" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

** Via de la Pepa (160m, 6a+), la Torre Xica, Abella de la Conca


Dijous, 03 de maig de 2018 


Hi ha racons de món als que sempre ve de gust tornar, tenen quelcom especial que va més enllà de la bonhomia del seu rocam. Llocs on el temps té un ritme propi, una lluïssor serena que tamisa la llum i dota de saviesa antiga els carrerons d’Abella. Pedra treballada pel pas dels anys, però encara ben viva i que manté ferm el pols d’aquesta terra que vol semblar esquerpa i no ho aconsegueix perquè la verdor endreçada dels seus camps fa palès que si es sap treballar cedeix dòcil als nostres esforços. 




Sense estar lluny, mai queda a prop, sembla a gust en aquest oblit volgut, però poc a poc han anat apareixen nous itineraris als espadats que fan de frontera entre la monotonia de la plana i els contraforts agrests de Boumort. Molt poques vies he escalat en aquestes parets, rutes senzilles que et permeten copsar poc a poc el tarannà d’aquest calcari en que l’adherència sol ser la clau de pas, sense privar-nos de l’alegria de fissures ben plantades. 



Fa sis anys de la meva primera incursió i amb prou feines hi havia mitja dotzena d’itineraris, l’escalada era l’anècdota que ens brindava l’excusa perfecte per descobrir la màgia de l’indret que ben aviat es deixà notar entre el col·lectiu vertical. Avui ens podem permetre el luxe d’escollir entre un bon ventall de rutes, però la freqüentació de les parets ha dut aparellada les regulacions i com que treure’n l’entrellat requereix la perícia d’un enginyer aeronàutic ens trobem, tan punt arribem al peu de la via escollida, el rètol avisant que els ocells hi fan niu fins finals de maig. 



Per pocs metres gairebé que l’encertem, hem filat massa prim i toca escollir nou objectiu tenint en compte que el temps ha passat tan ràpid com els núvols que solquen el cel decidits a instal·lar-s’hi. Per sort l’aproximació que havíem fet era merament simbòlica i la que ens du al peu de la Torre Xica no és més que una agradable passejada fins l’església del poble. M’agrada aquest punt de referència com inici de l’escalada, la puresa de les seves línies retallades contra el cel sembla que et convidin a enlairar-te amb elles. 




Així doncs partim de la sòlida base de la torre per uns murs verticals tan sols a estones en els que cal vorejar amb encert la garlanda verda que els cenyeix com un cinturó que modela aquests fonaments de roca clara esculpida en una munió de crestalls diminuts. Camins d’aigua que s’escola i al seu pas ens deixa regletes afinades, bústies de dimensions perfectes i relleixos rectilinis que dicten el camí de la vertical. Un plaer destriar-hi les passes, més encara quan la Torre s’afina i la seva esveltesa deixa pas franc a través d’unes plaques on l’escalada es converteix en equilibri subtil d’adherència i fe en un relleu on tot esdevé llis. 




Escalada de fer sense presses i sense patir, gaudint del plaer d’una via senzilla i bonica de forma tan natural que no se li pot demanar més. Val a dir que en aquest indret no puc ser imparcial, l’ambient té algo que asserena i et fa i sentir per una estona que també tu estàs lluny de tot! 



Manual d’assalt: El que més costa de la via és trobar el seu inici, nosaltres dues hem començat per un petit contrafort ben dret (6a+ o V+/Ae), però de fet la via arrenca en la feixa de dalt per una bonica placa en la que estrenem tibades (V+). Si sortim des de baix compte amb el fregament. Una recomanació, situeu l’inici de la via des de l’entrada d’Abella, un cop al peu de la Torre costa trobar referències. Les dues primeres tirades són discretes i discontínues, però les dues darreres són prou eixerides per donar caràcter a la ruta.




En conjunt la via té passos aïllats de sisè que es poden trampejar en artificial senzill (V+ obligat). Poc material necessitareu, algun alien, un parell de friends mitjans i estrep pels més clàssics. Compte amb no despistar-vos amb les vies que es creuen a la part alta. Us deixo la tasca de resoldre una darrera qüestió - quina deu ser la Torre Xica, la que treu el cap per darrera curiosa o el bastió que hem escalat? Relleus que generen preguntes.




**** Galí-Molero (500m, 6b+/Ae), Roca Regina, Terradets


Dijous, 26 d’abril de 2018


Hi ha vies magnètiques, que desprenen tal seguretat en elles mateixes que la seva força t’hi deixa literalment enganxat des del primer metre i absolutament descol·locat. En part per la impressió que suposa tenir tota la magnitud de la muralla desplegada sobre els nostres caps i perquè l’arrencada rabiosa ja avisa que no serà senzill sortir-ne per dalt. 




No és el primer cop que em planto al peu de la Galí-Molero, fa quatre anys vaig decidir indagar si la ressenya amagava una escalada tan intrigant com m’imaginava, escalada que obliga a anar destriant amb enteresa els passos amb que acatar la severa rectitud de Regina. 




Però l’arrogància amb que la paret domina el joc de negar qualsevol confí que no sigui el vertical em va aclaparar i, intimidada, vaig posposar l’aventura que suposa navegar pels seus murs desmesurats. Sàvia decisió, el moment és aquest matí net i lluminós que incita a anar amunt, la seva serenitat calma qualsevol neguit i ens fa sentir lleugers, ebris de roca. 



La meva força són els companys, la seva confiança em fa sentir segura en aquesta determinació comuna. I comença el viatge, perquè no és una escalada més, per mi és una paret que m’ha costat d’afrontar tot i morir-me de ganes de gaudir de la seva bellesa esquerpa que de tan altiva et talla l’alè cada cop que alces la mirada.



Em sento poca cosa, però ben resolta a acatar les normes del joc que no són més que escalar amb seny i decisió. Estem sols, som l’única cordada de la paret, inesperat regal que reforça la sensació d’harmonia del congost on tots els elements encaixen amb tal naturalitat que semblen immutables. 




Els únics a destorbar-ne la pau som nosaltres, però no en som conscients immersos de ple en la verticalitat del bastió. Que estranya se’m fa aquesta roca de tacte singular, una pell que es desplega tersa, cobrint com un mantell d’òpal totes les imperfeccions de la paret que aprofitem per encabir-hi dits i ferralla. Una pell antiga, arrugada en mil rebrecs i coberta de cicatrius, però que manté la noblesa de la seva arquitectura sàvia. 

 

Em meravella com ens deixa fer camí, l’entomem amb avidesa i a mida que n’aprenem el gest copsem la lògica de la via. Diedres rudes, d’elegància maldestre, plaques on cal ser atrevit i travesses que doten de tal lleugeresa a l’escalada que sembla incompatible amb la fermesa de la paret.



Passen les hores, però el cansament no es deixa notar, és tal la concentració que el temps queda reduït a la dimensió de la següent tirada, tot i així sóc conscient que la nit espera pacient rere un horitzó que es desdibuixa. Resolc les dues darreres tirades a les fosques i esclata l’alegria, imparable, barreja de meravella i incredulitat per la bellesa salvatge de la via. Fa temps que no tenia tal sensació de plenitud en acabar una escalada. Ingent, majestuosa, severa... Salve Regina! 




Quadern de ruta: big wall en tota regla, tens sensació de gran paret. No hi ha res de banal, ni sobrer, començant per l’equipament (correcte als passos difícils i murs que no permeten equipar, però que deixa prou espai a imaginació i fissures per fer gasto de ferralla) la dificultat, mantinguda a gairebé totes les tirades i l’ambient, senzillament magnífic. 




La primera i desena tirada són les més exigents i obligades, el flanqueig de l’onzena tirada mereix menció a part deliciosament aeri, molt més impressionant que difícil i no apte pels qui pateixen vertigen. Els quatre últims llargs, ja sigui pel rodatge que duem o per les ganes d’acabar semblen de més bon fer, però sense perdre caràcter. 



Material per sortir-ne airosos: ens ha anat bé portar friends fins el 3, semàfor d’aliens duplicat i li afegim el gris de propina, al joc de tascons li traureu rendiment, estreps i un bon grapat de cintes (16) faran la resta. La ressenya d’en Luichy ens va anar de luxe per navegar sense entrebancs, tot i que per mi la dificultat obligada de la via s’apropa més al 6a/A1 que no pas al V+. 



La resta ho haureu de descobrir vosaltres, només afegir que ara entenc perquè molts amics la repeteixen sense recança.