer dia des de l’embassament de La Sarra (1.450m) ens atansem al refugi de Respomuso (2.208m) i bivaquegem molt a prop seu.

La segona jornada la invertim en crestejar, activitat en terra de ningú i per això mateix concebuda per esperits alpins. La ruta escollida ens submergeix en la perfecta soledat de la vall encaixada entre la cresta de Diablos i l’aresta Le Bondidier i ens deixa a tocar de la Bretxa de Latour on improvisem la grimpada que ens porta al primer dels cims, Agulla Cadier.

Cavalquem el cordal seguint rastre de fites i atents al joc dels núvols fins el Frondella Central, la cresta cau, emprenem el retorn per una xemeneia que ens transporta a l’hivern, neu que mossega. Voregem el darrer dels contraforts, Ledormeur, les alçades van quedant lluny mentre destriem la complexitat de la tartera que ens retorna a la verdor aquàtica de Respomuso. Ens permetem el luxe del descans i una nova nit d’estels, abans de desfer camí seguint el curs del riu Aguas Limpias el tercer dia d’aquest inesperat viatge als meus orígens.

Amb un bon mapa i intuïció podreu moure-us en el terreny indefinit que són l’essència de tota cresta, oportunes fites acudeixen en el nostre auxili en punts claus que marquen el millor vessant per progressar. Un cop a prop de la bretxa de Latour, vam pujar abans d’hora en busca del cordal i vam acabar fent una petita escalada, així que haureu d’investigar vosaltres la xemeneia que hi mena i de la que totes les ressenyes parlen.

L’Agulla Cadier és el cim més delicat, roca trencada i una grimpada curta, però aèria (II+) li donen ambient. El Frondella Nord no s’escala pel dret, sinó que el voregem pel vessant oest (fites) traçant una llarga diagonal fins trobar terreny franc que ens porti de nou a l’aresta. Un cop al seu cim ja no abandonem l’aresta, cada cop més ample i agraïda, fins trepitjar els dos tres mils restants.

El descens per l’embut de la xemeneia dels Frondellas no és senzill (fites i reunions de pitons), baixem per terreny cada cop és més dret fins atènyer la pala de neu que aguanta fins ben entrada al temporada. Així doncs, a nivell pràctic, si bé aquest tram de cresta no té veritables passos d’escalada dur algo de material de fortuna (cordino, arnès, bagues i algun encastador) pot ser una opció sensata en aquest terreny on mai tenim la certesa d’anar pel lloc correcte.

A principis de temporada grampons i piolet imprescindibles si es vol baixar per la xemeneia dels Frondellas. L’accés a l’embassament de La Sarra es fa des del poble de Sallent de Gallego i es pot aparcar a la dreta de la pressa, un cop passats els edificis. Horaris, aquest cop em nego a parlar-ne, el temps es torna secundari en aquests menesters i en el nostre cas l’únic que marcarà el ritme és la descoberta.

Estranya bellesa la d’aquests camins, s’arrapa al cor i el fa vagabund!

companydeviatgeiatzars:Lau