Tornem a enfilar cap als Alps, camí de Chamonix, en busca d'antics projectes engrescats, com no podia ser d'una altra manera, per en Jordi, un autèntic enamorat del gel vertical.
L'estratègia a seguir és simple, agafem el darrer telefèric i ens baixem a l'estació intermitja, a 2.317m, on vivaquejarem. Ens enlairem vertiginosament, els núvols es van obrint i tancant, però ens deixen fer una ullada ràpida a la via des de la cabina del telefèric, es veu correcta de neu i gel, tres cascades separades per dues campes de neu i al final la incógnita de cercar el millor pas per la barrera superior de seracs.
Un cop baixem a l'estació intermitja, ràpidament ens quedem sols, tothom baixa a dormir al refugi que tenim cent metres per sota i l'acollidor bar de fusta de l'estació ja es tancat. Melancolicament el cim de l'Agulle de Midi emergeix a estones entre els núvols que l'envolcallen.
Voliem pujar una horeta i vivaquejar més amunt, però hi ha més neu de la que esperàvem i a aquestes hores de la tarda ja és ben pastosa, així que després d'un breu canvi d'impressions, optem per quedar-nos còmodament instal·lats a la terrasa del bar i esperar que els núvols fugin i ens deixin veure la paret. Estem de sort i sorgeix la imponent muralla de la nord de l'Agulle de Midi, se'm treu la gana i la son de cop! Es tan altiva i atraient, com ferèstega.
Fem el darrer mos a l'entrepà del sopar absorts en la contemplació del que ens espera, jugant a esbrinar els punts febles de la Chere. Se'ns ha fet tardíssim! són ja les vuit de la tarda i ja fa estona que hauríem d'estar dormint, més que res perquè ens hem de llevar a les dotze de la nit. Així que sense perdre temps improvissem el vivac i quin millor lloc per fer-lo que dins l'estació del telefèric. Ens colem per la porta d'emergència i en no res som dins el sac intentant dormir, tasca que aconseguim amb bastant d'encert donada la comoditat de l'estança.
Malgrat tot, a mitja nit el despertador sona implacable i la sensació és que acabes d'aclucar els ulls en aquell mateix moment. No triguem gaire en equipar-nos, ens poden les ganes i abans de la una ja som flanquejant per la part alta de la glacera cap al conus d'entrada del corredor, però a les tres de la matinada ja som de nou dins el sac. Què ha succeït en tan curt interval de temps? Fàcil i senzill d'explicar: molta neu i manca de fred, ni tan sols estem sota zero. La combinació d'aquests dos factors fa que avancem penosament esfonsats fins la cintura, a més no hi ha ni rastre de traça. Després d'hora i mitja intentant atansar-nos a la via per neu humida i pesada optem, de mala gana, per girar cua. Cadascú té els seus propis motius per recular, però en el fons tots coincidim en que afrontar una via d'aquesta llargada i compromís en aquestes condicions és tasca feixuga, esgotadora i arriscada. Aquestes vies ja et fan suar prou per a sobre fer-les en males condicions! L'endemà ens desperten els més matiners que han pujat amb el primer telefèric, el dia és radiant i l'entorn magnífic.
Una darrera ullada a la nostra paret, que llueix esplèndida, i als Drus que semblen treure el cap per acomiadar-nos.
Baixem, com no, decebuts, però com sempre el millor és agafar-se les coses amb bon humor.