" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***** Travessa de la Costa Brava en caiac

10, 11 i 12 de juliol del 2013


Pujar muntanyes, sortir dels camins traçats, la descoberta constant de nous paisatges.... Segurament els que tenim cert esperit inquiet, busquem qualsevol activitat per canalitzar els nostres desitjos interiors, en el nostre cas ho canalitzem a traves de l'escalada o l'alpinisme, pero segurament també podien haver anat a parar a qualsevol altre activitat que es desenvolupi al medi natural i ens hagues emplenat amb la mateixa intensitat.




Arriben les vacances d'estiu i un any mes les nostres mirades i il·lusions estan fixades en les altes i difícils muntanyes dels Alps. Despres d'un hivern totalment boig, era de certa lògica esperar un estiu similar i aixi sembla que esta essent. L'inestable meteorologia tant a Alps com a Pirineus fa que ens adonem que un dels pocs llocs que gaudeix d'un potent anticicló es el litoral Mediterrani. I es aqui quan en torna al cap una llarga aventura perseguida des de fa uns anys i que en el meu primer intent vaig naufragar (literalment). Un altre estiu torno a proposar a Laura l'idea de travessar la Costa Brava en caiac, pero aquesta vegada sorprenen-ment la resposta es afirmativa. Dit i fet, cal apressar-se no sigui que s'ho rumií millor.  






Sortim amb les primeres llums del dia de la Cala Sant Francesc de Blanes en direcció nord, sempre cap al nord!, la previsió marítima es de vents suaus de component sud i mar molt encalmada. Perfecte!  





Tres dies badant, contemplant, gaudint. Tres dies amb regust a sal, de sortides de sol màgiques, de descoberta en forma de cales, coves o penya-segats, petits paradisos que tenim a tocar i no ho sabem. Tres dies sense ser esclaus de cap rellotge, nomes de l'angle que dibuixa el sol, del caprici del vent i de d'intensitat de les onades. Bivacs còmodes i singulars a tocar del Mediterrani.






Mentres dono les darreres palades a la badia de Cala Montgo, dins meu tinc un sentiment dual, per una part l'alegria lògica d'haver acomplert amb èxit aquest petit repte i per l'altre banda certa tristor de comprovar un cop mes que la felicitat es efímera.




*** Lucky – Jom, 265m, V+/Ae, Balcó de la Lluna, Montserrat


divendres 28 de juny del 2013


Quan creiem que pel sol fet d'escalar molt sovint a Montserrat ja ho tenim gairebé tot conegut, es quan arriben les sorpreses com la d'avui. Un nou, gran i desconegut sector ens sorprèn. Poder la mes frecuentada i assequible es la Lucky-Jom i cap alla que anem amb companyia d'en Sergi amb qui despres de moltes divagar buscant que fer en un dia de meteo totalment capriciosa com avui.



Al final marxem pel cami de la Santa Cova sense ressenya a la ma, pero tirant de noves tecnologies, que son fantàstiques mentres duri la bateria. La via comença en el mateix cami que duu a Collbato i es un esperonet poc marcat amb ressalts que treu continuïtat a l'escalada, pero amb algun tram de placa i roca increïble com el de la segona tirada, aixo si.... aquest esta equipat amb una mica de mala llet i esta prohibit caure en els primers 15 metres.



Altres tirades eviten les temptadores plaques per anar a buscar canals arbustives i algunes reunions col·locades a llocs pocs lògics. El penúltim llarg es una inacabable pedalada amb sortides en lliure i que nomes per aquesta tirada cal dur mes de trenta cintes expres, la lògica diu que si es repartia en dos tirades es podria gaudir mes i segurament escalar força en lliure la segona meitat. L'equipament que anem trobant es abundant, tot i que cal escalar.  



Sovint anem trobant un curios invent hibrid de parabolt inox amb xapa galvanitzada que ha fet que en poc temps l'electròlisi produïda pels dos materials diferents deteriori força el metall mes tou. Sorprèn que els pares de tot aixo siguin dos contrastats equipadors.  



Via amb trams interessants a una raconada prou oblidada i on cada un de nosaltres pot sortir amb sensacions ben diferents i que poden anar des de la bogeria fins a la somnolència


El Diedro Mastumbòn, 230m, 6a+, El Turbon, Ribagorza.

dimecres, 26 de juny del 2013


Enfilem cap al Pirineu que tan oblidat tenim aquest any, portem al cap la idea d'anar a Ordesa, un desti al que tenim tantes ganes, com respecte. A mig cami una trucada d'en Kiko ens posa al dia del que ell va trobar el dia anterior a la Rabada-Navarro, ens diu que els diedres finals estan impracticables per la gran quantitat d'aigua i neu que han visitat aquestes altes parets fins no fa res. Toca improvisar a corre-cuita sense cap ressenya a ma, pero avui en dia l'us dels smartphones ens ha facilitat molt la vida a l'hora de trobar info o inclús trobar la mateixa via. 



Optem per visitar un massis on no hem escalat mai i veient tal com les gasta aquesta paret, ja veurem si algun dia aconseguim enfilar-nos per aqui. El Turbon es una serralada compacta i el fet que estigui prou separat dels grans cims Pirenaics fa que tingui una visio privilegiada des de la llunyania. Parets verticals o directament desplomades sobre un calcari de prou qualitat donen una primera pista de les vies que s'han traçat aqui i de qui ha signat aquestes escalades plenes de gosadia i no precisament aptes per tots els publics.



Anem a la via mes assequible sobre el paper, el Diedro Mastumbon, pero el fet de que tingui la firma Teixi/Marmo, ens posa amb la mosca darrera l'orella, avui l'aventura esta assegurada! Inici en una placa exigent i despres cal remuntar per un petit diedre vertical, llis i improtegible, la seva dificultat no es l'escalada en si, mes aviat poder guanyar metres a traves d'un autentic jardi vertical i on cal tenir clar que cal fer molta neteja, equilibris i on esta prohibit fallar. A mig llarg  veient el fregament de la corda i el que tenim per endavant, aprofitem i muntem a la R d'una via veina. Es el torn de Laura i per mes que ho intenta un i un altre cop es veu incapaç d'aixecar-se uns metres amunt, vegetacio per tot arreu, terra, fissures tapades, autoproteccio minsa i el que es pitjor... no estem gaudint gens  l'escalada. Una ullada al que tenim mes amunt nostre que ens desvetlla que avui sera mes del mateix. La decisio esta pressa, avall! 


A pesar de tot marxem contents, un entorn fabulos i tranquil que fins avui no coneixiem i que ens ha deixat amb ganes de descobrir els seus secrets mes amagats.


**** Anglada-Guillamon, 200m, V+/A2, Cavall Bernat, Montserrat

dijous, 27 de juny del 2013


El Cavall sempre és el Cavall i per més cops que te'l miris no te'n canses i per més cops que l'escalis sempre hi vols tornar, si a més tens ocasió de fer-ho per una clàssica amb denominació d'origen no anar-hi és pecat i heretgia. 


I com que no volem que se'ns acusi de desídia ens proposem ser alumnes aplicats i no obviar cap detall, ja que escalar una Anglada-Guillamon sempre és una lliçó d'elegància i saber fer de la mà d'aquest parell de virtuosos de la vertical. Val a dir que, malgrat la nostra predisposició, la via ens està costant i el que és pitjor, tot i atansar-nos-hi tres cops encara no hem tocat ni la seva roca. 


El mal temps ens persegueix i més que maledicció ja comença a semblar “catxondeo”, però en aquesta ocasió la nostra tossudesa esdevé virtut i aquí estem, remuntant per quarta vegada la Canal del Cavall en busca del seu vessant més matiner. 


L'aproximació és feixuga, però per ser sincers, ja no sé si és pel pes de tota la ferralla que hem carregat o per les ganes d'enfilar la cridanera fissura que ens brinda el punt feble per on atacar tan monolítica muralla. I és que el Cavall sembla forjat d'una sola peça, gallard i altiu, poques opcions dóna als nostres afanys. 


Per sort el temps ha esgarrapat la seva pell atenuant en part la fermesa dels seus flancs i deixant línies tan lògiques que clamen per ser escalades. L'Anglada-Guillamon n'és una d'elles i la que més s'adiu a les nostres capacitats, així que no dubtem en cedir, gentils, davant tan pregona invitació. 


Una curta grimpada ens deixa a l'inici de la canal que pugna per no ser engolida per les forces contraposades dels pilars que sustenten l'agulla. No se'n surt en el seu intent i acaba afinant-se en diedre per derivar de nou en xemeneia, com si encara penses que pot vèncer l'ímpetu de la paret. 


A nosaltres, però, ja ens està bé, perquè de resultes ens trobem amb una geometria que sembla feta ex-profés per ser escalada. Fissura on encabir material i dos parets fermament decidides a redreçar-se, però que tenen el bé d'oferir-nos suficients cantells per anar sempre amunt, ja sigui ben obert de cames o reclòs dins la seva estretor. 



Arquitectura complexa de còdols i forats que ens agrada i fa patir per igual, doncs és delicada d'equipar i incerta per moments, alguna peça antiga acaba de donar solera a la tirada i ens acaba de posar en antecedents per si encara ens quedava algun dubte. Però no, venim ben informats i sabem que caldrà escalar, però també sabem que és més una via de traça i anar fent, que no pas de grans dificultats. 



Comença l'artificial i abusar de la paciència del company que li toca esperar a la reunió mentre cerco el ritme adequat d'aquesta dansa. El que està clar que ha de ser pausat, doncs tot hi haver-hi algun espit nou, el que prima són vells burins o pitons atrotinats que no conviden a la brusquedat. Moviments delicats, equilibris al fil dels estreps, temptejar sempre el proper pas i afegir algun que altre friend quan ja tot sembla massa precari, aquesta és la pauta. 


Escales tan concentrat que te n'oblides de tot el que no sigui tu i la paret que es desplega sota les teves mans, per això és difícil de contenir el goig i la sorpresa quan mires avall i constates que el buit s'ha apropiat de tots els perfils, doncs no en va és aquesta l'agulla més esvelta del serrat. 



En Josep és generós i em deixa per mi la tercera tirada, que ressegueix la fissura amb tal naturalitat que no pots més que admirar-te pel seu encert. Un pel més curta que l'anterior, però amb el mateix tarannà i amb una travessa per arribar a la reunió que t'obliga a contenir l'alè en un intent combinat de fer-te més lleuger i estirar-te al màxim mentre sota els peus el no res, aire i poc més. 



La reunió a part de pintoresca és còmoda, una petita bauma que no podia ser més ben trobada i sort en tinc, perquè la següent tirada d'artificial és la més treballosa i les preses són sobreres. En Josep pren el relleu, desfent la travessa per anar a penjar-se de nou de la fissura que s'esmuny capriciosa paret amunt que, ves per on, cada cop és més dreta. 


Per acabar d'adobar el tema el material que trobem comença a ser difícil de qualificar, però vetust és potser el terme que millor escau a unes peces et retornen la fe en les causes perdudes. En Josep avança fent gala d'un tracte exquisit i enginy suficient per reforçar les antigalles que ornen la fissura, però no cal patir perquè l'emoció decaigui ja que quan sembla que li hem pres el pols, va i la paret desploma, uhmmm... la festa continua! 


Tirada llarga, intensa i treballosa, però tan deliciosament aèria que fa bons tots els afanys i ens recompensa amb una reunió fora de sèrie on val la pena perdre-hi una estona perquè difícil serà trobar-ne una altra tan singular. 


Resta tan sols una tirada, en teoria més senzilla, a la pràctica més punyetera de l'esperat, perquè després de tanta estona pedalant les sortides en lliure costen i en aquesta tirada n'hi ha unes quantes. Per compensar l'equipament passa a ser de luxe per contrast i em permet gaudir de nou del plaer del gest. 



Cim... i com sempre el somriure de la Moreneta i un vent que sembla viure aquí dalt, perquè sempre hi és, apressant-nos a baixar, com si després de tant d'esforç no ens haguéssim guanyat una estona de repòs al capdamunt del baluard. Ràpel vertiginós que ens retorna el terra sota els peus i la calma de la feina ben feta. 


Ens ha agradat la via, ha estat diferent del que esperàvem i això mateix l'ha dotat de més personalitat si cap, perquè aquestes clàssiques mai passen de moda, poden quedar en l'oblit però la seva vigència és intemporal. 


Per cert, un vici confessable, tenim debilitat per les Anglades, en totes les seves formes i variants. Escalar-les és un plaer al que ens encanta sucumbir quan ens veiem capaços d'entomar-lo i aquesta és de les que no pot faltar. Una lliçó d'estil, com sempre!