" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Viatge Astral (160m, 6a/Ae), Paret de l’Ós, St Llorenç de Montgai


Diumenge, 03 de febrer de 2019


Viatge Astral, un nom que et fa rumiar, m’imagino una subtil invitació a una aventura sideral projectats de la mà de la Paret de l’Ós. Fa uns mesos l’enlairament es va veure truncat per mancances tècniques inesperades. A la segona tirada el pitó que t’alliberava d’un vol incert s’endevinava malmès i davant la falta de control en l’aterratge vam optar per canviar de rumb i seguir el traçat sense sorpreses de la Isaac Gabriel.



Però ja fa dies que pel ciberespai corrien rumors que havien fet una posta a punt a la via i estava de nou en condicions per emprendre el viatge galàctic amb garanties. Cal tenir present que la ruta té com a norma tirar pel dret, tan sols les dues primeres tirades flaquegen en aquesta dèria i és precisament per anar a buscar el rotund desplom del tercer llarg, punt d’inflexió que ens endinsa de ple en una nebulosa vertical.



Fantasiejar des del terra està bé, però a la que t’enlaires el viatge esdevé una realitat que t’obliga a estar ben atent per no ser desallotjat. Cal saber bellugar-se en aquestes plaques de tacte estrany i moviments que requereixen convenciment.



Els cantells mai estan prou ben definits perquè la brusquedat hi tingui cabuda i l’escalada esdevé elegant a la par que fluida, sempre que sapiguem interpretar el que la paret vol transmetre.



L’equipament està en perfecte estat de revista, la visió de pitons ben ferms i expansions lluents ens dota d’un atreviment mesurat que ja sabem com les gasta aquesta paret i per davant tenim el primer dels desploms. Ballem sobre el buit, però portem massa ferralla per sentir-nos ingràvids.



Pes necessari, doncs tot i que equipada la nuesa de les fissures es respecta amb bon criteri i sempre s’agraeix una certa prudència en l’espai contingut entre dues assegurances, especialment quan la verticalitat que impera fa difícil rectificar qualsevol errada en els moviments. Ens enlairem tenaços, estudiant els passos amb una brevetat que els braços agraeixen i resolent-los en funció del que força i tècnica permeten a cada qual.



Fa estona que l’adherència ha donat pas a cantells i bústies imprescindibles per guanyar el pols al buit i em pregunto com una paret d’alçada modesta pot allotjar una escalada tan variada en passos i recursos. Agradable tirada final que permet recuperar la calma i arribar al cim amb l’esperit seré i ple. Un viatge que et connecta amb el temperament adust de l’indret, inequívocament terrenal!



Quadern d’astres: Clàssica amb solera dotada de tots els elements que mantenen íntegre el seu prestigi (verticalitat, bona roca, elegància) i dotada encara de la capacitat de sorprendre’ns per l’encert del seu traçat. Potent i ben trobada, una lliçó d’estil i escalada sincera.



Equipada on cal, però mantenint fissures netes per preservar el tarannà i donar un toc d’emoció per si no ens feia vibrar prou. Si teniu el grau gaudireu de passatges ben picants (6b+), en cas contrari haureu d’esmerçar recursos i demostrar solvència per resoldre’ls acerant. Exigent, tot i trampejar la dificultat obligada no baixa del V+/6a.



Pel viatge necessitareu quinze cintes, friends (0.5 - 2), semàfor d’alien, joc de tascons i estreps i el punt de partida es situa pocs metres a la dreta de la Isaac Gabriel que ja acusa el desgast de la freqüentació. Viatge Astral, un recorregut complert, vertiginós i alliçonador, d’aquelles vies que tenen un plus.


*** Capitán Veneno (90m, 6b/Ae), Pala alta, Montroig


Dissabte, 02 de febrer de 2019


D’improvisar també se n’ha de saber, però per ser honestos haig de reconèixer que la nostra geografia ho posa fàcil a l’hora de cercar nou destí quan la neu ens foragita de determinades parets com és el cas de les d’Àger. Tan sols cal girar la vista cap a espadats d’alçada més modesta capaços de guardar en els seus murs la força d’un sol que tot just despunta entre núvols.



L’opció és clara, el Montroig, escollir via ja costa més. Per sort avui vaig ben acompanyada i em puc aventurar en alguna de les rutes més guerreres que sempre em reservo a l’espera de l’ocasió propícia. Capitán Veneno, si el nom és una declaració d’intencions de ben segur que ens haurem d’esforçar per treure’n l’entrellat. Ja porto uns quants itineraris a la Pala Alta i començo a saber com les gasta, així que, malgrat grau que marca la ressenya, la primera tirada fa respecte.



L’evidència de les fissures, però incita i ben carregada d’andròmines enfilo amunt convençuda per la lògica irreprotxable de la línia. Passos estranys sobre cantells arrodonits i roca de tacte sorrenc que t’agafa en fred, improviso moviments i poc a poc vas copsant les regles del joc.




A cop de vista la xemeneia de la segona tirada intimida, però es desvetlla elegant i amb passos gràcils, perquè lluny d’encastar-nos demana seguretat en el buit i avançar ben oberts de cames eludint la fondària de l’escletxa vermellosa. A partir d’ara, però la via fa un canvi de registre que per un moment et deixa desconcertat, les fissures s’afinen fins adequar-se a les dimensions de la placa que tenim per davant, insolent i vertical.



Unes poques expansions alternades amb pitons testimonien el camí a seguir, toca ballar de peus i dosificar forces penjats de regletes menudes que no donen treva. Dues tirades contundents, d’una bellesa salvatge que et deixa ben espremut i en les que no s’hi val res més que escalar.



Les fissures s’estrenyen al límit, lo just per poder encabir els dits i notar com mosseguen, a punt estem de no poder sortir per dalt, en el tram clau del darrer llarg, on els cantells són mínims i els peus utopia falta el pitó que alleugereix el grau. Ara tan sols trobem placa neta, de moviments precisos i dits d’acer, el company és insistent i amb tan sols una volada resol un pany de gest i cop de gas on gairebé cal levitar.



De nou a la carena la mateixa sensació de meravella, vella coneguda, però no per això deixa d’emplenar-te d’una agradable escalfor, combinació de feina ben feta i plaer.




Directrius de capitania: Bona via, esperit clàssic i caràcter feréstec formada per l’encaix de dues parts molt diferents, fissures versus placa. Dues primeres tirades gairebé netes on manen fissures que requereixen ser creatiu en els moviments i saber equipar i dues darreres que ens aboquen a una placa excepcional on el grau apreta i les expansions permeten apurar en lliure.



Important, al tram clau del darrer llarg falta el pitó que permetia un repòs o bé acerar, quedant ara un tram força obligat que deu rondar el 6b (pany de fissures cegues que no permeten col·locar material per trampejar a no ser que es dugui pitó). La ruta està semi-equipada amb pitons i espits, escassos a la primera meitat i ben col·locats a la segona. De material us aniran bé catorze cintes, semàfor d’aliens, friends (0,5 – 3 si repetim aquest darrer no farà nosa al primer i segon llarg), mig joc de tascons mitjans/petits i un estrep si cal trampejar la placa. 



La Capitán Veneno comença just a la dreta de Suave es la Noche i és fàcil de localitzar estant atents a la característica fissura diagonal a la part alta de la paret. Una via rotunda i exigent que desvetlla un concentrat de sensacions, d’aquelles rutes en que a més enllà del grau cal saber escalar. Essència de salvatge oest!


*** Vallirana i Margalef, esportiva de descoberta


Dimecres, 23 - 25 de gener de 2019


El fred té efectes secundaris inesperats, un d’ells potenciar l’afany de conèixer llocs nous que ens allunyin de de la negativitat tèrmica que s’ha instal·lat a bona part de la nostra geografia.



Desferma la imperiosa necessitat de buscar parets càlides, malgrat hagi de renunciar a la ingravidesa de les alçades. De sobte li trobes cert encant en tastar el gest que s’amaga rere la ferma línia que perfilen els bolts.

 

La brevetat de les vies queda compensada pel plaer d’embolcallar-se amb el plomes mentre et refàs de l’esforç i comentes els passos en animada tertúlia amb els veïns. Haig de confessar que m’ha agradat, m’he trobat còmoda amb un grigri a les mans i corda simple que agilitza les maniobres.




He posat cara a noms per mi tan exòtics com Vallirana i Margalef i m’han aportat més sensacions del que em pensava, de fet em declaro fan de les regletes del primer i de la nitidesa de la llum que traspua el darrer.

 


És el segon cop que tasto la discreta cinglera de Vallirana, el bosc dissimula l’atractiu d’aquests panys que s’il·luminen amb la llum de tarda i esdevenen pati de joc perfecte per ser creatiu en els moviments.





Margalef ha estat la descoberta, més enllà de la singularitat del seu rocam fascina l’entorn, l’harmonia del conjunt. Un paisatge d’espais oberts, fet de grans rocs que no coneixen l’estridència de la línia recta i l’aigua que fa de fil conductor.




Escalada singular, ressegueixes el negatiu de la paret perfilat per la impremta d’infinits forats amb el grau de verticalitat i desplom que més s’ajusti a la teva realitat.




Però més enllà d’escalar ha estat un plaer vagarejar pels seus racons mentre veus com gent d’arreu del món s’entesta a escalar vies impossibles. Se m’han fet curtes aquestes parets, potser hi torno!