" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

Alpinisme, una visió en clau de dona

Ja fa prou temps que volto per muntanya ja sigui lligada a una corda, amb peus de gat, grampons, piolets o simplement fent travessa i amb companys d'allò més variat, però amb un denominador comú, gairebé mai són dona. Escalant en roca he trobat forces noies i cada cop més solvents, però en alpinisme el cupo és redueix dràsticament. No em pregunteu els motius, tot i ser fémina no sé per què el que tant em motiva a mi deixa força indiferent a la resta de les meves companyes de gènere.




Tant se val, al final escales amb gent amb qui t'hi avens, amb qui tens bona sintonia i està tant motivat com tu, evidentment que sigui home o dona és el de menys, el que valores és l'amistat i la confiança que fa que funcionis com a cordada. Al final fer determinat tipus d'activitats és qüestió tant d'actitud com d'assumir cert compromís i això és absolutament personal. Això no treu que si ets dona en aquest món ets un bitxo raro amb el conseqüent cúmul d'anècdotes que vas acumulant al llarg del temps. La majoria són divertides, com quan a l'arribar al cim del Taillon, després d'escalar la seva cara nord, la cordada que surt darrere nostre ve directa cap a mi, em donen la mà i amb un posat d'allò més seriós em feliciten. En un primer moment penses que són ganes de compartir l'alegria del cim, però la meva sorpresa es converteix en diversió quan m'espeten: - portem tota la paret corrents darrere vostre, hem vist que eres noia i ens hem dit, ara els atrapem i no ho hem aconseguit, chapeau! Altres em van empipar en determinat moment, però ara les recordes amb carinyo, perquè evidentment certes persones no donen per més.



Sense anar més lluny, escalant a Galayos el senyor Cesar Perez de Tudela (alias Medallon), després de recordar-nos que gràcies a ell els catalans vam tenir la primera guia d'escalada de Montserrat, em mira de dalt a baix i em deixa anar la perla: - no si esto ya no es lo que era, ahora hasta las mujeres se atreven a escalar. Certs encontres senzillament m'indignaren i quan hi penso encara m'emprenyo, com quan pujàvem a escalar el diedre nord del Margalida i trobem un esquiador fent travessa que ens mira i al dir-li on anaven li diu a en Josep sense solta ni volta. - ni se t'acudeixi anar amb ella que de ben segur que us fareu mal. Salvant les distàncies, s'ha de reconèixer que ser cordada femenina té certs avantatges, el dia que amb la Maria vam baixar de la Ven-Suri-Ben no vam haver de muntar cap ràpel, la cordada que ens precedia ens va cedir generosament les seves cordes i de propina ens va convidar a berenar. Per no dir el comitè de benvinguda que ens esperava dalt del cim del Canigó quan amb la Núria hi vam arribar després de fer la cresta, amb la conseqüent sessió de fotos de tots els que feia estona que ens observaven i celebració amb “pastís” inclòs.



Les batalletes són divertides, però no deixen de reflectir una realitat: a muntanya les dones acostumem a ser anècdota i la major part dels casos se'ns veu com una extensió de la part masculina de la cordada. No puc negar que hi ha casos en que és cert, però no cal fer-ho extensiu, per sort aquesta visió certament masclista cada cop és menys freqüent i fa temps que no hi topo. Per això, l'altre dia fullejant el llibre d'escalades al Valle de Tena em va sorprendre trobar el següent comentari lloant les virtuts d'un sector d'escalada: Un lugar ideal para preparar unas buenas viandas si vamos acompañados de nuestras mujeres o novias, ya que mientras nosotros escalamos podrán vernos. I sí, reconec que està fet sense cap mala intenció i això és el que em va emprenyar més de tot, que pressuposin que si ets dona no tens cap més feina que mirar-te els homes com escalen. Com deia el Capità Enciam: els petits gestos són importants, així doncs aquesta petita reflexió que avui m'ha vingut de gust compartir amb tothom que tingui la paciència de llegir-se la parrafada. Ens veiem a les parets!

**** Sombre Héros, 100m, II/5, Ceillac, Ecrins

dissabte, 15 de gener del 2011
Els braços ja no estan per gaires virgueries, així que optem per concloure dignament la setmana amb un grau 5 de referència, la Sombre Héros. La idea és fer una escalada ràpida i abans del migdia enfilar el camí cap a casa, així que ens interessa entrar els primers a la via per no plegar tard. Tot i matinar al final hem de córrer perquè aquests francesos sembla que no dormin. Apressem el pas i fem el primer llarg sense ni encordar-nos, ufff no tenim ningú per davant! Només un petit detall sense importància, bàsicament que ens hem equivocat de cascada.

Mecatxis, som a la Y, ràpel i avall que se'ns fa tard! Ara que ja ens val, és el tercer cop que hi anem i ni l'alzheimer és excusa. Malgrat tot, estem de sort, les cordades que van arribant fent gala d'un gregarisme atípic marxen totes cap a la Y deixant-nos el camí expedit.

Ara sí, quina preciositat de columna que és el segon llarg d'aquesta via, impossible que passi desapercebuda. Amb tan sols un cop d'ull constatem que aquest any no està tan generosa com altres cops, en fi serà divertit col·locar cargols en aquest entramat trencadís.

En Josep i en Víctor li tenen ganes, així que: -qui puja primer? A aquesta innocent pregunta li succeeix un duel de diplomàcia que resolc impacient. Que escali un, traiem la corda i remati el segon, no tenim pas ningú esperant al darrere a qui destorbem. Dit i fet, en Víctor ja és picant el conus que sosté la columna, mentre en Josep s'apressa a fer-li fotos des de tots els angles possibles.

-Ei, que això és vertical de debò! No si no cal que ho juri, és picar la columna i desaparèixer mig cos engolit per les formes impossibles que es despengen de la cascada.

Poc a poc i bona lletra, cal pujar amb delicadesa, ganxejant i picant amb carinyo, però el noi arriba dalt sense més contratemps que uns avantbraços que ja estan a les últimes. És el torn d'en Josep, la corda va avall i ara és en Víctor qui fa de fotògraf des d'aquesta improvisada talaia.

Els primer metres són fàcils, però no es deixa enredar, la diversió és dalt. La columna és tant bonica com exigent i cal dosificar-se per no arribar fos, així que calma i amunt.

Tan sols un moment d'indecisió a la meitat del llarg i just quan en Víctor comença a fer cabòries de com baixar sense cordes, cop de gas i reunió. Estic glaçada, després de tanta estona assegurant aquest parell, així que pico amunt encantada, a veure si entro en calor.

Com canvia això un cop t'hi fiques, des de la reunió no semblava pas tan dret i aquest cop no s'hi val parar a treure cargols per descansar, és prou dret per no donar ni un repòs. Arribo dalt i no puc més que felicitar aquest parell, a més en Víctor s'havia posat com a deures escalar un grau 5 i com a bon minyó marxa amb la feina feta cap a casa.

Les nostres ànsies de gel estan més que complertes, en Víctor, però, encara s'anima a fotre-li a la darrera tirada. Per la nostra banda donem la feina per acabada i emprenem el retorn més que satisfets de com ha anat la setmana i per si queda alguna dubte o recança quina millor prova que l'estat dels nostres braços, a hores d'ara no podem ni aixecar el piolet!

*** Cervierès, la vessant esportiva del gel, Ecrins

divendres, 14 de gener del 2011
No tot en aquesta vida han de ser aproximacions penoses, vies exposades i descensos esgotadors, així que avui hem decidit que ja n'hi ha prou de patiment i anem a donar una alegria al cos, per tant avui toca “friky”. Però un moment, hi ha alguna cosa que falla, d'entrada ja tenim una horeta de caminada a bon ritme fins les cascades i la corda simple res de res, per no parlar de la quantitat de bolts a les vies i doncs, que esperàveu... benvinguts a Cervierès!

Així a primer cop d'ull fa bona pinta, ja ens estem fregant les mans i prometent-les molt felices quan se'ns apropa una silueta amb esquis i ens diu si som del festival. Vaja i nosaltres que pensàvem que estaríem sols, apressem el pas, però ja hi ha gent enfilada a les cascades i casualment només és lliure un bonic grau 6, potser un pel massa per començar a escalfar! Paciència, demanem tanda i esperem el nostre torn per tastar la que es veu més assequible de totes, Petit Bourget, 20m, II/4+.

El gel no té res a veure amb el que hem trobat aquests dies, està duríssim i a cada picada s'esmicola en mil trossos que cauen com un bombardeig davant la indiferència de la munió de cordades que ja pul·lula pel lloc.

No deixa de ser curiós veure tanta gent enfilada per aquestes filigranes glaçades i buscant el més mínim resquici on colar-se. En Josep ha patit per escalar aquests pocs metres, però l'objectiu està assolit, ja tenim una línia per nosaltres i la del costat en tope-rope, que no està per gaires virgueries, cascade du Bourget, 30m, II/4+.

I comença el festival, a més tenim eines noves per provar, que ahir nit en Víctor es va agenciar amb uns Nomic que tots tenim ganes de tastar.

Ara que per complir tots els requisits d'escalada esportiva manca el vessant lúdico-festiu, però quan sentim el crit de guerra "Canyamereeesss!!!", constatem que el dia ja és complert.

A més avui hem coincidit amb en Xavi, una coneixença fins ara tan sols del món blogger i amb qui estem fent petar la xerrada des de primera hora del matí amb absoluta independència del lloc on estem penjats. La cosa és va animant per moments i mentre fas temps abans no recuperes els braços es fàcil entretenir-se veient la facilitat amb que els màsters s'enfilen pels llocs més inversemblants.


En Víctor té ganes de provar els toolings i ens n'anem al sector esquerra on en Lucky té muntat un M5 per anar fent boca, així que creuem el pintoresc arc de roca que divideix el contrafort i a esperar torn.

És una bona ocasió per apreciar el particular estil de cadascú, posturetes vàries i alguna que altra tibada, això sí, com és nota que els piolets són llogats i no cal patir per les fulles.

A aquestes alçades la pila comença a fondre's, però encara en queden per atacar la generosa columna que ha quedat lliure. Així que li fem un darrer pegue a Ancrage de Dent, 25m, 4+, per sort està més que picada i ens sortim amb la dignitat intacta i la moral ben alta.


La jornada ja toca a la fi, la llum està minvant, però encara queden prou malalts que volen aprofitar fins la darrera hora i curiosament són els que estan enfilats a les línies més verticals.

La representació catalana, però, per majoria absoluta decideix que per avui ja està bé i emprenem una discreta retirada, aquest cop a ritme força més tranquil, cosa que s'agraeix quan és té tanta xerrera com nosaltres.

I la millor manera de concloure una jornada social com aquesta és anant a treure el cap pel muntatge de l'Ice Climbing Festival, estants de material, projeccions, fotos i com no, cerveses!!!


*** Frascatorus, 200m, III/3+, Freissinieres

Dijous, 13 de gener del 2011
Despres d'una jornada com la d'ahir d'obrir traça i trinxera, descendre per llocs incerts, passar molt de fred i arribar al cotxe ben entrada la nit. Avui decidim fer jornada "relax" invertint tots aquets termes i les nostres mirades es dirigeixen de nou cap a la vall de Freissinieres, exactament la primera via que ens surt al pas, Fracastorus. Una gran classica gairebe sempre en condicions, sovint molt frecuentada pel seu comode acces i grau assequible. Mentre aproximen sota la ruta, la poca neu que trobem ens va desvelant els seus secrets: un estetic corredor a base de curts resalts coronats els darrers metres per dos verticals panys de glaç.

Avui Laura s'ha aixecat guerrera, despres que ahir deixes l'iniciativa al bandol masculi i sense rumiar-s'ho gaire ja esta enfilant el primer llarg que son dos esglaons consecutius força verticals que els negocia amb molta habilitat i entusiasme, totes les reunions son d'expansions i rapelables, aquesta primera es a tope de corda. La guia dona 5 llargs i nosaltres a base d'anar apurant aconseguint fer la ruta en 1 de menys.

La temperatura es força alta i la cascada te el gel molt humit i ductil, ideal per escalar avui, pero amb la data de durada a punt de caducar. Una temperatura tant alta fa que de tant en tant baixin cascada avall regalets en forma de blocs de gel o pedres i cal afinal afinar l'oida cada cop que escoltem apropar-nos aquest xiulet caracteristic i veloç.

El segon llarg tambe apurem la corda, trobo una escalada molt divertida, curts resats, un darrera l'altre fa que la tirada arribi a la seva fi sense gairebe adonar-te i no patint el mes minim. Curiosament, tot i fer un horari avui molt mediterrani per entrar a aquesta gran classica, hem estat els primers a la via i just hem començat a escalar, al nostre darrera van arribant cordades i just les darreres que apareixen son franceses, el mon al reves!!

A partir d'ara la via s'estreta, guanya en verticalitat i ambient, en Victor gaudeix tant d'aquest tram, com de passar per sobre el considerable caudal d'aigua que esta pocs centimetres sota els seus grampons. En no res es planta sota el darrer llarg de via, dos especataculars lineas, a la dreta una estetica columna per la que xorreja aigua per tot arreu i a la seva esquerra un vertical llençol glaçat.


Optem per evitar la pluja i quan tinc tots els cargols i cintes colocats al arnes i gairebe no puc disimular el sonrriure per escalar la cirereta del pastis que m'espera, Laura comença a canviar del meu al seu portamaterial tot allo necesari i sense cap explicacio enfila amunt amb la major de les alegries. La tirada al final resulta ser mes llarga i dreta del que semblava pero un cop mes arriba exultant i feliç a la reunio. Es possible que la via acabi a l'anterior reunio i depenent la sortida que s'agafi el grau s'incrementa mes o menys, perque aquest tram de 3+, res de res...

4 rapels i avall, mentres una munio de gent batalla cascada amunt, mentres anem baixant ara aquest torrent d'aigua solida te mes de cabdalos riu que no pas de bucolica cascada de glaç. Bonica i relaxant via per un dia de descans actiu.

*** Capitaine Courageux, 200m, III/4+, Fournel, (sector Damoclès), Ecrins

dimecres, 12 de gener del 2011
Que passa quan la barrera de Fournel és amunt i la pista oberta? fàcils que es colen tres furgos de catalans!!! i al baixar comitè de benvinguda, els gendarmes que ens informen amablement que l'accés és només per l'organització de l'Ice Climbing Ecrins i ens conviden a abandonar l'aparcament on som. Però a aquestes alçades del dia tant és, la feina està feta i desfem la pista encantats, camí de les cerveses que avui ens les hem ben guanyat. Sense buscar-ho la jugada ens ha sortit rodona i és que a la que en Lucky i en Canyameres ens van insinuar que la pista de Fournel era transitable ens va faltar temps per pujar-hi.

Així que a les set del matí som amb les motxilles a l'esquena endinsant-nos en aquesta vall encara verge per nosaltres, perquè en les dues darreres visites no havíem passat del punt on hem aparcat avui, és el que té ser d'infanteria i anar caminant a tot arreu. Però avui la cosa pinta diferent, la traça d'una moto de neu ens fa de guia i estem a l'aguait d'alguna de les cent cascades que diuen té la vall. Diuen, perquè amb la quantitat de neu que hi ha se n'endevinen força menys. Quan som gairebé al final de la vall la traça s'acaba i amb tan sols dues passes fora del camí desistim d'anar més lluny, així que deixem l'exploració per un altre dia i reculem fins el sector que ens han recomanat amb més èmfasi, Damoclès.

Les dues columnes de la part superior són inconfusibles, però també espanten una mica i la part de baix de la cascada, tres o quatre llargs ben bons, ha desaparegut sota una generosa manta de neu. Inconvenients mínims davant les nostres ganes i sobretot perquè la resta de les cascades no pinten pas millor.

Així que afrontem amb resignació el tram de bosc on ens tocarà obrir traça i el conus que du a la cascada que per sort no és gaire llarg. Fet i fumut, dues horetes ben bones abans no arribem a peu de via, tot i que de prop fa millor pinta i sota la neu ja apareix algo de gel on picar.

Com que la cascada no és gaire llarga, decidim deixar motxilles avall i anar amunt amb lo mínim per espavilar. Algun dia aprendrem que la longitud dels llargs no és proporcional a la velocitat de progressió i que portar el frontal és un detall a tenir en compte en aquestes dates. El primer llarg ja ens posa les piles, sobretot a en Víctor que és qui s'ha de barallar amb muntanyes de neu pols i gel crosta que fan l'escalada d'allò més divertit i precari.

Per acabar-ho d'adobar la vista torna a fallar i el llarg surt força més vertical del que semblava, per sort les reunions són a prova de bomba.

El següent llarg contínua essent força indefinit, bàsicament puja per on et sembli millor i en el cas d'en Josep no hi ha dubte, pel dret i mai més ben dit. Ràpidament el perdem de vista, però les purgues que no paren de caure ens indiquen que és tant penós com l'anterior. La tònica és clara, trams verticals nets de neu i amb gel boníssim, la resta a palejar i confiar en el crocant que hi ha a sota.

Això sí, el primer tram és fotogènic a més no poder i amb el dia que ens està fent no es pot desaprofitar l'ocasió de fer de paparazi. Quan arribo a la segona reunió, entenc per què en Josep ha trigat tant en muntar-la, literalment ha hagut d'excavar en la neu per poder col·locar dos cargols amb un mínim de garanties.

Bé, és el meu torn, però aquest terreny incert em menja la moral, així que passo de buscar excuses i senzillament li dic a en Josep que tiri ell, que aquestes jabalinades li encanten. Vola paret amunt, mentre fa baixar dutxes constants de neu o gel granissat, però quan és apunt d'arribar a la feixa superior on neixen les dues magnífiques columnes que cada cop acolloneixen més, s'atura en sec.

Li costa molt avançar i no és veu pas difícil, però gairebé no es belluga i no para de caure neu. Al cap d'una bona estona crida reunió i pugem tot lo ràpid que podem que el rellotge ja fa estona que corre en contra nostra.

Tot i que el llarg no té gaire dificultat triguem, frenats per la neu i quan arribem on és en Josep flipem, per avançar ha hagut de fer una trinxera impressionant, si més que obrir traça ha hagut d'escombrar la neu.

Ens instal·lem còmodament a l'aixopluc d'un sòcol rocós i discutim la jugada. Queda tan sols un llarg per acabar la via, però quin llarg, un columnote impressionant, i això només és un 4+. La de la dreta ni mirar-la, Clair de Lunule, un 5+ com una catedral.

Tenim poc més d'una hora de llum i haurem d'improvisar la baixada amb arbres i abalakov, perquè la línia habitual de ràpels és colgada de neu i amb una pinta d'avalantxosa que fa frapar, així que no s'hi val adormir-se. En Víctor, però està guerrer i s'hi vol barallar, evidentment no serem nosaltres qui li direm que no, així que amunt que se'n va.

Val ha dir que encara no fa un any que fa gel i aquesta temporada gairebé no n'ha picat, així que quan li falla la pila i diu que avall no podem objectar el més mínim, perquè ha pujat com un campió i realment s'ha quedat a pocs metres de la darrera reunió.

El problema és que són gairebé les cinc de la tarda i no tenim ganes d'improvisar ràpels de nit i sense frontal, així que desistim de fer un segon intent per acabar el llarg i comencem a investigar de quin arbre s'enganxaran menys les cordes.

Tasca no gens fàcil i acabem fent ràpels ben curts fins trepitjar de nou la verticalitat de la cascada lluny de les branques traïdores. Un espit aparegut no sabem d'on ens acaba de salvar la papereta i aterrem al terra minuts abans de fer-se fosc amb el temps just per fer tasques de prospecció.

I és que amb tanta purga la meva motxilla ha quedat absolutament enterrada sota la neu, així que mitja hora més tard i un forat considerable a peu de via emprenem el retorn amb totes les motxilles a les respectives esquenes. Quan arribem a la pista estem baldats, portem tot el dia fotent-li i la cascada no estava pas en el seu millor moment. Malgrat tot estem contents, és d'aquells dies en que t'ho has currat i finalment hem pogut escalar a Fournel. Si és que ja ho diuen, a la tercera va la vençuda. Salut!!!