*** Kasnapoff (250m, V+), Seconda Torre de Sella (2.598m), Dolomites

Dijous, 15 d’agost de 2024

Les torres de Sella tenen un magnetisme que sacseja l'instint més clàssic. Hi han ganes de sumar-hi metres. La Kasnapoff a la Segona Torre resulta perfecta per conèixer més a fons el seu caràcter. Vessant nord-oest que dóna un toc encara més alpí a una paret ja de per si impressionant.

Inici evident per una línia que després es ramifica en diverses variants. Endevinar-li el traç és part del joc. Escollim sempre l'opció més vertical sumant atractiu a un itinerari selecte dins els cànons tradicionals. Lògica que cal treballar, però que sorgeix de la mà de travessies i fissures magnífiques que s'amaguen al fil de l'esperó.

La bellesa ombrívola de l'escalada atreu a múltiples cordades amb les que compartim entrebancs. Per sort la noblesa de la roca crea espai per a tothom. Improvisem camí fins el cim on per fi la torre es revela com a tal, esvelta i plena d'un sol que ja creiem absent fa nostre l'horitzó. Tan sols la tercera torre gosa fer-li ombra.

Notes d’interès vertical: Kasnapoff (ressenya BlocEmpotrat i RomanticGuerrer), escalada històrica, clàssica on les hagi de bellesa reposada i dificultat intuïtiva. Combina amb encert seny i una certa dosi d’audàcia que dota l’itinerari d’esvelta desimboltura. Austera en equipament i de lògica a vegades confosa, demana anar-hi decidit. La verticalitat li dóna força i estil, les fissures elegància, permet fluir.

- Oberta l’any 1913 per Anton Zelger i la senyora Gräfin von Kasnapoff, productiva cordada que va obrir diverses rutes a les zones de Sella i Odle on una torre porta el seu nom.

- Semi-equipada amb l’austeritat de rigor, pitons i ponts de roca als passos claus protegeixen les seccions on la dificultat té un plus i marquen itinerari per igual. Reunions de pitons i/o ponts de roca, no està de més reforçar-les. Trobarem material escampat per la paret que correspon a alguna de les diverses variants de la via original o bé a rutes veïnes, cal estar ben atents a la ressenya per no confondre’s més de lo inevitable.

- De material necessitem 14 cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i tricams.

- Roca que pertany a l’obaga, dolomia fosca de tacte que cal treballar. Compacte i trillada per fissures de diferents mides i fondària que ens obren camí en la paret. Poques plaques i difícils de llegir. En general amb bon cantell i dòcil per fer anar flotants. Verticalitat amb tendència a l’alça i que sap ser desplom quan toca. Als trams senzills i xemeneies amples parar atenció blocs.

- Grau que ens fa anar ben atents, reflex d’una època en la que s’escalava amb energia i decisió. Atlètics i aeris, cinquens que s’han de saber gestionar (V+ oblig).

- Compromís mitjà, tot i que franca de protegir, és espartana en assegurances i l’afegit d’un descens delicat fa que demani certa experiència en aquest terreny per moure’ns amb seguretat.

- Orientació nord, nord-oest. La via entra de ple pel vessant nord i després creua l’esperó al nord-oest, ombra durant la major part de la jornada.

- Traçat regi que torna lògica la verticalitat (foto final post). Lluny de cercar l’obvietat del terreny més senzill es decanta per l’esveltesa de diedres i aresta i incorpora la brevetat de breus desploms ja sigui flanquejant-los o cercant-ne el gest. L’amplitud del terreny dóna peu a diverses variants que et distreuen de la línia original, cal estar atent a la ressenya (foto Rockfax final post). Homogeni en dificultat i bellesa, esdevé un recorregut de referència a la Segona Torres de Sella.

- Accés, aparcament Passo de Sella, 2.244m (enllaç maps). En el coll mateix la zona d’aparcament és escassa i sol·licitada, el millor lloc és al costat de l’Hotel Maria Flora, però sempre queda l’opció d’aparcar uns metres més avall en els laterals de la carretera SS242.

- Aproximació, curta i evident (30min). Des del coll seguim uns metres per la carretera en direcció Vall de Gardena i a l’alçada d’una cabana de fusta agafem el sender núm. 649 que porta a la via ferrada de Mésules. A l’alçada de les Torres de Sella agafem un trencant a la dreta que porta cap a la cara nord de la Segona Torre. Un cop a la base de la paret una placa commemorativa de Hans Plank ens indicarà l’inici de la nostra via. La placa costa de veure, queda amagada en un petit nínxol. El primer llarg traça una marcada diagonal a dretes.

- Descens per la via normal de la Segona Torre. Des del cim seguim un corriol en direcció Piz Ciavazes que ràpidament ens porta fins una xemeneia. Baixem per la xemeneia (ràpel o desgrimpada) i seguim baixant per vires aèries amb desgrimpades franques (II-III) indicades amb fites fins enllaçar amb la baixada de la Primera Torre. Camí ben marcat que voreja sota la Segona Torre fins una marcada cruïlla (fita gran) on anem la dreta.

Baixem pel sòcol de les Torres seguint un sender que amb desgrimpades aèries, però nobles (II/III, fites) ens deixen als pendents de la base. Poc abans del final del sòcol podem anar a l’esquerra i fer un ràpel o bé girar a la dreta, per una canal de roca trencada que amb una desgrimpada final ens deixa a peu de paret sense haver de rapelar. Un cop al peu de la paret trobem un marcat sender que vorejant la Primera Torre ens retorna a l’aparcament (1h).

Emocionant via centenària, poc a poc anem entenent les normes que regeixen l’escalada dolomítica. Verticalitat i coratge. Una clàssica consolidada que no es pot deixar perdre.

aventurairiurescompartits: Xavi&Ruth 

companydeviatgeiatzars:Lau

π

foto traçat blog Sassbaloss

foto variants Rockfax (Kaspanoff via nº3)

*** M. Speciale (440m, 6a), Piccolo Lagazuoi (il Trapezio, 2.450m), Dolomites

Dimarts, 13 d’agost de 2024

Gran part de les Dolomites va ser duríssima línia de front durant la Primera Guerra Mundial i algunes escalades permeten resseguir-ne les petges. Tot l'entorn del Passo de Falzarego és un museu d'història a l'aire lliure, perforat per túnels i trinxeres arreu afloren finestres que en un primer cop d'ull un pren per immensos forats a la paret. Al vessant oest del Lagazuoi Piccolo un d'aquests forats marca l'inici de la nostra via, una ruta de nom tan sonor com el pic, Mauricio Speciale.

Escalada especialment bonica que fa justícia al nom. Aèria, directa i amb una roca de forats i gandes tan bons que et porten a l’èxtasi. Un canvi de registre respecte el que portem escalant aquests dies i no per equipament que segueix sent clàssic a més no poder. Un rastre de pitons i ponts de roca que aquest cop, enlloc de guiar-nos per diedres i fissures, enfilen murs d'un tacte i fermesa increïbles.

Roca negra, impenetrable en la distància, però a la que la tens a les mans resulta feta per gaudir de cada passa. Amb la seva guia naveguem la paret. Elegant i certa, la via se'ns fa curta. A les portes de la tempesta, unes vistes que fan el cel encara més gran i un descens pintoresc amb pinzellades històriques incloses completen qualsevol mancança. Quina jornada més encertada.

Notes d’interès vertical: M. Speciale (ressenya final post), escalada directa i atractiva per murs de relleus submarins i verticalitat ben mesurada, la paret és el seu habitat. Franca en dificultat i bona d’assegurar, s’ha convertit en una clàssica popular entre els qui busquen escalade du plaisir en versió dolomítica. Recomanable i gratificant.

- Oberta per M. Barbiero, M. Doglioni, G.Signoretti i A. Zannini l’any 1986, collita gairebé contemporània.

- Semi-equipada segons cànons tradicionals amb pitons i ponts de roca. Assegurances escasses als trams senzills i correctes on la dificultat augmenta. En general bona per fer treballar flotants. Reunions amb pitons units amb cordino, algun pitó cimentat i/o ponts de roca.

- De material necessitem 14 cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i tricams.

- Roca particular, dolomia fosca d’aspecte intimidador i trams fabulosos per la generositat i encert de bústies i gandes. Predomini net i clar de la placa, tot i que les fissures de diferents mides aporten varietat i lògica al recorregut. Compacta en general, excepte quan baixa dificultat i verticalitat (blocs trencats i llastres).

- Grau ponderat pels estàndards dolomítics, escalada atlètica i amb trams aeris, però sempre noble en el pas. La dificultat no és sostinguda, tirades més obligades a la part final de la via (V+ oblig).

- Compromís mitjà, punt just d’equipament i vires de descens delicades determinen caràcter.

- Orientació oest, el sol queda relegat a la tarda.

- Traçat competent, dóna forma a la línia més directa mantenint la lògica i elegància natural del recorregut. El mur inicial de roca negre i aspecte amenaçador és l’estrella de la via, ens reserva una tercera tirada entusiasmant i única per la configuració de la roca. Llargs bonics en els que les múltiples possibilitats que brinda aquesta dolomia fan fàcil navegar. Una terrassa intermèdia i una feixa a la part superior són l’únic que trenca el ritme de l’escalada. Ambient i picant a de les darreres tirades, toc de qualitat a un itinerari ben concebut i gestionat.

- Accés (enllaç maps), des de l’aparcament situat al costat d’un antic fortí (museu Forte Tres Sassi) al Passo de Valparola (2.168m), a tocar del Passo de Falzarego.

- Aproximació, ràpida i evident (foto final post). A l’altre costat de la carretera surt el sender Kaiserjäger, un dels senders històrics que ens recorden les passes de la Primera Guerra Mundial en aquest territori que va esdevenir primera línia de front. El seguim en direcció a la base del Lagazuoi, quan estem a prop de la muralla estem atents a trobar un trencant que puja entre pedreres fins el peu de la muralla (20min).

La referència per ubicar la via és una immensa xorrera negra, la M. Speciale comença a la seva vertical, per una xemeneia situada a la dreta d’una característic forat colgat a uns metres del terra. El forat és en realitat una de les múltiples obertures del complex sistema de galeries i trinxeres que perforen la muntanya.

- Descens, acabada la via remuntem uns metres cap a la dreta (direcció sud) atents a trobar un seguit de vires i cornises estretes, però senzilles (fites) que ens permeten flanquejar cap el vessant est de la muntanya fins enllaçar amb la part superior del marcat sender Kaisejäger (visible durant els flanquejos). No trobem cap desgrimpada compromesa, però el flanqueig té passos aeris i roca solta, cal parar atenció constant.

El sender Kaisejäger baixa cap als pendents de la base del Piccolo Lagazuoi, durant el descens trobem ponts i cables que protegeixen els passos més vertiginosos. Ja a la falda de la muntanya estem atents per trobar el sender secundari que trenca a la dreta i ens retorna al Passo Valparola vorejant sota el vessant oest del pic (1h).

Atractiva i amb una elegància casual, M. Speciale és una via on passar-ho bé escalant. Dins una perspectiva de moderació, Dolomites també sap ser gran paret.

conspiradorsdelavertical:Lau&Pere

π

ressenya blog Bergsteigen

vista, aproximació i descens blog Bergsteigen