*** Pirineos con Frontera (275m, 6c, 6a oblig), Pic d’Estremère, Vall d’Ossau

Diumenge, 4 de juliol de 2021

La roca té els seus capricis i nosaltres, indulgents, els gaudim. El Pic d'Estremère s'ondula en plecs nascuts d'una geologia barroca. Vetes minerals capaces de desmentir la freda immobilitat de la pedra ens observen des de les alçades suggerint-nos el camí.

Despreocupats, explorem la seva verticalitat domesticada i caiem en el parany de la muralla, transmutats volgudament en eina amb que expressar l'harmonia de la paret. L'eixuta elegància d'aquestes torres grises desvetlla matisos voluptuosos, escalada excitant per l'estranyesa del rocam.

Són onades d'un mar que ens convida al buit, el nostre tros de cel capturat en aquest bastió aliat dels núvols i d'un horitzó que mai serà frontera. Pirineos con Frontera... tan sols per qui cregui en límits terrenals!

Notes d’interès vertical: Pirineos con Frontera, popular via dels incombustibles Sendero Límite que ens permet ascendir al singular Pic d’Estremère o de Portalet pel sinuós esperó oest. Entorn plenament pirinenc que remarcar la bellesa tortuosa del cim i fa més patent encara el contrast amb la fluïdesa de l’escalada.

Ruta totalment equipada, tan sols necessitem dotze cintes per gaudir de la seva verticalitat i una roca peculiar (calcari-esquists) que d’entrada genera dubtes, però acaba conquerint pel seu exotisme. Grau correcte i trams més exigents concebuts per fer en artificial, tot i que les nombroses repeticions han sanejat la roca permetent apurar el lliure (6c o sinó 6a/A0).

Orientació oest, ombra i possiblement fresca al matí. Accés, aparcament del Port de Portalet des d’on es veu perfectament la paret. Aproximació ràpida i còmoda, un sender remunta per prats d’herba cap a la petita vall formada entre l’Agulla de Portalet i el Pic d’Estremère, abans d’arribar a l’agulla girem a l’esquerra i creuem fins la base del característic esperó esglaonat on comença la via (20 min).

Descens, un cop acabada la via carenegem uns metres fins el cim on trobem un camí (fites) que va perdent alçada fins el coll de l’Agulla de Portalet i segueix baixant suaument per prats d’herba fins el coll de Portalet (45min).

Interessant escalada, transmet el pols de la paret i ens emplena de la màgica energia d’aquests racons del Pirineu allunyats de tot excés. Vitalitat estiuenca amb impremta pròpia.

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Jolly (275m, 6a+, 6a oblig), Punta Jean Santé, Midi d’Ossau

Divendres, 2 de juliol de 2021

- Peregrinatge anual -

Permetent que la roca ens mostri els seus camins!

El Midi dorm embolcallat en núvols, potser ens espera. El miro i tinc la certesa que és un de sol, immens ullal amb fam de cel. Ens empetiteix. Però l'ull avesat sap que els seus flancs són diversos, torres que lluny de defensar el bastió hi obren un camí per on s'escola la boira i les nostres passes quan el sol llueix. La Jolly és d'una evidència poc freqüent en aquestes contrades, profunda xemeneia que ens interroga des del bell mig de la paret.

Així que ens carreguem de ferralla i retornem a l'empenta salvatge d'aquestes fissures impassibles on un rastre dispers de pitons és l'única concessió als nostres dubtes. Naveguem la muralla intentant emular el seu estoïcisme. No és senzill, cal confiar-se al dictat de la intuïció per descobrir la lògica d'un traçat que es desploma sobre els nostres caps. Sortegem murs, flanquegem pilars i temptem esperons fins cobrar el recer de la xemeneia. La seva amplitud permet expressar-se a la roca en nous camins de vertigen.

Com em costa d'entendre'ls, la sobrietat d'aquestes fissures reclama moviments desconeguts, de nou aprenent indago en la seva simplicitat. No cal buscar cantells, totes les arestes són arrodonides pel pas de l'aigua i el temps, encastar-se i confiar en la validesa de l'adherència és l'únic sortilegi que funciona. Que n'és de bella la complexitat lineal d'aquesta escalada i valenta. Una nova clàssica al Midi, però quina via no ho és aquí. Adoro l'elegància de la seva aventura!

Notes d’interès vertical: Jolly, oberta el 1946 les ressenyes parlen d’ella com la via més evident del vessant sud. Raó tenen, la línia s’enfila per la profunda xemeneia que escindeix la muralla de la Pombie, directa al cor de la paret. Via de tall clàssic, aprofita al màxim les possibilitats de protecció que brinden les fissures d’aquesta roca compacte i severa.

Poc equipada, trobem tan sols claus antics que protegeixen els passos més compromesos i serveixen per guiar-nos per un traçat que malgrat la seva evidència, un cop t’hi endinses no sempre és fàcil de llegir. Reunions a muntar o bé d’espits vells i/o pitons afegeixen compromís a l’escalada. A l’arnés quinze cintes, joc de tòtems/camalots fins C4, repetint del 0,5 al C3 i un joc discret de tascons.

Accés des de l’aparcament del vessant francès del Port de Portalet on neix el sender que porta al refugi de Pombie (1h). Des del refugi continuem per la ruta normal del Midi en direcció al coll de Suzón i quan creuem la gran pedrera de la base de la muralla deixem el camí (fites i sender indefinit) i enfilem fins peu de via (30min).

No entrem directament a la gran canal/xemeneia que defineix la via, sinó que ens situem a la seva vertical i comencem per la Sud-Est Clàssica, primeres dues tirades de travessia a dreta comunes. Un cop a la R2 la Jolly gira a l’esquerra per anar a buscar en dos llargs més l’ampla xemeneia. Escalem l’esperó que la delimita, terreny indefinit, perdedor i no sempre fàcil de protegir, la referència que hem de tenir clara és anar amb tendència a l’esquerra pel lloc més evident, delicat.

La R4 és munta en una còmoda terrassa ja a l’interior de la marcada canal, per fi la xemeneia cobra la seva veritable dimensió. L’ambient es torna netament vertical i no defalleix en els tres llargs que ens falten. Tirades rabiüdes, sostingudes i de dificultat creixent on abunden diedres, magnífiques fissures i llastres atlètiques. A la bonica xemeneia del L5 trobem més pitons dels que marca la ressenya, en canvi al L6 falta pitó que protegeix el pas clau.

L7 clarament més difícil, impressiona, requereix bona tècnica d’encastament per gaudir-lo com es mereix, superba lliçó d’escalada i estil. La xemeneia ens diposita a les terrasses del Circ Gris, des d’on podem continuar escalant per la SuperJolly o bé baixar pels ràpels de la Surplombs.

Si optem pel descens des de la R7 cal pujar una vintena de metres amb tendència a l’esquerra fins un petit coll on trobem una reunió des d’on iniciem la sèrie de cinc ràpels (pitons i/o cordinos en blocs encastats) que ens deixen a peu de via. A tenir en compte que encara que parlem de xemeneia, no és tal, la seva amplada fa que un cop ens hi endinsem les tècniques a emprar siguin diverses.

Graus com la via, clàssics i de percepció variable depenent de la nostra habilitat per treballar les fissures que són les que donen la pauta (6a obligat). El pas del temps no ha fet més que reforçar el caràcter acèrrim de la Jolly, deixant ben clar el talent dels seus oberturistes. Escalar al Midi és sempre una porta oberta a l’aventura!

companydeviatgeiatzars:Lau

**** ThePassenger (285m, 6b, 6a oblig); Pollegó Inferior (cara Sud), Pedraforca

Dimecres, 16 de juny de 2021

Confesso que l'adherència és una disciplina on tinc un ampli marge de millora, tot i així em fascina. L'equilibri fet moviment per surfejar els solcs que l'aigua perfila en la muralla sud del Pedra. Les línies d'aquesta paret sempre havien constituït un misteri tan simple que resoldre'l superava els meus recursos verticals, però la bellesa és un parany traïdor.

Vies desproveïdes de tot element superflu que ens ensenyen a confiar en una roca de la que tothom parla meravelles, com no vaig deixar-me temptar per una paret així! The Passenger ha estat la porta d'entrada a aquest bastió de perfecta sobrietat mineral. M'oblido de fissures i em concentro en una roca sumptuosa, capaç de desplegar una trama de relleus ínfims que ens mantenen sempre al límit de l'impossible.

Passos subtils als que t'aboques amb fe cega i l'absoluta convicció de no saber on vas, però surten i a poc descobreixes una forma nova d'escalar on tota força és sobrera. Murs que s'ondulen en la vertical i t'ensenyen a depurar el gest i ves per on que quan te'ns el pas après la paret es redreça reclamant una potència parella a la contundència de cantells i fissures trepidants.

Indaguem aquesta nova combinació que aporta una inesperada varietat al territori de plaques incessants que venim recorrent. La porta de sortida, però són unes insignes canaleres que ens retornen a moviments d'incertesa contínua i elegància desbordada. Cim, la mirada es perd vers cordals coneguts, però amb la coneixença plena d'un misteri que no ha fet més que començar, el d'aquest camins sorgits del no res!

Notes d'interès vertical: The Passenger, quan es va obrir el 2015 es parlava de futura clàssica de la paret, actualment el categòric atractiu del seu traçat i un grau moderat la converteixen en via de referència d'aquest vessant. Elegància i dificultat combinades amb enginy per tastar el magnífic calcari d'aquest pany on tan sols sembla existir la placa.

Via equipada amb bolts, algun pitó i uns pocs ponts de roca, escalar-la tan sols demana unes setze cintes, tot i que el semàfor d’aliens i algun friend mitja (fins C2) pot ser útil. Reunions sempre amb dos bolts, excepte R4 que és d’un bolt i un pitó, tres primeres Rs rapelables.

Aproximació, optem per sortir del pàrquing del mirador de Gresolet, pugem al refugi Lluís Estasen i seguim fins la tartera de l’Enforcadura, la creuem i passat un gran bloc ja trobem un camí (fites i marques verdes) que puja pel bosc i ens porta a l’aresta. Seguim pel cordal fins un marcat coll pel que baixem fàcilment fins el peu de la cara sud perfectament visible al nostre davant (1h30min).

Per localitzar The Passenger prenem com a referència una cova amb un característic cordino vell penjant al mig que marca l’inici de la Ventura Highway, la nostra via comença just a l’esquerra. A l’extrem d’una indefinida vira herbosa un pont de roca al terra marca la R0 i just a sobre a l’esquerra veiem un segon pont de roca, la primera assegurança de la via.

Llevat del quart llarg i un tram del cinquè la roca és excel·lent, amb una adherència difícil de creure fins que la tastes per lo franca que resulta. La primera meitat de la via discorre per una gran placa inclinada i la segona es redreça oferint-nos bústies i fissures que tornen la progressió aèria a la par que atlètica.

La placa de “canalizos” de la darrera tirada ens trasllada per moments a Picos, és d’un exotisme geològic que et fa rumiar. Totes les tirades tenen el seu punt i un estil propi que aporta varietat i bellesa a la via. Grau correcte (6a obligat) i passos ben protegits, convida a escalar apurant el gest.

Descens per les Costes del Dou (fites i marques verdes), baixem resseguint la cresta fins perdre força alçada, quan el cordal es fa més aeri estem atents perquè el camí entra a bosc i baixa fins la part baixa de la tartera de l’Enforcadura des d’on ja retornem al refugi i aparcament (45min).

Mira que en fa de temps que tenia ganes de tastar aquesta via, tothom me’n parlava bé i ara puc afirmar que el criteri de la majoria l’encerta de ple. Concebuda per realçar les virtuts d’aquest esplèndid calcari i perfectament executada, s’ha guanyat un lloc destacat en el panorama de la sud del Pedra.

conspiradorsdelavertical:Angélica&Raimon