*** Héroes del Silencio (85m, 6b), Pala del Coll, Montroig

Dimarts, 6 de desembre de 2022

Montroig i hivern que arriba, l'encert de lloc i moment. La boira sura a les valls, però l'alçada modesta de la Pala del Coll és territori del sol i silenci. Bellesa acollidora que es pren a la mirada, m'hi quedo. L'escalfor de la roca, però em retorna a l'immediat d'un perfil abrupte que reclama la nostra presència.

Héroes del Silencio, s'explora des d'un tacte aspre com la via mateixa, dipositària d'una verticalitat que s'ha de pair poc a poc. Cantells gustosos, tallants i eixuts, baumats tan sols a estones, els hi seguim el joc. El fred no existeix. Traçat nuclear, exigu i concís, no el recordava tan encertat.

M'agrada. La brevetat de la paret li accentua el caràcter, encara s'hi percep el geni de les primeres escalades. Certament un espadat peculiar aquest, capaç de fer el cel més gran i ensarronar la lluna.

Notes d’interès vertical: la intensitat no està renyida amb la longitud, la Pala del Coll allotja un bon nombre d’itineraris breus i picants i Héroes del Silencio (ressenya Luichy) és un bon exemple de com fer les coses ben fetes en pocs metres. Estil i caràcter sota la batuta d’una verticalitat franca i una roca on cada cantell compta.

Escalada minimalista, feta d’un únic perfil i gest agressiu. Oberta el setembre del 90 per J. Gutíerrez, JL. Ruíz, Espinete i J. Agnera, la ruta neix sota el signe de l’esportiva, el resultat, una via de paret perfectament equipada amb bolts, espits i algun pitó. Tres primeres reunions muntades i amb anelles, en totes elles hi trobem espit/s i com a mínim un bolt. Darrera reunió (R4) d’un arbre.

De material necessitem catorze cintes i estrep a discreció (L2: 6b o V+/Ae). Tot i estar correctament assegurada el Tòtem negre i alguna altra peça petita poden ser útils pel primer i darrer llarg, sobretot si anem justos de grau.

La roca juga al nostre favor, calcari aspre i incisiu que dicta camí des del tacte. Predomini de plaques de franges on regletes i preses menudes marquen la pauta. Algun tram de romos ratifica la magnífica adherència d’aquesta roca, per lo general compacte i amb tan sols passatges puntuals on cal parar atenció.

Grau ajustat (6a/6a+ oblig), tirades sostingudes i verticalitat sempre present sumen un plus, especialment al primer i darrer llarg on el sisè s’expressa amb contundència. Orientació sud-oest i capaç d’acaparar tot el sol que a l’hivern s’apropa a aquestes parets, magnífic reducte pels dies freds.

La via ostenta un traçat directe que solca amb habilitat el pany més arrogant de la Pala del Coll (vista), l’únic que s’alça sense la interrupció de desploms i ens brinda una magnífica escalada per unes plaques que fan rumiar cada pas. Quatre tirades intenses, atlètiques i aèries que saben mantenir el pols de l’escalada al llarg de tot el recorregut.

No hi ha llarg sobrer. Primera i darrera tirades les més exigents i obligades, dos murs magnífics que no donen treva i meravellen per l’encert amb que fan sorgir la línia més lògica. Segon llarg diferent i bell quan trobem el moviment que el fa factible, cal confiar. Tercera tirada de tarannà més clàssic, honesta i elegant. La via té ambient i és un bon exemple de l’esperit que impulsa les escalades en el Montroig.

Accés, des de Vilanova de la Sal prenem la pista que surt un cop creuem el poble i puja en direcció a l’ermita de Montalegre (rètols). Trobem alguns trencants, nosaltres seguim sempre per la pista principal en general en bon estat i amb indicacions de l’ermita. Abans de la darrera pujada a l’ermita, en un marcat gir de 180º deixem la pista principal i anem a la dreta per una pista planera i pedregosa que ràpidament arriba en una petit eixamplament on aparquem (enllaç maps).

Aproximació, seguim per la pista que després d’una breu pujada creua per sota la Pala Alta i arriba al Coll de Porta. Davant nostre la Pala del Coll, resulta fàcil ubicar el nostre itinerari. Amb aquesta referència prenem un corriol a l’esquerra que ens porta ràpidament a peu de via (15min).

Una H gravada a la pedra i una línia de bolts prop d’una marcada fissura ens indiquen que estem davant del primer llarg. No confondre’ns amb les vies veïnes, en la Héroes la primera assegurança és un pitó.

Descens, un cop acabada la via anem a l’esquerra (est) vorejant el cingle fins trobar un sender fressat (fites) que baixa directe cap al Coll de Porta, des d’on tornem al cotxe (25min).

Directa, la força de la línia et colpeja de ple i com és el meu cas, t’incita a repetir. Reincideixo i de nou em rendeixo al seu tarannà, elegància i potència a parts iguals que fan de l’escalar el gest més natural.

companydeviatgesiatzars:Lau

π

*** Santacana (50m, 6a+), Penya Roja, la Riba (serra Prades)

Divendres, 25 de novembre de 2022

Hi ha fissures que elles soles et munten una via, aquesta n'és una i com a bona Santacana infon respecte. Cada cop que vinc a la Penya Roja me la miro i la sensació sempre és la mateixa, sorpresa per la seguretat que exhibeix. Oasi de clàssica. Anem a tastar-la, és hora. Els bolts que dibuixen la majoria de línies a la Riba també han arribat a la Santacana, l'amanseixen, però no en dulcifiquen el caràcter.

Breu i obstinada, costa saber com encarar una amplada que porta la batuta de cada gest. Assaig sense dret a rèplica. Intento entendre la seva verticalitat despullada d'ornaments, al meu favor tan sols una roca magnífica, lliure de tot desgast. Especulo moviments. La via és elegant, jo no, però quin plaer convuls escalar-la.

Notes d’interès vertical: Santacana, la força de la fissura defineix la via d’un sol traç. Visualment impecable, no et deixa més opció que escalar-la. Malgrat el nom, sembla ser que no va ser oberta per Santacana, és fàcil d’imaginar, però la raó de l’elecció, tan sols cal veure la netedat amb que està definida la poderosa escletxa per captar-ne l’essència.

Personalitat de clàssica per una via equipada (bolts). Sense ser exposada, la distància entre assegurances obliga. Reunions rapelables. De material necessitem catorze cintes, però si optem per enllaçar les dues tirades cal portar-ne divuit. El C5 o si no el tenim el C4, serveix per protegir l’inici de la fissura on hi ha un aleje important. La segona tirada es pot reforçar o bé trampejar en artifo (6a/A1) amb friends mitjans (C0,5 a C1).

Un dels atractius de la via és la qualitat del calcari, excel·lent llevat del pedestal inicial (crostós i delicat). Roca clara que recorda la d’una cara nord, però compacte i amb un tacte rugós que dóna més d’una alegria. Desconec autors i data de l’obertura, el que sí que puc afirmar és que l’esperit és dels vuitanta, grau collat i passos obligats. Orientació sud, a l’hivern la poca alçada de l’escola (263m) permet escalar en els dies més freds.

Tot i ser majoritàriament una escola d’esportiva Penya Roja té un grapat de vies llargues (vista) testimoni de les primeres escalades de la paret. Més moderna, la Santacana és una via de dues tirades articulada al voltant d’una magnífica fissura que la fa inconfusible. Resulta difícil trobar ressenya més enllà de croquis esquemàtics, però la seva evidencia la fa innecessària.

Al primer llarg un pedestal descompost ens deixa al peu d’una fissura d’una amplada complicada de gestionar. Xemeneia, off-witch, diedre i verticalitat implacable deixa clara la mestria que cal per escalar una línia tan simple. Els encastaments són claus per resoldre uns passos sempre diferents (35m, 6a).

Segona tirada curta i de geni concentrat, sortim per l’escletxa de l’esquerra que s’afina fins convertir-se en una fissura de dits que no dóna treva (15m, 6a+). És possible enllaçar les dues tirades, però val la pena gaudir-les per separat. Exigent i sostinguda, té ambient malgrat la seva brevetat.

Accés, deixem el cotxe en un petit aparcament (enllaç maps) de la carretera local TV-7044 a un quilòmetre i mig del poble de la Riba en direcció Farena, just davant de la Penya Roja. Aproximació, des de la carretera surt un camí que baixa fins el riu Brugent, el creuem i pugem per un sender que s’enfila per l’esquerra de les runes d’un antic molí cap a les parets (10min).

Descens, tenim dues opcions, amb un parell de ràpels per la mateixa via o bé caminant pel sender que trobem al cim de la Penya Roja. Apunts ampliats, la brevetat de la línia us deixarà amb ganes d’escalar, teniu on escollir en aquesta magnífica escola d’esportiva que és la Riba, en aquest enllaç trobareu informació del sector Penya Roja i Piló Suïcida i en aquest altre enllaç de la Penya Darrera el Piló.

La Santacana sorgeix sota la batuta d’un buit, especulem al caire de la línia que crea. Incisiva, té l’arrogància de qui és sap senyora i ho és. Quant potencial en un sol pla.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Espolón Manolín (210m, V+/6a), Pico de la Miel, la Cabrera

Diumenge, 6 de novembre de 2022

Curiosos com som, una visita a la zona centre no podia acabar sense conèixer la Cabrera. Així doncs, darrer tast de granit ibèric al Pico de la Miel. Ens deixem aconsellar per la veu de l'experiència i d'entre les 100 Clásicas de España escollim l'Espolón Manolín. Totes les referències que en tenim són bones, però la via és millor.

Tirades que van creixent en intensitat fins completar un recorregut que l'encerta de ple, tant en plaques com en fissures. I és que un nom tan informal no permet suposar un traçat amb aquest saber estar, estil i caràcter dels que creen escola.

La netedat de les fissures i l'aire que corre per les plaques fan aflorar la lògica innata d'aquest granit il·lustre. Navegar-lo s'imposa. Descobrim com en podem ser de lleugers en aquests murs rotunds. Que fàcil resulta mantenir-se fidel a la clàssica amb vies tan elegants.

Notes d’interès vertical: Espolón Manolín (ressenya), té la línia. Estètica, lògica i variada destaca per mèrits propis i sorprèn per la seva coherència. La via més llarga de la comunitat de Madrid i de les més populars. No és d’estranyar, bon equilibri entre dificultat i compromís sumat a la bellesa clàssica d’un recorregut impecable són un bon reclam.

Oberta l’any 1977 per Daniel Jiménez, Fernando Negro, Pedro Tena i Manolín, la ruta ha anat guanyant rellevància amb el pas del temps i actualment és la més repetida del Pico de la Miel. Semi-equipada amb austeritat, manté la netedat estricte de les fissures i els pocs bolts que trobem a les plaques estan col·locats amb seny. La via en la major part del recorregut resulta franca de protegir. Totes les reunions muntades (bolts).

De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem negre fins C4), tascons i tricams. Un consell, al darrer llarg trobem dues fissures amples, una a l’inici i l’altra ja al final de la tirada, a la primera hi cap el C3 i resulta fantàstic guardar el C4 per la darrera, és lo únic amb que protegireu.

Granit excepcional per qualitat i varietat, abasta des de la placa fins un ampli mostrari de les possibilitats de la fissura. Destaquen per poderosos diedres i bavareses en els que no falta l’elegància de l’adherència. Com exòtic el pilar de la quart llarg, fantàstic mur farcit de regletes i “setas”.

Grau correcte en conjunt, però amb un toc picant que cal gestionar (V+/A1 obligat). Orientació sud. La perspectiva no fa justícia a l’esveltesa del traçat, les formes rotundes del Pico de la Miel (1.384m) resten presència a un recorregut que demostra instint i audàcia. No hi ha dues tirades iguals, un primer tram més tombat on mana el gest obre les portes de la verticalitat de la part superior, ferm pilar que dóna brillo a la via (vista).

La xemeneia del primer llarg ja ens posa en situació, la simplicitat de la fissura de la segona tirada, tot i que impressiona a primera vista és un plaer d’escalar, encastaments de manual. La bavaresa del tercer llarg combina tècnica i decisió i ens introdueix al magnífic mur del quart llarg.

En aquesta tirada tenim vàries opcions, la via original fa un primer gir a esquerra i flanqueja de nou a dreta per endinsar-se a l’elegant pany central (V+). Nosaltres vam entrar per la fissura de la dreta (6a, bolt) més atlètic i directe. Mur de regletes i gest, se’ns dubte el llarg estrella de la via, sostingut i obligat, la distància entre assegurances obliga a navegar i dosificar forces.

La cinquena tirada ens regala un preciós diedre on tots els cantos són on toca. Darrer llarg amb més geni de l’esperat, verticalitat rabiosa la de la fissura inicial (la de més a l’esquerra) seguida d’una placa de pur equilibri i rematada per una perfecta i homogènia escletxa d’amplada incòmoda. Poques vies són tan complertes.

Accés, des del poble de la Cabrera, aparquem a l’àrea de descans de la La Cabrera (enllaç maps) situada al costat de l’Hostal el Cancho del Aguila, a tocar d’una benzinera.

Aproximació, des de darrera la benzinera enfilem per un sender que ràpidament es desvia a l’esquerra per un camí/pista que puja cap els prats de sota el pic. Avancem planejant fins situar-nos sota la paret sud i quan trobem un trencant a la dreta, just on hi ha una petita bauma/bivac, prenem un sender ben marcat que puja pel dret fins la base de la via, evident (30min). L’Espolón Manolín comença al punt més baix de la paret, en una petita plataforma al recer de la immensa llastra recolzada al flanc de la muntanya.

Descens, acabada la via grimpem pels grans blocs de l’aresta (III) en direcció oest fins el vèrtex geodèsic del cim. Seguim baixant per pendents rocoses traçant un llarg flanqueig cap a l’esquerra fins arribar al coll que delimita el pic per l’oest. Continuem el descens per la marcada canal que baixa a tocar de la paret i ens diposita decidida als plans del fons de la vall on anem a l’esquerra per enllaçar amb el camí d’aproximació (40min).

L’entorn certament no és el millor, pressionats per l’urbanisme circumdant cal centrar-se en el que de veritat importa, el Pico de la Miel. Funciona, l’escalada mostra la seva vàlua. Espolón Manolín, una via de les d’abans, el protagonista és la roca. Atracció inesperada, crea vincle.

conspiradorsdelavertical:Lau&Angélica

π