***** Finlandia (125m, 6b), Torre Grande (Cima Nord, 2.361m), Cinque Torri, Dolomites

Diumenge, 4 d’agost de 2024

Hi ha vies que són miraculoses, no abunden, però quan les escales la sensació d'admiració és absoluta. La Finlandia n'és una. La seva popularitat es reserva a un públic selecte, però la recomanació d'un amic i les ganes de pujar la Cima Nord de la més gran de les Cinque Torri la situen en primera línia.

Mentre aprox1imem no puc apartar la mentde la poderosa imatge del diedre inicial, en els vertiginosos flanquejos dels següents llargs prefereixo no pensar-hi. A peu de via l'estètica del primer llarg aclapara, d'una verticalitat que no enganya és senzillament esplèndid. A partir d'ara la via serpenteja amb astúcia temerària entre sostres i desploms i nosaltres amb ella, presos al fil d'un buit impactant.

Però l'escalada és tan al·lucinant que no hi ha neguit, tan sols ganes infinites d'aquesta roca fantàstica. Exigent fins el cim, la línia està concebuda per ser atrevida fins el darrer pas. Traçat visionari que frega la perfecció, massa audaç per ser una clàssica de 1959. Fa temps que no escalava una via tan bona. Emocionant, és de les que perduren.

Notes d’interès vertical: Finlandia (ressenya HokusPokus), la interpretació perfecta de la línia. Itinerari breu, però particularment intens, on la bellesa salvatge del diedre inicial es suma al buit resolutiu de les plaques. Atlètica i gratificant, en aquestes parets si aspirem al groc la verticalitat serà severa i sempre elegant. Oberta de forma impecable per W. Gstrein i M. Jokinen l’any 1959.

- Semi-equipada amb certa generositat pel que fa als cànons tradicionals. A les tirades trobem pitons, bolts i algun pont de roca concentrats majoritàriament als dos llargs de placa centrals (ressenya amb assegurances indicades). El llarg de diedre dóna joc als flotants, però la cinquena tirada demana navegar assumint “alejes” a tenir en compte. Reunions de bolts i rapelables.

- De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C2), tascons i tricams. - Roca, dolomia fantàstica d’un groc que mossega i que tendeix al desplom de forma constant. Compacta i de tacte exquisit, ens fa treballar a partir de regletes o petits forats essencials en les plaques. Diedre del segon llarg de manual, obliga a esforçar-se en tècnica de fissura. Mur final gris, de relleus contundents i bona adherència.

- Grau que demana un plus, la dificultat és homogènia i sostinguda. Llevat del primer llarg de tràmit, la resta són majoritàriament verticals o desplomats, exigents i tècnics no permet distraccions (6a+ oblig).

- Compromís mitjà, els flanquejos sumen ambient i obliguen als integrants de la cordada per igual. Descens que s’ha de saber trobar.

- Orientació est, el matí li és òptim.

- Traçat brillant, demostra intel·ligència i valentia a part iguals. De concepció clàssica incorpora les debilitats de la paret al recorregut i les converteix en creadores d’elegància i estil. Diedre del segon llarg brutal i esgotador, d’una estètica que subjuga i escalada rotunda. Tercera i quarta tirades sorprenents, serpentegen entre sostres i desploms en travessies d’impressions fortes i lògica aclaparadora que només trobes quan hi ets immers. Cinquè llarg que ens farà rumiar més de l’esperat.

- Accés, des del Passo de Falzarego prenem la carretera SR48 que baixa en direcció a Cortinad’Ampezzo, aproximadament als cinc quilòmetres i migaparquem en un pàrquing situat a mà esquerra, just abans del pont Rio Branco (enllaç maps).

- Aproximació, pel sender núm. 419 fins el refugi de Cinque Torri (450m de desnivell, 1h). Per agafar el sender, des de l’aparcament baixem uns metres per la carretera principal i anem a buscar l’estreta carretera que surt a mà dreta i va al refugi. La carretereta travessa un pla, creua un rierol i comença a pujar, el sender comença uns metres més amunt a la dreta (rètol)

Un cop al refugi en quinze minuts som a la base de la cara sud de la Torre Grande, voregem cap a la seva dreta per anar a buscar el vessant est de la Cima Nord, evident (croquis blog DolomitiSkiRock). La Finlandia comença en un pedestal gris a la dreta del marcadíssim diedre. El primer llarg aprofita un bolt de la via Clarissa, escala un breu mur i flanqueja per la vira a buscar la base del diedre (croquis Rockfax).

La carretera que porta al refugi de Cinque Torri està tancada al trànsit de l’1 de juliol al 15 de setembre, tan sols hi pot circular amb vehicle la gent allotjada al refugi. Si no volem caminar, hi ha l’opció d’agafar un petit bus que funciona a l’agost (10€/trajecte) o bé pujar amb el telefèric que ens deixa a l’extrem oest de les torres Seggiovia Cinque Torri (enllaç). Des de l’estació final del telefèric tenim vint minuts a peu de via.

- Descens on cal certa dosi de precaució. Recorrem el cim en direcció oest fins l’extrem on localitzem una instal·lació de ràpel (anella cimentada) que ens permetrà el descens pel profund corredor/xemeneia entre els cims nord i sud. Instal·lacions intermèdies permeten fer ràpels curt fins plataforma enmig corredor on busquem un passamà d’acer que ens guiarà fins una mena de coll entre torres de roca.

Una curta desgrimpada des d’una roca planaens permet seguir cap el oest fins que una paret ens barra el pas. Baixem cap al nord (dreta) per una canal desgrimpant uns metres atents a les fites (senzill). Trobem una nova instal·lació al costat oest de la canal, un ràpel de 30m ens deixa a la base de la cara nord de la Torre Sud. La voregem cap al sud i en deu minuts som de nou al refugi.

La Finlandia dóna una nova visió de les rutes clàssiques. Emocionant i dinàmica demostra que les bones escalades tan sols necessiten de la simple elegància de la verticalitat per ser completes. Esplèndida en concepció i execució.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Comici (210m, V), Torre Piccola i Dibona (300m, V+), Torre Grande, Torres di Falzarego (grupo di Fanis), Dolomites

Divendres i dissabte, 2 i 3 d’agost de 2024

Les Torres di Falzarego són les guardianes del cim, però es prenen la seva funció amb tanta energia que el pic esdevé secundari al seu costat. Esveltesa de sageta que no coneix rival. Quan el dia promet pluja la Torre Piccola, bellíssima aresta sud que recorrem vers l'estela de Comici. Escalada elegant i freqüentada, un bon exemple de clàssica que sempre funciona.

La tempesta, puntual ens rep al cim amb un sostre de núvols que omple el cel de relleu. L'espectacle està servit. L'endemà amb un sol que al matí mai falta encarem la Dibona a la Torre Gran. Verticalitat des de bon inici que ja no ens agafa per sorpresa. La línia sap trobar-hi la lògica.

Escalem una paret que amb l'alçada s'afina fins trobar la rectitud del desplom. I l'enganya amb un final esplèndid, digne d'un geni que omple el buit de distinció. Una via en la que aprens a confiar en una roca que no coneix rival.

Al cim de la torre ens rep la perfecta visió de la Tofana di Rozes enfarinada de “zucchero” com diuen aquí i una sensació de meravella que sembla ja impregnada a la pell. Quin desfici de parets, el seu influx és llei.

Notes d’interès vertical: Quan vols ser clàssic no hi ha millor recepta que confiar-se als grans. Comici i Dibona van imprimir el seu segell a les Torres de Falzarego en dos itineraris simples i rodons que et connecten a la paret des de la sobrietat i la lògica. Elegància complaent de la que sempre es pot aprendre.

- Comici, Torre Piccola (2.416m), clàssica, elegant i freqüentada (ressenya blog SummitPost). Perfecta per una presa de contacte tranquil·la. Es tracta d’un itinerari obert pel gran Emilio Comici, Sandor del Torso i Mary Varale l’agost de 1934 que solca l’aresta sud de la torre.

- Semi-equipat amb austeritat (pitons i algun pont de roca a les tirades). Reunions muntades i còmodes, la majoria en càncams cimentats.

- De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i tricams.

- Roca, dolomia compacte, de tacte còmode i punt just de verticalitat. Diedres i plaques en perfecta harmonia.

- Grau clàssic, cal acostumar-se a la verticalitat de les tirades i navegació per apreciar els cinquens (V/V+ oblig).

- Compromís mitjà, tirades on treballen flotants i descens amb punt d’emoció.

- Orientació sud, sud-est, abracem el vessant càlid de la torre.

- Traçat atractiu que participa de l’esveltesa de l’aresta (foto blog Sassbaloss). Donada l’amplitud del terreny admet variant, unes curioses marques vermelles mig borrades indiquen per on va la via, útils quan sorgeixen dubtes habituals sobre recorregut.

- Accés, des de l’aparcament del restaurant Da Strobel situat a la carretera SR48 que des de Cortina d’Ampezzo puja al coll de Falzarego. El restaurant es troba un quilòmetre per sota del coll al Pian del Menìs (2.054m) i a la seva esquerra trobem el refugi Col Gallina (enllaç maps).

- Aproximació (30min), darrere el restaurant surt un sender (marques vermelles i blanques) que puja per bosc fins creuar-se amb un camí ben marcat i ample (antiga ruta militar, sender núm. 412). Seguim a dreta planejant fins vorejar per sota les torres de Falzarego, abans d’arribar a una explanada amb restes d’un antic hospital militar de la Primera Guerra Mundial pugem per unes pendents dretes d’herba cap a la base de la Torre Piccola.

La Comici comença uns deu metres a la dreta d’una canal/xemeneia que tanca la paret per l’esquerra. L’inici és per un diedre/fissura de color groc (foto Sassbaloss), una expansió situada una mica més a la dreta pertany a la via Brandolin.

- Descens, des del cim desgrimpem uns metres pel vessant oposat (II) fins una instal·lació que amb un ràpel (25m) ens deixa en un coll entre les dues torres. Baixem ara per una canal que dóna al oest (vessant que mira al Lagazuoi) desgrimpant curts ressalts de III. Un cop fora la canal seguim baixant per un camí que amb marcades llaçades i alguna desgrimpada ben fitada (II) ens deixa a la pista principal. Anem a esquerra fins enllaçar amb camí d’aproximació pel que retornem a l’aparcament (40min).

- Dibona, Torre Grande (2.500m), intel·ligent, bella i amb classe (ressenya Mauro Bernardi i RomanticGuerrer). Caràcter que cotitza a l’alça guanyant en ambient i decisió a mida que s’alça la torre. La gran clàssica de la paret, el mestre hi demostra savor-faire. Oberta per Angelo Dibona, Ignazio Dibona i G. De Stefani el setembre de 1934.

- Semi-equipada, a les tirades hi trobem pitons i ponts de roca als passos claus, algun cop de gas i bones fissures per fer anar flotants que fan prescindible tota la resta. Penúltim llarg re-equipat amb bolts. A totes les reunions hi trobem com a mínim una anella cimentada.

- De material necessitem catorze cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C3), tascons i tricams.

- Roca, dolomia de manual, compacta, instintiva i amb cantells que fan lògica la verticalitat. L’elegància de la placa s’alterna amb la solemne esveltesa de diedres i fissures. Destacar la xemeneia del penúltim llarg, exotisme geològic que fa la via memorable. Verticalitat que es reserva la part final de la torre per exhibir-se de ple.

- Grau amb segell autor, cal no deixar-se intimidar per l’aparença i llançar-se a navegar, en la paret mana potència i lògica. Cinquè grau portat a la màxima expressió (V+ oblig i per la banda alta).

- Compromís mitjà, equipament i descens propicis a l’aventura.

- Orientació sud-est, parets obertes al sol més matiner.

- Traçat que flueix en sintonia amb la paret, demostra intel·ligència, sagacitat i l’atreviment propi d’una ruta alpina. Primer terç deslluït per les grades herboses que sustenten la torre, a mida que guanyen alçada l’escalada es torna sostinguda i la verticalitat creixent. De la meitat en amunt la via fa un canvi de registre i es converteix en una veritable joia d’escalada tradicional. Tirades finals sorprenents per bellesa, varietat i originalitat. Menció especial a la xemeneia del novè llarg, no deixa indiferent.

- Accés, des de l’aparcament del restaurant Da Strobel situat a la carretera SR48 que des de Cortina d’Ampezzo puja al coll de Falzarego. El restaurant es troba un quilòmetre per sota del coll al Pian del Menìs (2.054m) i a la seva esquerra trobem el refugi Col Gallina (enllaç maps).

- Aproximació (30min), darrere el restaurant surt un sender (marques vermelles i blanques) que puja per bosc fins creuar-se amb un camí ben marcat i ample (antiga ruta militar, sender núm. 412). Seguim a dreta planejant fins vorejar per sota les torres de Falzarego fins una explanada amb restes d’un antic hospital militar de la Primera Guerra Mundial, des d’aquí la Torre Gran és ben visible al nostre davant (foto general blog Sassbaloss). Pugem per una tartera en direcció la paret sud-est, la Dibona comença per un evident diedre fissurat amb un pitó cimentat al seu inici (30min).

- Descens, per la via normal. Des del cim resseguim l’aresta en direcció nord (cap el Pic Falzarego) fins trobar ràpidament una estreta canal en el vessant est per la que baixem amb desgrimpades senzilles (II/III, possibilitat de rapelar). Abans d’acabar la canal i arribar al coll entre la Torre Grande i el Pic de Falzarego, estem atents per sortir cap a l’esquerra (fites i alguna marca de pintura) i continuar baixant per una canal més ampla encarada a l’oest (vessant que mira al Pic de Lagazuoi) amb alguna desgrimpada curta (II/III). Quan sortim de la canal baixem cap a l’esquerra per pendents d’herba i pedra fins enllaçar amb el camí de descens de la Torre Piccola (50min fins aparcament).

Dues torres que ens brinden tantes possibilitats que no podem més que donar gràcies per l’espectacle. Verticalitat on escollir el format que més ens agradi, bellesa i enginy garantits. Les Dolomites més clàssiques!

conspiradorsdelavertical:Lau&Pere

π