*** Aleta de Tiburón (150m, 6a+), Paret d’Aragó, Montrebei

Dissabte, 9 de novembre de 2024

Aquesta tardor de dies freds i boires obliga a les alçades. Busquem un sol que sembla haver restringit els seus dominis a les magnífiques plaques que culminen la Paret d'Aragó. Tan sol havia estat un cop a la Feixa dels Espàrrecs i no n'era conscient de la bellesa d'aquests murs sorgits directament del mar de núvols.

La puresa de la placa hi pren forma. L'Aleta de Tiburón ens permet fer-ne un tast. Clàssica de factura perfecta on hi prima el detall, intuïm que rere la simetria de franges que la delinea hi ha la clau de pas. Calcari que es navega, d'una intensitat que només es troba a Montrebei i tacte excepcional.

Hi confies des de l'instint. Breu i lluminosa, la línia conjuga intriga i esveltesa. És difícil imaginar l'elegància de la que és capaç fins que t'hi enfrontes, ha convertit en un plaer aquest retorn.

Notes d’interès vertical: Aleta de Tiburón (ressenya final post), delega amb encert i criteri la responsabilitat de navegar a l’elegància de la placa. Una via on la precisió que exigeix la sobrietat del gest suma. Bella en forma i per l’esveltesa de l’espai que conté.

- Ben oberta el setembre de 2014 per Chavi Raventós, Remi Bresco i Luis Alfonso.

- Semi-equipada amb tendència a mínims, en general poques assegurances i tan sols en punts claus. A les tirades trobem ponts de roca en mal estat, escassos pitons i bolts on la dificultat augmenta i la roca fa ostentació de solidesa. Reunions en conjunt bones i en còmodes repises (R1 i R2 d’un parell de bolts, R3 d’un bolt, però fàcil de reforçar, R3bis inexistent i ni cal, ja que estem a la feixa, R4 en un arbre).

- De material necessitem quinze cintes, tascons petits/mitjans, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1) i repetir de tòtem groc a C0,75.

- Calcari increïble englobat dins d’una visió clàssica. Roca de tacte aspre i adherent que pren forma de murs compactes ratllats per vistoses franges horitzontals. En general demana imaginació i traça per equipar les fissures que ens surten al pas. El primer llarg és l’únic amb roca delicada i trams trencats que demanen atenció. A mig recorregut la via guanya l’aresta i és quan l’aleta que li dóna nom adquireix dimensió pròpia.

- Grau correcte, tot i que cal dur-lo ben après. El tercer llarg és el que marca la dificultat de la via, difícil de llegir, exigeix solidesa en la tècnica (6a oblig).

- Compromís mitjà, equipament just i predomini de la placa la fan obligada, tot i que sempre hi ha un mínim d’opcions per protegir amb flotants. Solitud i llunyania del lloc compensades per la brevetat de la via.

- Orientació sud, paret lluminosa que es fa càlida en dies freds, tot i que l’alçada manté les temperatures a ratlla.

- Traçat simple i net que posa en relleu l’elegància de la placa. Una primera tirada discreta dóna pas a dos llargs esplèndids de verticalitat i exigència creixents. Murs impecables de gest i tacte exquisits on saber navegar i tenir bona tècnica són claus amb una lògica que ens ve a trobar a mida que els escalem. Darrer llarg breu, bonic i contundent que si s’escala aprofitant el diedre de la dreta es protegeix de luxe.

- Accés, des de la part alta del poble de Viacamp prenem la pista asfaltada que porta a l’alberg de Montfalcó. Quan duem poc més de cinc quilòmetres de pista, a l’alçada d’una torre d’alta tensió trobem una explanada a mà esquerra i al seu extrem una pista secundària de terra en baixada. Trenquem per la pista de terra i uns tres cents metres més endavant ens deixa en una explanada amb una bassa on aparquem (enllaç maps). En cas de pluja podem trobar la pista de terra enfangada (delicat), millor deixar el vehicle a l’inici, en l’esplanada a tocar de la pista asfaltada.

- Aproximació, des de la bassa seguim per la pista, al poc arribem a una bifurcació on anem a la dreta per una nova pista barrada al pas de vehicles amb una tanca metàl·lica. La pista és llarga, puja suau primer i després fa un llarg flanqueig fins les immediacions del cim de Montsec de l’Estall. A mig camí ignorem una pista secundària que surt a l’esquerra i abans d’arribar a la carena estem atents perquè en el punt on la pista es difumina i fa un marcat gir a la dreta trobem unes fites a l’esquerra on comença un sender que baixa per una llosa de pedra i va a buscar la carena. Seguim el sender mantenint-nos prop del cingle sense fer cas de les fites que baixen cap a la paret (retorn de vies). Remuntem un petit promontori i quan el sender torna a baixar tres fites grans i properes marquen l’inici de la baixada cap a la Feixa dels Espàrrecs (1h).

Baixem ben atents a les fites per un sender que amb algunes desgrimpades senzilles ens deixa a la feixa. El camí segueix avall per la feixa, sempre proper a la paret, creuem sota la via Engrunes de Montrebei i un bon tros més enllà sorgeix de la paret la robusta aresta, l’aleta del tauró. La nostra via és la primera d’aquest pany de muralla, inicials AT gravades a l’inici. Pocs metres a la seva dreta comença la Pilastreta dels Pardals (P i fletxa gravada). L’Aleta de Tiburón està abans d’arribar als ràpels/cordes fixes (1h30min des de cotxe).

- Descens, acabada la via busquem el corriol que remunta a l’esquerra (oest) per la carena mateix o proper a ella i que va fent-se cada cop més clar a mida que ens apropem al punt on hem iniciat el descens cap a la Feixa dels Espàrrecs. Un cop aquí tan sols queda desfer el camí d’aproximació (1h45min). Regulacions, possibles en mesos d’hivern/primavera per nidificació.

A Montrebei per breu que sigui la via la sensació sempre és grandiosa i l’Aleta de Tiburón, amb el toc original que li dóna l’aleta, és una línia singularment atractiva. Escalada de finura sempre interessant on l’estètica és raó de ser.

conspiradorsdelavertical:Lau&Raimon

π

ressenya Luichy (la millor se'ns dubte)

*** Sobredosis d’Oxitocina (125m, 6b), Titolo, Sòcol del Montroig, Camarasa

Divendres, 25 d’octubre de 2024

Tota escalada té el seu moment i aquest matí en que el cel pertany als núvols, és el torn d'una via que ve molt ben recomanada, Sobredosis d'Oxitocina. Breu i traçada amb mà ferma fa que mirem el Sòcol del Montroig amb altres ulls. Aproximació gairebé inexistent i tres tirades on l'elegància es fa vertical eradiquen qualsevol reticència que la proximitat de la carretera pugui inspirar.

La roca, un calcari fet per al tacte justifica la línia. Passos que surten intensos i fissures amb un picant molt ben posats esborren tot el que no sigui la paret que tenim entre mans. Pensada com a clàssica navega el perfil del Titolo amb estil. L'exclusivitat del petit cim fa completa una tardor que li senta de luxe.

Notes d’interès vertical: Sobredosis d’Oxitocina (ressenya final del post), destaca per una intensitat que posa en segon pla tot el que no sigui l’atractiu real i directe de la línia. Demostra decisió i criteri, una via que tot i la seva brevetat aporta. 

- Oberta per Marta Boher i Gerard Folch el 18 de març de 2023.

- Semi-equipada amb sensatesa (bolts, pitons i algun pont de roca), als trams de placa passos ben protegits mantenint la dificultat obligada i en fissura marge perquè treballin flotants. Reunions equipades (bolts), excepte la darrera que muntem als tensors de la malla de protecció.

- De material necessitem dotze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2).

- Roca excel·lent, calcari del que s’estila a Camarasa, murs gris fosc, compactes i d’esplèndida adherència. Predomini de placa on gotes d’aigua, regletes i forats permeten escalar des del tacte. Fissures ben gestionades donen un altre aire a la verticalitat fent-la atlètica i de gest contundent. Tan sols cal vigilar amb algun bloc suelto i les sortides a repisa del primer i darrer llarg.

- Grau intens, correcte en el context, però que demana bona lectura perquè la dificultat sigui la que toca. Exigència concentrada en trams breus i explosius a la segona i tercera tirades (6b oblig).

- Compromís baix, logística senzilla i equipament correcte. Escalada ràpida i de bon gestionar.

- Orientació sud, paret d’hivern i dies freds.

- Traçat que fila prim i l’encerta, línia vertical amb la lògica d’una clàssica i passos on naturalitat i elegància són parelles. Primer llarg per escalfar, segon i tercer de posar-s’hi bé i serrar les dents, interessant la forma en que plantegen la dificultat. Enllacem les dues darreres tirades en una de sola, bonica aresta de tràmit per sortir de la paret.

- Accés, des de Camarasa seguim per la carretera C-13 en direcció Tremp i un cop creuem el pont sobre el Segre trobem a mà dreta una explanada on aparcar (enllaç maps).

- Aproximació, el Sòcol es desplega complet davant l’aparcament, per situar la via tan sols hem de localitzar el característic perfil del Titolo. Ubicada la via caminem per la carretera C-13 en direcció nord fins plantar-nos al peu d’un petit replà herbós amb un pal de llum situat pocs metres damunt la carretera, just a la base del Titolo.

Pugem al replà i la via comença per la placa on acaba la canal a la vertical de l’agulla (10 min). No fem cas de la línia de pitons que marxa a l’esquerra (via Diluvi), la Sobredosi puja per la placa i flanqueja a la dreta a l’alçada d’un bolt.

- Descens, flanquegem cap a l’est (dreta mirant cap Solarium) per un corriol que va resseguint la malla metàl·lica fins arribar a l’alçada de la Cova de l’Escaleta on enllacem amb el camí del Solarium pel que continuem fins la carretera (30min).

Sobredosis d’Oxitocina fa pensar, demana tècnica i convenciment, ens ha sorprès lo ben trobada que està. Magnífica opció per una jornada en la que no disposem de molt temps i volem que sigui de qualitat.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya original blog LoGall

**** Pilar Central (315m, 6a), el Doll, Montsec

Dijous, 24 d’octubre de 2024

El Doll té els seus adeptes i amb la tardor arriba l'època de peregrinar al taronja encès dels seus contraforts. A aquestes alçades, però ja he après que rere la majestuositat de la imatge s'amaga una roca que demana esperit clàssic per apreciar els seus dons. Territori d'aventura, fa de l'escalada tradicional el seu principal patrimoni i el Pilar Central reuneix tots els requisits per ser una via de referència.

Ens endinsa en un traçat on la lògica mana i proveeix de la mà de fissures que garanteixen netedat i elegància. Pitons i ponts de roca donen la pista de com navegar-les, la resta intuïció i cap serè per negociar amb aquest calcari de tacte extraordinari, però fermesa mai certa. Tot i així no menteix, la solidesa dels cantells és fidel al que aparenta.

És bo tenir les coses clares, són les regles del joc i les acceptem sabent-les necessàries per no doblegar l'autenticitat de l'escalada. Hi ha vies que són sàvies, el Pilar Central, vertical i ple de força, té un batec profund amb el que connectem. M'agrada escalar al Doll, dificultat i compromís adquireixen marges tan amplis que per un moment retorno als orígens. Bellesa intacta que és un tot.

Notes d’interès vertical: Pilar Central (ressenya final post i bon croquis aquí), sagaç capta l’esperit del Doll i amb lògica implacable el reflexa en un traçat que fa factible l’aventura que sempre és escalar en aquesta paret. Austeritat i compromís donen una altra dimensió al rigor de la clàssica.

- Oberta en dues tandes, la meitat superior, anomenada també Pilar dels Tres, va ser oberta per Jordi Marmolejo, Josep Jané i Pol Figueras l’abril de l’any 2016. El mateix novembre de 2016 Marmolejo i Godoy enllesteixen la part de baix donant continuïtat a la via des de la base de la paret.

- Semi-equipada en la mínima expressió, caràcter tradicional. Tirades gairebé netes, assegurades majoritàriament amb ponts de roca (menys dels que marca la ressenya), els pitons queden reservats per protegir passatges claus concentrats en trams de placa.

Gran part dels pitons han estat substituïts recentment, donen confiança. En tota la via trobem únicament tres expansions ubicades en els dos darrers llargs. Reunions de pitons i ponts de roca, tan sols trobem una expansió a la R4, R7 i R8.

- De material necessitem catorze cintes, tascons mitjans/petits, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C0.75 a C4.

- Calcari dollià, sempre deixa marge a l’aventura. Roca que tot i estar sanejada manté trams de blocs inestables que demanen atenció, però si escollim bé la seva fermesa permet gaudir de cantell generós i d’un tacte abrasiu fantàstic. Al Doll la qualitat de la roca és una percepció molt personal, en aquesta via la roca és franca, el que està trencat és evident, tan sols cal escalar amb calma seleccionant bé les presses.

Color taronja i magnífiques fissures són els trets distintius. Predomini de diedres combinats amb algun tram de xemeneia i un parell de plaques de regletes excepcionals. Per norma, generosa en quant a possibilitats d’autoprotecció.

- Grau clàssic de fermesa contrastada. Escalada atlètica en la que cal navegar bé perquè la dificultat encaixi amb lo previst (6a oblig).

- Compromís alt, netedat del traçat i qualitat de la roca condicionen. Tot i així la via és noble d’equipar i amb flotants els llargs queden correctament protegits. Tan sols trobem dos trams exposats, la xemeneia del L5 i la placa del L9, ambdós difícils d’equipar.

- Orientació sud, vessant d’hivern, tot i que els tres primers llargs al quedar a l’esquerra del pilar no reben el sol de primera hora.

- Traçat robust, pensat des d’una visió clàssica del recorregut, aprofita amb lògica i bon gust les fissures més atractives del pilar. Destacar per bellesa salvatge i estil la tercera, quarta i sisena tirades, totes elles aèries, sostingudes i de gest impecable. Al Doll no hi pot faltar una bona xemeneia, aquí la trobem a la cinquena tirada, obligada, neta i difícil de protegir, demana calma per gestionar-ne l’exposició. La placa del novè llarg té un inici vertical amb els cantells justos i protegit tan sols amb dos bolts espaiats, navegació exposada sobre bona roca.

L’itinerari té un parell de variants, a la tercera tirada es pot sortir per un curiós forat (V) o flanquejar a l’esquerra per escalar una magnífica placa ben protegida amb pitons (6a). Després de la feixa, a la quarta tirada hem optat pel traçat original que va lleugerament a la dreta per buscar la fissura que ens deixa sota un sostre triangular, ben trobada i amb un ambient indiscutible.

- Accés, anant de Camarasa en direcció Tremp per la carretera C13, poc abans del punt quilomètric 57 trobem un cartell que indica Alt de la Fontllonga, just passar-lo trobem a l’esquerra una pista per la que girem. Immediatament tornem a trencar a l’esquerra per una pista de terra en curta pujada, als pocs metres la pista ens deixa davant d’una barrera metàl·lica i aparquem en un lateral (enllaç maps).

- Aproximació, seguim per la pista que planeja fins una explanada a l’alçada de la segona línia de torres elèctriques i continuem pel tallafoc proper a la línia de les torres en direcció nord (cap a Tremp). Ràpidament trobem una antiga pista que prenem cap a l’esquerra en direcció el pantà. Hi ha un moment en que el camí gira a la dreta per evitar el tallat i ens porta a les curioses escales del Doll, baixem per elles i el camí gira de nou a l’esquerra.

Passem pel sector d’esportiva del Clot del Miqui i seguim sempre en baixada (fites) fins gairebé a tocar de l’embassament. El camí passa ara a peu de muralla, creuem primer sota la Paret de l’Abat i seguim vorejant fins el punt on la paret canvia d’orientació. El Pilar Central comença uns cinquanta metres després del canvi d’orientació de la paret (50min). El pitó del primer llarg és visible, però el pont de roca que marca la ressenya no existeix.

- Descens, un sender ben fitat puja per bosc amb lleugera tendència a l’esquerra i remunta el pendent suau de l’alt fins enllaçar amb la pista per la que hem aproximat. Retornem per la pista al cotxe (20min).

- Regulacions, prohibit escalar el Pilar Central des de l’1 de gener al 30 de juny.

Hi ha llocs que fan les vies grandioses, el Doll té aquesta habilitat i el Pilar Central se’n fa eco. Itineraris que et retornen a l’essència de l’escalada.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya original Jordi Marmolejo