" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Demons et Merveilles, 150m, 6a+ (V+/A1+), Pierre-Lys, Aude

dijous, 6 de setembre del 2012


Darrer dia de vacances en el nostre tour de roca als Pirineus, nou lloc per sorpendrens i obrir els sentits a allo desconegut. Darrera parada, les gorgues de Pierre-Lys properes al tranquil poble de Quillan a la regio del Aude. Anem a fer una de les mes clàssiques i reconegudes d'aquestes parets i no per aixo es facil, aqui tot pica, aqui cal escalar fort i be. Moltes rutes aqui tenen aproximacions força singulars a peu de via, ja que es realitza a traves d'una tirolina per sobre del cabdalos riu i que en no res ens deixan a l'inici de l'escalada. Pero avui no sera pas el nostre cas, perque la paret escollida es la Echine du Diable, on resseguim una abandonada via de tren i en menys de 20 minuts estem al peu de l'objectiu, una pregona fissura que resseguirem d'avall a dalt


Nomes aixecar els peus del terra, ja veiem que avui ens tocara treballar de valent, passatges molt fins i sobats sobre un excel.lent calcari, que creiem força mes dur en lliure del que diuen els papers. Sabem que el diedre desplomat es generos d'equipar i venim preparats amb artilleria per pedalejar a destajo i sense cap vergonya, sobre tot ens seran utils els Camalots mitjans i grans. Els metres finals per arribar a la primera R son un plaer d'escalar a traves d'un diedre fissurat a equipar, on alternem passatges fins de placa que ens deixan a una penjada reunio.




El segon llarg, es d'un tarannà similar al primer, tot i que mes llarg i on arrencar de la reunio on som cap amunt ja ens dona feina. La via esta correctament equipada, els parabolts no estan precisament a tocar, pero ens dona prou confiança perque l'escalada artificial sigui rapida i dinàmica. El tercer llarg ens dona una mica de treva, amb una estètica sortida en travessa i on hem d'evitar uns metres despres de no caure en la temptació de ser enlluernats per una altre via de xapes que corre paral·lela a la nostre.



Despres d'una breu transició caminant ens plantem al peu del darrer diedre-xemeneia, que aquest cop si que ho gaudirem de valent escalant segons els canons, vertical, aeri i canto a dojo alla on fiquem la ma, assegurances alegres, pero possibilitats infinites d'augmentar-les. Tot i gaudir de l'entorn i les vistes, durant tota l'escalada ens acompanya el molest soroll del transit que recorre pel bell-mig del cor de les gorgues.



Darrer llarg i fi de festa,  primer per placa i despres per llastres fissurades i la sensacio d'haver fet una "merveille" de via, que ens ha exigit el millor de nosaltres, pero com sempre... sap mes el "demon" per vell que per diable. A la baixada fem un recte avall per una pedregosa canal, pero millor evitar-ho fent mes volta pel bosc.



Com comença a ser habitual als darrers dies, ens queda la sessió de tarda de via llarga, aquest cop l'escollida es a la veina Cardou, arribar al cotxe, buscar un super, dinar, conduir fins la propera paret i sorpressa... es una cara oest i el sol li dona de ple. Estem molt satisfets per avui i les nostres mirades sense obrir la boca coincideixen que es hora de donar-nos un merescut premi i ens atansem fins a Rennens les Bains, celebre pel seu balneari i les seves surgencies termals a l'aire lliure, on trobem una fauna humana força peculiar.


Acabar al Rosello en aquestes dates, no es casualitat, portem uns quants anys que fem que les nostres passes sempre acabin a Perpinya, visitant una de les millors mostres de fotoperiodisme (i gratis) que es pot gaudir avui en dia, la visa pour l'image.


*** La Basero, 140, 6a, le Pujol, Orlu, Ariege

dimecres, 5 de setembre del 2012


Les vacances s'acaben, però les nostres ganes d'escalar ni de bon tros i estem disposats a esprémer al màxim el que la tarda doni de sí per tal de tastar, encara que sigui de resquitllada, una nova paret. La curiositat ens guia i el que és informació no ens falta, així doncs tan sols cal decantar-nos per alguna de les múltiples possibilitats que tenim a l'abast.


Escollir entre tanta versatilitat no és fàcil, però al final l'horari és el qui mana sobre els criteris de selecció: via ni curta, ni llarga, aproximació dintre d'uns marges raonables i descens poc complicat perquè per més que diguin el temps és un factor relatiu i el capvespre sempre arriba més puntual del que voldríem. 


La regla de tres té com a solució le Pujol, cinglera discreta que sovint passa desapercebuda a l'ombra de la Dent, però amb línies prou atractives per justificar-hi la visita. No triguem en comprovar que aproximació raonable no és sinònim de descansada, ja que en aquest cas resulta ben costeruda, bosc amunt i sense treva.


Però l'estela tènue d'uns petits cercles rojos no erra i ens allibera d'aquest abraç vegetal que de tan dens ofega. El glauc dóna pas al gris d'una roca menys complexa del que voldríem, perquè de tan simple no et deixa opció a rèplica, escalar sí o sí, pel dret i sense dubtes.



Val a dir que els bolts faciliten la tasca perquè en aquest granit compacte poca feina gasten encastadors i andròmines similars. Els dits es troben estranys, després de l'aspror del calcari de Calames la fredor de les plaques desorienta i cal ser delicat per trobar de nou l'equilibri amb la vertical. Novament apreciem la distància entre la ressenya i la realitat, ball de xifres que cal saber trampejar amb destresa o prou imaginació per trobar-hi alternatives transversals.



En aquest cas això significa obviar la finesa de la tercera tirada per la contundència del desplom de la via veïna, però que el nostre instint alpí ens permet trampejar amb l'ajut d'un pedal. Una oportuna escletxa dóna la tranquil·litat necessària per flanquejar aquestes plaques amb un mínim de garanties fins recuperar l'itinerari previst.



Ja tan sols resta gaudir del darrer llarg, exquisida verticalitat de cantells romos i encaixos molsosos que malgrat l'aparença no li resten ni un àpex d'adherència a aquesta roca. El sol és a punt d'acomiadar-se rere els crestalls, avui ja ha fet la seva feina, però magnànim ens dedica una darrera ullada que encén la paret, de sobte tornassolada per les tonalitats ígnies dels líquens que la festegen. 


Encara falta perquè la llum fugi del cel, però un tel de fred ha caigut sobre el paisatge esmorteint-ne els colors. Encetem els ràpels cap un bosc que ens sembla ara més profund, tot i que potser hi té algo a veure l'udol dels llops que dóna la benvinguda a les ombres. La pell del cos s'eriça, impossible evitar-ho, per més que sàpiga que els seus caus són rere reixes el seu misteri és tan primitiu com l'instint de fugir-ne. Sempre queda el dubte que és alhora esperança, són prou grans aquestes muntanyes per amagar secrets que no volem descobrir. Els boscos d'Orlu són els qui tenen la darrera paraula!



Peppermint, 280m, 6a, Le Quie de Sinsat, Ariege

dijous, 5 de setembre del 2012


Sovint els escaladors del vessant sud dels Pirineus tenim l'indisimulada suficiència de pensar que les millors i mes llargues parets per escalar es trobem a casa nostre. Voltar ens fa obrir els ulls a altres realitats. Tants cops que hem passat a tota velocitat conduint per sota de le Quie de Sinsat i fins avui que no ens hem decidit a apropar-nos a les seves parets, es el moment d'adonar-nos de les proporcions reals de la gran i severa muralla que que s' amaga visible per tothom al cor de l'Ariege. 


Mentres remuntem la forta i directa pujada, davant nostre tenim l'imponent  paret de "La Pelle" i comencem a prendre consciencia de que aqui l'escalada son paraules serioses. Hem escollit una de les vies mes assequibles i amb mes anomenada, la Peppermint, pero des de el moment que ens encordem son conscients que aqui no es regala res, ni el grau, ni l'equipament obligat. Aixo si... la roca es un calcari de gran qualitat. La via es de concepcio moderna i aixo significa que no sempre va a buscar les febleses de la paret i per tant no hi ha trampes que valguin, o som capaços d'escalar de veritat entre xapa i xapa o no tenim res a rascar.



Ens adonem aviat de la nostre ignorància i gosadia, al inici del segon llarg, caldra apurar el nostre grau mentres fem una bona excursió entre assegurances i sota els peus ens espera una molt possible caiguda de lletges conseqüències  Portem molts dies escalant, gaudint i tornant amb un gran somriure als llavis, tenim clar que mes val no temptar la sort  per no espatllar el fi de festa.


Un cop a l'aparcament, un gran panell informatiu ens descobreix parets llargues i curtes, concentrades en pocs quilometres de noms desconeguts fins avui, prenem bona nota i anem com comença a ser habitual a fer l'escalada de la tarda.

*** Pènèlope, 105, V+, Roche Ronde, Tarascon, Ariege

dimarts, 4 de setembre del 2012


L'Ariege és un pou de sorpreses tan profund com el verd dels seus boscos que no s'acaba mai per goig dels nostres sentits. Petit país generós en tranquil·litat, parets i plaers tan simples com unes bones viandes, però per esdevenir selectes sibarites abans ens ho hem de guanyar. Així que per segon cop en aquest dia carreguem cordes i ben poca ferralla a l'esquena i marxem decidits en pos de la tosquedat d'un nou pany que gosa interrompre la placidesa de tanta verdor, la Roche Ronde.


No és altiva, ni d'aspecte imponent, més aviat recorda un naufrag que intenta no ser engolit per les onades d'un brancatge persistent. Però aquest aspecte desemparat harmonitza de forma estranya amb aquest embolcall tendre on la llum queda suspesa al voraviu de cada fulla.


El temps s'atura en aquest camins de pedra antiga, però les nostres passes són ben vives i no busquen altra meta que conquerir la donzella del bastió gris, Pènèlope. 


La fortalesa que hem de vèncer, però, és sibil·lina, d'aparença trista, cansada, ni esmà té per oposar-se al nostre asedi. El temps ha deixat petja als seus murs i la seva empremta és la nostra aliada, nombroses són les pistes que ens indiquen els obstacles a vèncer.



Fissures, clivelles, bústies magnífiques configuren l'estratègia del nostre assalt, armes incontestables que fan propera la victòria. Però la glòria és pels més astuts i la nostra ingenuïtat ha capgirat les tornes. Lluny de conquerir el castell, n'hem esdevingut presoners, víctimes un cop més de la serena bellesa d'aquest racó de món.



El pitjor de tot és que érem conscients de l'encanteri d'aquesta escalada, neta, franca i amb un cop de geni que et desarma definitivament. Com diria la gent d'aquí escalade du plaisir a la que se li ha de reconèixer el merit de les coses senzilles i ben fetes. Cal celebrar que la derrota ha estat benèvola i, ara sí, ens permetem fer-ho acompanyats de l'alegria d'un vi tan ple de matisos com aquesta terra de càtars on arrela!

*** Pilier des Cathares, 200m, 6a, Calames, Ariege


dimarts 4 de setembre del 2012


Els darrers dies del tour pirinenc, la meteo no esta gens estable i els braços comencen a demanar una treva.
Marxem cap a territori "Pouliquem", o sigui vies i xapes a dojo. La primera parada es a Calames, un tranquil llogarret enclavat entre petits turons, aixo si tots ells amb parets escarpades que fa que aquestes contrades siguin un petit paradís de la grimpee. A diferencia del costat africá dels Pirineus, aqui tenen clar que l'escalada es un dinamitzador de l'economia i la vida local i com a tal trobes serveis a l'alçada, senders cuidats i vies a dojo. Moltes vies..., llargues, curtes, d'iniciació, de grau, equipades o molt equipades. Crec que mai a la meva vida havia vist una paret de vies llargues amb tanta quantitat de xapes per metre quadrat. Comencem per una de les vies emblemàtiques d'aquestes valls, El pilier des Cathares que surca una coqueta paret del mateix nom.



Trobar la via amb tal quantitat d'expansions no ens resulta gens facil, a pesar que totes les rutes tenen el seu nom pintat a l'inici, si tenim clar que es la mes llarga del sector esquerra no tindrem cap problema. El seu inici  es sobre una lapida, macabre costum de marcar els peus de via massa estesa per tot arreu. Empalmen  sense problemes el primer i segon llarg que alternen trams facils amb altres mes picants.




El tercer llarg es vertical, mantingut i es on cal apretar mes de tota la via, pero les expansions ens donen "vidilla" i anem guanyam metre a metre per aquest calcari de generoses fissures, força gastat i sobat pel pas de les cordades. Millor fer la reunio abans del sostre, per evitar una sortida "expo" del quart llarg.



A mesura que guanyem metres amunt, el paisatge que s'obre a les nostres esquenes es de petites i lluminoses valls harmonioses, tacat per llogarrets i cases aillades disseminades per tot arreu, on el verd de la vall contrasta fortament amb els tons grisos i ocres de les parets arrogants que ens envolten.


La tònica de la via es deixar-nos fer i gaudir, pero de tant en tant trobar passatges on cal apretar el cul, tampoc son gaire obligats si no tenim el grau. Poc a poc la via va perdent continuïtat i verticalitat i abans del darrer llarg ens toca caminar una mica per encarar la sortida per un tram on conflueixen varies vies i no es facil escollir l'adequada.



Ja som al cim, una allargada i suau aresta ens duu a les runes del castell catar que domina aquestes valls. Unes terres que vam viure la maxima expressio del catarisme durant l'edat mitja. Uns idealistes que s'autodenominavem "els purs" i vivien encinglats, per sentir-se a prop del cel i lluny de les valls. Uns mistics que feien de la seva vida un cami cap a la salvació mitjançant el pacifisme i la tolerància (i aixi els hi va anar...)


Bon desti per perdres uns dies i fer-se un fart a escalar....