" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Retorn a Margalef

Diumenge i dilluns, 16 i 17 de febrer 2020

 
Racó de món que la imaginació converteix en una vall perduda reclosa dins les dimensions perfectes de parets breus i esveltes. La mirada no es perd en les alçades, sinó que es centra precisa en el joc de mans a la que els infinits forats ens obliguen. Dansa de peus on cal afinar els passos amb els que juguem a ser mags de la vertical. Dies que s'emplenen de llum, sense pressa, convidant-nos a escalar fins que el capvespre inicia la ronda de converses i riures.


 
És curiós, fa poc més d’un any, després de tastar per primer cop aquest rocam tan singular vaig dir: potser hi torno! Un temps molt viscut, ple de dies intensos, no sempre exempts d’incertesa, però amb un rerefons entestat en ignorar el desànim i sacsejar a consciència la zona de confort. He après a confiar en el destí i aquesta volta m’ha portat de nou a aquesta vall que em va enamorar més per la seva harmonia que no pas per l’escalada i ves per on, l’he gaudit en totes les seves facetes. Ha estat una retrobada anhelada, en molts aspectes. Que bo sentir-se nòmada per Margalef!
 

 
Notes d’interès vertical: Dos van ser els criteris per escollir sectors: predomini dels sisens i longitud de les vies. Dos factors que redueixen el ventall escalable de forma significativa, però ens em vam sortir amb nota gaudint com nens del rocam impecable del sector Reggae i l’endemà de Can Regino.


 
En tots dos trobareu vies que ronden la vintena llarga de metres i plaques gens sobades amb una escalada sostinguda i tècnica més que no pas explosiva. Al sector Reggae tindreu ombra al matí, el contrari que Can Regino que just al seu davant permet escalar al sol des de primera hora, l’ombra hi arriba a la tarda.


Aparquem a l’embassament o en el parquing que hi ha cent metres abans d’arribar-hi i creuem el riu per la pista cimentada que porta a l’altra banda de la vall. Compte que si obren la comporta de la pressa podeu trobar un simulacre d’aigües braves i caldrà descalçar-se per creuar amb cura. En l’esportiva també hi ha aventura!


companydeviatgeiatzars: Lau

*** Via Silenci (150m, 6a+), Paret de l’Observatori, Àger


Dimecres, 12 de febrer 2020


Dies en que tot encaixa amb tanta naturalitat que no pots més que donar gràcies a l'imprevist. Les boires escullen per nosaltres i esdevenim immersos en la bellesa austera i solitària del Serrat de la Corona. Ens submergim en un paisatge volgudament vertical, ansiosos de la muralla daurada que atresora l'escalfor del sol.



Som dues cordades, una veritable multitud en aquest racó de món, assalt en tota regla del bastió. Però el Silenci dóna fruits a l'hora de copsar el tacte intrigant d'aquest rocam deliciós que no admet indecisos. I ves per on.... una via que de tant temps que duia en ment ja tenia oblidada pren forma sota els dits. Regals inesperats de l'atzar!




Notes d’interès vertical: Via franca i directa que s’ajusta perfectament al que la ressenya descriu, tot i que s’oblida de fer esment a l’elegància de moviments a la que ens obliga i la ingravidesa que s’amaga rere els seus murs de roca perfecte. Clàssica amb concepció esportiva i grau correcte (6a obligat), les assegurances (bolts) sempre on toca, tot i que hem d’escalar entre elles.



Amb una dotzena llarga de cintes fem prou i en un moment donat es pot afegir algun alien o friend mitja si necessitem agafar aire en algun “aleje” als trams més senzills (sobretot al darrer llarg, una preciositat que es va redreçant guardant el pas picant a la sortida). Llàstima de la feixa intermitja que trenca el ritme de l’escalada, perquè les plaques per les que discorre la via són una delícia, murs fissurats de verticalitat decidida que demanen llegir bé els passos i mesurar les forces. Si us quedeu amb ganes d’escalar podeu combinar-la amb la seva veïna, Invasió Siberiana, té un darrer llarg que et deixa sense alè de bonic que és.




Aproximació còmoda, tan sols cal seguir fites que surten de l’aparcament i prendre com a referència la gran canal per la que baixarem a la dreta de l’espadat. Un cop a la canal estar atents per girar a l’esquerra a l’alçada de la paret (30 minuts). El descens és senzill, un cop acabada la via cal anar a la dreta i traçar una diagonal baixant cap a la gran canal (fites) on retrobem la traça de pujada. Es pot abandonar la via per la feixa intermitja i les reunions són rapelables.




Via perfecte per dies curts d’hivern, ens manté allunyats de la boira i guarda per nosaltres el caliu del sol. Pinzellades per gaudir de la tranquil·litat que fa tan especial aquestes parets que fan gala del caràcter sever de l’indret. Hi tornareu!


Companyadelavertical: Angèlica
Cordadaconvidada: XaviG&Sergi

*** Lles... i gairebé Aransa


Dilluns, 03 de febrer de 2020


Dies blaus saturats de llum on el silenci mana. L'horitzó de sobte contingut en l'amplada d'una cinta nevada que ens acull amb cordial complicitat. Tan sols cal lliscar compassant esforç i contemplació. L'equilibri esdevé peça clau d'aquest mantra tan particular que esborra tota preocupació. Ecosistema en blanc, perquè no tot ha de ser roca!




Cata de fons: Després de Glòria cal aprofitar el generós mantell i res millor per recuperar sensacions que terreny conegut i amable. Però... no es pot anar sol, perquè t’animes, la neu convida a investigar baixades que no volen acabar i em trobo en les pistes d’Aransa.




No hi ha com trepitjar terreny nou per desitjar que aquesta cinta blanca que em guia no acabi mai. Jornada íntima, de desconnexió de tot el que no sigui aquest blanc tocat de cel que t’emplena de serena alegria. Tresors d’hivern!


*** Via del Salla (230m, 6a+/Ae), Cap del Ras, Àger

Dissabte, 01 de febrer de 2020


El sol, esquerp durant tants dies, avui s'apunta a la festa i dóna color a una escalada ja de per si prou vibrant. No puc evitar un deix d'intimidació davant ressenya i aperturista, però la roca d'Àger fa meravelles i només pots respondre amb decisió al seu tacte escandalós. La línia va prenent forma, travessa sense miraments plaques, desploms i sostre alternant tibades rabioses i equilibri pur. 


 
 
Mana la lògica de la dificultat resolta amb enginy i un punt picant que no decau. En surts satisfet, saturat encara per l'energia que ens demana i feliç de tenir amics que t'enredin en aquestes dèries verticals. Ara a provar alguna altra via del Salla per afinar la nota de tast! 


 
Notes d’interès vertical: Via de concepció esportiva, està equipada com a tal (bolts) i amb reunions rapelables. Assegurances al lloc que toca, però cal escalar entre elles i a totes les tirades trobarem el pas cabró que cal fer si o si abans de xapar, així que calma i mantenir l’emoció a ratlla. Amb quinze cintes en tenim prou, però aliens/totems (no us oblideu el blau) ajuden a rebaixar tensió i els estreps fan meravelles en el sostre que només té una apretada a la sortida. 




No busqueu fissures, ni diedres, la via discorre per plaques de roca excel·lent i adherència increïble. Sorprenent alternança entre trams d’allò verticals on cal tibar amb decisió de presses fabuloses i altres de placa amb els cantells justos on cal afinar la tècnica de levitació. Compte amb el setè llarg, per caçar el primer bolt del darrer mur et jugues els turmells, bona fissura horitzontal per arribar-hi, però atlètica a més no poder, guardeu forces. 

 

El grau obligat de la via ronda entre el 6a+/6a segons com feu treballar la ferralla. Per localitzar-la no tindreu problemes, comença just a l’esquerra de la Redrum i a la dreta de la línia d’espits de la Mato Grosso. Possible abandonar per la gran feixa de la part alta de la paret, però les vistes del Pirineu nevat des del cim reconforten l’esperit, visió de pau merescuda després del que ens ha fet vibrar la via!