" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Esportiva de llevant, Serra d’Oltà (Calpe), Alacant

Dissabte, 26 de setembre de 2020


Tota una setmana amb la guia de la Costa Blanca a les mans per, de sobte, convertir-nos en inesperats protagonistes de la seva portada (Taichi per l'ocasió). La voracitat del vent ens ha foragitat de les parets més altes, però la improvisació ens porta a la serra d'Oltà, reducte de pins i garric que ens deslliura de l'excés de ciment que envolta Calpe.



Una atractiva cinglera corona la modesta alçada de la serra i tal com promet la guia hi trobem un discret sector d'esportiva amb poques, però selectes línies. Delicatessen que et fan apretar fins que la pell dels dits o la força dels braços diu prou. Plaques, desploms, xorreres... tot hi té cabuda en aquests murs que el mediterrani fa fotogènics sense importar-ne l'angle.




Fascinats per la pau de l'entorn, l'escalem. Ens adaptem al que les parets demanen i juguem amb la seva morfologia que ens fa explosius o tècnics segons el pas, tots els contrastos són lícits. Cau la tarda amb tanta calma que a la llum li costa marxar, però la frescor avisa que és hora de plegar cordes. Reticents, ens acomiadem d'aquest reducte vertical que hem fet propi per unes hores, un nou lloc al que tornar!




Notes d’interès vertical: D’aquesta escola diuen que és més famosa per les seves vistes que per les vies, no seré jo qui ho desmenteixi, ambdues configuren un tot que es complementa a la perfecció. Rere l’aparença discreta de la cinglera trobem rutes de fins una trentena de metres, verticalitat sostinguda i moviments on cal jugar bé amb la tècnica per no esgotar la potència que requereixen abans d’hora.



Assegurances on cal i ben mesurades per haver d’escalar entre elles, haurem de saber llegir els passos. La roca és un calcari que ofereix un ampli ventall de possibilitats, des de plaques farcides de forats, a desploms amb ganda espectacular fins a fissures de vici per tastar en diedre o bavaresa.



Com sempre l’adherència juga al gris i el taronja aposta pels trams més atlètics. En total poc més d’una vintena d’itineraris, però d’una qualitat i varietat que superen àmpliament les expectatives prèvies.


Aproximació agradable enmig de bosc, primer per la pista que surt de la zona de picnic/acampada on aparquem (urbanització Oltamar) i avanzant en direcció SO fins uns dipòsits d’on surt un sender que s’enfila per un pendent pedregós cap a les parets ben visibles al nostre davant (30min).



Com a curiositat i perquè us feu una idea de la fotogènia del racó, la portada de la Guia de la Costa Blanca correspon a la via Tai Chi (6b+, 26m), no cal dir que la vam escalar tots i cadascun de nosaltres, àvids de la corresponent foto de rigor. Pinedes assossegades i roca que et fa vibrar, atractius no li falten a aquest racó on encara es respira natura. Jornada fanàtica d’esportiva!



conspiradorsdelavertical:Lau&Joan&Kiko

*** La Sombra del Sol (295m, 6a+/A1),Cabeçó d’Or, Alacant

Dijous, 24 de setembre de 2020


Les parets alacantines tenen per costum robar-li el color al sol i no se n'amaguen, tan sols cal esperar que la tarda caigui per veure com esclaten els daurats. Calidesa cromàtica que s’estén al seu tacte, exquisit fins l’addicció.



Nosaltres, però fugim del domini solar i ens refugiem a l'ombra que brinda el Cabeçó d'Or, racó de món on les parets s'alcen al límit d'un mig desert tossudament treballat. Muralla de ponent en la que resseguim la Sombra del Sol, una línia que evoluciona des de la fermesa de les plaques a l'esveltesa del desplom. Fascinats per la roca, explorem una verticalitat de cantells arrodonits, però tan aspres que tots els equilibris són possibles.



Diminuts crestalls, fissures ínfimes, coralls petrificats... el ventall de formes és tal que ens descobreix moviments d'inesperada creativitat. L'elegància de l'escalada ens agafa per sorpresa, la bellesa tosca, primitiva de la paret ha resultat refinada en el detall. Rere l'or del Cabeçó hi ha un caràcter certament sofisticat!




Notes interès vertical: Via amb ben merescuda reputació de clàssica, de les més llargues del Cabeçó, sinó la que més i una lliçó de les subtileses de l’escalada en placa. La Sombra del Sol s’enfila directe al cim de la torre principal del Paredón de los Alcoyanos, a la dreta d’uns desploms ataronjats, per trobar l’inici tan sols cal vorejar un esperó adossati plantar-nos el característic sostre en forma d’arc on acaba el primer llarg.



A l’esquerra trobem l’entrada d’una mina ja en desús i un profund pou, vestigis d’altres èpoques, quan els murs del Cabeçó no eren freqüentats tan sols per escalar. L’aproximació és senzilla, des del pàrquing de les Coves del Canelobre (Busot) prenem la pista que discorre per sota les parets i en uns 15min trobem una pintoresca casa en un petit monticle a mà esquerra, a la seva alçada neix un sender que puja a peu de paret (40min).



La via es troba pràcticament equipada amb material divers, bolts combinats amb espits (alguns d’ells amb una bona dosi de rovell), pitons i ponts de roca, així que a part de 17 cintes porteu, friends (nº0 al 2), tascons i estreps. Les reunions són sempre bones, no cal reforçar-les.



La via comença un xic discontínua per panys senzills amb algun pas picant, però progressivament es va redreçant fins l’empenta definitiva dels dos darrers llargs, els únics que veritablement poden presumir de tenir ambient.



Els dos primers terços, tot i l’elegància de les tirades (plaques que quan són tècniques són una veritable delícia i obliguen a afinar enginy i equilibri per llegir-les) es veuen interromputs per feixes que li resten caràcter. Al darrer mur la història canvia, verticalitat implacable, roca magnífica per no desentonar, però tan compacta que obliga a l’artificial.



Descens pel vessant oposat, tan sols cal crestejar una mica fins poder baixar cap a l’ampla canal de darrere la paret, baixem anant a buscar el seu marge esquerre i ja cap al final unes incòmodes tarteres ens retornen a la base de la muralla on retrobem el camí d’aproximació (1h).



Escalada d’encant senzill on la veu cantant la porten les plaques, us contagiarà de la tranquil·litat que emana aquest racó de món. Per cert, l’or del Cabeçó no és altre que l’aigua i la meravella de daurats que cada tarda el visiten!


 conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

**** Tanit (100m, 6b+ 6b), Paret de Rosalía (Sella), Alacant

Dimarts, 22 de setembre de 2020


Tanit, deessa lunar que des de la paret de Rosalía guaita impertorbable el penyal del Divino, duel de mirades que acapara tota la nostra atenció, fascinats per lo tallant del seu escaire. Nomenclatura en femení que avui guiarà les nostres passes en atrevida composició vertical.



Orientada a nord, la paret ens brinda un alleujament al calor de llevant, però a la que comencem a resseguir la línia de Tanit la sensació de frescor s'esvaeix com un miratge. Pulcra, decidida i sense més ornament que una roca perfecta ens accelera el pols des del primer metre. Cantells i fissures estan col·locats amb precisió d'estratega perquè cap d'ells sigui sobrer.



L'escalada és intensa, de les que pugen la temperatura. Ens concentrem per entrar de ple en la ruta i descobrim el que ja intuíem, la lògica que s'amaga rere la seva arrogància, la fissura de la darrera tirada n'és la prova més rotunda. Còmplices del secret, gaudim de ple dret de la tardor a Sella i deixem que la llum del capvespre ens atrapi colgats dels seus murs on l'esportiva hi ostenta rutes d'innegable carisma.



Notes d’interès vertical: La Paret de Rosalía allotja un bon grapat d’excel·lents vies d’esportiva, però si per alguna cosa destaca a la vall de Sella és per les seves dimensions, petita muralla que dóna cabuda a itineraris d’un centenar de metres i dificultat creixent. El nostre llibre de capçalera, la Guia de la Costa Blanca destaca Tanit en la seva particular selecció de Top50, confiem en el seu criteri i encertem de ple.



Vertiginosa escalada de quatre tirades equipada amb bolts excepte el darrer llarg, on una fissura de deu metres completament neta posa un punt i final de traca i mocador a un recorregut ja de per sí magnífic. En conjunt la via està ben assegurada, però amb bolts prou distanciats perquè l’escalada resulti obligada i no sempre fàcil de llegir. De material necessitem una dotzena de cintes, fissurers mitjans-petits (0,5 - 1) i semàfor d’aliens pel darrer llarg, en la resta poca cosa col·locàrem, la paret és tan compacta que no deixa molt marge per equipar.




Aproximació senzilla, des del refugi remuntem la pista (en direcció oposada al Divino) que en pocs minuts ens deixa al sender que puja a peu de paret, Tanit es troba al pany central, lleugerament a l’esquerra, trobem nom pintat a l’inici (20min). Pel descens hem optat per baixar en tres ràpels per la línia a la dreta de la Tanit, també es pot baixar caminant cap a l’est fins retrobar la pista.



Un detall a tenir en compte en aquestes contrades és l’orientació nord de la paret que garanteix ombra en els dies calorosos. El llarg més exigent és el primer, preciosa placa de cantell menut i moviments tècnics rabiosament vertical (6b+). La segona tirada és l’única que dóna treva (V+), surt a l’esquerra amb passos aeris i s’endinsa en una canal que ens regala trams curiosos fins plantar-nos al capdamunt d’un esperó a la dreta.



El tercer llarg apunta fort, diedre poc definit que culmina en una atlètica travessa a esquerra que destil·la potència (6a+). La darrera tirada és un compendi d’elegància despietada, placa solcada per una esvelta fissura que ens manté al límit del moviment en tot moment (6a+), cantell menut, encastaments, pocs reposos i un únic bolt en tot el llarg.



Com diu la guia - ruta superba i el camí més fàcil fins el cim - hi concordo de ple, però jo afegiria, irradia una energia tremenda que et connecta amb el pols de l’indret. Fa vibrar!


conspiradorsdelavertical:Lau&Joan